En dies anteriors hem
publicat i comentat dos articles d'història molt interessants del Marc
Pons al Nacional.cat:
06/05/2016. Història. Marc Pons. Els Reis Catòlics i el fals mite de la 'nación' més antiga d'Europa.
L’any 1469 i els infants Ferran i Isabel de les cases reials de Catalunya-Aragó
i de Castella-Lleó van ser casats en secret. Sorprèn el fet que els dos
pretesos artífex de la unitat hispànica -tòtems de l’espanyolitat
contemporània- fossin casats a corre-cuita i d’amagat. Els descendents dels
Reis Catòlics mai es van titular reis d’Espanya.
Avui en publiquem un
altre i en vindran més...
Un detall, només:
En
Pons diu que Sebas Guim formula
una preguntaNota1 al porter
madridista Kiko Casilla. Ho fa en català. Tant un com l’altre són catalanoparlants.
Nota1. En castellà ara preguntar es diu interlocutar
i tot accedint al Centro Virtual Cervantes
t’hi trobes “Me
acabo de encontrar con 'interlocutar'. Si el locutor locuta la locución, los
interlocutores, interlocutan la interlocutación(?). Parece por el
contexto que es dialogar y si es
así, ¿qué necesidad tenemos de inventar palabras? Qué inventen ellos?)
I ara l’article de Marc Pons:
L'origen
històric de la catalanofòbia
Marc Pons
Tarragona. Diumenge, 15 de maig de 2016
08/05/2016: Roda informativa post-partit a la
sala de premsa de l’estadi Bernabéu. El periodista de TV3 Sebas
Guim formula una pregunta al porter madridista Kiko Casilla.
Ho fa en català.
Tant un com l’altre són catalanoparlants. El
jugador de futbol es tomba buscant amb la mirada l’aprovació del cap
de premsa del club. I aquest la hi torna amb un gest de negació. El que
hauria d’haver estat una situació normal esdevé, per raó de l’idioma, un
esperpèntic cas de catalanofòbia. En ple segle XXI, en algunes institucions
espanyoles, l’ús de la llengua catalana és vist i entès com una provocació a
la idea d’Espanya. Una situació
que no és nova. Que remunta més enllà dels anys de la dictadura franquista. Que té una llarga
història.
L’origen polític
L’origen històric de la
catalanofòbia remunta a l’època de trànsit de l’Edat Mitjana cap a l’Edat moderna. Centúria del 1500. Era una etapa de grans transformacions. Els futurs Estats
destinats a dibuixar el mapa modern d’Europa, estaven immersos en una lluita
d’afirmació i d’expansió. Maquiavel i la raó d’Estat. La lluita per esdevenir
un Estat –territorialment extens i demogràficament potent- capaç de liderar el
vell somni de la unificació europea. En aquell segle, els Reis Catòlics, Isabel
de Castella i Ferran d'Aragó, i els seus descendents havien creat una
entitat política –un imperi- que era una reunió d’Estats independents, cadascun
amb una relació singularitzada i diferenciada respecte al poder central.
El Principat de Catalunya, també.
En aquell paisatge complex, plural i difícil de
coordinar, les classes dominants castellanes –l’oligarquia militar i
latifundista- ràpidament van prendre la iniciativa. Amb la inestimable
col·laboració dels seus banquers alemanys i italians. Castella es va postular
com la matriu de l’imperi. Hi jugava a favor el fet que el poder central (la
monarquia, l’administració, l’exèrcit) s’havia radicat a Castella. I Castella
va voler ser Hispània, un concepte antic i abstracte que calia
actualitzar i emmarcar dins uns límits geogràfics naturals: la península
Ibèrica. La pretesa superioritat castellana exercida amb una combinació de
forces centrífugues –la dominació de la perifèria peninsular- i forces
centrípetes –la depuració de la diferència ètnica i religiosa-.
Les crisis entre Catalunya i el poder central
desfermen la catalanofòbia: la icona del català presentat com l’enemic per
antonomàsia de la suprema idea de l’espanyolitat
Ni moriscos, ni jueus, ni protestants, ni gitanos,
ni bascos, ni catalans, ni gallecs, ni portuguesos. La idea d’Espanya que es debatia en els
cenacles de poder era castellanista, catolicista i aristocràtica. La
tradició del Cid, el pensament dels
místics, i l’estètica del Greco al Entierro del conde Orgaz. Espanya concebuda
com l’instrument de poder de l’aristocràcia militar i latifundista castellana. I tot el que representava una oposició era
reduït a la categoria d’heretgia i de traïció. L’espanyolitat fabricada pel poder i la
catalonofòbia estan íntimament relacionades.
Les crisis entre Catalunya i
el poder central desfermen la catalanofòbia: la icona del català presentat com l’enemic per
antonomàsia de la suprema idea de
l’espanyolitat.
'Entierro
del conde de Orgaz'. Greco
L’origen econòmic
El 1626 Castella
estava sumida en una crisi econòmica i social de grans dimensions. La monarquia –que
equivalia a dir l’Estat- estava en bancarrota. I la misèria en què
estaven instal·lades les seves classes populars va inspirar el Lazarillo
de Tormes. La
revolució dels Comuneros –del
segle anterior- no va ser una revolta nacionalista. Va ser una revolució social oposada
a la política imperialista, que consumia els
recursos i les energies de les classes populars castellanes en mil guerres que només aportaven benefici a l’aristocràcia i als seus banquers. El descontentament era formidable. Olivares, el privat del Rei –que
equivalia a dir el primer ministre-,
va donar un cop d’efecte: reactivar els fronts de guerra per desviar el focus
d’atenció.
Per finançar la guerra
va exigir a Catalunya una contribució proporcional al cens del país (els seus
intendents havien calculat el doble de la població real). La Generalitat s’hi va negar. Legítimament s’hi podia negar. Les classes
mercantils de Barcelona -que tenien el control polític del país- van considerar
que aquestes guerres eren un mal negoci, perquè perjudicaven les relacions
amb els seus clients holandesos i francesos.
Llavors es va desfermar una campanya brutal de catalanofòbia que
pretenia tapar el
fracàs d’Olivares i de
l’administració oligàrquica imperial. La inexplicable bancarrota
del que havia estat el tresor públic més ric de la història moderna universal.
L’origen social
Va comptar amb la col·laboració –a
vegades forçada i en d’altres entusiàstica- de les més destacades figures
artístiques castellanes de l’època, que actuaven com a voceros de la propaganda anticatalana. Un equivalent –amb
l’obligada distància que imposa el temps- de la “brunete mediàtica”de
l’actualitat. Catalunya
va ser convertida en la causa de tots els mals que amenaçaven la supervivència
de la monarquia hispànica, que equivalia a dir de la idea castellana i oligàrquica
d’Espanya. Declarar-se públicament anticatalà, en qualsevol àmbit de la
societat castellana, va ser elevat a la categoria de manifestació de fidelitat al Rei.
Que equivalia a dir de manifestació de patriotisme espanyol. La simbiosi rei-pàtria-estat.
I Quevedo, una reconeguda figura
literària -en el seu propi temps- del Siglo de Oro castellà, i amb
una copiosa massa d’admiradors de la seva obra, per aconseguir el favor
d’Olivares i del Rei en la seva petició d’excarceració, va arribar a proposar la liquidació física dels
catalans. El1640, amb l’esclat de la Revolució dels
Segadors –una revolta antisenyorial i anticastellana que va derivar
en una proclamació d’independència- va
publicar a quatre vents: “En tanto que en
Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de
tener enemigo y guerra”. La
catalanofòbia havia fet un salt. Havia passat de ser un element de l’ideari
supremacista de les elits castellanes a convertir-se en un tòtem de l’imaginari popular hispànic.
Quevedo: “En tanto
que en
Cataluña quedase un solo
catalán,
y piedras en los campos
desiertos,
hemos de tener enemigo y guerra”
Actituds tan normals com fer ús de la llengua
catalana, del dret català, o de la nacionalitat catalana van ser convertides –a
propòsit- en un estigma. El català
perversament rebel, mesquí i traïdor –indigne
de formar part de la pàtria comuna- que incomodava en una Castella insegura, decebuda, monolítica
i silenciada de “autos de fe” i
de “expedientes de limpieza de sangre”.
La diferencia amenaçant.
'La rendición de Breda' o 'Las lanzas'. Velázquez.
La universalització de la catalanofòbia –la generalització del tòtem del català malparit
i menyspreable- dibuixa una imatge que és pantalla d’escriptori de l’espanyolitat
castissa i esperpèntica. Ho escenifica el Cuadro de las Lanzas, de Velázquez; amb la
particularitat que el burgmestre de Breda no
representa la rendició dels rebels holandesos, sinó la derrota definitiva de
les classes populars castellanes. El segrest de la història. I la síndrome
d’Estocolm.
Marc Pons
Joan A.
Forès
Reflexions
Marc Pons
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada