Benvolguts,
Ahir la delegada del
Gobierno a Madrid va publicar un decret prohibint les estelades a la final de
Copa al Vicente Calderón.
Avui el president
Puigdemont i la batllessa Colau han declarat que es negaven a anar a camp amb
aquesta absurda prohibició.
Hem trobat un extraordinari acudit gràfic d’en
JAP:
És un home-estelada. Què fa el gris?
I un record de la Llibertat d’Expressió i també una
extraordinària estelada:
El divendres a la tarda, un jutge ha decretat anular el que la Llanos de Luna de Madrid havia fet, i ha dictaminat que l'Estelada no era perillosa. Desgraciada actuació del Gobierno...
Així la nova portada de l'Esportiu del dissabte 21 mostra una estelada riallera. De moment hi ha Llibertat d'Expressió. I tots els ministres començant pel Rajoy han fet el més espectacular ridícul:
Recordem que el Godó fa un any va fer una escabetxada de periodistes “no afectos”, entre ells el director de La Vanguardia José Antich i el Cap d’internacional Jordi Barbeta, per massa sobiranistes. El substitut de l’Antich fou en Màrius Carol.
I finalment, avui col·laboració estrella: En Màrius Carol!
I finalment, avui col·laboració estrella: En Màrius Carol!
Vegem l’article complet:
En Carol explica en l’article Barres i estrelles que als EUA, la primera esmena de la seva Constitució empara la llibertat d’expressió en el cas que algú cremi la sacrosanta bandera americana.
Barres i
estrelles
19/05/2016 01:10
Quan Jasper Johns va sorprendre el món artístic
amb el quadre titulat Flag, on va
representar una bandera dels Estats Units, el crític Robert Rosenblum es va
preguntar en un article: “És blasfema o respectuosa, ingènua o recòndita?”.
Una bandera és un tros de tela de colors, però la relació que els éssers humans
senten davant d’ella és diversa. Sovint, desconcertant. Precisament, perquè ningú no tingués cap
confusió, el Tribunal Suprem dels EUA –sens dubte un dels països on la bandera
és objecte de més fervor patriòtic– va decretar el 1989 que la crema d’aquest símbol en
manifestacions no constituïa delicte, perquè és
un acte protegit per la primera esmena de la Constitució, que proclama el dret
de la llibertat d’expressió. Des
d’aleshores, el Senat ha rebutjat en quatre ocasions incorporar una esmena
perquè el Congrés prohibeixi la profanació física de la bandera.
La Delegació del
Govern central a Madrid acaba de comunicar que queden prohibides les banderes
independentistes a la final de la Copa del Rei de diumenge i que escorcollaran
un per un tots els aficionats. La
mesura, que és tota una novetat, sembla inoportuna, però sobretot
desproporcionada. Segons el parer de la delegada del Govern, l’exhibició de
símbols no constitucionals vulnera la llei de l’ Esport. L’article
28, al qual s’acull el decret 203/2010, va ser promulgat per prevenir “la violència, el
racisme, la xenofòbia i la intolerància” .
O potser és l’article 2, que parla “de foment de comportaments violents o terroristes, que
constitueixin un acte de menyspreu a persones participants en l’espectacle
esportiu”. En vista del reglament,
la base legal és escassa. Si poc raonable va ser dur una xiulada al Rei a l’estadi als tribunals, menys ho és prohibir estelades,
encara que ens trobem a les portes d’unes eleccions i el PP en pugui treure rèdit polític.
La
llibertat d’expressió és un bé superior.
La polèmica té alguna
cosa de pop, com el quadre de Jasper Johns.
Màrius Carol Director
Joan A.Forès
ReflexionsAnnex: I qui és en Màrius Carol?
Segons la Viqui:
Màrius Carol i Pañella (Barcelona, 1953) és un periodista i escriptor català, actual director de La Vanguardia. Titulat en Filosofia i Lletres i Periodisme, ha format part de les redaccions de El Noticiero Universal, El Correo Catalán, El Periódico, El País i La Vanguardia.[1] Ha estat director de comunicació del Grupo Godó i columnista habitual de La Vanguardia, diari on va entrar el 1988.[2][1] Durant dos anys va ser un dels redactors de les «súpepreguntes» del concurs televisiu El tiempo es oro.[3] Ha col·laborat en alguns programes de ràdio a Catalunya Ràdio, RAC 1, 8tv i Onda Cero, i en programes de televisió com El club de TV3 o Ruedo Ibérico d'Antena 3. També ha presentat alguns programes de divulgació històrica a TV3, com Classificació ACR o Nexes. Entre els anys 1993 i 2002 va ser corresponsal de la Família Reial Espanyola, sobre la qual ha escrit tres llibres: A la sombra del rey (1999), Las anécdotas de don Juan Carlos (2000) i Condición de príncipe (2004).[1] Des del desembre de 2013 és director de La Vanguardia, en substitució de José Antich.[4]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada