Benvolguts,
El nostre amic Marc Pons
ens obsequia amb un altre retall de la historia de Catalunya. Aquest cop no va
de comtes i reis sinó de Gràcia, llar d’obrers immersos en la Revolució Industrial. Aquest cop va de la
Revolta de les Quintes de 1870, que per
les seves tràgiques conseqüències, és la més rellevant històricament. I la que
millor defineix l’antiga vila com un espai de tradició històrica reivindicativa
dels valors de la llibertat i dels avenços socials.
Segons explica l’historiador,
Gràcia era la segona
ciutat del Principat en nombre d’habitants -per davant de Tarragona,
Lleida o Girona- i doblava la població dels
principals focus industrials del país –Sabadell, Terrassa, Manresa o
Mataró- i del pla de Barcelona –Sant Andreu o Sants-.
Estem vivint el Sexenni Revolucionari que va del 1868 al 1874, un
dels períodes del que hem anomenat trajecte dels
Borbons semblant al Guadiana. Extraiem del Bloc:
El Sexenni Democràtic o Sexenni
Revolucionari és un període històric del Regne constitucional d'Espanya comprès
entre la Revolució de 1868 que suposà la fi del
regnat borbònic d'Isabel II d'Espanya i la Restauració de la dinastia borbònica el
Gener del 1875.
La Restauració de la
dinastia borbònica es va basar en el nou model
dinàstic que consistia a tenir dos partits que s’alternaven indefinidament,
basats en el caciquisme que comportava la corrupció institucionalitzada, inicialment
regits per Cánovas i Sagasta. Us sona el mètode? Aquest
règim va acabar-se manu militari per la Dictadura de Primo de Rivera (tutelada pel
Borbó de torn) del 1923.
Vegem el relat:
Història
La
tradició revolucionària de Gràcia
Marc Pons
Tarragona. Diumenge, 29 de maig de 2016
Tarragona. Diumenge, 29 de maig de 2016
L’actualitat informativa porta a primera plana els
incidents de Gràcia. Diverses nits consecutives d’aldarulls
que presenten l’antiga vila com un focus de contestació al sistema.
Gràcia té una llarga història de revoltes. I és la plaça més representativa de les
revolucions socials de la història contemporània de Catalunya. Moviments que remunten a principis del segle XIX, i
que s’han succeït en el decurs dels últims dos-cents anys. La Revolta
de les Quintes de 1870, per les seves tràgiques conseqüències, és la
més rellevant històricament. I la que millor defineix l’antiga vila com un
espai de tradició històrica reivindicativa dels valors de la llibertat i dels
avenços socials.
Corria l’any 1870 i Gràcia ja havia adquirit la
fesomia que mostra actualment. Havia superat els trenta mil habitants i
tenia un parc immobiliari de més de nou mil habitatges. Era la segona ciutat del Principat en nombre d’habitants -per davant
de Tarragona, Lleida o Girona- i doblava la població dels principals
focus industrials del país –Sabadell, Terrassa, Manresa o Mataró- i del pla de
Barcelona –Sant Andreu o Sants-. La
seva composició social era bàsicament formada per famílies d’origen
rural procedents de la Catalunya interior, del nord del País
Valencià i del Pirineu aragonès, i de classe obrera, que treballaven
–homes, dones i nens- en les fàbriques escampades arreu de la ciutat i del pla
de Barcelona.
Tensió permanent
Eren els inicis de la Revolució Industrial,
i les condicions laborals eren pèssimes. Les relacions entre patrons i
treballadors estaven presidides per la tensió permanent. A Gràcia, les
fàbriques més emblemàtiques –el Vapor Vilaregut i el Vapor
Puigmartí- eren un focus permanent de conflictes des d’inicis del segle. A
cada crisi que periòdicament assotava la societat, a Gràcia es reproduïen els
esquemes de protesta més genuïns del paisatge social i econòmic de la
industrialització. I en aquest context van avançar ràpidament les idees que articulaven
els moviments obreristes. Gràcia va ser pionera en la creació d’institucions obreres
com les cooperatives de consum o els ateneus culturals. Gràcia era republicana i federalista.
En aquell any de 1870 l’Estat espanyol estava
immers en una situació política caòtica. Liberals, conservadors, republicans,
moderats, radicals, federalistes, i el que restava del carlisme
tradicionalista, es disputaven el poder en un escenari polític molt
inestable. Els Borbons havien estat expulsats del tron,
i el general Prim –l’home fort de la política d’aquell
temps- havia anat fins a Torí a buscar un Rei –Amadeu de Savoia- per a evitar
l'inevitable: la proclamació de la República.
I mentre passava tot això, els militars es lliuraven a la seva tradicional i
obsessiva pretensió de salvar la pàtria, i sovint sortien dels
aquarteraments a imposar el seu ordre, a base d’allò que ells anomenaven “pronunciamentos” i
que no eren altra cosa que cops d’Estat.
El servei militar obligatori ja s’havia imposat. I
la població en general ho veia com un instrument de domini que exercia el poder
–amb independència de la seva ideologia- per a enquadrar a les persones i
disposar de les seves vides. En ares dels foscos interessos de les oligarquies colonials
esclavistes o de les oligarquies peninsulars latifundistes. Fins i tot, en ares
de la complicitat de la burgesia industrial amb els poders oligàrquics.
El descontentament amb el sistema de “quintes” –el reclutament forçat de civils- era
generalitzat. I molt contestat. Sobretot en aquells escenaris on els moviments
populars –obreristes- havien aconseguit articular una oposició. I Gràcia, per
la seva composició social, era un d’aquests escenaris.
Crida a Quintes del 1870
El 4 d’abril de 1870, l’exercit va cridar a “quintes” a tots els municipis del pla de Barcelona. En aquella
època el reclutament es feia poble a poble i era l’exèrcit qui feia la labor. A Gràcia, quan van saber que els militars havien
sortit de Barcelona i es dirigien a “quintar” els joves
de la vila, van
brandar la campana a toc de sometent, que era la manera tradicional
d’avisar que la població estava a punt de ser atacada. Era la campana de la plaça
d’Orient, actualment plaça de la Vila. Els militars ho van prendre com una ofensa. I
amb l’estil que els caracteritzava –i que els caracteritza- van disparar
diverses canonades contra el campanar fins a esquerdar-lo. Tot i així, el fet més destacat va ser que la campana va
continuar brandant ininterrompudament.
A les portes de Gràcia es va organitzar la defensa
popular. La documentació de l’època ens diu que els movia la ferma oposició al
reclutament obligatori. I a les seves conseqüències. Espanya ja no era una
potència colonial. Però
mantenia el domini sobre les illes de Cuba, Puerto Rico, les Filipines i
les Marianes. Territoris dominats per una climatologia extremadament
calorosa i humida, sobre la qual els europeus tenien moltes dificultats
d’adaptació. La
climatologia i les malalties eren el principal enemic de les tropes espanyoles.
I la gent de Gràcia temia perdre els seus fills en aventures
colonials que únicament beneficiaven als grans terratinents esclavistes i
a la burgesia industrial que es proveïa de matèria primera de
les colònies.
L’exèrcit va disposar
un setge al voltant de la vila. I després de cinc dies d’intensos combats, va acabar entrant a sac a la vila. Com
ho hauria fet un exèrcit invasor. Un exèrcit estranger. El
resultat va ser de vint-i-set morts civils i una quantitat important –les fonts
no ho precisen- d'habitatges saquejats. Durant el setge, la campana de Gràcia no va deixar de
brandar. Tibant la corda hi havia una
persona anònima, que la història local de Gràcia identifica com una dona
d’extracció humil. La viva representació de la seva societat, i que en
l’actualitat hem vist reflectida –amb l’obligada distància cronològica i la
diferència de context històric- en la fantàstica
fotografia d’en Sergi Alcàzar publicada a El Nacional dimecres dia 25.
Marc Pons
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada