Benvolguts,
Avui trobo el Cotarelo
absolutament naif! Tanmateix l’article és interessant perquè això del cadàver insepult en referir-se al franquisme
m’agrada, ho trobo encertat, i podria ser el començament de la fi. El
començament de la restricció dels tabús, de la fallida, del desmuntatge de tot
el “tinglado...”
D’entrada en Cotarelo esmenta
els dos partits dinàstics, PP i PSOE (PPSOE),
i hi afegeix Podemos. Però s’oblida
de Ciudadanos i no deu ser fet sense
voler, sinó expressament! Vol dir que no compta que Ciudadanos tiri endavant? O que farà una coalició perpètua amb el
PP? O què?
També parla de la imatge
de Franco i d’un comandant nazi en
un poble a prop de Toledo. Aquesta fal·làcia ja l’hem explicada en un altre
apunt.
Al final esmenta molt
encertadament que La transició va ser moltes coses, segons qui en parli,
però diu que “una cosa
sembla clara: es tractava de liquidar el
franquisme. Ocellet que
diria el Vicent Sanchis! Aquest franquisme que ha renascut més obscurantista,
centralista i corrupte que mai el 2011”. Però ell que coneix la
història de la transacció
(que no transició) sap que tot era fals, que la Consti no es va fer per liquidar el franquisme sinó que es va fer per organitzar un contuberni entre l’oligarquia, la família reial
i els partits dinàstics, quietons i a fer el que els diguin, per tal que l’oligarquia pugui continuar regnant 60 o 120 anys més, atado
y bién atado! És el crim organitzat que continua regnant a Espanya! Els ninotaires ho expliquen millor que els aprenents d'articulistes com nosaltres:
I l’apunt acaba amb el seguent paràgraf:
I la cosa és ben senzilla. Es comença per reivindicar la República, cosa que fan els independentistes catalans, però que cap dels tres partits espanyols esmentats s'atreveix a insinuar.
Aquí, a part de preguntar-nos
per què els partits d’esquerres han deixat d’atrevir-se a reivindicar
la República, i que no té una resposta raonable, permeteu-me una anècdota
personal sobre l’atreviment:
Ara fa quatre o cinc anys
quan vàrem organitzar les consultes populars i era el començament de l’ANC, vàrem
penjar una gran estelada amb pal, a la terrassa de casa. Al cap d’uns mesos se’n
van col·locar tímidament una o dues més en el nostre passatge de 26 cases. Però eren molt poques. I
era el moment de posar-ne moltes més. Si érem un milió de persones a les
manifestacions de l’11 de setembre, calia que hi hagués moltes més estelades als balcons de les que hi havia. Un dia em vaig trobar a la sortida de casa amb una veïna
que semblava conscienciada i em va preguntar què podia fer ella pel país? Li vaig respondre
immediatament que podia col·locar una estelada a la terrassa com nosaltres havíem
fet! No ho va fer ni me n’ha parlat
mai més... És cosa de l’atreviment?
Nota: Aquí i en altres articles es parla de partits
dinàstics. Què vol dir això? Doncs que a partir de la restauració borbònica de 1876, els
partits liberal i conservador van
ser coneguts com a dinàstics perquè
pretenien reunir en el seu si a totes les formes polítiques que acceptaven la monarquia
alfonsina. S’acceptava, per tant, que hi hauria un torn pacífic de partits que garantiria l’estabilitat institucional
mitjançant la
participació en el poder de les dues famílies del liberalisme i que posaria fi
a la intervenció dels militars en la vida política. Ambdós partits, però, van haver d’enfrontar-se
permanentment amb problemes de divisió interna per l’aparició de diferents
corrents d’opinió, especialment quan el partit es trobava en el govern...
La didàctica de
l'unionisme
"Mentre els unionistes
espanyols no siguin capaços de posar fi a aquest cadàver insepult, el
franquisme, no sortiran del forat"
A empentes i rodolons, a contracor, perquè no els
queda més remei, els dos partits dinàstics, PP i PSOE i
el que aspira a ser-ho, Podemos,
comencen a adonar-se que això de Catalunya
va de debò i que l'independentisme no s'atura. Per això han decidit moure's. Volen demostrar que ells també tenen idees i que la iniciativa
política no és monopoli d'aquests insofribles catalans. Cadascú amb seu inimitable estil, és clar.
Reconfortat amb
l'homenatge a Rajoy d'una alcaldessa del PP a Toledo, que ha projectat una
imatge de Franco i una altra de Himmler sobre les torres d'un castell, el govern ha mogut fitxa. Amb
aquest mateix fort esperit imperial, envia a una franquista a explicar la Constitució
espanyola. La senyora Cristina
Ysasi-Ysasmendi Pemán, néta d'un militar colpista
i un insofrible
poeta feixista, té la missió de contraprogramar la tasca exterior de la
Generalitat.
La pregunta de com entendrà la
Constitució una franquista té fàcil resposta: Molt bé. En part, la van redactar
els propis franquistes, i la que no van redactar ells no l'apliquen excepte per asfixiar els catalans.
Que la missatgera sigui una franquista i, probablement, per això mateix, una incompetent, és accessori. Allò increïble és que el govern
enviï funcionaris
(com si no n'hi hagués prou amb els diplomàtics de carrera destinats a
l'exterior) a
explicar la seva versió “de partit” (la
senyora Cristina és, primer de tot, una funcionària del PP) de
la Constitució espanyola. D'aquesta manera, cau en el parany d'internacionalitzar el conflicte, que és
precisament allò que els independentistes volen. Sense adonar-se'n, a més, que els auditoris
normalment fan més cas a les visions crítiques dels problemes que a les
oficialistes. A més de franquistes, uns
veritables negats.
Al seu torn, el PSOE ha presentat la seva recent reincorporació, Margarita Robles que, pel fet d'haver viscut i treballat a Catalunya, té una sensibilitat més gran i potser és capaç de redreçar les barbaritats imperials del molt madrileny Pedro Sánchez. Com a jurista experimentada, també se suposa que sabrà filar prim i fer digerible la posició unionista a ultrança del PSOE.
Al seu torn, el PSOE ha presentat la seva recent reincorporació, Margarita Robles que, pel fet d'haver viscut i treballat a Catalunya, té una sensibilitat més gran i potser és capaç de redreçar les barbaritats imperials del molt madrileny Pedro Sánchez. Com a jurista experimentada, també se suposa que sabrà filar prim i fer digerible la posició unionista a ultrança del PSOE.
Robles
proposa reformar primer la Constitució en un sentit federal i fer després un
referèndum.
Però Robles oculta -no crec que ho ignori- que és impossible que pugui fer-se aquesta reforma constitucional amb les majories que hi ha, i que previsiblement es mantindrà després del 26-J. També oculta quin seria el contingut d'aquest referèndum català. D'aquesta forma, la seva posició és menys casernària que la del PP, fins i tot menys que la del secretari general del PSOE, però segueix essent llastimosament allunyada de la situació actual a Catalunya.
Finalment, els anomenats "emergents" de Podemos, o sigui, els aspirants a dinàstics espanyols en substitució del PSOE, diuen el mateix que Robles: referèndum pactat amb l'Estat. De moment, com Robles, ho fien a la legalitat vigent, no pot fer-se, però deixeu que canviïn les coses, que nosaltres pintem alguna cosa i ja veureu com ho fem. Torna a ser tan fals com el discurs de Robles per dues raons:
Primera, no és veritat que la legalitat vigent impedeixi el referèndum. La legalitat vigent no impedeix res. El que ho impedeix és la voluntat política contrària del govern i de l'oposició.
Segona, no cal esperar més eleccions. Si de veritat Robles i Podemos donen suport a un referèndum a Catalunya, que ho reclamin ja. Una vegada més, els unionistes no entenen el fons de la qüestió, que ni els independentistes catalans ni ningú que estigui bé del cap en aquestes circumstàncies, admetria una situació en la qual Catalunya, els seus drets i llibertats, segueixin depenent del fet que una altra majoria absoluta parlamentària torni a portar al govern central una banda de corruptes obstinats a fer que Catalunya involucioni. Decidits a sotmetre-la i seguir esquitllant-la com fan amb la resta dels territoris de l'Estat.
La transició va ser moltes coses, segons qui en parli, però una cosa sembla clara:
Però Robles oculta -no crec que ho ignori- que és impossible que pugui fer-se aquesta reforma constitucional amb les majories que hi ha, i que previsiblement es mantindrà després del 26-J. També oculta quin seria el contingut d'aquest referèndum català. D'aquesta forma, la seva posició és menys casernària que la del PP, fins i tot menys que la del secretari general del PSOE, però segueix essent llastimosament allunyada de la situació actual a Catalunya.
Finalment, els anomenats "emergents" de Podemos, o sigui, els aspirants a dinàstics espanyols en substitució del PSOE, diuen el mateix que Robles: referèndum pactat amb l'Estat. De moment, com Robles, ho fien a la legalitat vigent, no pot fer-se, però deixeu que canviïn les coses, que nosaltres pintem alguna cosa i ja veureu com ho fem. Torna a ser tan fals com el discurs de Robles per dues raons:
Primera, no és veritat que la legalitat vigent impedeixi el referèndum. La legalitat vigent no impedeix res. El que ho impedeix és la voluntat política contrària del govern i de l'oposició.
Segona, no cal esperar més eleccions. Si de veritat Robles i Podemos donen suport a un referèndum a Catalunya, que ho reclamin ja. Una vegada més, els unionistes no entenen el fons de la qüestió, que ni els independentistes catalans ni ningú que estigui bé del cap en aquestes circumstàncies, admetria una situació en la qual Catalunya, els seus drets i llibertats, segueixin depenent del fet que una altra majoria absoluta parlamentària torni a portar al govern central una banda de corruptes obstinats a fer que Catalunya involucioni. Decidits a sotmetre-la i seguir esquitllant-la com fan amb la resta dels territoris de l'Estat.
La transició va ser moltes coses, segons qui en parli, però una cosa sembla clara:
Es tractava de liquidar el franquisme.
Aquest franquisme que ha renascut més obscurantista,
centralista i corrupte que mai el 2011. Ara
ja no és temps de més reformes cosmètiques. És
temps que aquesta possibilitat no pugui tornar a donar-se. Els
unionistes espanyols farien bé d'entendre d'una vegada que el problema no és a Catalunya, sinó a Espanya;
que el problema
no el tenen els catalans, sinó els espanyols que,
mentre no siguin capaços de posar fi a aquest cadàver insepult,
no sortiran del forat.
I la cosa és ben
senzilla. Es comença per
reivindicar la República, cosa que fan els
independentistes catalans, però que cap dels tres partits espanyols esmentats s'atreveix a insinuar.
Ramón Cotarelo
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada