13/05/2016. Llengua. Josep Maria Casasús. Rafael Tasis. Els drets de l’esperit. Un home de llengua castellana ha pogut en aquests cinc anys d’opressió fer sentir la seva veu en l’idioma propi. [...] Els catalans, no. La llengua catalana ha estat, per primera vegada en el curs de la història, prohibida en totes les seves manifestacions. Torquemada. Diaris i llibres en català els semblava un insult inadmissible a la “sobirania nacional”...

Benvolguts,

“Sobirania nacional”? Us sona aquesta expressió?

Ho dic perquè fou escrita el 1944, per un català il·lustrat, exiliat, que patia pel país i per la llengua, en aquell moment tot anorreat!

En Josep Maria Casasús fa un enorme treball de recuperació d’articles antics amb el títol  d’ABANS D’ARA. Ja n’hem publicat algun en aquest Bloc. Avui ha escollit el periodista, escriptor i polític català, llibreter i propietari d'una impremta familiar Rafael Tasis i Marca, que va fer la guerra, es va exiliar el 1939, va tornar a Catalunya el 1948 i tant des de l’estranger com des de casa va continuar mantenint el contacte entre dintre i fora.

Va néixer el 1906 i va morir el 1966. Jo el vaig conèixer el 1963 en una Setmana d’agermanament occitano-catalana que es va desenvolupar al poblet de Bedarriu, prop de Besiers. Hi havia uns quants escriptors catalans i occitans: Rafael Tasis, Jordi Ventura, Tomàs Garcés, Robert Lafont i altres. Jo havia sentit a dir que en Tasis era un personatge amargat i en aquesta estada a Occitània m’ho va semblar, però no estic segur que fos cert. Potser estava malalt perquè es va morir poc temps després, sent encara molt jove.

L’article d’avui és del 1944, en l’exili francès. Si el llegim i l’assumim ens veurem traslladats a l’any 1944, nosaltres en ple franquisme, ell a la França ocupada d’en Petain, i abans de la caiguda del III Reich, per tant en plena eufòria nazi-feixista-franquista, segurament que hi havia molts sorges, com ell esmenta, condicionats pel seu ADN en plena activitat de fer-nos mal. I el feien!

S’ha de llegir l’article amb reverència perquè ell, com tots nosaltres, era un home perdut, acabat, destrossat per la guerra i els camps de concentració, i el seu sentiment s’expressa a borbollons, a borbollades. Sense albirar cap futur...

Uns tasts:

L’anul·lació arbitrària de l’Estatut de Catalunya, la supressió de la Constitució republicana -no eren la Constitució i l’Estatut les dues fites de l’odi dels sublevats el 18 de juliol? Ha tingut també unes conseqüències espirituals.

La llengua catalana ha estat, per primera vegada en el curs de la història, prohibida en totes les seves manifestacions.

Que Guimerà i Maragall hagin estat grans poetes en llengua catalana molestava aquests descendents de Torquemada. Que es publiquessin diaris i llibres en català els semblava un insult inadmissible a la “sobirania nacional”-pobra sobirania, a les mans d’aquests sorges ignorants.

Com a conclusió proposo a tots els dirigents feixistes del PP, dels Ciudadanos, del PSOE i potser de Podemos que intentin entendre quin mal ens varen fer els seus pares, avis i mentors, el franquisme sociològic, i abandonin, perquè la sang de tots els que vàrem perdre la guerra els caurà per sobre, eternament...

Vegem l’article, insisteixo, amb reverència. Llegiu tot el que va escriure en Tasis el 1944 i us adonareu que els catalans no podrem mai perdonar els franquistes per tot el mal que ens varen fer. Llegiu-ho atentament:

ABANS D’ARA

Els drets de l’esperit

De Rafael Tasis (Barcelona, 1906 - París, 1966) a 'Catalunya. Òrgan de l’Aliança Nacional de Catalunya' (París, 27-IX-1944) i foto d’ell en els anys heroics i perseverants de l’exili

RAFAEL TASIS, ‘PERE BERNAT’ 1944 Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús ACTUALITZADA EL 12/05/2016 22:40

Si per a tots els pobles d’Espanya la tasca de restablir la República, destruït el règim bordissenc -barreja d’absolutisme fernandí i nazisme a la prussiana-, que oprimeix el país, és una obligació nascuda de llur mateixa dignitat d’homes, els catalans tenim encara uns altres motius que ens obliguen d’ésser els primers en l’esforç col·lectiu.

Un home de llengua castellana ha pogut en aquests cinc anys d’opressió fer sentir la seva veu en l’idioma propi. [...] Els catalans, no. L’anul·lació arbitrària de l’Estatut de Catalunya no ha tingut únicament unes conseqüències polítiques, com la supressió de la Constitució republicana -no eren la Constitució i l’Estatut les dues fites de l’odi dels sublevats el 18 de juliol? Ha tingut també unes conseqüències espirituals. La llengua catalana ha estat, per primera vegada en el curs de la història, prohibida en totes les seves manifestacions. Hom ha pretès, en nom d’una unitat que no és sinó el tapabruts de l’unitarisme, destruir l’esperit català, desfer tot l’esforç de cent anys de renaixença literària, matar per sempre la cultura catalana. Un català és, avui, un ciutadà -millor, un súbdit, perquè a l’Espanya falangista no hi ha ciutadans, sinó súbdits- de tercer ordre. No sols es veu privat dels seus drets polítics, sinó dels drets de l’esperit. [...] Singular concepció del patriotisme, la d’aquests teoritzants de l’imperi vertical, que creuen servir Espanya assassinant una cultura hispànica! Que Guimerà i Maragall hagin estat grans poetes en llengua catalana molestava aquests descendents de Torquemada. Que es publiquessin diaris i llibres en català els semblava un insult inadmissible a la “sobirania nacional”-pobra sobirania, a les mans d’aquests sorges ignorants. […] Difícilment la història dels temps moderns podria presentar un altre cas de persecució d’una llengua. […]

Però una cultura nacional no pot morir, si al darrere hi ha un poble disposat a viure. […] Els catalans tenim un idioma propi i una cultura nacional. Els hem estat fidels, sota l’opressió els uns, a l’exili els altres. […]
Rafael Tasis

Joan A. Forès

Reflexions