26/11/11. Les retallades del govern Mas i la posició d'ERC

Benvolguts,

I hem de continuar amb el mot economia, que d’ara endavant es podria anomenar directament crisi!

La portada de l’ARA, amb la cara de pomes agres d’en Mas-Colell és patètica:

Els plans del govern de la Generalitat per complir amb els objectius de dèficit per al 2012 i que marquen el límit en un 1,3% centren la portada de l'ARA d'aquest divendres.

·         Mas-Colell busca 2668 milions, per complir amb l’1,3% de dèficit el 2012

·         Es crearan minitaxes sobre l'aigua, els serveis de justícia o el joc

·         S’apujarà el preu del bus, el metro, Rodalies, i Ferrocarrils

·         Els pacients hauran de pagar fins a 1€ per recepta

·         El gruix de la nova tanda d’ajustos vindrà per la retallada al sou dels funcionaris i per la venda de patrimoni immoble i d’empreses

·         La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) rebrà 260 M€ en comptes de 300 i haurà de tancar 2 dels 6 canals actuals de TV3

La Generalitat necessita reduir el dèficit en 2.668 milions durant el 2012 per complir l'objectiu de l'1,3% a què obliga l'Estat. Això suposa un descens molt similar al d'aquest any (2.944 milions), com es pot veure al gràfic que acompanya aquesta notícia.

El dèficit és la diferència que hi ha entre les despeses i els ingressos registrats en un mateix any, per tant, només hi ha dues maneres de reduir-lo: retallant despesa o incrementant ingressos. Pel que ha dit fins ara la Generalitat, sembla que la principal diferència de l'any vinent respecte a l'actual serà que l'augment dels ingressos tindrà més importància en la reducció del dèficit. Mentre que el 2011 la major part de la rebaixa del dèficit va correspondre a reducció de la despesa, el 2012 l'augment dels ingressos guanyarà protagonisme mitjançant l'augment de les taxes universitàries, la introducció del copagament i l'encariment dels impostos que graven la benzina, entre d'altres.

En aquest sentit, ahir el conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, va assegurar que la retallada que s'aplicarà sobre la despesa serà "inferior" al 10% que s'ha aplicat aquest any, tot i que no va voler precisar més. El conseller va recordar que la Generalitat encara no sap si rebrà el fons de competitivitat, dotat amb 1.450 milions d'euros, tot i que el més probable és que no els cobri. El govern espanyol sempre ha dit que pagarà aquests diners quan es liquidin els pressupostos, d'aquí dos anys, i després de les eleccions de diumenge el Partit Popular ja ha dit que no pensa avançar-los.

De totes maneres, la retallada de la despesa a la qual es va referir ahir Mas-Colell no inclou la reducció dels salaris dels funcionaris, segons va explicar ahir una portaveu de la conselleria d'Economia i Coneixement. L'any 2011 la Generalitat es va gastar 5.159 milions en remuneracions de personal, prop d'un 16% del pressupost català.

Les retallades de què ha parlat sempre Mas-Colell són aquelles que es refereixen a la despesa no financera (pagament de deute i interessos, una partida que, de fet, creix) i a la despesa finalista (que són aquelles partides que el Govern rep amb un objectiu ja preassignat, entre les quals hi ha els salaris dels funcionaris).

Les opcions dels partits

PSC, PP i ERC pugnen per negociar els comptes amb CiU

Tant el PSC com el PP i ERC volen jugar en la negociació del pressupost. Al PP (soci de CiU pel pressupost d'enguany) les retallades del Govern li sonen bé. No perden de vista que Rajoy farà el mateix per complir el dèficit. Però el PSC i ERC no volen passar com els que han abocat CiU a l'acord amb el PP. Assumeixen que calen ajustos, però volen reconduir les prioritats.

La reciprocitat a Madrid, la prioritat dels populars

El PP vol, a més d’esdevenir de nou el soci prioritari del Govern en matèria econòmica, tenir travat un aliat a Madrid que li homologui les retallades que farà Rajoy per fer quadrar l’objectiu de dèficit.

ERC s’obre als sacrificis, sense donar un xec en blanc

Els republicans presenten avui la seva alternativa. Si el Govern l’accepta, aprovaran els pressupostos, però no volen donar un “xec en blanc”. Assumeixen la necessitat de fer “sacrificis”, sense oblidar els ingressos. Així, proposen incrementar l’IRPF per a rendes de més de 250.000 euros l’any, un impost a la banca, un impost de patrimoni progressiu i la reinstauració temporal de successions per a grans fortunes. També situen la batalla pel concert entre les urgències.

Crida socialista perquè el Govern accepti negociar

La portaveu d’economia del PSC, Rocío Martínez, entén que “la situació del país exigeix no tancar portes”, tampoc al Govern, a qui va acusar de prioritzar el PP. Aposta per la fiscalitat progressiva.

Respecte a la posició d’ERC en la negociació dels comptes hi ha en el diari ARA una disquisició molt interessant:

Carles Ribera. ERC entra al govern

·         “Les esquerres, per immobilisme dogmàtic, estan disposades a regalar també a la dreta el valor ‘austeritat'”

Si llegint el titular heu començat a tenir suors fredes i a reviure malsons, no patiu. El titular no és veritat. Això no vol pas dir, però, que no hagi de ser una possibilitat a explorar per part d'ERC. Tothom sap com està el panorama: Mas, rearmat per les urnes, hi va fort amb la certesa, almenys parlamentàriament, que tirarà milles. En aquest escenari, un partit nacionalment seriós no hauria pas de limitar-se a mirar de fer-se veure en la geometria variable, sinó apostar fort per un pacte de legislatura estable oferint-se fins i tot per entrar al govern. Per diverses raons:

·         La primera, perquè si els republicans es miren bé els resultats del 20-N, veuran que continuen perdent pistonada. Per fer d'oposició, doncs, n'hi ha de més ben situats.

·         Segona, perquè des de les esquerres algú hauria de reflexionar sobre si el concepte austeritat ha de ser patrimoni exclusiu de la dreta, encara que sigui perquè només faltaria que funcionés i ens tragués de la crisi.

·         Tercera, perquè el programa del govern tirarà endavant igualment. Amb algunes mesures que, per cert, només el dogmatisme o la síndrome d'Estocolm tripartida poden veure com a inacceptables.

·         Quarta, perquè amb el PP a Madrid cal, més que mai, unitat nacional.

·         Cinquena, perquè tampoc tots els consellers d'ERC han de ser tan ineptes com Ausàs, friquis com Carretero o megalòmans com Carod.

·         I, sisena, perquè l'última cosa que vol Mas és un pacte amb ERC que el lligui i que el pinti massa indepe a ulls madrilenys. O sigui, que el perill que accepti és baix. Tanmateix, en temps de crisi val més el risc estratègic que, només, la fermesa enrocada dels principis.

En resum, ERC s'hauria de plantejar, sense gairebé cap risc, proposar a Mas d'entrar en el govern. El govern Mas probablement no voldria, però la voluntat d'ERC d'ajudar seria palesa. I d'aquesta manera el PP estaria més lluny i no podria fer més mal! Malhauradament sembla que el dogmatisme d'ERC no li permetrà de fer el gest! 

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/478759-erc-entra-al-govern.html

Joan A. Forès

Reflexions

25/11/11. Mesures d’adopció immediata i Rescats forçats a canvi d'eurobons

Benvolguts,

Com que l’estem ballant, l’economia és la reina de la festa!

Avui comentarem l’editorial de l’Avui d’ahir de títol Mesures d’adopció immediata i un clarificador article de l'Albert Segura des de Brussel·les, també d’ahir, de títol Rescats forçats a canvi d'eurobons.

Per si no ho sabíeu estem en crisi i les dretes europees volen continuar-la gestionant. Les esquerres no hi són!

Com que l’estat espanyol, del que encara formem part, caurà tard o d’hora, és bo mirant les barbes dels nostres veins saber com haurem de retallar les nostres.

Suposo que teniu clar que sortir del paraigües protector de la UE i de l’Euro seria infinitament pitjor que totes les clatellades que ens puguin venir sota del paraigües. A més els catalans podem tenir l’esperança que si qui dicta es lleis i les fa aplicar és Brussel·les els catalans en sortirem menys perjudicats que si totes aquestes manipulacions les continua perpetrant Espanya...

Per tant hem de fer bondat i acceptar totes les guitzes que ens etzibin. Ser intervinguts serà una benedicció comparat a ser expulsat del Paradís (avui estic bíblic!).

També és bo de recordar que hem estat vivint per sobre de les nostres possibilitats durant anys, per l’estultícia de tota la classe política que mana i de la que no mana i sota els dictats dels economistes i financers del Banc Mundial i d’altres que han estat preconitzant endeutar-se tant com sigui possible per viure millor (i ells evidentment han viscut millor...). Hipoteques a dojo, fons de pensions d’interès fix convertits en fons variables, recomanat pel govern espanyol, que ha ensorrat milers o milions de famílies senceres...

Tal com va dir l’illetrat ministre Blanco que després de llençar milions i milions d’Euros en l’Espanya radial, ara farcida de vies i trens AVE que mai no seran rendibles,  va haver de tancar la línia de AVE Toledo-Conca-Albacete a principis de juliol:

·         Como todo nos ha salido gratis, circular por la mayoria de autovias es gratis...

·         Como no sabemos muy bien lo que cuesta un tren de alta velocidad...

El poble hi ha perdut. Els polítics i financers hi han  guanyat. Heu vist mai un ex-polític o ex-banquer desnonat i vivint a sota un pont per no poder pagar la hipoteca?

I hem viscut molt per sobre de les nostres possibilitats, alegrement, dins de la bombolla immobiliària a Espanya i financera a tot el mon (inclosa Espanya) fins que ens ha petat als morros!

Ara hem entrat en els set anys de vaques magres de la Bíblia. Si només fóssin set...

Vegem l’Editorial:

Avui 24/11/11. Mesures d'adopció immediata

La perspectiva de la cita electoral del 20-N va tenir com a efecte més visible la postergació de les mesures necessàries per equilibrar el dèficit públic i activar l'economia. Les va paralitzar perquè aquestes mesures seran impopulars. Les que ha d'adoptar el futur govern del PP no diferiran gaire de les que va anunciar el president Artur Mas dimarts passat. És a dir: augment d'impostos i retallada de despeses públiques. Amb l'afegit que el marge de maniobra del govern de l'Estat és superior, ja que afecten les polítiques d'ocupació i els grans impostos. L'IVA s'apujarà i és probable que es redefineixi l'IRPF i altres tributs.

En Jap ho descriu molt bé:

Els mercats continuen pressionant perquè no hi ha motius perquè deixin de fer-ho. Rajoy no governa i les mesures que tant apressava quan era a l'oposició no les coneixerem del cert fins d'aquí a un mes. Si alguna cosa té l'exercici del poder és que la percepció del temps i de la urgència canvia radicalment.

L'Estat espanyol té un greu conjunt de problemes: el dèficit, el deute públic, l'atur i l'atonia econòmica. Ara veurem com el govern espanyol i les autonomies del PP s'aboquen a una retallada generalitzada de serveis, i que accions que eren criticades quan les adoptava Catalunya en solitari seran presentades com la fórmula salvadora. Fer aquests ajustos en pocs mesos tindrà un elevat desgast social i polític. Es tracta de fer-los de manera equilibrada. L'estalvi no ha de fer-se sacrificant l'activació econòmica, l'única recepta segura per disminuir l'atur. La crisi tampoc s'hauria d'utilitzar com a pretext per a la recentralització. Les autonomies no poden ser l'ase dels cops dels errors que pertoquen a l'Estat.

Ja veieu que l’editorialista, carregat de bona voluntat, creu o vol fer que creguem que nosaltres no serem l’ase dels cops.

Per què creu que no serem l’ase dels cops si de sempre ho hem sigut i amb cops creixents cada any?

Vegem ara l’article. Una bona explicació dels eurobons per a no-economistes.

Avui 24/11/11. Rescats forçats a canvi d'eurobons

Albert Segura

·         Barroso critica Merkel i li etziba que sigui més “oberta de ...mires” i deixi de banda “apriorismes” i “dogmes”

·         La CE vol la capacitat de tutelar els pressupostos dels socis amb dificultats

Desafiant Angela Merkel i sense arronsar-se davant les pressions de la primera economia de l'euro, la Comissió Europea (CE) va proposar ahir, per fi, emetre eurobons per curtcircuitar la crisi del deute. José Manuel Durão Barroso, però, vol fer pagar als perifèrics a preu d'or aquesta col·lectivització, amb una cessió de competències sense precedents: Brussel·les reclama que es pugui forçar els països en dificultats, segrestats pels mercats, a demanar el rescat i imposar-los retallades draconianes abans la seva situació no s'agreugi i contagiï la resta de socis, com ha passat amb Grècia, Irlanda i Portugal.

Fins i tot reivindica poder intervenir d'ofici els pressupostos dels incomplidors, per assegurar-se que redueixen el dèficit.

Mentre l'Estat espanyol sencer fa travesses sobre qui serà el nou ministre d'Economia, a la CE cada cop tenen més clar que, independentment de qui nomeni Mariano Rajoy, d'ara en endavant els pressupostos espanyols es faran a Brussel·les. O, directament, a Berlín. Aquesta és la contrapartida que Barroso ofereix a Merkel perquè pugui vendre al seu electorat uns eurobons que Brussel·les ja accepta d'entrada aigualir al màxim, intentant minimitzar també al màxim els riscos i l'encariment dels interessos que hauria de suportar Alemanya.

Molt enfadat, Barroso va retreure a Merkel que critiqui la seva proposta “fins i tot abans d'haver-la presentat”. “No corren temps per a apriorismes”, li va etzibar, assegurant que els seus eurobons (o “bons d'estabilitat”, com els ha rebatejat per suavitzar-los davant Berlín) “no van contra ningú, i encara menys contra la principal economia europea”. El conservador portuguès va exigir agrament a la cancellera alemanya que sigui “oberta de ...mires” i “deixi de banda els dogmes”.

Barroso va proposar fins a tres opcions diferents per emetre eurobons, una col·lectivització del deute gairebé a la carta, com aquest diari ja avançava dimarts.

·         La primera opció és substituir la totalitat dels bons estatals per eurobons garantits pel conjunt de la zona euro. Això suposaria compartir al 100% el risc creditici, una barra lliure de finançament que el nucli dur ultraortodox del nord mai no acceptarà.

·         El segon escenari, el camí del mig, és substituir només parcialment els bons estatals per eurobons: hi hauria “bons blaus” (garantits pel conjunt de l'euro i, per tant, amb uns interessos més baixos i iguals per a tothom) i “bons vermells” (estatals, sense garantia comunitària i un cost més alt per als perifèrics).

·         I la tercera opció, la més aigualida però la més fàcil i ràpida, és una col·lectivització parcial del deute no compartit per tots els membres de l'euro.

Olli Rehn, eurocomissari d'Afers Econòmics, va aprofitar per posar deures a Rajoy, recordant-li que ha de “reforçar les reformes estructurals i del mercat laboral”. “Si jo fos un jove espanyol, em preguntaria per què l'atur supera el 40% i a Holanda (en parlàvem en un apunt d’ahir: http://reflexionsjafores.blogspot.com/2011/11/241111-catalunya-lholanda-de-la.html) és només del 5%, i quines responsabilitats tenen les polítiques que s'han dut a terme”, va lamentar.

Per tant, si li donen opció, l’estat espanyol té la possibilitat  d’estrènyer-se el cinturó moltíssim i a més demostrar-ho a la UE (com la dona del Cèsar), de forma que tingui dret a tenir crèdits (que li comprin deute) a més baix cost o ensorrar-se i fer fallida per incapacitat de tornar els deutes contrets fins avui! I per sobre de tot ha d’augmentar la productivitat i per tant la creació de riquesa, per no acumular més crèdits, per tornar els crèdits que ja tenim i per començar a sortir del pou!

Com a resum, les dues frases clau:

Per què l’editorialista creu que els catalans no serem l’ase dels cops si de sempre ho hem sigut i amb cops creixents cada any?

Olli Rehn, eurocomissari d'Afers Econòmics “Si jo fos un jove espanyol, em preguntaria per què l'atur a Espanya supera el 40% i a Holanda és només del 5%, i quines responsabilitats tenen les polítiques que s'han dut a terme?”

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/7-editorials/478296-mesures-dadopcio-immediata.html

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/478889-rescats-forcats-a-canvi-deurobons.html

Joan A. Forès

Reflexions

24/11/11. Au, a pastar fang!

Benvolguts,

Rebuscant a l’ordinador he trobat un article d’un escriptor i professor de la UPF que es diu Alfred Bosch, que a principis d’any quan el va escriure era el responsable de Barcelona Decideix, que com tots sabem i contra tot pronòstic va aconseguir parar més de 350 col·legis electorals i va obtenir 258.000 vots a Barcelona amb un 91% dels vots amb el SÍ. Chapeau!

El 20N, l’Alfred Bosch va guanyar-se de ser el  primer dels 3 diputats d’ERC a Madrid.

L’article és de caire jocós i explica molt bé el que vol dir: que menys estultícia monolingüe i que per anar a Brusel·les, San Francisco, o Bangcok no ens cal passar per Madrid ni pel castellà!

El castellà surt car

Ja n’estic fins a les glàndules de les pontificacions monolingües espanyoles. És una de les creus més feixugues que m’ha tocat suportar en aquesta vida, i confesso que ja no puc més. En ocasió del primer debat plurilingüe al Senat espanyol, una ocasió històrica per celebrar i aclamar (amb molta moderació, tampoc no parlem de cap revolució), ja han sortit els tòpics de sempre per part dels casposos de sempre amplificats pels altaveus de sempre. Les ximpleries fan feredat, però són tan grosses i es repeteixen tant que al final ens les creurem.

La més demencial de totes les barbaritats que es fan i es desfan és que el multilingüisme surt molt car, i que per tant és superflu i sumptuari. I arribats aquí, amics, crec que hem de plantar-nos davant l’estultícia i reaccionar, si no amb tot el cos com a mínim amb el cervell. D’entrada, és d’analfabet o de cínic, escolliu l’opció que preferiu, acusar els catalanoparlants de provocar despeses innecessàries a l’administració espanyola. Quan tenim el dèficit fiscal que tenim, quan les institucions autònomes tenen el deute que tenen, quan l’estat gasta el que gasta en altres latituds, és de vergonya apel·lar a l’argument econòmic.

Però deixem de banda els greuges comparatius de les finances i anem als idiomes. Al·legar que una llengua surt cara o que és sobrera voreja la xenofòbia; és una manca de respecte a tots els pobles del món en general (inclosos els que parlen castellà) i un insult que pot arribar a alimentar el genocidi cultural. Per quins set sous el peix gros ha de ser més raonable que el petit? Que potser ens hauríem d’acollir a l’anglès tots plegats, i deixar-nos de perdre temps i diners en la resta de parles, inclosa la castellana?

A més, si el català o l’èuscar o el gallec o l’aranès surten cars, perquè ningú no diu que castellà també surt car? Quantes coses hem de traduir a Catalunya, per exemple, per mor de la cooficialitat? Quantes webs, documents oficials, llibres, megafonies..? No ens ho podríem estalviar tot això? Aquí hi ha comprensió universal del català; per quins set sous no ens acollim al mateix argument que a Madrid, i deixem de fer el préssec? I a les escoles? Liquidem l’assignatura de castellà? Liquidem les classes fetes en castellà, els manuals bilingües? Que potser no faríem un estalvi dels bons?
A més a més, algú s’ha posat a reflexionar sobre el cost indirecte del castellà en la nostra posició al món? Amb la idea aquella que amb l’idioma de Cervantes podíem anar a tot arreu, hem acabat limitant les relacions a Tegucigalpa, amb tots els respectes, que són molts. El castellà ha operat com un tap en la nostra obertura a Europa i al món, un món que usa l’anglès com a lingua franca. La nostra deficiència en anglès és de pel·lícula de Berlanga. Mireu els portuguesos, els holandesos, els danesos o els eslovens; s’han globalitzat sense passar pel castellà i no sembla que pateixin gens, ans al contrari. Algun dia haurem de quantificar què ens ha costat el dogal del castellà en la nostra projecció internacional.

Finalment, si es tracta de reduir costos, en lloc de començar pel català, una llengua que si retallem gaire es quedarà en no res, jo proposo als polítics espanyols que comencin predicant amb l’exemple. Que retallin despeses innecessàries que paguem entre tots. Per exemple, les colossals subvencions a l’aprenentatge del castellà arreu del món a través de l’Instituto Cervantes. Que s’acabin les traduccions simultànies al castellà a l’ONU i al Parlament d’Estrasburg. Que es deixin d’editar fulletons i webs en castellà a totes aquestes institucions, i algunes més, que paguem entre tots. Que aprenguin una mica d’anglès com fan els noruecs i els búlgars. Que estalviïn en diners i sobretot en estultícia monolingüe. Que se’n vagin a prendre pel diccionari.

http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1329/castella/surt/car

Com a modest apèndix puc afegir dos apunts:

·         Que els espanyols deuen creure que el monolingüisme és “portador de valores eternos” ja que gairebé tots els seus dirigents, Ansar, ZP, Rajoy, etc, el practiquen i per tant deuen ser un far il·luminador i un clar exemple per a la joventut espanyola de com han de ser els espanyols: sobretot monolingües!

·         Que ja que tant s’omplen la boca amb els 400 millones, que podem parlar amb 400 millones, etc, suposant que volguéssim dir "hola" (5 segons) a cada un dels 400.000.000 de castellanoparlants del mon, trigaríem 63 anys. I què en trauríem? De què ens serviria?

Per tant, sent una mica més políticament incorrecte que l’Alfred Bosch, puc dir ben tranquil·ament:

Au, a pastar fang!

Joan A. Forès

Reflexions

24/11/11. Catalunya, l’Holanda de la Mediterrània? Si volem, podem!

Benvolguts,

A l'Avui, article aclaridor com tots els que fan els del CCN. Optimista. I que genera esperança!

Joan Canadell ens explica les possibilitats d’esdevenir l’Holanda de la Mediterrània.

El Cercle Català de Negocis va convidar el passat 21 de setembre Jim Mather, exministre d'Empresa i Energia d'Escòcia per l'Scotish National Party. Jim Mather, en les diferents intervencions i especialment en la seva conferència a la Facultat d'Economia i empresa, va explicar que Escòcia vol ser una mena de Noruega i que per això li cal un estat propi. Certament, el cas d'Escòcia té un cert paral·lelisme amb el de Noruega, no només en el clima, sinó sobretot pel que fa als recursos naturals. Tots dos països gaudeixen de reserves importants de petroli i això els dóna un PIB assegurat, durant unes dècades almenys.

En el cas de Catalunya no tenim aquesta sort, no tenim recursos naturals significatius, però sí molt de talent i creativitat, tradició empresarial i know-how en molts sectors productius i de serveis. També tenim una situació logística envejable, som porta d'entrada a la Mediterrània i entre casa nostra i Europa no tenim barreres logístiques com és el cas d'Itàlia. En gairebé tot som una regió molt similar a Holanda, una mica més petita, certament, però amb grans similituds. Pel que fa a PIB per càpita, en esdevenir estat ens situaríem just darrere d'Holanda, en un significatiu quart lloc. En percentatge exportador sobre PIB seríem el tercer estat del món, just abans d'Holanda. I en percentatge d'atur, segons les nostres projeccions, esdevindríem un dels països capdavanters de la UE, molt poc per sobre d'Holanda. Evidentment, com Holanda, no tenim recursos naturals importants i per tant hem hagut d'utilitzar l'enginy per sobreviure. Aquest és el nostre destí, ser l'Holanda del Mediterrani, impulsar la logística mitjançant la recepció de matèries primeres d'Àsia, la transformació de qualitat en els milers d'empreses productives catalanes, i distribuir-les cap a Europa i el nord d'Africa mitjançant el corredor mediterrani, la construcció del qual no es pot endarrerir, i tampoc no podem renunciar al traçat original complet. L'altra alternativa és continuar sent una regió pobra d'Espanya i, com deia Jim Mather, gestionar la mediocritat. Aviat arribarà el moment de decidir i el sentit comú ens ajudarà a fer-ho adequadament. Esdevindrem estat abans que Escòcia? Ells fan el referèndum el 2015...

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/478798-lholanda-de-la-mediterrania.html

Joan A. Forès

Reflexions

24/11/11. Els fal·laços arguments de l'Albert Sáez sobre ERC

Benvolguts,

Article demolidor, però per a reflexionar-hi, el de l’Albert Sáez al Periódico (qui és més esquerranós, el Sáez o el Periodico?

L’article es titula Junqueras en el ‘show de Truman

Reflexions:

·         Utilitza els arguments més fal·laços i suats: celebració de derrotes preses com a victòries...

·         Utilitza falsos arguments: que les enquestes dels últims mesos atorgaven 3 diputats a ERC...

·         Tergiversa els meus records: ja que en el Show de Truman, ell no és mai conscient, fins al final que tot és un muntatge...

·         És cert que perdre 47.000 vots comparats als guanys de CiU de 300.000 i d’ICV de 93.000 és molt negatiu...

·         No entenc la relació parapolítica amb les consultes populars...

·         Entenc el raonament que ERC secundarà el pacte de finançament de CiU fins que se n’adoni que els continuen aixecant la camisa. Jo vaig dir el mateix ahir en el meu apunt: http://reflexionsjafores.blogspot.com/2011/11/231111-el-concert-per-catalunya-faria.html Ergo, en Mas sap que demanar el Pacte fiscal (que abans se’n deia Concert econòmic) és com demanar la lluna en un cove! Per què hi insisteix? Només es pot pensar que, utilitzant un altre frase feta catalana, perquè “Qui dia passa, any empeny!”

·         Sembla que estava d’acord amb el gir ecumènic cap a l’esquerra d’en Carod i en Puigcercós (no crec que aquest darrer tingui massa criteris propis)...

·         Per descomptat que estic d’acord amb el darrer gir d’ERC donant prioritat absoluta al vessant independentista per sobre del vessant esquerranós...

·         No estic d’acord amb el desert ideològic, al contrari és l’independentisme sociològic que hi ha al voltant el que ens ha de portar a la independència, tal com jo també escrivia fa uns quants dies...

·         Molt ocurrent la frase que entre l’esquerra transformadora i la república de la derrota, han agafat la segona opció!

Article:

Com en els vells temps, l’Esquerra de Junqueras i Bosch ha celebrat la derrota de diumenge com una àmplia victòria. La política viu sovint en el “show de Truman”, aquella pel·lícula en què el protagonista oblidava que habitava en un reality i el confonia amb la realitat. Els republicans diuen que repetir els tres diputats és un èxit perquè les enquestes els en atorgaven zero. El cert és que els sondejos dels últims mesos els en donaven tres i el cert és que han perdut 47.000 vots en una eleccions en què CiU n’ha sumat 300.000 més i ICV ha conquistat 93.000 nous votants. Els cops de volant estratègics tenen penalització electoral i el doble gir d’Esquerra en pocs mesos l’ha deixat enmig d’un desert ideològic i de recursos humans. Després de l’ampliació de fronteres que van fer Carod i Puigcercós arriba un replegament de tanta magnitud que deixa tot el perímetre al voltant d’ERC lliure per a qui el vulgui ocupar. La independència la van tornar convertir en un assumpte parapolític amb les consultes populars, l’esquerra la menyspreen per inoperant des del punt de vista nacional i a Madrid no tenen res més a dir que secundar el pacte fiscal de CiU del qual s’hauran de desprendre quan sigui un nou pacte de finançament millor que el de Castells però de la mateixa naturalesa jurídica. Parafrasejant el lema de campanya, entre l’esquerra transformadora i la república de la derrota, han agafat la segona opció. I la cosa durarà, especialment si el díscol Ros ocupa l’espai lliure que deixen a l’esquerra de CiU.

http://opinio.elperiodico.cat/últims-articulos/junqueras-en-el-show-de-truman/

Algú em pot explicar els arguments que jo no he entès?

Joan A. Forès

Reflexions

23/11/11. El concert per a Catalunya faria inviable l'Estat

Benvolguts,

Per enfocar adequadament el Pacte fiscal ( o en deien Concert econòmic abans?), el president Mas continua retallant ja que els diners no li arriben mai a fi de mes (a en Montilla no li arribaven però dissimulava)...

Avui es parla de tisorades post-electorals. Llàstima que no hi hagi píndoles anti-tisorades post-electorals així com hi ha píndoles post-coit!

Mas proposa un Pla de xoc pel 2012 que comporta:

·         Mesures fiscals:

o   manteniment de l’IRPF

o   aplicació de l’impost del patrimoni 

o   reducció de salaris dels empleats públics

·         Corresponsabilització de la ciutadania amb els serveis públics (eufemisme per dir que s’incrementaran impostos encoberts) com:

o   el cànon de l’aigua

o   el transport públic metropolità

o   les taxes universitàries (i les beques catalanes continuen bloquejades per Madrid)

o   el preu de la benzina

o   un tiquet moderador per a les receptes en l’àmbit sanitari (nou eufemisme per dir que hi haurà un pagament addicional per a les receptes (i encara un nou eufemisme per dir que hi haurà copagament))

·         Altres mesures:

o   Venda de patrimoni públic (edificis i empreses)

o   Sol·licitud al nou govern espanyol (amb el degut respecte) per al cobrament del fons de competitivitat que el govern tripartit no va deixar lligat i ben lligat...

o   Demanda a l’estat (amb el degut respecte) per tal que ajorni el retorn pendent per la liquidació dels pressupostos del 2008 i 2009, angelet!

La tisorada d’avui fa fredor! I la de demà? I la de demà passat?

Després de posar-se de genollons i demanar al govern central, amb el degut respecte, tota aquesta extensa carta als reis, Mas recorda que no caldrien sacrificis amb el pacte fiscal!!!

Mas avisa que aquesta és “de les poques oportunitats” que té l'Estat per refer les seves relacions amb Catalunya, angelet!

A l’Avui hi ha dos articles de nom Tisorada postelectoral i Mas recorda que no caldrien sacrificis amb el pacte fiscal. Copiem el segon:

 “Tots aquests sacrificis i esforços no els hauria de demanar si Catalunya hagués resolt el seu sistema de finançament d'una manera justa.” El president de la Generalitat, Artur Mas, va remarcar la necessitat del pacte fiscal coincidint amb l'anunci d'una segona onada de retallades. Catalunya viu la paradoxa del dèficit públic i del dèficit fiscal. Aquest any, retallant un 10% el pressupost, ha estalviat uns 2.600 milions d'euros. Però la xifra és minúscula al costat dels 16.434 milions d'euros que se'n van a Madrid i que no tornen, d'acord amb l'última balança fiscal, del 2009, calculada pel mateix govern català. El cert és que, segons Mas, “Catalunya es pot permetre un sistema de serveis públics millor” i en canvi els catalans acaben vivint “pitjor” que els ciutadans dels territoris que són ajudats per la contribució de Catalunya a l'anomenada solidaritat.

Mas va apuntar que després del 20-N se sent “legitimitat” per demanar al president electe, Mariano Rajoy, un tracte just (angelet!). A canvi, CiU li ofereix col·laborar “a fons” en les mesures que presenti al Congrés per fer front a la complicada situació econòmica i a la crisi del deute. Mas va restar credibilitat al cop de porta declaratiu que va entonar dilluns la popular María Dolores de Cospedal. “La porta al pacte fiscal no es tanca amb declaracions públiques”, sentencià. El president va convidar el PP espanyol a reflexionar-hi perquè aquesta és “de les poques opcions que té l'Estat espanyol de resoldre les relacions amb Catalunya d'una manera serena”.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/478569-mas-recorda-que-no-caldrien-sacrificis-amb-el-pacte-fiscal.html

Per tant en Mas sap, i no pot dissimular més, que com a camí entremig el Pacte fiscal seria una solució però també sap, i no pot dissimular més, que ni el PP ni el PSOE poden accedir a que Catalunya recapti els seus impostos i pagui a Madrid només pels serveis prestats, exèrcit, casa reial i cos diplomàtic com fa Euskadi, ja que Catalunya deixaria de pagar 16.500 M€ (com diu en Mas-Colell, 22.000 M€ com diuen molts altres economistes) i pagaria només al voltant de 1.500 M€ com paga Euskadi!

I en Mas també sap el que Rajoy sap i va dir el 3 de novembre del 2010 a Els matins de TV3:

“El concert per a Catalunya faria inviable l'Estat perquè Catalunya i Madrid generen la major part del PIB”

Inviable!

Ergo, en Mas sap que demanar el Pacte fiscal (que abans se’n deia Concert econòmic) és com demanar la lluna en un cove! Per què hi insisteix? Només es pot pensar que, utilitzant un altre frase feta catalana, perquè “Qui dia passa, any empeny!”

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/325506-rajoy--el-concert-economic-per-a-catalunya-faria-inviable-lestat.html?piwik_campaign=rss&piwik_kwd=canale&utm_source=rss&utm_medium=canale&utm_campaign=rss

Davant d’aquestes circumstàncies (i de moltes altres), creieu que cal demanar (amb el degut respecte) el Pacte fiscal o proclamar la independència?

Doncs en Mas i els seus acòlits i els partits polítics acòlits que li fan de “palmeros”, continua demanant (amb el degut respecte) el Pacte fiscal...

Joan A. Forès

Reflexions