Benvolguts,
Ja és el tercer cop en
dos dies que comento un article on surt el mot “tabú”, referit a parlar català en
territori comanxe! Curiós, oi?
En el comentari de l’article
anterior de Josep M. Casasús sobre en Rafael Tasis, referit a un article del 1944 a
la França ocupada en Tasis diu: Que Guimerà i Maragall hagin estat grans
poetes en llengua catalana molestava aquests descendents de Torquemada. Que es publiquessin diaris
i llibres en català els semblava un insult inadmissible a la “sobirania nacional”-pobra sobirania, a les mans
d’aquests sorges ignorants.
Cal recordar també que la
xarxa va plena de comentaris d’espanyols queixant-se de mala manera que ells
hagin de suportar sentir parlar català, o veure tuits en català a la xarxa...
Si ens referim a altres
esports hem de recordar que fa quinze o vint anys l’equip de Hockey d’Espanya
estava format només per jugadors catalans, que en els seus clubs respectius
parlaven en català i evidentment entrenaven en català i quan es varen haver d’entrenar amb un entrenador
espanyol, els varen prohibir que parlessin en català al camp...
És un problema de l’ADN comanxe?
Vegem l’article de l’Empar Moliner,
aquella que crema falses Constitucions espanyoles:
L’últim
tabú
Casilla va demanar al cap de premsa del seu equip,
el Reial Madrid: “¿En catalán?” I el cap
de premsa va dir: “No, no, en español”
12/05/2016
El futbolista del Reial Madrid Kiko Casilla, nascut a Alcover (l’Alt Camp), contestava a les preguntes de la roda de
premsa posterior al partit. Com passa sovint, el periodista d’un mitjà en català
li va fer una pregunta en català. Explico la mecànica d’aquesta manera d’actuar pensant en
els lectors espanyols d’aquest diari, que, tot sovint, sense voler, apliquen
una visió monolingüe i centrista -a les qüestions perifèriques.
Així doncs, deixeu-me
dir que a Catalunya s’hi parla català. S’hi parlava català en temps de Felip V, de manera que
ara, en temps de Felip VI, no deixarem de fer-ho. Els programes es fan en català. I és molt estrany que en un
programa en català, un esportista catalanoparlant faci declaracions en
castellà. Seria comparable, per entendre’ns, al fet que Antonio
Muñoz Molina després d’una conferència sobre Cervantes a Nova York contestés a
les preguntes d’un periodista de la Cadena SER en anglès (llengua que deu
estimar i dominar).
I si algú troba això il·lògic i, en canvi, lògic que
Casilla no parli en català per a un mitjà català, aleshores el problema no és
de concepte, sinó de supremacia. I no
el puc arreglar jo sinó la teràpia.
Tenim que en Casilla, doncs, va demanar-li al cap
de premsa del seu equip, el Reial Madrid:
“ ¿En catalán?” I el
cap de premsa va dir: “ No, no, en
español”. Casilla va somriure
(un somriure tímid, potser avergonyit i pàrvul) i va acatar l’ordre. Diu que no
li han prohibit parlar en català. Que en fem un gra massa. I estic segura que té raó, que no li han
prohibit “explícitament” parlar en català. El que és curiós és que
hagi de preguntar “ ¿En catalán?”
I que quan li diguin el que ha de fer, ho faci. Perquè sí, perquè ningú pot ser
un heroi tota l’estona. Preguntar “¿ En catalán?” a Espanya és
provocar. El català, a Espanya, s’ha convertit en un tabú. Exactament en un tabú. Una cosa lletja que val més no anomenar.
Empar Moliner
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada