dilluns, 29 de setembre del 2014

23/09/14. Víctor Alexandre. Escòcia ha dit NO, però Catalunya dirà SÍ. El dictador va morir de vell i el Borbó que el va succeir va jurar els principis de la dictadura. El mateix Borbó que el PPSOE va blindar per tal d'oblidar els delictes que pugui haver comès...

Benvolguts,

Article de Victor Alexandre pocs dies després del referèndum d’Escòcia!

23/09/2014

Escòcia ha dit NO, però Catalunya dirà SÍ

"Ens ha tocat un antagonista que no va accedir a uns mínims democràtics per evolució, sinó per contemporització"


Una de les coses que més han destacat els mitjans de comunicació catalans, aquests darrers dies, sobre el referèndum escocès, ha estat el fet que els partidaris del SÍ i del NO defensaven les seves posicions sense cap mena de convulsió o crispació. Hi havia posicions més o menys vehements, és clar, però no anaven més lluny per la senzilla raó que tant els uns com els altres són demòcrates i havien decidit dirimir-ho a les urnes, que és la manera com els veritables demòcrates dirimeixen els conflictes. Vull dir que no era un conflicte entre gent que volia votar i gent que ho impedia. Discutien el sentit del vot, no pas l’exercici del vot. Per això, una de les frases més escoltades a casa nostra ha estat “Quina enveja!” Una altra cosa és el resultat de la votació i les conseqüències que tindrà per als escocesos, ja que no trigaran gaire a adonar-se que les paraules, com les fulles mortes, se les emporta el vent i que les promeses de Londres prèvies al referèndum esdevindran engrunes. Fixem-nos que només deu hores després de saber-se’n el resultat, David Cameron ja començava a diluir les promeses que havia fet i defugia el compromís adquirit de dur a terme una nova lectura de la llei escocesa. D’això, pobres escocesos, se’n diu anar per llana i tornar esquilat.

Però Escòcia no és el país dels catalans. El 18 de setembre passat, els escocesos no van decidir el futur de Catalunya. El futur de Catalunya el decidirem nosaltres, digui el que digui l’Estat espanyol, per la senzilla raó que només el poble català té dret a decidir sobre el poble català. És veritat que el nostre procés és molt més feixuc que l’escocès, ja que ens obliga a una despesa addicional d’energia defensant obvietats i drets elementals, però només cal mirar la història absolutista d’Espanya per entendre-ho. Ens ha tocat un antagonista que no va accedir a uns mínims democràtics per evolució, sinó per contemporització, com ho demostra el fet que:

i que el Borbó que el va succeir va jurar els principis de la dictadura. Just el mateix Borbó que el PP i el PSOE van blindar ara fa tres mesos per tal que els delictes que pugui haver comès durant el seu regnat restin impunes per sempre.

Tot això, no cal dir-ho, és una llosa, per a nosaltres. És una llosa, perquè explica la raó per la qual els escocesos ja han votat mentre que nosaltres encara estem lluitant per poder-ho fer. I és que el nostre antagonista, a diferència del seu, ni tan sols reconeix la nostra existència. Existeix la nació escocesa, però no existeix la nació catalana. Per a Espanya no hi ha catalans, hi ha només espanyols nascuts al nord-est de l’Estat. El nostre gentilici, no seria nacional, seria domèstic; apte per a coses d’ordre intern, però inadmissible per a projectar-nos al món. I encara menys per decidir sobre la nostra vida. No podem decidir sobre la nostra vida, perquè aquesta no ens pertany. La vida dels catalans és propietat d’Espanya.

Arribats aquí, com veiem, la independència de Catalunya deixa de ser una recuperació de les llibertats arrabassades per convertir-se en una qüestió de supervivència i de dignitat. Cada dia que passem sota el domini espanyol afavorim la nostra espoliació, degradem la nostra educació, degradem la nostra sanitat, degradem les nostres infraestructures, degradem el nostre benestar social, degradem la nostra llengua, degradem els nostres drets i degradem la nostra autoestima. Si és ben veritat que ser lliure és un dret, en el cas dels catalans esdevé una obligació de compliment immediat, ja que la nació catalana no pot viure dintre d’Espanya de la mateixa manera que ningú no pot viure en un espai sense aire. Serà, doncs, per totes aquestes raons, que Catalunya parlarà molt aviat. I ho farà de manera diferent d’Escòcia. Escòcia ha dit NO, però Catalunya dirà SÍ. Dirà SÍ a la independència, dirà SÍ a la llibertat.
Víctor Alexandre

Comentari de Frank (Dubé?)

Lo del matrimoni que se separa és una bona descripció.
El què passa és que els matrimonis, normalment es casen enamorats i després es "desenamoren".
Però els catalans mai es van casar enamorats d´España. Els van casar a la força. Molt pitjor i tràgic!
Frank 


Joan A. Forès
Reflexions

diumenge, 28 de setembre del 2014

28/09/14. Xavier Sala i Martín. Amagar un dèficit descomunal. Si els madrilenys paguen els impostos que els pertoquen i, en canvi, el 85% de les despeses que es fan a Madrid les assignem a les altres comunitats, ens surt que Madrid paga molt i rep poc...

Benvolguts,
El meu últim apunt fou el de l'1 de setembre. I hi havia molta teca pendent. Avui comencem a recuperar...
A finals de juliol (precisament el dia que Jordi Pujol es va confessar evasor fiscal), Xavier Sala i Martín havia publicat a l’ARA un altre article divulgatori sobre Balances Fiscals. I ho va fer per comentar l’informe que el “duo dinámico” Montoro & De la Fuente havien presentat feia poc. Recordeu que des del final del 2013 el ministeri d’Hisenda havia estat explicant que d’un moment a l’altre sortirien les Cuentas Públicas Territorializadas, que servirien (dit a priori) per demostrar que Catalunya no té massa dèficit fiscal. Tal com ara que el Gobierno s’irroga funcions de TC i opina sobre què decidirà el TC respecte al 9N!
Vegeu, si voleu, els comentaris del moment a:
http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/search?q=territorializadas
http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/2014/07/240714-els-trucs-de-montoro-en-les.html

En Sala i Martin comença amb una frase lapidària: Montoro ja va dir que faria les balances fiscals per negar el dèficit fiscal català.

Mal començament!

En l’article d’en Sala i Martin en l’argument 6 hi ha l’explicació complementària del dèficit fiscal: Si Catalunya fos independent, el seu PIB augmentaria en 16.000 milions d’euros perquè tots els impostos que, estant a Espanya, marxen de Catalunya es quedarien al país.

En l’argument 7  hi ha una veritable lliçó de claredat: I, esclar, si els madrilenys paguen els impostos que els pertoquen i, en canvi, el 85% de les despeses que es fan a Madrid les assignem a les altres comunitats,

ens surt que Madrid paga molt i rep poc.

¿Resultat? Un dèficit de la balança fiscal gegantí, cosa que porta tot de madrilenys a dir que els més perjudicats són ells! Això és una gran mentida.

D’aquí se’n desprèn que això de les balances fiscals és una immensa trampa, ja que juga amb les quantitats de despeses assignades a cada territori (en de la Fuente ja havia anunciat prèviament que les balances fiscals no tenien res d’exactes) i ara es veu que són manipulables excessivament. Com sabem el poble i el sr. Conseller d’Economia Mas-Colell, quan ens diuen des de Madrid que les despeses del Teatro Real o del Museo del Prado, s’han de repartir amb una certa proporcionalitat a cada territori, no ens diuen quin mètode usen per assegurar que un 85% de les despeses les han de pagar els territoris. I si és un 80%? O un 75% o un 60%?

Vegem l’article: 

Finances. Els números de Montoro

Amagar un dèficit descomunal

140724. ARA.

Xavier Sala i Martín Catedràtic d’Economia1 / 1

Montoro ja va dir que faria les balances fiscals per negar el dèficit fiscal català.

Finalment, el ministre Montoro i el seu empleat Ángel de la Fuente, exinvestigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i de la Universitat Autònoma de Barcelona, han publicat els seus “comptes territorialitzats”. Després d’una primera lectura, aquestes són les meves reaccions.

1.       Primera. És una vergonya que el ministre amagui les dades que haurien de ser de propietat pública i no les publiqui perquè els economistes puguin fer els càlculs de les balances que més els agradin, incloent-hi els mètodes científics que s’han utilitzat durant anys. Amagar les dades i només publicar unes “ cuentas territorializadas ” totalment cuinades per economistes afins és una vergonya intel·lectual. Als països democràtics les dades són dels ciutadans, i no pas del ministre o del rei, i els exacadèmics respectats no haurien de participar en aquesta ocultació.

2.       Segona. Ja he dit mil vegades que no hi ha balances fiscals bones i balances fiscals dolentes. Cadascuna és la resposta correcta a una pregunta concreta.

3.       Tercera. Un cop vist el que han fet De La Fuente i companyia, la pregunta a què responen els seus comptes és: “¿Si Catalunya fos independent, quants diners nets addicionals tindria la Generalitat un cop tingudes en compte totes les noves despeses que hauria de pagar i que fins ara feia el govern central?” Resposta: 8.455 milions d’euros. No està malament! És rellevant saber que en una Catalunya independent la Generalitat deixaria d’estar ofegada i deixaria de patir per pagar la sanitat i l’educació. Gràcies, exprofessor De La Fuente, per la informació.

4.       Quarta. Com que sabem que De La Fuente i els seus ajudants han fet tot el possible per fer que aquesta dada del dèficit fos la més petita possible (ja va confessar Montoro que l’objectiu d’aquests comptes era polític: no donar munició al sobiranisme català!), sabem que el superàvit de la Generalitat independent segurament seria molt superior a aquests 8.455 milions.

5.       Cinquena. Amb la independència, els diners addicionals que tindrà la Generalitat no són els diners addicionals que tindrà Catalunya. La raó és que hi haurà moltes despeses que farà la Generalitat i que abans feia el govern de Madrid, despeses que abans es feien a Espanya i a partir d’ara es faran a Catalunya. La resposta a la pregunta “I quants diners addicionals tindrà Catalunya com a país en cas d’independència?” és “el saldo de la balança fiscal calculada pel mètode del flux monetari”. Com que De La Fuente no ha fet aquests càlculs (i aquí és on aquell economista honest i respectable que era l’Ángel deixa de tenir respectabilitat, perquè un acadèmic com ell no hauria de participar en programes d’ocultació de dades), podem utilitzar les dades de la Generalitat: si Catalunya fos independent, el seu PIB augmentaria en 16.000 milions d’euros perquè tots els impostos que, estant a Espanya, marxen de Catalunya es quedarien al país.

6.       Sisena. Els càlculs de De La Fuente i els seus col·legues suposen que les despeses públiques no territorialitzables i que es fan a Madrid beneficien tots els ciutadans de la mateixa manera. ¿Ens beneficia molt, als catalans, el Museu del Prado? ¿Ens beneficia igual que als madrilenys (que són els que viuen al costat del museu i el poden visitar amb més freqüència) o els extremenys? I el salari del rei? ¿Beneficia igual un monàrquic que un republicà? ¿I el salari de Wert? ¿Beneficia igual els espanyols que volen que l’escolarització a Catalunya es faci totalment en castellà que els catalans que volen que l’escolarització es faci en català? La veritat és que és gairebé impossible de saber a qui beneficia cada euro gastat per l’Estat. I, com que és difícil, De La Fuente fa un supòsit tan valent com arbitrari: diu que tota la despesa pública beneficia tots els ciutadans de la mateixa manera. Clarament aquest és un supòsit gratuït, ja que el salari del rei no pot mai beneficiar de la mateixa manera un republicà que un monàrquic i el salari d’un ministre que ataca la llengua catalana no pot beneficiar igual els catalans que els no catalans. Però si fem com De La Fuente i suposem que la despesa pública beneficia tots els ciutadans de la mateixa manera, aleshores el 16% de tota la despesa que es fa a Espanya es fa en benefici dels catalans, ja que Catalunya té el 16% de la població espanyola. Que quedi clar que aquest és un supòsit arbitrari malgrat que De La Fuente li vulgui donar una naturalesa científica imparcial que no té. Igual de científic seria dir que les despeses que no beneficien els catalans (com el salari dels ministres Montoro o Wert) no haurien de ser imputades a Catalunya.

7.       Setena. Els comptes de Madrid són un acudit. Dir, com ha fet el president d’aquella comunitat, que Madrid surt “el doble de perjudicat” que Catalunya pel sistema fiscal espanyol és una farsa. Com ja he dit, els càlculs de De La Fuente assignen la major part de les despeses que es fan a Madrid a les altres comunitats. Tant se val que aquestes despeses es facin a Madrid, generin negoci a Madrid i tinguin un impacte macroeconòmic a Madrid. La realitat és que, segons De La Fuente, el 85% d’aquestes despeses es fan “per als no madrilenys” i, per tant, no s’assignen a Madrid malgrat que es fan a Madrid. I, esclar, si els madrilenys paguen els impostos que els pertoquen i, en canvi, el 85% de les despeses que es fan a Madrid les assignem a les altres comunitats, ens surt que Madrid paga molt i rep poc. ¿Resultat? Un dèficit de la balança fiscal gegantí, cosa que porta tot de madrilenys a dir que els més perjudicats són ells! Això és una gran mentida.

És com si un grup de 17 amics organitzem una festa al teu restaurant. Ens cobres a tots en proporció a la nostra renda i, com que tu, el propietari del restaurant, ets el més ric, ets el que pagues més. L’amic català és el segon més ric i, per tant, el segon que paga més. I així successivament. Si només mirem què paga cadascú sense tenir en compte el negoci que es fa amb la festa, sortirà que tu, el propietari del restaurant, ets el que paga més. Això és comptablement cert. Però el que no pots fer és dir que ets el més generós i solidari, perquè, a part del que pagues, tu estàs fent un negoci descomunal amb la festa. Si tinguéssim en compte que aquest negoci es fa al teu restaurant (i això és el que fa el mètode del flux monetari que De la Fuente i Montoro oculten), resulta que ja no ets tan generós. Doncs al dèficit de Madrid li passa exactament el mateix: De La Fuente diu que el 85% del salari de Wert s’ha d’assignar a la resta dels espanyols tot i que, en realitat, es gasta a Madrid i beneficia els seus restaurants i negocis.

Posar el dèficit de Madrid com si fos comparable a la resta sembla fet només per poder dir que el dèficit català no és tan gros com diuen. De fet, aquesta ha sigut la reacció de la premsa afí. Però, entre les comunitats que no fan negoci amb la festa de la capitalitat, les dades de De la Fuente confirmen que Catalunya és la més perjudicada d’Espanya, amb un dèficit quatre vegades més gran que la segona, el País Valencià, i gairebé sis vegades més gran que la tercera, les Balears.

Resumint: des del punt de vista fiscal i econòmic, Espanya continua sent un mal negoci per a Catalunya i aquesta realitat no canvia amb la publicació de la balança fiscal de Montoro i De La Fuente. L’única cosa que canvia amb aquesta publicació és que ara ja podem constatar la deshonestedat intel·lectual de qui fa mans i mànigues per amagar un dèficit descomunal. 

Joan A. Forès
Reflexions

divendres, 19 de setembre del 2014

19/09/14. Vilaweb. La traducció esbiaixada de TVE del discurs de Cameron sobre Escòcia. TVE va dir “Han volgut mantenir la nostra nació unida.”, quan la notícia original deia “Han mantingut unit el nostre país de quatre nacions.”


Benvolguts,

L’estat espanyol ha practicat des de sempre la mentida com a eina de creació d’imperi per demostrar que ells els tenen sempre més grossos!

Quan les Nacions Unides, l’ONU que en anglès és UNO, l’any 1945 no els va admetre a l’organització de països lliures no feixistes ni nazis, per raons òbvies, els pobres espanyols (en tots els sentits) atiats pel règim es “manifestaven” amb el crit de:

 “Si ellos tienen UNO nosotros tenemos DOS”.

Això era una demostració de com eren de fatxendes i escatològics.

La història venia d’antic i evidentment ha continuat fins avui. I tal com solen dir els castissos espanyols: Y lo que te rondaré, morena!

Quan només hi havia diaris, i no televisions,va córrer la història d’un feixista del règim que feia un discurs lloant les coses bones que l’España nacionalsindicalista feia i afegia que els diaris n’anaven plens d’aquells assoliments. A cada nou assoliment, un pantà, una estació de tren, etc, sortia un assistent de la primera fila que demanava de parlar i deia: Això que ha dit és mentida perquè jo viatjo molt i aquest pantà del que parla encara no està ni començat... En la següent ocasió deia: Això que ha dit és mentida perquè jo viatjo molt i aquesta fàbrica de la que parla no existeix. I així el “preboste” continuava el discurs, fins que se li va acabar la paciència i li va dir al de la primera fila que acabava de negar un altre assoliment:

Miri, vostè no viatgi tant i llegeixi més el diari!

Doncs els mitjans audiovisuals actuals fan el mateix. Menteixen!

En el cas que comentem avui, TVE l’endemà del referèndum d’Escòcia tergiversava la notícia que donava Cameron sobre el desenllaç del referèndum.  Allà on la notícia deia que el resultat havia:

“Mantingut unit el nostre país de quatre nacions.”,

els de TVE, que són molt creatius varen mentir i varen fer dir al pobre Cameron:

“Han volgut mantenir la nostra nació unida.”
 

19.09.2014  12:38

Vilaweb

La traducció esbiaixada de TVE del discurs de Cameron sobre Escòcia

Tergiversa la referència al caràcter plurinacional del Regne Unit que ha fet el primer ministre

David Cameron ha comparegut de bon matí per valorar el resultat del referèndum d'Escòcia. Ha fet un discurs en què, entre més coses, reconeixia novament el caràcter nacional d'Escòcia i la sobirania del poble escocès a l'hora de prendre les seves decisions. Al començament del discurs, Cameron ha dit: 'Els ciutadans d'Escòcia han parlat. És un resultat clar. Han mantingut unit el nostre país de quatre nacions.' Però TVE, en la traducció simultània a l'espanyol, ha fet un petit gran canvi: 'Els ciutadans escocesos han parlat. Hi ha un resultat clar. Han volgut mantenir la nostra nació unida.'

Heus ací el fragment del discurs traduït per TVE:

I ací teniu el discurs íntegre de Cameron:


 
Es pot preguntar: I això és greu, doctor?
 

Joan A. Forès
Reflexions

dilluns, 1 de setembre del 2014

140901. Juan L. Galiacho. Rajoy ja coneixia els draps bruts dels Pujol abans de ser president. De fet, ja fa anys que la policia espanyola vigila i persegueix els comptes de la família Pujol. "Molts informes sobre els Pujol van quedar sistemàticament en l’oblit"


Benvolguts,

Avui iniciem les vacances familiars i retornarem cap a final de mes.

Així us estalviareu els meus correus durant unes setmanes!

Us desitjo una gloriosa diada de l’11 de setembre, que nosaltres i l’altre centenar de catalans que s’estan en aquestes dates per Formenterera, repetirem, com  l’any passat, aquest cop amb la corresponent:
 
V



Us deixo amb les corrupcions i putades del Gobierno espanyol i m’esgarrifa pensar que ningú a Catalunya hagués conegut tot o part de l’afer Pujol. Les clavegueres de l’estat actuant i els catalanets amb una floreta a la ma...

M’esgarrifa també que a l’estat espanyol la policia i els jutges (apart dels tribunals Suprems, Constitucionals, etc) puguin investigar d’amagat segons quins polítics i no segons quins altres, així com treure o no la roba bruta en un moment o en un altre!

Per què no marxem d’una vegada d’aquest estat corrupte i per què no deixem de tenir individus de la corrupta cinquena columna catalana dins o massa a prop del nostre propi Govern, Duran, Rigol, Espadaler, Joana Ortega, Santi Vila, Joan Herrera i tots els que no sabem, perquè de saber, saber, només sabem que no en sabem res!

I els catalanets mamant-nos el dit polze! Au! Au! Au!

I ara el clavegueram:

Rajoy ja coneixia els draps bruts dels Pujol abans de ser president

L'entorn del líder del PP va propiciar el dinar de La Camarga perquè Camacho contrastés la informació que tenia

Juan Luis Galiacho Madrid | Actualitzada el 01/09/2014 00:00

El líder del PP, Mariano Rajoy, i el seu cercle de confiança estaven al corrent ja des de mesos abans d’arribar al Palau de la Moncloa, el desembre del 2011, que la família de l’expresident Jordi Pujol mantenia una immensa fortuna oculta en paradisos fiscals, segons han explicat a l’ARA fonts molt pròximes a l’Agència Tributària espanyola i als cossos i forces de seguretat de l’Estat. El seu patrimoni, expliquen, no només es limitaria a Andorra sinó també a altres països europeus com ara Luxemburg i Suïssa, i a les illes Jersey i Guernsey del canal de la Mànega.

Aquestes mateixes fonts indiquen que el que sabien alguns dirigents del PP va ser el que va motivar que l’aleshores (i encara ara) cap de gabinet de Rajoy, el català Jorge Moragas, propiciés el 2010 una trobada entre la líder del partit a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, i la disgustada excompanya sentimental de Jordi Pujol Ferrusola. L’objectiu del dinar al restaurant La Camarga, que va gravar l’agència de detectius Método 3 i que va provocar un gran escàndol polític, no era altre que ratificar tot el que ja sabien per filtracions.

El micròfon de Método 3

Seguint una estratègia per obtenir més informació dissenyada des de Génova, Camacho es va reunir el 7 de juliol del 2010 amb María Victoria Álvarez, l’ex de Pujol Ferrusola, perquè expliqués tot el que sabia de l’entramat financer muntat per la família Pujol per incrementar els seus beneficis en paradisos fiscals. En aquells dies ningú podia imaginar que al gerro de damunt de la taula hi havia un micròfon ocult de Método 3, que treballava per al PP, entre altres clients.

La reunió va servir perquè la dirigent popular ratifiqués la informació que, ja en aquells moments, tenien als calaixos de la seu del PP. Poc després CiU guanyaria les eleccions autonòmiques i Artur Mas començaria una breu legislatura com a president en què els acords amb el PP van sovintejar. El procés cap a l’estat propi, que ara enfronta Rajoy i Mas, no havia començat.

Tot i que la conversa entre Álvarez i Camacho va lliscar també cap a terrenys privats i les confidències de llit, l’ex del fill gran de Pujol va narrar amb profusió els moviments de diner en negre que feia la família Pujol via Andorra, per exemple en metàl·lic en una motxilla amb bitllets de 500 euros.

Les informacions van servir de base perquè, mesos més tard, quan el PP ja estava instal·lat al poder, i a les beceroles del procés sobiranista, les forces de seguretat de l’Estat es posessin a treballar en pro d’aconseguir més indicis i certeses per intentar nodrir-se d’una informació detallada sobre els moviments de comptes dels Pujol a Espanya, Europa, Amèrica i l’Àfrica pel que pogués venir.

Un informe poc detallat

Segons un dels múltiples documents de la UDEF -la controvertida unitat central de delinqüència econòmica i fiscal de la Policia Nacional-, la informació confidencial aconseguida a Andorra els va arribar per una xivatada d’un exempleat de la banca andorrana BPA, on els Pujol mantenien els diners ocults. No obstant, en l’informe policial no s’indica qui és aquesta persona ni quin el seu mòbil per revelar una informació així. Tampoc acrediten la informació amb documents oficials. Només la justifiquen amb captures de pantalla sobre els comptes facilitades per l’empleat. De fet, ja fa anys que la policia espanyola vigila i persegueix els comptes de la família Pujol. Diversos d’aquests informes podrien haver estat guardats durant els governs socialistes i populars en un calaix, segons coincideixen a denunciar els sindicats policials SIPE i SUP i el mateix ex fiscal en cap d’Anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo. En els cercles de poder es coneixien les activitats financeres del fill gran de l’expresident. “Molts informes sobre els Pujol van quedar sistemàticament en l’oblit”, sostenen aquests agents.

La família va a les palpentes

Actualment, i després de les nombroses investigacions, els Pujol desconeixen quina és precisament la informació real de què disposa el titular del jutjat central d’instrucció número 5 de l’Audiència Nacional, Pablo Ruz, que instrueix les diligències prèvies 141/2012-W i que el dia 15 prendrà declaració a Jordi Pujol Ferrusola, conegut com a Júnior. Precisament aquest és el problema dels Pujol, la gran incògnita del cas i el futur de la base de la defensa de l’expresident català. Volen saber les proves que la justícia espanyola té contra ells i què els ha explicat la banca andorrana. Per això la defensa de Pujol va interposar una demanda per revelació de secret bancari a Andorra amb la finalitat de paralitzar tota la investigació i aplicar la tàctica jurídica de l’ arbre enverinat, segons la qual si una investigació arrenca d’un origen il·lícit està tota tacada i, per tant, no té cap validesa malgrat la seva aparent veracitat.

Ruz disposa d’un informe de la UDEF que assegura que Jordi Pujol Ferrusola i la seva exdona, Mercè Gironès i Riera, van rebre comissions il·legals d’almenys 17 empreses contractistes de la Generalitat per serveis falsos. Ruz va paralitzar el procediment, però posteriorment va ordenar investigar a fons l’entramat societari. D’aquí que la policia s’entrevistés amb desenes d’empresaris que haurien pagat als Pujol per adjudicacions, entre els quals la pràctica totalitat de grans empreses espanyoles i que en la majoria dels casos van negar tracte comercial amb la família. Segons reconeix un d’aquests empresaris, que també figura a la llista de donants del PP, els que admetien aquestes comissions no podien explicar l’assessorament que els haurien prestat o presentaven contractes per feines inexistents.

En el recurs que els Pujol han interposat denuncien que la informació obtinguda per la policia a Andorra té “finalitat política”, ja que sospiten que se’ls investiga des que s’han sumat a la causa independentista. Amb el seu recurs, pretenen principalment tenir dret a la vista en el procés d’informació a les autoritats espanyoles a Andorra per tenir accés directe a les dades que poguessin anar arribant a Ruz. Pretenen així armar la seva defensa davant de possibles il·legalitats jurídiques en l’obtenció de dades i donar arguments a Jordi Pujol Soley en la seva compareixença davant el Parlament, que ell vol posposar.

 La família va dir 'no' a regularitzar diversos cops

A finals de l’any 2010 els assessors fiscals van recomanar a la família Pujol que regularitzés la seva fortuna oculta davant la hisenda pública espanyola, però no els van fer cas, segons va confirmar a l’ARA un dels assessors fiscals d’un dels fills de Pujol. Els assessors els van aconsellar que, atès l’elevat volum dels seus ingressos extraordinaris, se sotmetessin a l’amnistia fiscal del ministre Cristóbal Montoro, que es va produir el 2012, poc després que el PP arribés al govern.

La família Pujol va desestimar acollir-s’hi, cosa que li hauria permès legalitzar la presumpta herència familiar del 1980 i tributar només per un 10 per cent dels rendiments generats per aquesta herència en els últims quatre anys. L’expresident de la Generalitat; la seva dona, Marta Ferrusola, i els seus fills s’ho van plantejar, però finalment ho van descartar per diversos motius, un dels quals, polític.

Aquell estiu del 2012 l’ANC va convocar la primera gran manifestació independentista de la Diada. Que haguessin fet aflorar els diners hauria significat, a més del desgast polític, evitar ser acusats de delicte penal per blanqueig de capitals com passa ara. Va ser precisament l’any 2010 quan els Pujol van veure que el Principat d’Andorra, on tenien la base dels seus diners ocults, acceptava firmar el primer acord d’intercanvi d’informació fiscal amb Espanya. Andbank, on la família Pujol havia mantingut presumptament ocult durant molts anys part del llegat heretat, i que tenia com a conseller delegat un fill de l’exconseller pujolista Antoni Comas, els va aconsellar legalitzar els diners. Els Pujol, però, van preferir treure’ls i ingressar-los a la Banca Privada d’Andorra (BPA). L’entitat va acceptar el compte a nom de la dona de Pujol i de quatre dels seus set fills, un moviment que ara s’investiga.

Joan A. Forès
Reflexions
 
 

31/08/14. Antoni Bassas. Entrevista a l'Oriol Junqueras: “És terrible el cas Pujol i que l’Estat no n’hagi dit res fins que li ha convingut”. El món occidental va inventar la democràcia per fer les lleis, no fer les lleis per prohibir la democràcia.

Benvolguts,

Vídeo amb l’entrevista i transcripció en paper.

Les opinions de l’Oriol Junqueras. Uns tasts:

o   Democràcia. El món occidental va inventar la democràcia per fer les lleis, no fer les lleis per prohibir la democràcia.

o   El dret a vot. És fonamental i no pot ser limitat per una instància judicial.

o   A mi m’agrada molt la llengua espanyola. Els argentins estan molt orgullosos de parlar espanyol però no volen ser espanyols.

o   Merkel-Rajoy. Escolti’m, el Sr. Helmut Kohl, predecessor de la Sra. Merkel, va dir que mai reconeixeria la independència de Lituània fins una hora abans de la independència de Lituània, i al cap de dos dies de ser independent ja l’havien reconegut.

o   DUI. Evidentment.

o   Si jo, Oriol Junqueras, president d’ERC, tingués 70 o 80 diputats al Parlament, no dubti que ja ho hauria fet (la DUI) fa molt de temps.

o   Jo a la situació que veig riscos és a continuar formant part de l’estat espanyol.

o   DUI. La meitat aproximadament dels països d’Europa han proclamat la seva independència al llarg del segle XX, i cap d’ells se n’ha penedit.

o   Garantia del TC? Però és que no ho dic jo, això ho deien el Sr. Turull i el Sr. Mas fa uns quants mesos, i ho deia ICV. Hi ha moltes declaracions en què deien que era un tribunal polític sense legitimitat. Ho ha dit gairebé tothom.

o   Opinió del Sr. Santi Vila.  Qui tingui interès en l’opinió del Sr. Santi Vila que l’hi pregunti a ell.

o   Impacte emocional del cas Pujol per rebaixar el desig de votar? Cap. Nul.

o   Perquè el Sr. Pujol és la màxima encarnació de la política autonomista a Catalunya en els últims 30 anys.

o   Va ser l’home de confiança del PSOE i el PP durant 30 anys.

o   Va pactar amb González, amb Aznar, amb Zapatero...

o   ¿I vostè l’ha sentit gaires vegades els últims 30 anys defensant la independència de Catalunya?

o   És algú que ha sigut vint-i-tres anys president de la Generalitat.

o   D’una Generalitat autonomista i que ens deia que la independència era una cosa de somiatruites...

·       La corrupció forma part de la condició humana i no veig com el sol fet d’una Catalunya independent ens convertiria en un paradís ètic.

o   Estic d’acord amb vostè, però continua sent una oportunitat per fer-ho millor.

o   I, a més, els països on la corrupció és més escassa són aquells en què els ciutadans senten les institucions com les garants de les seves llibertats.

·       ¿L’estat de les autonomies era més procliu a crear condicions per a la corrupció?

o   Sí, la prova és que els grans partits polítics que han governat a l’estat espanyol estan submergits en dotzenes i dotzenes de casos de corrupció.

o   I no són casos aïllats en els quals algú s’ha quedat uns diners, sinó que són veritables indústries de la corrupció.

o   El cas dels ERO a Andalusia, el cas Gürtel, són estructures de corrupció.

·       ¿A Catalunya hem tingut aquestes indústries de la corrupció?

o   El cas Millet, el cas Palau, semblen demostrar que hi ha hagut estructures de corrupció.

·       Fins a quin punt li molesta que tot això se sàpiga justament perquè Pujol va abraçar la independència i Catalunya està a dos mesos d’una convocatòria electoral?

o   És la demostració que l’estat espanyol ha tingut aquesta informació i mentre no li ha convingut fer-la servir no l’ha fet servir. És terrible, terrible. Ho sabien i no han dit res.

·       El Financial Times l’identificava com a probable pròxim president de la Generalitat?

o  S’equivoquen, perquè no sóc aquí per ser president de la Generalitat, sinó per construir la República Catalana sigui qui en sigui el president.

Doncs després d’aquests tasts, l’entrevista:

Oriol Junqueras: “És terrible el cas Pujol i que l’Estat no n’hagi dit res fins que li ha convingut”

Entrevista amb el cap de l'oposició i president d'Esquerra Republicana de Catalunya

Antoni Bassas | Actualitzada el 31/08/2014 00:00


Si el Tribunal Constitucional (TC) suspengués el decret de convocatòria, ¿les urnes s’haurien de posar al carrer igualment?

Sí, perquè el TC és un tribunal polític, nomenat per uns partits que tots sabem que estan en contra que els ciutadans de Catalunya puguin votar. Per tant, la legitimitat del TC per prohibir la democràcia a Catalunya és inexistent. El món occidental va inventar la democràcia per fer les lleis, no fer les lleis per prohibir la democràcia. El dret a vot és fonamental i no pot ser limitat per una instància judicial.

Però quin és el límit de la preeminència de la democràcia sobre la llei? ¿Es pot preguntar tot? ¿Es pot preguntar si volem que hi hagi pena de mort?

Es pot preguntar tot si està en consonància amb els principis generals del dret, que es fonamenten en els valors de la cultura occidental. Si fossin molts els que volguessin votar sobre la pena de mort, ho respectaria i defensaria que no s’ha de legalitzar. Ara, comparar la pena de mort amb el dret a vot dels ciutadans és la mostra de la desesperació dels que estan en contra que la gent voti i dels pocs arguments que tenen.

O sigui, una consulta hauria de ser legal si eixampla les llibertats.

És evident que estem fent tot aquest procés per viure millor. No perdrem cap de les llibertats que ja tenim. Per exemple, jo he parlat de reconèixer la llengua espanyola en una Catalunya independent.

Antoni Zabalza, secretari d’estat amb Felipe González, es preguntava aquesta setmana a El País per quina raó els que se senten tant catalans com espanyols i viuen còmodes així haurien d’acceptar una consulta sobre si volen ser només catalans.

El senyor Zabalza té una confusió notòria, diguem-ne. Hi ha molta gent que vol la independència perquè creu que serà millor per a les escoles dels seus fills i els hospitals dels seus malalts. Som a Sant Vicenç dels Horts, on la majoria de gent se sent tant catalana com espanyola. De fet, la majoria dels votants que m’han convertit en alcalde no tenen el català com a llengua familiar i els agrada que guanyi la roja, i votaran a favor de la independència. A mi m’agrada molt la llengua espanyola, i això no és pas incompatible amb ser independentista.

Els argentins estan molt orgullosos de parlar espanyol però no volen ser espanyols.

I als austríacs els passa el mateix amb l’alemany. Per tant, la identitat cultural, lingüística, religiosa o futbolística de vegades coincideix amb la política i de vegades no.

Què el fa estar tan segur (ho ha declarat aquesta setmana al Financial Times ) que econòmicament per a Espanya seria molt millor que acceptés el vot dels catalans?

No és bo que els estats s’enfrontin als seus ciutadans. Fixi’s en les bones pràctiques del Regne Unit amb els escocesos o del Canadà amb els quebequesos: no els han prohibit pas que votin.

Però saber que els processos polítics es fan conforme a la llei dóna seguretat jurídica i, finalment, econòmica.

Correcte. El que dóna garanties és no formar part d’un estat que canvia les regles a favor de les grans empreses, com en el cas de les renovables, les tarifes de la llum, les autopistes de peatge de Madrid o el projecte Castor, en què l’Estat s’ha compromès a indemnitzar un empresari [Florentino Pérez] amb 1.700 milions d’euros.

¿No seria més insegur que quedéssim privats de la nacionalitat europea i fora de la Unió?

Però és que això no passarà. Com pot ser que uns ciutadans que ja som europeus, pel fet d’exercir el dret de vot, siguem exclosos de la nostra condició? No hi ha cap tractat ni directiva que prevegi l’exclusió d’uns ciutadans pel fet de votar. Cap ni un. És la mateixa incertesa de quan l’Alemanya de l’Est s’havia d’integrar a l’Alemanya Occidental i a la UE sense que això estigués previst en cap tractat. Però els tractats es van adaptar en qüestió d’hores. Va ser automàtic.

I què li fa pensar que en el cas de Catalunya l’adaptació seria tan ràpida com en el cas de la poderosa Alemanya?

Que la UE no té cap interès a excloure uns ciutadans que paguen més impostos que no pas diners en reben, ni un territori per on passen el 70% de les exportacions de la resta de l’Estat que es dirigeixen cap a Europa, ni tampoc ho volen les multinacionals presents a Catalunya. El Sr. Rajoy confon els seus desitjos (és a dir, perjudicar els ciutadans de Catalunya) amb la confiança que tothom els farà costat.

¿Vostè creu que Merkel, Hollande o Valls tenen algun interès a perjudicar Catalunya? Perquè bé que tanquen files amb Rajoy...

No és cert. La Sra. Merkel va dir que li semblava lògic el que deia el Sr. Rajoy, i que això és el que ella havia de dir per la seva condició en aquell moment. Escolti’m, el Sr. Helmut Kohl, predecessor de la Sra. Merkel, va dir que mai reconeixeria la independència de Lituània fins una hora abans de la independència de Lituània, i al cap de dos dies de ser independent ja l’havien reconegut.

Aleshores, Sr. Junqueras, ja res s’oposa a fer d’aquí deu minuts una declaració unilateral d’independència (DUI).

Evidentment. Si jo, Oriol Junqueras, president d’ERC, tingués 70 o 80 diputats al Parlament, no dubti que ja ho hauria fet fa molt de temps. Jo a la situació que veig riscos és a continuar formant part de l’estat espanyol. La meitat aproximadament dels països d’Europa han proclamat la seva independència al llarg del segle XX, i cap d’ells se n’ha penedit.

Quins mínims haurien de tenir les urnes al carrer perquè la votació fos significativa des del punt de vista polític i homologable des del punt de vista internacional?

El que dóna valor a un referèndum és el vot de la gent. El que converteix en vinculant el resultat d’un referèndum és aquest mateix resultat.

Què en trauríem si només anés a votar la gent que votarà ?

Que sabríem que hi ha una part molt important de la població que ha anat a votar i que en una gran proporció ha votat que sí. I escolti’m, si els del no no volen anar a votar, que no hi vagin. Ara, jo faré tot el possible perquè voti tothom.

Per tant, ¿el TC no li dóna cap garantia?

Però és que no ho dic jo, això ho deien el Sr. Turull i el Sr. Mas fa uns quants mesos, i ho deia ICV. Hi ha moltes declaracions en què deien que era un tribunal polític sense legitimitat. Ho ha dit gairebé tothom.

Gairebé, en efecte. Perquè el conseller Santi Vila ha declarat que l’alternativa a no respectar la llei és la incertesa.

Qui tingui interès en l’opinió del Sr. Santi Vila que l’hi pregunti a ell. Ni vostè ni ningú aconseguirà que els digui als aturats, als universitaris, als treballadors, als empresaris, als botiguers: “Com que dubtàvem, ho hem deixat estar i continuarem en una situació financera i de serveis públics insuportable...” No. Vull votar.

Si el 9 de novembre no hi ha urnes, ERC trenca qualsevol col·laboració amb el govern de CiU...

Estic convençut que hi haurà urnes perquè tots els que van signar l’acord del 12 de desembre el compliran.

Aleshores, si creu que CDC complirà els seus compromisos, per què no entra al Govern?

Perquè vull estar segur que els compleixen.

Però no diu que ja n’està convençut?

Sí, d’acord. Per si de cas, que els compleixin.

Quin impacte emocional creu que ha tingut el cas Pujol per rebaixar el desig de votar?

Cap. Nul. Perquè el Sr. Pujol és la màxima encarnació de la política autonomista a Catalunya en els últims 30 anys. Va ser l’home de confiança del PSOE i el PP durant 30 anys. Va pactar amb González, amb Aznar, amb Zapatero... ¿I vostè l’ha sentit gaires vegades els últims 30 anys defensant la independència de Catalunya? Doncs que algú reconegui que ha evadit impostos no afecta el procés cap a la independència.

És algú que ha sigut vint-i-tres anys president de la Generalitat.

D’una Generalitat autonomista i que ens deia que la independència era una cosa de somiatruites... Que jo ho he sentit amb aquestes orelles unes quantes tones de vegades, eh? Per tant, si ha fet alguna cosa mal feta, que respongui davant de la llei i del poble. I és un motiu més perquè fem un nou estat.

La corrupció forma part de la condició humana i no veig com el sol fet d’una Catalunya independent ens convertiria en un paradís ètic.

Estic d’acord amb vostè, però continua sent una oportunitat per fer-ho millor. I, a més, els països on la corrupció és més escassa són aquells en què els ciutadans senten les institucions com les garants de les seves llibertats.

¿L’estat de les autonomies era més procliu a crear condicions per a la corrupció?

Sí, la prova és que els grans partits polítics que han governat a l’estat espanyol estan submergits en dotzenes i dotzenes de casos de corrupció. I no són casos aïllats en els quals algú s’ha quedat uns diners, sinó que són veritables indústries de la corrupció. El cas dels ERO a Andalusia, el cas Gürtel, són estructures de corrupció.

¿A Catalunya hem tingut aquestes indústries de la corrupció?

El cas Millet, el cas Palau, semblen demostrar que hi ha hagut estructures de corrupció. I per tant el que hem de fer és perseguir-les, atacar-les, destruir-les, perquè ens hi juguem el benestar de tothom.

Fins a quin punt li molesta que tot això se sàpiga justament perquè Pujol va abraçar la independència i Catalunya està a dos mesos d’una convocatòria electoral?

És la demostració que l’estat espanyol ha tingut aquesta informació i mentre no li ha convingut fer-la servir no l’ha fet servir. És terrible, terrible. Ho sabien i no han dit res. Terrible que algú evadeixi impostos, terrible que algú ho sàpiga i no ho digui perquè ja li va bé no dir-ho. Terrible. Jo no hi vull tenir res a veure, amb aquesta gent, vull fer net i estic convençut que la majoria dels ciutadans també.

Vostè és l’alcalde de Sant Vicenç dels Horts sense ser a la llista més votada. No li deu interessar la proposta de Rajoy, doncs.

Depèn de com facin la llei. Si premia molt les majories, passarà que hi haurà poques candidatures, o sigui, gent d’ERC es presentarà amb gent d’Iniciativa, per posar-ne un exemple. Perquè si l’alternativa és que continuïn governant i tan malament els mateixos alcaldes de l’àrea metropolitana dels últims 30 anys...

Si ho haguessin fet tan malament la gent no els votaria, no?

N’hi ha uns quants que estan imputats i querellats i han guanyat eleccions. El Sr. Bustos, per exemple.

Com li va quedar la vanitat quan va llegir que el Financial Times l’identificava com a probable pròxim president de la Generalitat?

S’equivoquen, perquè no sóc aquí per ser president de la Generalitat, sinó per construir la República Catalana sigui qui en sigui el president.

Perfil

Quedem amb Oriol Junqueras (Barcelona, 1969) a casa seva, situada en un carrer costerut de Sant Vicenç dels Horts. El dia és xafogós i amenaça amb quatre gotes que l'acabaran d'empitjorar. Una veïna gran, amb vestit sense mànigues, rossa i el clatell suat, remunta per la vorera i, a l'altura del seu alcalde, esbufega amb un somriure la frase que tenia en el guió de l'escena: " Ay, qué cansada estoy". "Com anem, avui?" " Las piernas, las piernas..." El que no pateix per les cames és el Lluc, el fill del president d'ERC, un rosset de dos anys que mostra un entusiasme descriptible per "saludar aquests senyors". Ja aprendrà a fer cares de pòquer com el seu pare quan algú li pregunta si és veritat que Hisenda li ha fet tres inspeccions de la mateixa declaració de la renda, una declaració que va omplir donant per bo l'esborrany que la mateixa Hisenda li havia enviat

Joan A. Forès
Reflexions