27/09/13. Sóc català, però estic espanyol, òndia!

Benvolguts,

Em reintegro a la meva feina de reflexió, després de les vacances d’estiu...

Mentre érem fora s’ha esdevingut el meravellós fenomen de la Via Catalana: Va ser una festa amb 1.600.000 inscrits segons m’han dit i en total més de 2.000.000 d’independentistes als carrers. Per cert que el Ministerio de l’Interior del sinistre Jorge Fernandez Diez va explicar que no havien sigut més de 300.000! Aquest any ha tornat a passar com l’any passat, han anat a la Via o a la Mani coneguts i fins i tot amics meus que mai no hauria pensat que ho fessin. I aquest és un senyal que l’independentisme ha crescut tal com expliquen les enquestes i com es veu pel carrer. Recordo una xerrada l’any 2007 de l’Hector López Bofill al casal d’ERC del Poblenou en que va fer una premonició i que, com en altres països que han accedit a la independència, a mida que es va passant la zona de no-retorn, la massa crítica, l’independentisme creix molt per sobre del que es podria imaginar.

En un article de fa un parell de mesos un periodista que no recordo com es deia explicava que per a la majoria de catalans els llaços polítics amb Espanya s’han trencat, i els llaços sentimentals. Cada cop més catalans se senten només catalans...

Uns exemples:

·       En Jordi Puntí va publicar a “El País” el 15/09/05 una entrevista amb el gran escriptor de la Catalunya Nord Joan-Daniel Bezsonoff. Al llarg de l’entrevista, molt interessant, Bezsonoff diu: “Sóc francès, però m’estic curant”.

·       En Toni Albà al Festival de Girona d’aquest estiu (Volem viure amb llibertat i amb dignitat) va fer un monòleg basat en l’expressió: Sóc català, però estic espanyol, òndia! 

·       En idèntica línia en Quico Sallés publica el 21/09/2013 una de les moltes anècdotes amb què amb molta gràcia els diputats d’ERC al Congreso de los Diputados se’n foten del mort i de qui el vetlla:

Dimecres de la setmana passada la comissió de Defensa del Congrés espanyol va aprovar la "reivindicació" de la figura de l'almirall espanyol Blas de Lezo, un dels herois del setge borbònic. El debat de resolució parlamentària va tenir moments de ràpida ironia. Aquest va ser el cas del veterà diputat d'ERC, Joan Tardà que va votar contra. El diputat independentista va argüir el seu vot en contra recordant que, com a català, no podia votar el reconeixement de la figura. Ara bé, tardà va admetre que "si fos espanyol, votaria la reivindicació de la figura".
La resposta de Tardà no va agradar al president de la comissió, Agustín Conde Bajén, que "amb tota cordialitat" li va retreure la frase "si jo fos espanyol" perquè en cas que no ho fos "no podria està parlant en aquest congrés". Una reacció que va aixecar els aplaudiments dels diputats. Tardà, fidel al seu estil, va aixecar el cap i amb aquell espanyol que tant el caracteritza va sentenciar: "Señor presidente, efectivamente. Le doy la razón. Estoy español"...

O sigui que una gran majoria de catalans estem ja alliberats mentalment. És el primer pas. Aquesta convicció ens portarà a la independència...

 

Un altre petit esdeveniment que hi ha hagut aquests dies és l’article del José Antonio Duran i Lleida a la Vanguardia, sobre la Tercera Via. També hi està havent aquests dies el Debat sobre el dret a decidir, torpedinat repetidament per en Duran. Ho comentarem en altres reflexions.