Benvolguts,
El Tribunal de Comptes europeu ha denunciat, creiem recordar que no és
el primer cop, la
desídia d’Espanya i França amb el corredor mediterrani i la manca d’atenció en les connexions
dels ports. A partir d’aquesta denúncia s’han desenvolupat les opinions i
les protestes sobre les infra-infraestructures
ferroviàries en la seva vessant de transport
de mercaderies.
Com que han aparegut
moltes opinions, molts articles, molts debats sobre aquesta qüestió creiem que
de moment cal fer una mica d’història, per tal d'esbrinar per què hem arribat a aquest punt de degeneració democràtica,,,
L’Estat espanyol, monopolitzat durant els darrers 40 anys
pels partits
dinàstics agrupats en la descripció PPSOE, que varen crear l’estructura constitucional actual ha
abusat de la bona fe del poble per blindar-se (civilment i militarment) per tots
cantons. Recordem
que tots nosaltres, per activa i per passiva, som fills i víctimes de
l’Alzamiento franquista del 1936 que tenia com a missió fonamental deixar les coses
tal com estaven molt abans del 1936, i del 1931, o sigui durant la Dictadura del General Primo de Rivera, amb
la direcció a l’ombra del Borbó i l’aquiescència de les dretes i l’església:
·
una dinastia
borbònica (por la gracia de Diós) sense control ni supervisió del poble,
·
una revolució
agrària inexistent,
·
un simulacre
de democràcia corrupta,
·
un
analfabetisme funcional i molt sovint total,
·
una església
prepotent i omnímoda,
·
un caciquisme
rampant que generava obligatòriament corrupció institucional,
·
una España Una, Grande i Libre, que no
donava opció a les Nacions
presoneres de l’Estat borbònic des del 1714-1715 de triar els seus territoris, les seves institucions
i els seus governants...
Aquesta actitud des de fa 40 anys, va venir després d’una guerra d’extermini a partir del 18 de juliol del 1936, un milió de morts, un exili provocat que va augmentar la mitja d’analfabetisme restant i va disminuir encara més els valors intel·lectuals mitjos de la població, camps de concentració per tota la península, assassinats indiscriminats dels suposats contraris al règim feixista guanyador (massivament fins a l’any 1956, de tant en tant fins el 1975), l’analfabetisme consuetudinari desbocat, tot embolcallat en el nacionalcatolicisme franquista que era la transposició a Espanya del nazi-feixisme regnant a l’Europa del III Reich a la mateix època fins a l’any 1945, amb la derrota de les potències de l’Eix.
A la mort (al llit) del dictador Francisco Franco Bahamonde,
Caudillo de España por la Gracia de Diós, a l’any 1975, les forces d’esquerra i
independentistes, que havien anat fent el seu treball soterrat durant la
Dictadura varen
emergir tímidament (llibertat,
amnistia i estatut d’autonomia) però varen ser absorbides immediatament per la “voràgine feixista” absolutament viva i potent, preparada per matar com
sempre havien fet, de forma que les forces d’esquerra i independentistes varen ser abduïdes per les dretes feixistes. Les dretes
feixistes varen entronitzar immediatament un rei el mateix 1975, sense consultar al poble quina distribució
territorial (España Una, República unitària, República federal, Nacions
independents, ni quin règim volia (Dictadura, Monarquia, Estats independents
confederats o no), varen fer un simulacre de Constitució (convertida en sacrosanta immediatament) i sobretot
varen fer una Llei d’Amnistia el 1977, que impedia per sempre jutjar delictes
considerats imprescriptibles per les lleis internacionals, de forma
que de fet:
La Llei d'amnistia política va indultar el franquisme dels
crims que havia comès i va indultar l'oposició dels crims que no
havia comès.
Seguirem parlant-ne,
perquè s’ho val!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada