Benvolguts,
El nou diari El Nacional
està aportant força informació sobre cultura, llengua, història. Aquest cop el
tècnic i polític menorquí Joan Pons
ens explica i aclareix la complicada situació de l’etapa napoleònica pel que
respecta als Països Catalans.
De la Viqui:
Marc
Pons Pons (Es
Mercadal, 21 de març de 1973[1])
és un polític menorquí, diputat al parlament de les Illes Balears en
la VIII legislatura i conseller del Govern
Balear. És llicenciat en arquitectura tècnica (1995) i en enginyeria
d'obres públiques (1997) per la Universitat Politècnica de València.
Va ser director insular d’Ordenació del Territori del Consell Insular de
Menorca durant el 2003 i el 2004, director insular de l’Administració de
l’Estat a l’illa de Menorca 2004, vicepresident segon i conseller d’Ordenació
del Territori del Consell Insular de Menorca entre el 2004 i el 2007.[2]Entre
2007 i 2008 va ser Vicepresident primer i conseller d’Ordenació del Territori i
Habitatge del Consell Insular de Menorca[2] i
després va ser president del Consell Insular de Menorca després
de la dimissió de Joana Barceló Martí, entre 2008 i 2011. Va
prendre possessió del càrrec el dia 18
de setembre de 2008.[3][4] Fins
al moment, era vicepresident primer de la institució i titular del Departament
d'Ordenació del Territori i Habitatge. Actualment és Diputat al Parlament de les Illes Balears.Del
maig de 2003 al juliol de 2004, va ser secretari general del PSOE a es
Mercadal. Va ser secretari general del PSOE de Menorca
del juliol de 2004 fins al Congrés Insular de març de 2012.[2][5] En 2015 va accedir
al càrrec de conseller de
Presidència del govern de Francina
Armengol. El 6 d'abril de 2016 passà a
ocupar el càrrec de conseller de Territori, Energia i Mobilitat en substitució
de Joan Boned.[6]
En Marc Pons ens presenta el curt període en el
temps de pertinença de Catalunya a la República Francesa, molt ben explicat, molt
àgil, i sobretot ens fa veure que, per molt curt que fos el període, la
influència en els costums i el saber fer dels catalans ha estat enorme, de
forma que els catalans evidentment han esdevingut els més afrancesats (a ponent
els afrancesats eren perseguits, sabian
demasiado) i els més il·lustrats de la península, en cultura, en pensament
filosòfic i en aplicacions pràctiques i comercials de la Revolució Industrial.
Això és així de tal manera que jo sempre
he sentit i he sentit a dir que la tirada dels catalans cap a la cultura
francesa era consubstancial al nostre tarannà, però que segurament aquesta breu
pertinença a la República Francesa en fou una part fonamental...
En el període del 1975 al 1981 en la Història d’España, es va
esdevenir la trampa de la transacció
(que no transició),
que inclou la mort (al llit!) del sanguinari Caudillo Francisco Franco por la gracia de Diós, l’entronització un
cop més dels Borbons (que són com el
Guadiana, ara hi són i ara no hi són), l’aprovació de la Constitució del 1978 i la Llei
d’Amnistia que exonerava tot el personal antifranquista dels crims que no havien comès i tots
els militars i polítics franquistes dels crims
que sí que havien comès, des del juliol del 1936,
i que continuarien cometent fins ves a saber quan!
En el renaixent Reino de España amb la instauració del franquisme borbònic en substitució del franquisme franquisme (los mismos
perros con los mismos collares), en l’escolarització dels alumnes dels 10 als 18 anys
a les escoles d’ESO i de Batxillerat
es torna a ensenyar el que fou material tabú en el
règim anterior, la Revolució Francesa
i el que fou la Revolució Industrial.
I insistim en aquestes dues matèries perquè els alumnes de l’etapa anterior franquista franquista,
no n’havien après res d’aquest temes tan escabrosos i per això la població espanyola es divideix des del
punt de vista educatiu en dues parts: els analfabets funcionals
(que saben llegir però no ho practiquen) i els analfabets a seques.
Segons
la Viqui:
L'analfabetisme
funcional és la incapacitat d'una persona per llegir, escriure i fer càlculs en
situacions quotidianes. L'analfabetisme és la incapacitat total de llegir o
escriure; un analfabet funcional sí que ha après a llegir o escriure, però o bé
l'aprenentatge ha estat incomplet o bé la persona ha acabat oblidant el que
havia après, de manera que té dificultats per entendre o redactar textos
senzills: sap descodificar les lletres i xifres, associar-les a un so i
desxifrar l'escrit, però té problemes greus de comprensió. A diferència de
l'analfabetisme pur, en el cas del funcional no hi ha un criteri unànime per
determinar-lo i es parla de graus d'incidència o de nivells de comprensió
lectora.
Ja sabem que en el territori Reino de Castilla dins el Reino
de España mai no hi ha hagut una Revolució
Industrial. I mai no hi ha hagut una Revolució
Francesa (amb la necessària etapa prèvia de la Il·lustració). En canvi a Catalunya,
al País Valencià i a Euskadi sí que hi ha hagut una Revolució Industrial brillant i tampoc no hi ha hagut contacte amb
la Revolució Francesa. Excepte el que l’articulista Marc Pons ens
explica en aquest apunt:
Catalunya, capital París
Marc Pons
Tarragona. Diumenge, 3 d'abril de 2016
Charles Pierre Argereau
Corria l’any 1812 i l’exèrcit
de Napoleó –que es debatia als camps de batalla per mantenir
al tron espanyol al seu germà Joseph– va
decidir desplaçar la frontera des dels Pirineus
fins a l’Ebre. Catalunya va
ser annexionada a França, com una regió més del gran sud –le Midi-,
i dividida en quatre departaments a la manera francesa. Durant dos anys, l’administració, les
ciències, les arts, l’ensenyament, les modes i l’horitzó social de
Catalunya van girar la mirada cap a París, capital de l’imperi francès.
El pretext
S’ha pretès que l’annexió es va formalitzar
argumentant els
drets històrics francesos sobre la Marca Hispànica de Carlemany; el Napoleó
medieval que mil anys abans havia creat una mena de protectorat francès entre
els Pirineus i l’Ebre, que va ser bressol de Catalunya. El cert, però, és que el govern napoleònic va
renunciar a incorporar Aragó i Navarra,
que aleshores eren els territoris més pobres dels regnes peninsulars espanyols.
I, en canvi, va incorporar Catalunya
a l’Imperi Francès. Un pretext.
Perquè Catalunya ja era un motor econòmic. I demogràfic.
Els viatgers il·lustrats europeus (l’equivalent
als corresponsals de premsa contemporanis) que visitaven Catalunya en quedaven
gratament sorpresos. Hi destacaven que era un país poblat i dinàmic –en contraposició
a la resta de territoris peninsulars– dotat d’un aparell agrari potent i d’un teixit industrial
incipient. I les dades
estadístiques ho corroboren. Catalunya havia superat el milió d’habitants. I Barcelona,
que en tenia cent vint-i-cinc mil, amb l’annexió es va convertir en la segona ciutat de França -només
superada per París que ja en tenia sis-cents mil- i també en la capital de facto del gran Midi francès.
El
port de Barcelona al segle XVIII
Soyez propres, parlez français, ... et catalan
“Sigueu polits, parleu
francès”. La divisa del jacobinisme cultural
francès. I parleu també català. Amb l’annexió es va produir un desembarcament colossal de
funcionaris francesos –refinats i mundans,
il·lustrats i revolucionaris- contraposats
al pensament i a l’estètica d’una administració espanyola -oligàrquica, tronada i corrupta- que no tenia clar [o sí!] on acabaven
els interessos públics i on començaven els privats, sobretot els de l’Església.
Argereau -el
superprefecte francès- tenia un origen plebeu, una educació il·lustrada, un recorregut
revolucionari i una mentalitat pràctica. I una missió
concreta:
afrancesar Catalunya. Per al seu propòsit es va envoltar de gent il·lustrada del país,
bàsicament del món acadèmic, entusiastes de la revolució francesa i partidaris
de la modernització del país, que li van fer veure que als catalans se’ls
festeja amb la llengua.
Dit i fet. La llengua catalana, que quasi cent
anys abans havia estat proscrita pel Borbó francès de la Nova Planta, recuperava
la condició de llengua
oficial –cooficial amb el francès- de la mà
–paradoxalment- d’un altre francès. Però aquest gest no va reportar els efectes esperats. A París
els jacobins que dominaven l’aparell de l’Estat s’ho van mirar amb recel, i a Catalunya
les classes populars ho van interpretar com una
fals afalac, a l’estil ridícul d’aquells
que, contemporàniament, diuen parlar la llengua
en la intimitat.
El “prêt-à-porter” català
Els negocis tenen l’estranya virtut de sobreviure
en els escenaris més complicats. I els diners, que arreu no tenen “ni pàtria ni
religió”, a Barcelona es van girar al pas de La Marsellesa. La burgesia
barcelonina, que havia creat una potent xarxa d’intercanvi amb les colònies espanyoles d’Amèrica, va fer
una rotació entusiàstica i espectacular cap al nord que va enganxar el sector agrari del país amb
el pas canviat.
Calia rebaixar preus
per competir amb la potent i desenvolupada industria tèxtil francesa.
Desapareixia el paraigües proteccionista espanyol que havia emparat la
industria catalana. Però en compensació sorgia un mercat francès que triplicava l’espanyol en
capacitat de consum. I el sector primari va pagar la festa. Un quart
de volta als productors locals, que ja
sotmesos a una dependència creixent respecte a l’entramat fabril urbà,
contemplaven astorats com la industria catalana es rearmava al so de l’estrofa “le jour de
gloire est arrivé”.
Conflicte
La pagesia, que ja
recelava de la burgesia, es va declarar enemiga de la nova administració
francesa. I el món rural –la pagesia i el clergat- es va rebel·lar
contra l’imperi del diner i contra l’imperi de Napoleó. Tot plegat al crit de “pàtria i
religió”. És el moment que reapareixen els mites populars arrelats a la
terra i a la tradició, com el timbaler
del Bruc. I és el moment que s’escenifica –per primer cop- el conflicte
armat que –amb posterioritat- sacsejaria el país en tres guerres civils devastadores i mortíferes: el món rural agrari
i tradicionalista (que en el futur seria carlí) i el món urbà industrial i
revolucionari (que en el futur seria liberal).
Gravat
amb una vista de Lleida, 1812
Cervesa
França va deixar la
petjada de la seva cultura i de la seva revolució. Durant generacions les classes intel·lectuals, artístiques i polítiques
catalanes s’han inspirat en els models francesos. Però allò que, d’una manera més popular, ens han
llegat aquells anys francesos, ha estat la fabricació i el consum de la cervesa,
que a principis del segle XIX ja era
molt popular a París.
Poc abans de l’annexió, es va obrir un bistrot per abastir l’extensa
colònia francesa de Barcelona. I pocs anys després, un alsacià cognomenat Moritz va
obrir una altra fàbrica per abastir el conjunt de la població. La cervesa esdevé
un consum popularitzat els anys que Barcelona va ser una rèplica de Paris.
I Catalunya va ser una regió de França. Com Alsàcia.
Marc Pons
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada