El
nostre amic Pau Vidal, autor de Catanyol.es, El bilingüisme mata i d’altres
obres divulgadores i didàctiques sobre els perills que assetgen el català,
torna a incidir en l’essència del manifest Koiné i es refereix a un article de
l’Hèctor López Bofill, aparegut recentment que vàrem comentar en aquest Bloc fa
pocs dies:
L’Hèctor basava l’article en la contribució de després de la guerra de la immigració (sense voler) i de l'oligarquia catalana (volent) a la substitució lingüística.
I per això som on som!
L’Hèctor usa el substantiu Els Tabús per titular l’article i en Pau Vidal usa el mateix concepte convertint-lo en el verb Tabuïtzar, que vol dir la reacció pretesament protectora que segons qui utilitza quan el tabú sobre la destrossa de la llengua els fereix...
Respecte
a les plaques dels noms dels carrers de la foto, Carrer Sant Domingo – Carrer
Sant Domènec, us he d’explicar una curta anècdota que hi va com anell al
dit, per tal que us feu càrrec de la por que va
crear en la gent del poble l’ocupació de Catalunya per l’exèrcit franquista a partir de l’any
1939. Jo vaig treballar durant un temps, cap al final dels anys
noranta del segle passat, amb un xicot català, nascut a Barcelona al
començament de l’ocupació franquista, que es deia Domingo. El nom em va
sorprendre i un dia xerrant li vaig preguntar qui li havia posat aquest nom. La resposta fou esfereïdora: Tots els seus avantpassats
per línia paterna es deien Domènec de nom. Quan ell va néixer com que les
forces d’ocupació civils, militars i religioses no permetien que s’inscrivissin
en els registres religiosos ni en els civils (recordeu el cas Cruyff i el seu
fill Jordi), noms que no fossin en l’idioma del Imperio,
els seus pares li varen posar Domingo i a més li varen començar a dir Domingo i
no Domènec per tal que ningú no els sentís dir-li Domènec i els denunciés! El
noi va créixer usant aquest nom i ell suposava que els pares comptaven que quan
el període de terror franquista s’acabés i poguessin canviar-li en nom, ho
farien. Però el terror franquista va durar quaranta
anys i el costum va poder més que la voluntat primera i a punt de jubilar-se
encara es continuava dient Domingo! Per
a més INRI la nissaga familiar era Domènech de forma que el xicot es deia Domingo
Domènech! I perdoneu per l’anècdota!
Tabuïtzar
«La llengua precisament és el que part del sobiranisme sembla disposada a sacrificar a canvi del suport per a aconseguir el sí al referèndum»
‘Els polítics catalans juguen a nedar i
guardar la roba i adopten, doncs, davant el problema de la llengua, actituds
híbrides i contemporitzadores. Els caldria potser parar esment que, amb llur
comportament, amb llur ambigüitat i mitges tintes davant la magnitud de la
qüestió aquí plantejada, no fan més que contribuir al procés de substratització
i extinció a què es veu actualment sotmesa la llengua catalana.’
Que no pateixin el conseller Vila i companyia que
la citació no va per a ells. Els membres de la revista Els Marges l’adreçaven, aviat farà quaranta anys, a la classe política de
final del setantes, encara pre-pujoliana. Ara, ben mirat, potser sí que farien bé de patir una
mica, perquè ja es veu que l’actitud de les màximes autoritats sobre aquesta
qüestió no ha canviat gaire.
El conegut manifest d’Els Marges, força
més llarg del que la memòria popular recorda (popular dels lletraferits, vull
dir), entra força a fons en el tema de la convivència lingüística al
país. Vull dir que va més enllà del que solen anar proclames i manifestos. Per
això no pot deixar de posar el dit a la nafra, aquesta que ara, a còpia
d’aplicar-hi benes de correcció política, ja ens pensem que ha cicatritzat (avís per a bonistes
sensibles: hi surt l’adjectiu ètnic usat amb sentit antropològic):
‘A conseqüència de les grans immigracions dels darrers decennis, la
composició ètnica del Principat s’ha vist radicalment alterada, fins al punt
que avui la seva
societat no resulta ni de molt homogènia, sinó tot al contrari, car es troba
escindida en dos grans grups més que diferents entre si.’ Molt bé, respireu fondo. Refets? Doncs seguim, i
agafeu-vos el miocardi. Analitzant les causes de la crisi d’identitat catalana,
el text denuncia la ‘creixent tabuïtzació’ de què, segons ells, ha estat objecte
el terme ‘català’. Vist amb ulls
d’avui, l’avís pot semblar exagerat, i segons de qui siguin els ulls,
talibanesc i tot. Però, casualitats de la vida, aquesta mateixa setmana el
professor de dret de la UPF Hèctor
López Bofill coincidia amb un servidor a
l’hora d’usar el terme ‘tabú’ per definir
la gran assignatura pendent que no hem gosat acarar:
‘que vivim en un país ocupat per la nació espanyola i que aquest fet ha generat una societat dividida essencialment en dues comunitats’.
Dues comunitats, deunosenguard! Les dosis massives de Convivendol i Anticonflictivina que ens hem administrat de la transició ençà han aconseguit un efecte anestèsic tan intens que ens ha permès d’oblidar-nos del dolor. Per això tan aviat com algú toca la zona conflictiva amb el dit, l’organisme envia immediatament un senyal al cervell: alerta, zona de dolor, evitar el contacte, evitar el contacte. Ha tabuïtzat l’afecció.
‘que vivim en un país ocupat per la nació espanyola i que aquest fet ha generat una societat dividida essencialment en dues comunitats’.
Dues comunitats, deunosenguard! Les dosis massives de Convivendol i Anticonflictivina que ens hem administrat de la transició ençà han aconseguit un efecte anestèsic tan intens que ens ha permès d’oblidar-nos del dolor. Per això tan aviat com algú toca la zona conflictiva amb el dit, l’organisme envia immediatament un senyal al cervell: alerta, zona de dolor, evitar el contacte, evitar el contacte. Ha tabuïtzat l’afecció.
[L’Hector
López Bofill va escriure un article d’opinió:
López Bofill proposa
de fer un estudi que demostri (o desmenteixi) que el franquisme va practicar
una política conscientment colonitzadora servint-se de la immigració (i que inclogui, per
descomptat, el paper de l’oligarquia autòctona), per
ajudar-nos a entendre ‘la realitat sociològica de l’unionisme actual vinculat o
bé a la immigració espanyola no integrada o bé als cercles amb ascendents
propers a la burgesia que va donar suport a Franco’. Especialment a la
primera, afegeixo jo, perquè quant a la traïció nacional de gran part dels
‘fabricants’ diria que hi ha força consens.
És probable que
s’arribi a fer, aquest estudi. El tema, historiogràficament parlant, és
llaminer. El
que no em sembla tan probable és que es faci a temps. A temps de preservar un dels elements clau d’aquella
identitat que esmentaven els margers, la llengua,
que precisament és el que part del sobiranisme sembla disposada a sacrificar a canvi del suport per aconseguir el sí al referèndum.
I una de les coses que m’ho fa pensar és que, si el verb ‘empatitzar’, que tal com vèiem el dia passat ha obtingut número a la llista d’espera del Termcat només cinc anys després de ser documentat, ‘tabuïtzar’, que com a mínim en té 37, ni tan sols això. El bon rotllo i la correcció política són més benvistos fins i tot als diccionaris.
que precisament és el que part del sobiranisme sembla disposada a sacrificar a canvi del suport per aconseguir el sí al referèndum.
I una de les coses que m’ho fa pensar és que, si el verb ‘empatitzar’, que tal com vèiem el dia passat ha obtingut número a la llista d’espera del Termcat només cinc anys després de ser documentat, ‘tabuïtzar’, que com a mínim en té 37, ni tan sols això. El bon rotllo i la correcció política són més benvistos fins i tot als diccionaris.
[PD: Per cert, una altra de les coses que deien el
malaguanyat Jordi Castellanos i companyia era que ‘[els polítics catalans] no han pogut sinó
mostrar-se reticents davant d’un dels problemes clarament indestriables de la
reivindicació nacional però a hores d’ara tingut per inoportú’.
Ves per on, allò que era inoportú fa 37 anys ho continua essent. La inoportunitat no és una de les característiques dels temes tabú?]
Ves per on, allò que era inoportú fa 37 anys ho continua essent. La inoportunitat no és una de les característiques dels temes tabú?]
Pau Vidal
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada