31/08/2011. Convergència NI, NI, NI, ...

Benvolguts,

Fina anàlisi d’Albert Sàez al Periódico dels motius pels quals CiU ahir al Congrés dels Diputats va votar ni en la votació sobre la presa en consideració de la reforma constitucional per restringir el dèficit. Ni va votar a favor, ni va votar en contra ni es va abstenir...

I a més el torpede de PSOE i PP va adreçat a la línia de flotació de CiU i de Catalunya en conjunt, ja que trenca el pacte constitucional en el que CiU sempre havia estat considerat actor i ara ni se’ls han mirat. Amb menyspreu absolut...

Roma no paga els traïdors...

Si tal com hem dit moltes vegades, per a Catalunya tant dolent li és un espanyol de dretes com un d’esquerres... Tots aniran sempre a fer-te mal ja que els seus objectius són els mateixos: liquidar-nos, anorrear-nos, destruir-nos, cometre un darrer genocidi...

Una altra mostra d’aquests dies és uns policies i bombers espanyols a Nova York insultant els seus homònims catalans que feien un castell amb estelada: Hijos de Puta, hijos de Puta...

I saben que tenen força per a fer-ho. A no ser que trenquem les cartes!

CiU vota “ni”

No resulta fàcil trobar un verb que descrigui la posició de CiU en la votació d'ahir al Congrés dels Diputats sobre la presa en consideració de la reforma constitucional per restringir el dèficit. És, com a mínim, un canvi de terç en la seva trajectòria des del 1978. I podria significar un canvi també de rumb. En condicions normals, CiU tenia almenys tres sortides possibles sense trair la seva trajectòria política. Podia votar-hi en contra al·legant un canvi en l'equilibri de competències entre l'Estat i les comunitats autònomes. Podia haver-se abstingut advertint de la ineficàcia de la mesura i situar-la en la pugna bipartidista entre PSOE i PP. I podia haver-hi votat a favor per raons ideològiques, tant per europeisme -en la mesura que hi ha una transferència de sobirania d'Espanya cap a la Unió Europea- com per la clara voluntat que ha demostrat des del Govern d'eradicar el dèficit públic que entén com un llast per al creixement.

Però, sorprenentment, va prendre una actitud inèdita fins al moment. Els seus deu diputats es van mantenir al seu escó sense exercir el vot.

¿Filibusterisme?

La crítica fàcil és dir que és una actitud irresponsable, pròpia d'una formació donada al filibusterisme, atrapada per una reforma que recolza ideològicament, però de la qual abjura perquè amb el seu suport no s'emporta cap peix al cove. Altres, més sofisticats, els acusaran d'electoralisme i diran que això d'ahir és el primer acte de campanya de Duran per garantir-se el vot del conjunt del catalanisme captant al mateix temps els desencantats del PSC i d'ERC. De moment, ahir, els uns i els altres li van consentir -en silenci- simular que la reforma es fa sense Catalunya, és a dir, sense CiU.

Aquest hauria de ser l'assumpte de reflexió al Madrid polític i a la Catalunya d'esquerres. No ho dubtin, si l'eternament responsable CiU pensa que el numeret d'ahir li donarà vots i no li farà perdre suports en les elits catalanes, és que està segura que una majoria a Catalunya es planteja dir ni, és a dir, amenaçar de desconnectar d'Espanya.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/ciu-vota-1135436

Joan A. Forès

Reflexions

30/08/2011. Tergiversar la història (i la llengua)

Benvolguts,

Un cop més en Joan Lledonet des de les illes ens dicta una lliçó d’història.

Una introducció: Expliquen els llibres que quan s’estava finalitzant la Segona Guerra Mundial, en una entrevista de Churchill amb un ambaixador alemany, Churchill li va dir: A vostès la història els deixarà molt malament. L’alemany va respondre: I vostè com ho sap això. I Churchill va rematar l’entrevista dient-li: Perquè la història la penso escriure jo!

I Churchill realment va fer llibres d’història, molts d’ells sobre la guerra.

Respecte a l’escrit d’en Joan Lledonet:

·         Crec que es queda curt. Crec que la dreta després de la guerra no va haver de superar cap trauma. Ells posseïen la veritat. Ells tenien Déu al costat. Cap trauma!

·         També conec el pa que hi donen a les illes. Durant la dictadura els mestres (monges o capellans) ensenyaven en castellà als al·lots que el castellà era la llengua d’España i que la llengua que els al·lots parlaven no tenia nom (com a màxim en deien “pagès”). També recordo com el feixista corrupte i condemnat Gabriel Cañellas d’Alianza Popular primer i després del PP, cacic de les illes i president gairebé vitalici de les Balears (1975 - 1992), va explicar per ràdio que li repugnava que en l’Estatut digués que la llengua que ell parlava era el català i no “sa llengo baleà”. I ara el PP torna a manar a les illes i ja n’estem veient els resultats!

·         M’adono que es traspua en l’article com el PP està continuant fent, d’amagat i descaradament, tot el que pot per enfonsar les arrels catalanes de les illes. Fixem-nos que el nacionalisme espanyol, en aquest cas reencarnat en el PP busca en cada contrada la millor manera de fer-nos mal. A les illes volent dividir els parlars entre mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer. A València incitant a dir que el valencià no és català (començat per Abril Martorell i els blaveros), que ha acabat amb el també incitat odi cap a Catalunya, amb el valencià reconegut com a llengua diferenciada del català en l’Estatut d’Autonomia i reconegut tàcitament pel govern i les corts espanyoles, malgrat els dictàmens dels TSs i TCs. A Catalunya amb l’invent del bilingüisme que ja hem demostrat moltes vegades que és una fal·làcia i amb l’atac per terra, mar i aire (inclosos els TCs, TSs i TSJCs) a la immersió lingüística...

·         Hi ha diferències entre les variants dialectals del castellà de Leon i del de Sevilla? O entre les variants dialectals del castellà de Salamanca i del de Colòmbia? Evidentment que n’hi ha! Però a ningú se li ha acudit de dir o de pontificar que són llengües diferents! Així, per què les variants dialectals del català de les illes o del País valencià són llengües diferents de les variants dialectals del català de Catalunya?

·         I la primera lliçó que donen els que tergiversen la història és que qui la tergiversa són els altres...

I, a més, tal com hem explicat, és sabut que la història l’escriuen els vencedors. Vegem què en diu en Joan Lledonet:

Tergiversar la història (Article publicat a Diari de Balears el 28 d’agost de 2011)

Des que gran part de l’esquerra naufraga per dins les pregoneses i els dubtes ideològics, la dreta, una vegada superats els traumes d’haver estat impulsora del genocidi que suposà la guerra civil, i després d’haver-se col·locat de biaix, de cantell o a l’inrevés dins el sistema democràtic, s’ha apropiat de gran part del discurs metodològic que havia utilitzat l’esquerra per a desacreditar-la. Així que al final, la impressió que reben els votants amb el discurs robat i renovat (i massa vegades ple de falsedats i d’hipocresia) és que l’esquerra navega sense rumb ni sense cap tipus de seguretat i que la dreta voga a favor del vent i dels esdeveniments que li haurien de ser contraris.
           
              La dreta, que sempre ha tergiversat la història, ha incorporat a les seves exposicions i divulgacions que qualsevol persona, grup, associació o partit que no combregui amb les seves idees tergiversa la història, falseja la ciència i deforma la realitat comprovada i demostrada. I tot això ho fa amb la cara ben alta, sense que li caigui de vergonya i sense cap tipus de sentiment d’inferioritat. Dins la seva incapacitat, dins la seva manca de coneixements, dins la seva falta d’escrúpols, aparenta no tenir consciència d’allò que diu ni del que planteja. Segurament existeixen braços executors que són vertaderament ignorants, però els que promouen tota aquesta estratègia basada en la mentida, tenen una ment totalment perversa, com si de dirigents sectaris es tractàs, amb uns fidels seguidors que no raonen i que obeeixen amb fe cega.

            A nosaltres ens varen tergiversar la història quan ens varen fer estudiar que Espanya havia existit des de la més remota antiguitat. Quan ens parlaven de la unitat d’Espanya amb els reis catòlics, l’únic que ens explicaven era que aquests havien acabat la reconquesta, però que abans dels àrabs ja existia aquesta unitat. Ens tergiversaven o ens falsejaven la geografia quan ens feien aprendre totes les muntanyes dels sistemes peninsulars i no ens ensenyaven les muntanyes que podíem veure des de casa nostra. Ens feien aprendre tots els rius de la península, el seu naixement i la seva desembocadura, i no ens deien res del torrent que passava pel costat de casa.

En el mapa es veu el que no ens ensenyaren els feixistes espanyols durant 40 anys

Ens ensenyaven que era una falta d’educació no parlar el castellà i que la nostra llengua només servia per a la intimitat, per rebre càstigs o per esser multats en casos de reincidència. Parlar la teva llengua a segons quines escoles, a l’exèrcit, a les forces policials o a persones no catalanoparlants era motiu de càstig, com a mínim de prohibició i de befa.

            Tergiversar la història, el coneixement i la ciència és defensar que s’han d’ensenyar modalitats d’una llengua subordinada i que no és necessari fer-ho si la llengua és dominant. Deformar el saber universal és negar la unitat dels dialectes semblants d’una llengua minoritzada i no posar en dubte aquesta davant el dialectes diferents d’una llengua supervalorada. Falsejar la realitat és negar la catalanitat dels mallorquins quan tenim centenars de llinatges que corresponen a topònims de la Catalunya continental, que indiquen d’on han provingut els nostres avantpassats. Tergiversar la història és premiar i atorgar un càrrec de director general a una persona que dirigeix un grupuscle que afirma que l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears és insultant perquè afirma que la llengua que es parla a les Illes és el català.                      

http://in.directe.cat/joan-lladonet/blog/6393/tergiversar-la-historia

Joan A. Forès

Reflexions

30/08/2011. Diàleg entre Colbert i Mazarino

Benvolguts,

Corre per internet aquesta anècdota (a mi m’ha arribat del meu bon company Sergi Alcon).

Els personatges:

·         Lluís XIV (1638-1715) era l’autoanomenat Rei Sol

·         Mazarino (1602-1661) era un cardenal i Primer Ministre francès nascut en el regne de Nàpols. Fou el successor del cardenal Richelieu

·         Colbert (1619-1683) havia nascut a la Xampanya, al nord-est de França i fou deixeble avançat de Mazarino a la cort francesa i posteriorment gran Ministre de Finances

Per internet diuen que l’anècdota pot ser veritat o no ser-ne, però reflecteix l’esperit que Colbert va donar posteriorment a les finances franceses:

Diàleg entre Colbert i Mazarino durant el regnat de Lluís XIV de França

Colbert: Per a obtenir diners, hi ha un moment que enganyar [el contribuent] ja no és possible. M'agradaria, senyor superintendent, que m'expliqués com és possible continuar gastant quan ja s'està endeutat fins al coll...

Mazarino: Si s'és un simple mortal, és clar, quan s'està cobert de deutes, es va a parar a la presó. Però l'Estat... quan es parla de l'Estat, això ja és diferent! No es pot ficar l'Estat a la presó. Per tant, l'Estat sí que pot continuar endeutant-se. Tots els Estats ho fan!

Colbert: Ah sí? Vostè pensa això? En to cas, ens calen diners. I com hem d'obtenir-ne si ja vam crear tots els impostos imaginables?

Mazarino: Se'n creen més.

Colbert: Però ja no podem llençar més impostos damunt dels pobres.

Mazarino: És cert, això ja no és possible.

Colbert: Llavors, damunt dels rics?

Mazarino: Als rics tampoc! Ells ja no consumirien més i un ric que no consumeix, no deixa viure a centenars de pobres. Un ric que consumeix, sí!

Colbert: Llavors com ho hem de fer?

Mazarino: Colbert! Tu penses com un formatge de gruyère, o com l'orinal d'un malalt! Hi ha una quantitat enorme de gent entre els rics i els pobres!! Són tots aquells que treballen somiant a arribar algun dia a ser rics i tenint por de ser pobres. Aquests són els que hem de gravar amb més impostos..., cada vegada més..., sempre més! Aquests, com més els prenguem, més treballaran per a compensar allò que els hem pres. Són una reserva inesgotable !!!.

I avui, quatre segles més tard......... s’ha inventat l’IRPF

Joan A. Forès

Reflexions

24/08/11. Farmacèutiques, Farmàcies, genèrics, negoci, corrupció?

Benvolguts,

Avui he sentit per la ràdio una farmacèutica que referint-se a la llei o reglament que obligarà a vendre genèrics, si n’hi ha, en lloc de productes farmacèutics de marca es queixava dient “Se’ns en va el negoci en orris!”. Evidentment qui considera el seu establiment un “negoci” ha d’estar sotmès a les lleis del mercat!

Jo encara recordo com durant la dictadura franquista la meva família quan anava a Andorra, compraven “formatgets” de la Vache qui rit, però també aspirines, bolquers, menjar per nadons, etc, que allà (i a tot el mon) es venien als centres comercials i a l’Espanya Franquista s’havien d’obtenir a la farmàcia (productes de primera necessitat!).

Segurament que la sobreprotecció de les farmàcies, així com la dels estancs o la de les loteries, és una pura rèmora franquista. Recordem que els estancs i les loteries s’atorgaven durant el franquisme com concessió administrativa als “adictos al régimen, als “hijos de caidos”, als alféreces provisionales, etc. Tots en caràcter vitalici i hereditari, com les farmàcies, considerades en aquest aspecte com un negoci i no com el que eren: una concessió administrativa. Suposo que hi havia corrupció i caciquisme a dojo ja que es tractava d’una concessió “gratia et amore”. D’altra part les farmàcies a l’època franquista gaudien també d’una concessió administrativa privilegiada ja que no es podia ubicar una farmàcia a menys de 100 o 150 metres de cap farmàcia del voltant! (I potser encara dura?).

Hi havia altres aspectes de la corrupció (o la llei corrupta ho autoritzava) com per exemple un cas que conec d’una farmàcia regentada per un farmacèutic que es va morir jove i que l’administració va permetre que quedés sense titular uns quants anys esperant que un fill menor d‘edat vogués estudiar , i acabar la carrera de Farmàcia!

Recordem també com les empreses farmacèutiques protegien (els sona el nom?) les farmàcies fent que segons quins productes d’absoluta necessitat només els poguessin vendre a les farmàcies (sopes i fruita per  nadons, bolquers). El mercat deu haver ajudat a eliminar aquesta pràctica franquista intrínsecament corrupta.

Parlant amb farmacèutics (en tinc una colla a la família), he sabut que els genèrics existien a Europa des de fa almenys 20 anys, però que a Espanya només hi ha legislació des del 2006, que suposo que vol dir que abans no eren permesos. Per què aquest retard? Crec que aquesta no és la pregunta adequada sinó que la pregunta adequada és la mateixa de l’Alexandre Dumas (pare) i adoptada per les pel·lícules de misteri: ”Cherchez la femme, pardieu ! cherchez la femme!”. Que segons explica l’Enric Gomà a l’ARA (vegi’s més avall), s’interpreta dient: "Aquí hi ha sucat tothom". Busqueu lobbies...

 Ara ens hem assabentat que gaudien o gaudeixen encara d’una altra prebenda, ja que hi havia una conxorxa entre fabricants farmacèutics, seguretat social i metges que feia que els metges receptessin productes de marca quan hi havia genèrics equivalents a preu més econòmic. Quan aquesta conxorxa s’ha destapat per pressió de les lleis, el gremi de farmacèutics s’ha posat en peu de guerra.

A veure si entenem la història: quan el govern Mas va iniciar la retallada en la seguretat social, ja van explicar que aquesta mesura aniria en detriment de metges i personal sanitari que haurien de treballar més hores amb el mateix salari i molts serien acomiadats anant a incrementar l’atur, i en detriment de la indústria farmacèutica que estava instal·lada en una disbauxa tolerada per l’administració (per tant corrupta). I es va parlat de fer com en altres països que recepten les dosis que es necessiten i no caixes senceres de medicaments que després van llençats però que ja han sigut cobrats per tota la cadena de fabricació-distribució i que la Seguretat Social haurà de vetllar per obligar els metges a receptar productes farmacèutics genèrics si és el cas. Entre les incongruències del sistema franquista romanent és que amb la nova llei que s’explica en la notícia de més avall, el metge rebrà incentius per fer la seva feina ben feta i per afavorir el poble i no les multinacionals farmacèutiques (hi ha altres casos de corrupció institucionalitzada, com en segons quins serveis públics en els que els funcionaris reben estímuls econòmics per arribar a l’hora o per no passar tot el dia al bar)!

A l’Avui hi ha una notícia de títol: Sanitat estén els medicaments genèrics i abarateix els antics

En recollim alguns paràgrafs:

Retallar 2.000 milions en despesa farmacèutica i negociar un finançament addicional per a la sanitat a les comunitats autònomes. Aquests són els dos grans acords a què van arribar ahir els consellers autonòmics de Salut i la ministra de Sanitat, Leire Pajín, reunits al Consell Interterritorial de Salut.

El primer dels objectius persegueix generalitzar a tot l'Estat la prescripció de fàrmacs pel principi actiu –el que es coneix com a genèric– i no pel nom comercial d'un producte determinat. Una altra mesura que afecta els medicaments és la rebaixa de fins un 15% en el preu dels que ja fa més de deu anys que van ser registrats i no disposen del corresponent genèric.

A Catalunya, els metges no tenen l'obligació de receptar-los, sinó que hi ha una recomanació de fer-ho. Per animar les receptes de fàrmacs per principis actius, els facultatius reben incentius (incentiu per fer la teva feina ben feta...).

LA XIFRA : 33%, és el percentatge de receptes de fàrmacs genèrics a Catalunya, quan la mitjana a l'Estat espanyol és del 7,5%.

L’Enric Gomà a l’ARA fa un article per sucar-hi pa: Pressió arterial disparada

En recollim algun paràgraf:

Molts catalans hem pres durant anys Co-diován 80 mg, 28 comprimits, un medicament que contribueix a contenir la pressió arterial: val 23 euros amb 78 cèntims. Fa unes setmanes la farmacèutica va consultar l'ordinador -disposo de recepta electrònica- i em va comentar que la Generalitat me l'havia canviat -és automàtic- pel seu genèric corresponent, Valsartán/Hidroclorotiazida 80 mg, 28 comprimits: val 11 euros amb 65 cèntims.

Forçada per la penúria, els últims mesos la Generalitat ha accelerat el canvi de medicaments de marca a genèrics. Li vaig preguntar a la farmacèutica per què no s'havia fet abans, durant els dos mandats de governs d'esquerres i els anteriors, i la noia va envermellir: "Aquí hi ha sucat tothom". Es referia a les empreses farmacèutiques i els metges que en reben favors. Com van aconseguir que la Generalitat no canviés abans els medicaments de marca pels genèrics és un enigma que deixo sobre la taula, mentre em prenen la pressió arterial, perquè diria que l'estupor, la irritació i la nàusea m'han fet pujar la mínima.

Hi ha unes darreres consideracions a fer:

·         La corrupció institucionalitzada a Catalunya és molt gran, però 5 vegades més petita que a la resta de comunitats!

·         Podem esperar que es denunciï, es jutgi, s’inculpi i es castigui tot aquest entramat industrial, mèdic, de distribució i de venda al detall que ha estat robant al poble des de fa 70 anys en productes de més que de primera necessitat, amb total impunitat, i tolerat per l’administració de tots els nivells i de tots els colors o sigui corrupte en grau superlatiu?

I ja ho sabíem i ho continuem sabent:

Concessió=Corrupció

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/economia/loposicio-facilitara-lexecutiu-laprovacio-del-nou-decret-1123342

http://es.wikipedia.org/wiki/Medicamento_gen%C3%A9rico

Joan A. Forès

Reflexions

23/08/11. Comparació de les balances fiscals a Alemanya i a Espanya

Benvolguts,

Repassant la informació del CCN he trobat alguns gràfics, complementaris d’altres publicats en la Reflexió del 25/11/2010. CCN. El principi d'ordinalitat. Exemple Extremadura-Catalunya.

Aquí es veu ben clar com funciona l’anivellament entre els lands alemanys i la comparació amb els de l’estat espanyol. Constatacions:

1.       Les diferències entre el land alemany més ric i el més pobre estan en la relació com a màxim de 118 respecte a 70

2.       Les diferències entre la comunitat autònoma espanyola més rica i la més pobre estan en la relació de 140 respecte a 40. Madrid té 3,5 vegades més recursos per habitant que Canàries i de 140 respecte a 70 amb Extremadura. Madrid té el doble de recursos per habitant que Extremadura

3.       Alemanya respecta escrupolosament el principi d’Ordinalitat o sigui que no es perd l’ordre: Si, per exemple, la Baixa Saxònia és el 6è estat abans de l’anivellament continua sent el 6è després de l’anivellament

4.       Espanya no respecta el principi d’Ordinalitat. Si la laboriosa Catalunya ocupa el 3er lloc abans de l’anivellament, passa al lloc 11è després de l’anivellament i si Extremadura ocupa el lloc 14è abans de l’anivellament, passa al primer lloc després! Extremadura gaudeix del PIB per habitant més gran de totes les CCAA d’Espanya!

5.       Cap dels lands alemanys no transfereix més del 4% del PIB per habitant al fons de compensació interterritorial

6.       Catalunya, les Illes Balears i en segons quines estadístiques el País Valencià (quina casualitat, la part mediterrània de l’antiga Corona d’Aragó, la part de territori espanyol que genera el 50% de PIB, una de les dues espanyes) paguen més del 4% del PIB per habitant, arribant en el cas de Catalunya al 10%!

Vegeu els gràfics per comparar:

Nota: Els Recursos després de l'Anivellament es representen en gris-marró i tenen poc contrast. Perdoneu!

El principi d’ordinalitat, trencat en el cas espanyol i l’immens espoli crònic de més del doble del límit que tots els economistes recomanen “si no ens volem fer mal”, que estem patint des de sempre fan que la convivència Espanya-Catalunya no tingui sortida!

Joan A. Forès

Reflexions

23/08/11. Els falsos arguments dels immobilistes

Benvolguts,

Entre maig i juny del 2009, l'Emili Valdero, Doctor en economia i professor titular de la Universitat de Barcelona, va publicar 3 articles al diari AVUI, Economia, els dies 19/5, 2/06 i 12/06 del 2009. Els tres articles expliquen científicament els perquès de l’immobilisme de les comunitats autònomes espanyoles instal·lades en la contínua recepció de diners de l’estat (sopa boba) provinents dels ajuts europeus i provinents de Catalunya.

Introduïm tot seguit les premisses:

·         Per aclarir conceptes cal citar primer el començament d’un article del mateix Valdero, comentat el 21 de juliol d’enguany:

o   “Les comunitats autònomes de règim comú són aquelles que no recapten directament ni regulen ni inspeccionen els impostos que paguen els seus ciutadans. Els ingressos que alimenten els pressupostos d'aquestes comunitats provenen, fonamentalment, de la participació en una part de la recaptació d'una cistella d'impostos estatals, que s'anomenen tributs cedits.

·         En segon lloc cal recordar com hem explicat molts cops, per exemple el 23/11/10, què són les Balances Fiscals:

o   Com acabem de dir l’estat espanyol recapta impostos (IRPF, IVA, Impost de Societats, Impostos especials) de les comunitats autònomes. Tots els impostos espanyols van a parar a una cistella comuna. A continuació l’estat amb criteris indesxifrables inverteix part d’aquesta cistella en les comunitats autònomes, en forma de pagaments en efectiu i en forma d’inversions en infraestructures (forma part de la curiosa manera de repartir que la inversió i despesa en el Museu Reina Sofia de Madrid es sostragui amb una certa proporcionalitat a cada comunitat autònoma (?), però en canvi la inversió i despeses del MNAC l’hagi de pagar íntegrament Cayalunya (???).

·         En definitiva, un cop calculades les Balances Fiscals (explicat a bastament en altres Reflexions) poden passar dues coses:

·         Que hi hagi Superàvit Fiscal si l’estat inverteix més del que recapta d’impostos

·         Que hi hagi Dèficit Fiscal, que és el nostre cas, si l’estat inverteix menys del que recapta en impostos

·         El PIB, Producte Industrial Brut de Catalunya, el 2008 fou de 216.923 milions €.

·         El dèficit fiscal de Catalunya fou de 22,000 milions€ que significa un 10,2% de PIB. Diners que anualment van a Madrid en impostos, que omplen el fons comú i que un cop repartit aquest fons comú no tornen en forma d’inversions a Catalunya.

·         I aquesta manca d’inversió va creixent. Al 1994 era de menys de 5.000 milions€, el 2008 era de 22.000 milions€ i a dia d’avui deu ser força superior a 24.000 milions €

I ara els articles de l’Emili Valdero:

Els falsos arguments dels immobilistes (I)

L'actual sistema de finançament de les comunitats autònomes té moltes resistències a ser reformat, sobretot per part dels representants polítics i socials d'aquells territoris que ara gaudeixen d'una situació de privilegi i que reben més diners dels que els tocarien amb un model que fos just i equitatiu.

Un dels arguments que esgrimeixen els immobilistes és que no hi ha cap discriminació fiscal de Catalunya, perquè qui paga impostos són les persones i no els territoris i, com a conseqüència, els contribuents catalans són tractats per Hisenda exactament igual que els contribuents de qualsevol altre lloc. La falsedat d'aquest argument és que ignora deliberadament que l'activitat

econòmica del govern de l'Estat és dual, no només recapta impostos, sinó que

també realitza despeses.

L'afirmació de l'argument anterior només té en compte el vessant dels ingressos de l'Estat i deixa de banda la seva despesa; ignora el territori on es materialitza i on es localitzen els perceptors dels seus pagaments. És una visió esbiaixada i els qui la utilitzen no són neutrals respecte al tema analitzat: fan servir aquest argument de manera demagògica per manipular els ciutadans de bona fe. La forma correcta de fer l'anàlisi de la incidència territorial de l'activitat econòmica

de l'Estat és tenint en compte simultàniament tant els ingressos com les despeses.

Això es fa mitjançant les balances fiscals, que és l'instrument comptable que es

fa servir a Alemanya, els EUA, el Canadà i Austràlia. L'any 2008, s'estima que el

dèficit fiscal de Catalunya es va situar al voltant de 21.000 milions d'euros. És

evident que l'Estat espanyol no tracta a tots els ciutadans igual des del punt de

vista de la despesa.

Els falsos arguments dels immobilistes (II)

Hi ha alguns intel·lectuals unionistes que no volen que Catalunya tingui un finançament just i equitatiu. El seu objectiu polític, ocult darrere de pretesos arguments acadèmics, és perpetuar l'enorme dèficit fiscal que asfixia Catalunya, com a garantia de continuïtat de la situació de tracte privilegiat que tenen altres territoris de l'Estat espanyol. A l'article del passat 26 de maig ja vaig rebatre el fals argument basat en la premissa "que no hi ha cap discriminació fiscal de Catalunya, perquè qui paga impostos són les persones i no els territoris". Aquest raonament és el que utilitzen habitualment personatges com Rodríguez Ibarra, Vidal-Quadras, Rosa Díez o José Bono.

Un altre argument que fan servir sovint els immobilistes en contra de la reforma del sistema de finançament és el del superàvit del comerç exterior de l'economia catalana en relació amb la resta de comunitats autònomes de l'Estat. Aquest superàvit -que el 2008 va ser de 20.238 milions d'euros- ve donat per la diferència entre el que Catalunya exporta a la resta de l'Estat i el que importa de les altres comunitats autònomes. Segons aquest plantejament, el fet que les empreses catalanes venguin més béns i serveis a la resta de l'Estat espanyol que el que els catalans els comprem justifica l'existència del dèficit fiscal, el qual es considera una espècie de "compensació" per aquest superàvit. La falsedat d'aquest argument rau en el fet que ignora que, a canvi del dèficit fiscal, els catalans no rebem res, mentre que a canvi del superàvit comercial de

Catalunya, els ciutadans i empreses de la resta de l'Estat reben com a contraprestació els béns i serveis que han comprat. Que no ens facin confondre l'intercanvi comercial amb l'espoli fiscal.

Els falsos arguments dels immobilistes (III)

El principal argument que utilitzen els que s'oposen a la reforma del sistema de finançament autonòmic és la solidaritat entre territoris. Aquest principi ha de complir tres criteris.

1.       Ordinalitat: un territori no pot perdre posicions en el rànquing de PIB per càpita després de l'aplicació de la solidaritat.

2.       Transparència: les condicions que ha de complir un territori per poder ser beneficiari de la solidaritat han de ser conegudes i quantificables. La UE estableix que les regions que tenen dret a rebre transferències en aplicació de la solidaritat són aquelles amb un PIB per habitant inferior al 90% de la mitjana europea.

3.       Limitació quantitativa: l'aportació de cada territori a la solidaritat ha de tenir un límit per tal d'evitar excessos de contribució que perjudiquin el seu desenvolupament.

Pel que fa a l'ordinalitat, l'any 2006, Catalunya va ser la quarta comunitat autònoma de l'Estat en PIB per habitant abans de l'aplicació de la solidaritat i, en canvi, va passar a ser la novena com a conseqüència del dèficit fiscal. Pel que fa a la transparència, és obvi que a l'Estat espanyol no n'hi ha: l'Aragó, la Rioja o Cantàbria -totes amb un PIB per habitant superior a la mitjana espanyola haurien de contribuir a la solidaritat i, en canvi, totes reben més transferències de l'Estat del que paguen d'impostos. Pel que fa a la limitació quantitativa, el Tribunal Constitucional alemany va

limitar la solidaritat interterritorial al 4% del PIB de cada regió, mentre que el dèficit fiscal de Catalunya és del 10% del PIB. L'actual model de finançament, doncs, no respecta cap dels tres criteris: no compleix l'ordinalitat, no és transparent i és abusiu quantitativament per a Catalunya.

Això no és solidaritat, és un robatori.

En altres Reflexions hem explicat que hi ha un quart criteri que és que en un estat democràtic hi ha d’haver la voluntat de la comunitat que ha d’ajudar. Pregunta que mai no ens han plantejat.

Segons la Reflexió del 20/de gener del 2011 treta del que expliquen en el llibre del CCN, per ser solidari cal complir tres premisses:

·         Primer, voluntat d'ajudar a qui ho necessita

·         Segon, quantitat de diners de l'ajut que ha de ser pactada. Amb el Pla Marshall i amb la reunificació alemanya es va pactar una quantitat estricta de diners

·         Tercer, l'ajuda ha de ser limitada en el temps. El Pla Marshall es va limitar a 4 anys i la reunificació alemanya a 10 anys

En el cas de Catalunya no es compleixen cap de les tres premisses per ser solidari:

·         Els catalans no hem decidit mai si volem ser solidaris o no. Ens hi obliguen!

·         Fins fa poc l'estat espanyol no ens ha dit la quantitat de diners de l'espoliació fiscal

·         I per al tercer punt, la durada en el temps és indefinida.

Joan A. Forès

Reflexions

23/08/11. El Corredor Mediterrani. Entrevista a Joan Amorós, FERRMED

Benvolguts,

En el Presència d’aquesta setmana hi ha un monogràfic dedicat al tren amb el títol genèric de: No podem perdre el tren, amb el subtítol: Espanya aposta per fer passar el tren del Corredor Mediterrani per Madrid tot i l’oposició de Catalunya.

Altres subtítols: Espanya imposa de nou una concepció radial de l'Estat i destrossa la proposta econòmica del Corredor Ferroviari Mediterrani, obligant-lo a passar per Madrid, aïllant Andalusia i tallant l'accés directe de Catalunya al nord d'Àfrica.

Hi ha dos articles importants:

·         El primer fa la història de la batalla de FERRMED i de les administracions mediterrànies per oposar-se a la concepció radial de Madrid: Madrid, capital del Mediterrani, d’Andreu Mas. Ja el vaig comentar el 16 d’agost

·         El segon és una entrevista amb Joan Amorós, Secretari general de FERRMED: El corredor trenca l’Espanya radial

Aquesta entrevista, portada també per l’autor de l’informe d’ahir Andreu Mas, és la que aquí comentem.

«El corredor trenca l’Espanya radial»

ANDREU MAS

JOAN AMORÓS. Secretari general de FERRMED

«El govern de Madrid defensa eixos que no són transeuropeus»

«En certa manera Espanya vol aïllar Catalunya»

Havent-me llegit l’entrevista un parell de cops, havent escrit moltes Reflexions sobre el Corredor Mediterrani, havent llegit articles com l’exhaustiu Informe Media.cat. El Corredor Mediterrani

a la premsa catalana i valenciana, puc fer les següents constatacions:

·         Mentre Espanya ha tingut Catalunya aïllada d’Europa, les exportacions catalanes han sigut majoritàriament cap a Espanya, amb la conseqüència que la indústria i el comerç català ha estat d’alguna manera segrestat per la relació comercial Catalunya-Espanya. És a mida que s’ha anat trencant aquest cordó umbilical (com en el cas del boicot del cava i el consegüent augment de les exportacions fora de la península) que Catalunya se n’ha anat adonant de que el seu mercat és el mon

·         Com menys depengui comercialment d’Espanya més el comerç català es farà gran. És per això que Espanya fa tot el que pot (i ho aconsegueix) per evitar que Catalunya es desenvolupi fora d’Espanya:

o   El cas del no-nat corredor mediterrani

o   El cas de la línia de TGV que encara no arriba a Perpinyà (amb túnel del Pertús de peatge ja que a Catalunya tot ha de ser de peatge)

o   El cas del foment del port de València perquè sigui més important que el de Barcelona (totalment aconseguit actualment)

o   El cas de la via única entre Castelló i Tarragona

o   El cas de la manca d’infraestructura al port de Barcelona per comunicar-se amb el tren convencional de Tarragona a Girona

o   La manca de criteri amb la que s’ha projectat la infraestructura ferroviària a Espanya afavorint les línies de TGVs de passatgers (que les hauran d’anar tancant per manca de clients) i oblidant totalment les línies de mercaderies amb ample europeu

o   Les tristes infraestructures ferroviàries de Catalunya que no han evolucionat des dels anys 30 (hi ha trams ja esmentats de via única entre Castelló i Tarragona, també entre Mataró i Girona, hi ha tot el trajecte de via única entre Granollers i Puigcerdà, tal com va ser creat als anys 30).

·         Totes aquestes mancances ens assenyalen el camí a seguir:

Un cop la independència aconseguida hem de fer exactament al revés del que s’ha fet fins ara!

Hi ha alguna altra constatació si ens fixem en el traçat de la xarxa europea, específicament fixant-nos en els Corredors que anomenen Estratègics (inclòs el nyap espanyol!). La xarxa és una veritable xarxa i hi ha corredors estratègics preferents. És important fixar-se específicament en el corredor Hamburg-Nicòsia, ja que forma part de l’estratègia sudasiàtica de penetració dels seus productes a Europa. Joan Amorós diu en l’entrevista:

Recomano als nostres polítics que es passegin pels ports de Rotterdam o Anvers i que en vegin la capacitat, ja no per rebre contenidors, sinó per transformar les matèries primeres i els productes semielaborats que arriben d’Àsia i que s’acaben de personalitzar en aquestes zones logístiques importantíssimes a l’entorn del port per fer-les arribar al client final.

I ja n’havíem parlat en altres Reflexions. Els vaixells procedents del sud-est asiàtic descarreguen majoritàriament les mercaderies a Atenes, Venècia, Gènova, Barcelona, València, Anvers i Roterdam (extrems sud dels corredors). El trajecte més curt per arribar als centres neuràlgics europeus és el de desembarcar la mercaderia a Atenes i el més llarg de desembarcar-la a Rotterdam. Barcelona i València estan ben posicionats ja que travessar l’estret i arribar per l’Atlàntic fins a Rotterdam comporta 4 dies més de trajecte marítim que a Barcelona. Però a Atenes són 4 dies menys. Això va lligat tal com diu Joan Amorós a la capacitat de les àrees properes als ports per a acabar de manufacturar els productes semielaborats que arriben a aquests ports i de la capacitat de fer sortir cap a Europa, via ferrocarril de mercaderies, tant els productes arribats que no necessiten transformació com els productes elaborats en les àrees manufacturadores del voltant dels ports. I en la rapidesa, Atenes és la més ben situada, però en la capacitat per afegir valor als materials semielaborats, Barcelona i València estan molt ben posicionades.

I ara l’entrevista:

Joan Amorós és el secretari general de FERRMED, l’entitat que lidera la necessitat que Europa tingui un gran eix que englobi la zona de més activitat econòmica i logística –incloent ports i aeroports– de la Unió Europea. En el cas català i espanyol, són els grans valedors de l’eix mediterrani. Una proposta que ara tornen a veure devaluada per la darrera proposta inspirada pel Ministeri de Foment.

–«El nostre mercat és, com a mínim, la Unió Europea. Les nostres empreses han de competir a nivell europeu i el govern de Madrid segueix plantejant eixos que no són transeuropeus. A la Península Ibèrica hi ha tres eixos transeuropeus:

·         El Corredor Mediterrani, que arrenca d’Algesires i per la costa arriba fins a Portbou i la Jonquera;

·         L’eix Central Atlàntic, que també surt d’Algesires i de Madrid, que aniria cap a Valladolid i que entraria a França per Irun –aquest Central Atlàntic té una derivada que aniria des de Valladolid cap a Portugal–;

·         I el darrer gran eix és el que començaria a Lisboa, aniria cap a Madrid, passaria per Saragossa i Barcelona, empalmaria aquí amb l’eix mediterrani fins a Lió i d’allà aniria a Milà, Torí, Budapest i Ljubljana».

–La proposta que avala Madrid desvirtua el projecte de Corredor Mediterrani.

–«El Corredor Mediterrani,com el seu nom indica, ha de resseguir la costa del Mediterrani. Això a Madrid no els acaba de convèncer, perquè pensen que els aïllaria i perquè trencaria l’esquema de l’Espanya radial, que és pel que ells continuen apostant. És aleshores quan escurcen el traçat del corredor i el fan morir a València o a tot estirar a Alacant. No ho podem acceptar de cap manera, perquè ens interessa la connexió cap al nord, però també cap al sud. Hem de tenir present que el nord d’Àfrica serà una zona emergent; no en va ja hi ha quasi un miler d’empreses catalanes al Marroc. Hem d’intentar que el govern espanyol es comprometi a fer les inversions que calen abans del 2030, que és el que exigeix la UE, perquè aquest corredor pugui entrar de ple al core network europeu»

–Aquest compromís, ara, no hi és. Espanya diu que finançarà abans del 2015 el tram Algesires-Madrid i el tram València-Tarragona-Barcelona, entre 2014 i 2020.

–«Aquesta és la realitat. Fan declaracions dient que defensaran el Corredor Mediterrani, però la realitat es veu amb la licitació de les inversions. El ministre va venir a Barcelona el 16 de març a presentar-nos tot el projecte del corredor. Ens va dir que el projecte costava 51.300 milions d’euros. I la realitat és que,fora dels 32.000 milions que tots més o menys tenen data d’acabament i que són per unir les capitals de província mediterrànies amb Madrid, els altres 20.000 milions que s’han d’invertir no tenen data. No s’han compromès a fer les inversions abans del 2030. És molt greu».

–I després exministres socialistes fan informes des de consultories privades que avalen les tesis del govern...

– «És molt simptomàtic. Pocs dies després que la Comissió Europea ens alertés que una part del Corredor Mediterrani quedava per fer, va aparèixer aquest informe de Pricewaterhouse-Coopers».

–Espanya vol aïllar Catalunya premeditadament?

–«No sé si això es pot afirmar tan categòricament, però en certa manera sí. Ho podem veure en les inversions d’infraestructures previstes. Ara mateix s’està preveient fer-ne unes de significatives entre Sagunt i Saragossa, perquè en el fons ells continuen pensant en el seu gran eix central, al qual tots ens hi hauríem d’afegir. No té sentit fer una volta terrible per arribar al teu mercat, a més la zona de Canfranc fa anys que està tancada pels francesos

i té rampes de més del 40 per 1.000, cosa que fa pràcticament impossible que hi passin trens de mercaderies. Madrid diu a uns i als altres per on han de passar, sempre que no es passi per Catalunya».

–Madrid té por de fer una infraestructura en un territori que es pot declarar independent?

–«Hi ha una mica de tot. Per una banda, des que vam entrar a la Unió Europea, Madrid es va convertir en una ciutat excèntrica que encara ho seria més si tinguéssim el Corredor Mediterrani. Això els fa molta por perquè la concepció de l’Espanya unitària es basa en el fet que Madrid tingui molt de pes; si en perd, Espanya també en perd. També hi ha la competència entre Madrid i Barcelona. I, finalment, també tenen la por a la independència, que és ridícula, perquè tots estaríem a la Unió Europea i saben perfectament que hi ha lliure circulació de mercaderies i persones a la UE».

–Un canvi de govern a Madrid farà canviar la postura del govern central?

–«Ens trobem en la circumstància que el PP està d’acord amb el que nosaltres diem i defensa el Corredor Mediterrani, cosa que no va fer el 2003. Va ser el PP el que no el va incloure entre les prioritats de la xarxa transeuropea. Ara, pels motius que sigui, hi estan a favor. El País Valencià i Múrcia s’han adonat que aquest corredor és molt important per a la seva economia, i els governs d’aquestes dues comunitats són del PP. Veuen que en depèn el futur».

–El govern català està prou atent a la jugada?

–«La veritat és que des del primer moment defensa el corredor. Quan nosaltres vam començar aquesta lluita, el 2003-2004, els consellers de Política Territorial valencià i català ni es parlaven. A base de pressionar uns i altres vam aconseguir que es posessin d’acord en un possible traçat del TAV entre Tarragona i Castelló. Ara hi ha una bona relació entre Catalunya i el País Valencià, si més no pel que fa qüestions econòmiques. Em fa l’efecte, però, que encara caldria insistir-hi més. Hem de demanar al nostre Parlament que faci una declaració contundent demanant al ministre que faci un escrit amb tota la fermesa del món dient que farà les inversions i que insta la Comissió Europea a incloure el corredor sencer».

–Catalunya és conscient del que ens hi juguem?

–«N’és molt conscient. Els empresaris i les cambres de comerç ho han entès molt bé i han tingut una posició de defensa total del corredor».

–Europa pot imposar un traçat a Madrid?

–«Europa, malauradament, és la dels estats. Com que la majoria de les infraestructures les paguen els estats, tenen un poder enorme. La Comissió Europea destina, com a molt, entre un 10 i un 30% a les inversions a infraestructures. Els estats fan la llei. La Comissió Europea ha dissenyat una filosofia per definir quina ha de ser la xarxa principal transeuropea. Ara bé, són els estats membres els que han de dir quins corredors volen incloure-hi. Curiosament, els dos estats que hi han presentat més reticències han estat l’espanyol i el francès, els dos que tenen una concepció radial dels seus esquemes de transport».

–Ens podem trobar que quan el corredor sigui una realitat ja sigui massa tard per a les empreses?

–«Fa vint o trenta anys que hauria d’estar fet. Hauríem passat millor la crisi. Recomano als nostres polítics que es passegin pels ports de Rotterdam o Anvers i que en vegin la capacitat, ja no per rebre contenidors, sinó per transformar les matèries primeres i els productes semielaborats que arriben d’Àsia i que s’acaben de personalitzar en aquestes zones logístiques importantíssimes a l’entorn del port per fer-les arribar al client final. Tot això ho podríem haver fet aquí, perquè a més tenim l’avantatge que els tràfics asiàtics podrien arribar al cor d’Europa, a Frankfurt, tres o quatre dies abans que ara, perquè els vaixells no haurien de donar la volta per l’estret de Gibraltar fins arribar a Rotterdam i d’allà agafar el tren per anar a Frankfurt. Si això es demora anirem perdent oportunitats. Per la Mediterrània passa el tràfic intercontinental més gran del món, de l’ordre de 19 milions de contenidors, mentre que per l’Atlàntic n’hi passen 5. En canvi, el 77% del tràfic intercontinental va als ports del mar del Nord. Això passa perquè en el cas espanyol tenim unes connexions ferroviàries pèssimes. Tothom treballa per acostar aquests ports al cor d’Europa. Si perdem el temps aquests altres ports ens passaran al davant».

Espero que aquestes dues Reflexions sobre el Corredor Mediterrani us ajudin a comprendre com ens ha tractat, ens tracta i ens tractarà Madrid. A patades!

Joan A. Forès

Reflexions