Benvolguts,
En Xavier Domènech d’En
Comú Podem va estar entrevistat ahir a la Vanguardia. L’opinió que ha quedat
més clara és que Xavier Domènech votaria
‘No’ en un referèndum d’autodeterminació.
Aquí presentem el
comentari del directe.cat a l’entrevista i al mateix temps comentem i presentem
No cal seduir Xavier Domènech, que
és l’opinió de l’Andreu Barnils sobre aquest tema. En aquest article d’opinió,
molt intel·ligent, en Barnils
recorda que abans del 9-N els
independentistes demanàvem que la gent votés, independentment de si votaven si o no a la
independència. I ho dèiem perquè era important que hi hagués més del 55% de
vots a les urnes, per donar més validesa al referèndum. Però varen esdevenir-se dues
coses, l’una és que els pocapenes dels polítics catalans, per a afavorir ves a
saber qui o per a desafavorir ves a saber a qui altre, varen plantejar un referèndum on es podia respondre si, no i si-no,
que de fet no era un referèndum (que ha de ser binari) sinó que era una merda lligada
amb un cordill. L’altra cosa fou que no es va arribar ni molt menys
al 55%.
En l’apunt de sota es veu
que la participació no fou del 55% sinó del 43%...
I en un paràgraf queda definit:
I les dades ens diuen que
el 43% dels catalans del cens
van anar a votar el 9N (perdó,
a "participar"), i que molt majoritàriament van votar pel SI-SI, de manera que fins a un 35% del cens va votar SI-SI. I això vol dir, ras i curt, que tenim
guanyat un referèndum real fins a una participació del 70%, sense afegir ni un vot més al SI-SI. I a partir d'aquest percentatge, només
necessitem 145.000 vots més amb una participació del 75%, 275.000 més per al 80% i 410.000 més
per al 85%...
Vegem ara els dos articles, el comentari de l’entrevista
de LV a Xavier Domènech i l’opinió mesurada i genial de l’Andreu Barnils:
28 de maig de 2016 11:25
h
Directe.cat
El candidat d’En Comú
Podem mostra les seves cartes
En una entrevista que
ha publicat avui La Vanguardia, el cap de llista de la formació lila catalana,
Xavier Domènech, ha revelat què és el que votaria en una suposada votació
referendària oficial.
Xavier Domènech ha
argumentat així el seu ‘NO’ a la independència de Catalunya si es
convoqués un referèndum oficial, una idea que
dista molt de la realitat si tenim en compte que tres dels quatre partits
majoritaris de l’Estat són contraris a tal plebiscit.
“Si se celebra este referéndum y en el contenido del mismo no está reconocida la soberanía de Catalunya, si se dan estas condiciones de las que hablaba [condicions de plurinacionalitat], votaría que no. Pero lo que En Comú Podem quiere es crear el escenario en el que se pueda dirimir el debate territorial”.
Amb aquesta resposta, Xavier Domènech ha esclarit la seva postura en referència a una possible votació oficial. Al llarg de l’entrevista afirma que en el seu partit hi ha des d’independentistes a defensors de l’Statu Quo i que la missió del seu partit, com indica també en aquesta resposta, és propiciar un marc polític en el que es pugui proposar oficialment una pregunta.
L’incerta crença de l’Espanya transformable
Les expectatives de Podemos són una mica majors que en les darreres eleccions. L’aliança (i els escons potencials) amb IU els fa ser optimistes de cara a la galeria a l’hora de considerar que efectivament, hi ha esperança de canvis a Espanya. Domènech considera una fal·làcia que el discurs independentista propugni que Espanya no té remei i no es pot transformar, però no explica com es passa de la creença als fets: “Creo de veras que es un error construir tus sueños y tus esperanzas delante de los sueños y las esperanzas de otros. Eso no te hace más libre, sino más prisionero”.
“Si se celebra este referéndum y en el contenido del mismo no está reconocida la soberanía de Catalunya, si se dan estas condiciones de las que hablaba [condicions de plurinacionalitat], votaría que no. Pero lo que En Comú Podem quiere es crear el escenario en el que se pueda dirimir el debate territorial”.
Amb aquesta resposta, Xavier Domènech ha esclarit la seva postura en referència a una possible votació oficial. Al llarg de l’entrevista afirma que en el seu partit hi ha des d’independentistes a defensors de l’Statu Quo i que la missió del seu partit, com indica també en aquesta resposta, és propiciar un marc polític en el que es pugui proposar oficialment una pregunta.
L’incerta crença de l’Espanya transformable
Les expectatives de Podemos són una mica majors que en les darreres eleccions. L’aliança (i els escons potencials) amb IU els fa ser optimistes de cara a la galeria a l’hora de considerar que efectivament, hi ha esperança de canvis a Espanya. Domènech considera una fal·làcia que el discurs independentista propugni que Espanya no té remei i no es pot transformar, però no explica com es passa de la creença als fets: “Creo de veras que es un error construir tus sueños y tus esperanzas delante de los sueños y las esperanzas de otros. Eso no te hace más libre, sino más prisionero”.
Directe.cat.
2.
No cal seduir Xavier
Domènech
28/05/2016
Aquí ens hem passat
mesos reclamant un no democràtic, pacífic, tolerant, amb qui es pot parlar, i quan apareix, el neguem. Tenim una pedra preciosa davant, i
no la volem veure. Ada Colau i Xavier
Domènech, per exemple, per mi són un cas clar. Avui en dia (veurem demà) són un no a la independència com
una casa de pagès. I també són uns demòcrates i tolerants com un palau. Doncs els
neguem, i
els convertim per art de màgia en possibles independentistes. Gent a qui potser convencerem en el futur. Com si no ens
poguessin agradar tal i com són, i els haguéssim de somniar tal com seran.
Jo diria que són
un no a la independència democràtic. Quin problema hi ha? L’hem estat
esperant molt de temps, i finalment són aquí. Ahir Xavier Domènech
ho va dir ahir en una entrevista a La
Vanguardia: en
un referèndum segurament votaria no. I Ada Colau ja va explicar en un llibre
que ella vol una Catalunya dins Espanya. Res d’independència.
Molts creuen que és el moment de seduir-los altre
cop. I que només així arribarem a la independència. L’estratègia, em sembla, ha
funcionat de meravella. De Josep
Ramoneda a Borja de Riquer. D’Artur Mas a Joan Rigol. Són centenars,
milers, els casos de conversos a l’independentisme. L’article
d’avui és per aplaudir aquesta estratègia, però negar-ne a hores
d’ara el monopoli.
Crec que no és l’única manera d’arribar a la
independència. N’hi ha d’altres, i complementàries.
Aquest article defensa que
també tenim l’arma de l’abstenció. I
m’explicaré. Gràcies al 27-S sabem que som un
48%
del SI,
un 39%
de No
i un 12%
de SI/NO.
Per tant, els independentistes guanyem si alguns Si/No es passa al Sí, però
també si el Si/No es queda a casa.
El problema és que mentre fem experiments de
referèndums amb l’opció Sí, No, i Si/No,
els dubtosos votaran Si/No. És el
més semblant a no
mullar-se que troben. En canvi, si
mai fem un referèndum de veritat, només amb Sí o No, aleshores els comuns, què
faran? Es mullaran pel No, pel Sí, o per l’abstenció? Aquí
la seducció no és feina nostra. Això és feina del PP i C’S. O els unionistes es queden tots els vots Si/No, o en el
proper referèndum que es faci perdran. Nosaltres, en canvi, amb l’abstenció ja
fem.
La nostra feina és una
altra. I no és feina, és feinada: és aconseguir un referèndum només amb l’opció
Sí, i NO. Mentre hi hagi el Si/No com a tercera opció, ho tindrem
més fotut. Ni el 9N ni el 27S ho
hem aconseguit. No serà fàcil. I qui pot estar més en contra d’aquesta solució, òbviament,
són els del SiNo.
Però ara tu surt i
digues que vols organitzar un referèndum unilateral per tal que la gent pugui
no anar a votar. I que trobes molt natural que la gent no es mulli. Políticament incorrecte no: el següent. Però això és el que crec: que arribarem
abans a la independència a través d’un referèndum on només es pugui votar Si i No, que no pas seduint Xavier Domènech en la situació actual. Si arribem
a forçar el referèndum a Sí o No, veurem quants comuns
voten com el PP (No), quants com CDC (Sí), i quants es queden a casa. Sense mullar-se. Sense decantar-se ni pel sí, ni pel no. Abstenint-se. No
perquè passin de tot, sinó perquè cap els convenç.
També doncs, i per aquesta raó pràctica, jo cada vegada estic més convençut
que la via és un Referèndum Unilateral d’Independència (RUI).
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada