Benvolguts,
He llegit amb respecte
aquest Editorial i hi he estat d’acord en la seva totalitat. I també he llegit comentaris
dels meus amics. I en molts comentaris hi he estat també d’acord.
Per
tant començo a pensar que tenim infiltrats en el moviment independentista. Fins
i tot en els partits que més he respectat...
També crec i veig que hi ha més d’una CUP. Jo fa molt de temps que en dic
sempre “les CUP”. Ara bé, jo que
vaig votar-los el 27-S havent-me llegit tots els articles, totes les entrevistes i taules rodones a en Josep Manel Busqueta (de qui vaig llegir-me i em va agradar molt el llibre L'hora dels voltors, que vaig recomanar a amics i coneguts) i a l'Anna Gabriel, no els tornaré a votar mentre no posin totes les
cartes sobre la taula, criteri que cal seguir en totes les votacions amb tots
els partits a qui vulguis votar ja que no pots jugar a la ruleta si saps que el
crupier fa trampa! Considero que és una gran deslleialtat que “les CUP” no ens haguessin explicat abans de
les eleccions que hi havia més d’una CUP
amb criteris diferents i tot sovint antagònics. És que per ser de la CUP o de qualsevol altre partit, per
idees boges que es tinguin només cal omplir un formulari i ja ets a dintre i en
tens tots els drets, sobretot a parlar en nom del partit? No hi ha controls
interns? El corol·lari indispensable d’aquest paràgraf és l’assumpció de la
manca d’ètica dels dirigents que veient les discrepàncies entre les diferents CUPs no ho han denunciat públicament i
callen impúdicament. Té dret el senyor Antonio Baños a qui jo veia amb molt
bons ulls abans de la seva “espantà” a fer “mutis pel forum” sense donar totes
les explicacions? Tenen dret els altres venerables companys de l’MDT de tota la
vida a no denunciar que la CUP, de la qual ells formen part, actua amb poca
ètica? Que en diria, si digués res que no ho fa, la germana Forcades, davant d’aquesta
situació?
De la mateixa manera considero una deslleialtat als seus votants que ERC (partit coaligat a CDC en Junts pel Sí) no vagi anunciar abans de les eleccions que si guanyaven intentarien rebentar el procés des de dins per aconseguir més vots que CDC en unes noves eleccions. Esperit mesquí al qual ja ens tenia acostumats des que va passar-se un any i escaig des del 9N fins el 27S...
Després de l’Editorial d’en
Vicent Partal crec que cal que els que es considerin dirigents o exdirigents de
qualsevol branca de les CUP, donin
públicament la seva opinió sobre l’erràtic capteniment de la seva amalgama de
partits! I que els d'ERC s'expliquin amb pels i detalls perquè fins ara no els entenem...En cas contrari els haurem de dir a tots com en els juraments del rei a les Corts
catalanes “i si non, non”!
Un dels comentaristes
escriu el següent paràgraf, que estic temptat de subscriure:
El dit “procés” s’ha
acabat. I el que no ho vulgui veure es perquè encara creu en els Reis Mags.
Però la historia serà molt dura amb uns polítics que tenien la Champions a
tocar, es van asseure a la gespa i varen deixar que els fessin gols per totes
bandes. Seguiré subscrit a vilaweb simplement per
anar veient com, fins i tot vostè, optimista nat amb la consecució de la independència
a curt termini, em dona la sensació de que en comença a tenir els “C….” plens
de tanta incompetència...
Vegem l’Editorial d’en Partal:
Gràcia o la
desorientació de l’independentisme
«Una batalla campal amb uns independentistes
atiant la violència més irresponsable i gratuïta des d'un costat i amb uns
altres independentistes dirigint una repressió fora de lloc des d'un altre»
Fotografia: Oriol
Bäbler.
Per: Vicent Partal
26.05.2016 22:00
El 27-S l’independentisme va guanyar les
eleccions, però tot fa pensar que aquell dia, paradoxalment, també va perdre.
Va perdre el relat i la direcció. Perquè passen els mesos i es van exhaurint
les esperances que tot això siguen només circumstàncies que es podrien
remuntar. A mi no m’ha agradat mai fer un discurs genèric contra els partits,
però no tinc cap més remei que explicar-ho d’acord amb això. El relleu, el
relleu al capdavant del moviment que s’havia de fer, no ha funcionat. De la
direcció i la pressió des del moviment popular, bàsicament des de l’ANC,
s’havia de passar el testimoni al parlament i el govern. Aquesta era la lògica
que ens havia de portar ràpidament a la república.
Però resulta que els nostres polítics estan més preocupats per menjar-se
terreny entre ells, per fer-se travetes i per complicar-se la vida que no pas
per alliberar el país.
Tot això que passa a Gràcia n’és un bon exemple. A
Gràcia el 27
de setembre Junts pel Sí va guanyar les eleccions amb prop de la meitat dels
vots, el 46%
del total, i la CUP va ser segona força, amb prop del 15%. Sumant tots dos grups, més d’un
60%
dels graciencs van votar a favor de portar el país a la independència en un
període màxim de divuit mesos. Però què es troben els graciencs, aquells graciencs
normals i corrents que anaren amb il·lusió a les urnes, vuit mesos després?
Doncs es troben amb un
conflicte que es podia haver evitat amb molta facilitat però que s’ha acabat
convertint en una mena de batalla campal. Una batalla campal amb uns independentistes
atiant la violència més irresponsable des d’un costat i amb uns altres
independentistes dirigint una repressió absolutament desproporcionada des d’un
altre. Mentre Colau veu com se li va
omplint el farcell de vots, fa l’escàpol i es mira l’espectacle. Mentre
Madrid es frega les mans tot esperant el moment d’aplaudir l’autoliquidació de
la rebel·lió catalana. Mentre els unionistes mediàtics furguen en la ferida,
xipollegen contents en la ferida per a ser exactes.
Gent de la CUP i un
conseller de CDC a banda i banda, doncs. Però no
deixe Esquerra al
marge.
Esquerra: Des del 28-S la seua obsessió ha estat enterrar Junts pel Sí. I
de fet ja ho ha aconseguit.
Tots sabem que Junts pel Sí és ara mateix una
ficció parlamentària malgrat els desesperats esforços d’alguns diputats, que
s’escarrassen tant com poden a impedir-ho. ‘Separats pel Sí’, que diu l’amic
Xevi Xirgo. Perquè
on és Junts pel Sí a Gràcia? Què hi té a dir Junts pel Sí sobre Gràcia? En
voleu cap prova més evident?
Esquerra ha decretat que no tornaria a haver-hi mai més la
plataforma que dugué Catalunya a tocar de la independència, passe què passe. Que ells no ho
permetran això. No diuen que ja
veurem què passa, si convé o no, que ja en parlarem. Diuen que no passarà. I de fet ja no ha passat
en les dues eleccions que hem fet des d’aleshores. I quin sentit tindria,
doncs, continuar treballant per allò que els ciutadans vam votar fa vuit mesos
però que ells han decidit que no té futur? Quina lleialtat voleu que mostren
als qui a les eleccions eren ells mateixos, anaven a les mateixes llistes, però
que han passat a ser l’adversari principal.
Fa vuit mesos molts
podíem somniar, o volíem somniar, que el tradicional caïnisme català seria
capaç d’aguantar calmat divuit mesos i que els partits treballarien seriosament
per l’única cosa que ha donat sentit al nacionalisme sempre: la nació. Avui crec que és massa difícil d’aguantar la mirada de la realitat, fit a
fit. A Gràcia hi ha una CUP
nihilista que es desentén i fins i tot es mofa de les aspiracions dels qui
volem acabar el règim del 1979 proclamant una república a Catalunya. A ells què els
expliqueu d’una cadena que vàreu fer del Voló a Vinaròs! Però és que davant seu tenim un govern inexistent. Amb un conseller d’Interior de CDC que no sap, que no pot o que no vol
controlar la brutalitat, coneguda, anunciada i repetida de la Brimo.
Amb un president desaparegut, possiblement perquè en aquest terreny no hi
pot fer res, veient el govern que té.
Eixa realitat és la que tenim, la que fa que
aquella força en què van confiar gairebé la meitat dels graciencs no tinga avui
res a dir. Junts
pel Sí, malgrat l’enorme legitimitat que li van donar les urnes, ni tan sols és
present a Gràcia, és molt gros això. No té res a dir enmig d’un conflicte
gravíssim, ple d’arestes, que requeriria grans pactes polítics basats en una
enorme autoritat social. Basats en aquesta
enorme autoritat social que ningú com l’independentisme no tenia, però que els
partits s’han estimat més regalar.
Els uns als dels malls i els cotxes bolcats i els altres als de la porra o
el càlcul electoral més insensat.
PS1. No han fet res ben fet els partits, aquests vuit mesos? I tant que sí. Tots tres partits, el parlament, els
diputats independents de Junts pel Sí que no paren de fer feina cada dia, el
govern i el president. No tinc cap inconvenient de dir-ho i crec que ho he dit
gairebé cada dia. Però avui no parle
d’això.
PS2. Si el cafè amb llet se us ha posat malament, no us
preocupeu. Només si sabem on som sabrem què hem de fer. I el país, i els partits,
els hem canviats nosaltres cent vegades aquests darrers quatre anys.
Pressionant-los i posant-los contra la paret com cal que els pressionem i
els posem contra la paret ara més que mai.
De manera que obriu la porta de casa i cap al
carrer. Que de feina n’hi ha molta i nosaltres, d’això no en tingueu cap dubte,
la continuarem fent.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada