Benvolguts,
Avui,
força endarrerits, publiquem la carta que la Nicolasa Fernández de Súmate va
publicar arran del manifest Koiné. El títo és
Gràcies
a aquests patriotes catalans l’independentisme triomfarà!
Hi
ha alguns paràgrafs excessivament “naifs”, però el conjunt és fabulós:
·
Que Albiol-PP
i Rivera-Ciutadans parlin castellà al Parlament
de Catalunya, on la llengua habitual és el català, demostra poc respecte a la cultura del país; es
mofen dels catalans i del poble català.
·
Que alguns partits polítics tingui representants sense preparació ni
estudis només amb la pretensió de ser representants dels castellanoparlants,
ens dificulta molt les coses.
·
Els espanyols que vam emigrar a Catalunya ho vam fer per millorar la nostra economia, cercant un futur millor per als
nostres fills, perquè el futur que teníem al nostre poble era treballar la terra mal remunerats
en benefici dels terratinents. A Catalunya hi buscàvem noves oportunitats, no pas fugir de la fam.
·
La nostra immigració també va revertir en la nostra terra d’origen; va
facilitar que els qui s’hi quedaren tinguessin més oportunitats i milloressin
la qualitat de vida.
·
Diu el manifest Koiné que vam ser ‘colons involuntaris de la llengua catalana’ instrumentalitzats pel règim franquista… Pot ser, era fàcil de manipular. No hi havia
tanta informació com hi ha ara per a poder contrastar si era manipulació
política. Només
sentíem dir que a Catalunya hi havia feina, que era allò que cercàvem.
·
El meu col·legi del barri de la Salut de Badalona durant aquells anys es
deia Francisco Franco. Estudiàvem en castellà, no recordo que hi hagués
assignatures en català…
·
Si l’idioma del país és optatiu (i llavors no era ni optatiu), passa que no
tots els qui hi arriben al país tenen la voluntat d’aprendre –si no els és una
necessitat.
·
En barris com la Salut,
Llefià, el Gorg i Sant Roc de Badalona, o el Fondo de Santa Coloma, al carrer no hi ha necessitat de parlar el
català. S’hi pot sentir qualsevol idioma, però és estrany de
sentir-hi català. Amb la immersió
lingüística, els nostres fills han estudiat en català i castellà, però la
pràctica es queda a l’escola. Si van a comprar
caramels o una barra de pa, el botiguer no parla català, no és pas la norma.
·
Un país petit com Catalunya, terra d’acollida, corre el risc de perdre
l’idioma si deixem que sigui optatiu, si no es fa necessari per a la vida al
país.
Vegem l’article de la
Nicolasa Fernández:
«Que el sobiranisme català se serveixi del
castellà per convèncer, pensant que el castellà és la vareta màgica per a sumar
nous independentistes, és insultant»
11/04/2016
Del 2012 ençà, el castellà ha anat
prenent cada vegada més protagonisme en el missatge independentista. Fins
ara, la llengua castellana vinculava l’unionisme amb el nacionalisme espanyol. Però, tot
d’una, el sobiranisme ha ‘descobert’ el castellà com a instrument, pensant-se
que, fent servir el castellà, augmentaria la base de votants entre els
ciutadans catalans d’origen espanyol.
Els ciutadans catalans d’origen espanyol que viuen
a Catalunya estan acostumats a sentir l’idioma del país i alguns fa molts anys
que usen totes dues llengües per comunicar-se. Estan ben llestos els unionistes
si es pensen que, canviant el seu discurs del català al castellà per fomentar
la por a la independència, els espanyols independentistes deixaran de creure
que Catalunya es mereix tenir un estat propi i passaran a defensar la unitat
amb Espanya. Que el sobiranisme català se serveixi del castellà per convèncer,
pensant que el castellà és la vareta màgica per a sumar nous independentistes,
és insultant.
Que no, senyors, que
aquí no parlem ni de banderes ni de llengües. Potser per al sobiranisme
identitari la cultura i la llengua són prou motiu per a demanar la
independència. Cadascú té els seus motius, tots respectables. L’espanyol sol
ser independentista pràctic; no ho és ni per l’idioma ni per la identitat.
Que Albiol-PP
i Rivera-Ciutadans parlin castellà al Parlament
de Catalunya, on la llengua habitual és el català, demostra poc respecte a la cultura del país; es
mofen dels catalans i del poble català. Que polítics d’origen espanyol
exerceixin de diputats al parlament o al congrés només perquè tenen per idioma
habitual el castellà, sense aportar valor afegit al país; que alguns partits
polítics tingui representants sense preparació ni estudis només amb la
pretensió de ser representants dels castellanoparlants, ens dificulta molt les
coses. Com expliquem als nostres
fills, que s’han passat la vida estudiant i preparant-se, que saben i parlen
perfectament ambdós idiomes, que per a arribar a diputat només cal ser bufó d’algun partit? És humiliant. L’espanyol independentista no es mereix
una tal representació.
Els espanyols que vam
emigrar a Catalunya ho vam fer per millorar la nostra economia, cercant un futur millor per als
nostres fills, perquè el futur que teníem al nostre poble era treballar la
terra mal remunerats en benefici dels terratinents. A Catalunya hi buscàvem noves oportunitats,
no pas fugir de la fam.
La nostra immigració també
va revertir en la nostra terra d’origen; va facilitar que els qui s’hi quedaren
tinguessin més oportunitats i milloressin la qualitat de vida.
Diu el manifest Koiné que vam ser ‘colons involuntaris de la llengua catalana’ instrumentalitzats pel règim franquista… Pot ser, era fàcil de manipular. No hi havia
tanta informació com hi ha ara per a poder contrastar si era manipulació
política. Només
sentíem dir que a Catalunya hi havia feina, que era allò que cercàvem.
Pertanyo als qui vam arribar a Catalunya als anys
setanta. El meu
col·legi del barri de la Salut de Badalona durant aquells anys es deia
Francisco Franco. Estudiàvem en
castellà, no recordo que hi hagués assignatures en català…
Els meus germans grans quan van arribar a
Catalunya van començar a treballar. No hi van estudiar, aquí. Si l’idioma del país
és optatiu (i llavors no era ni optatiu), passa que no tots els qui hi arriben
al país tenen la voluntat d’aprendre –si no els és una necessitat.
En barris com la Salut, Llefià, el Gorg i Sant Roc
de Badalona, o el Fondo de Santa Coloma, al carrer no hi ha necessitat de parlar el català. S’hi pot
sentir qualsevol idioma, però és estrany de sentir-hi català. Amb la immersió lingüística, els nostres fills han
estudiat en català i castellà, però la pràctica es queda a l’escola. Si van a comprar caramels o una barra de pa, el botiguer no
parla català, no és pas la norma.
Un país petit com Catalunya, terra d’acollida, corre el risc de perdre
l’idioma si deixem que sigui optatiu, si no es fa necessari per a la vida al
país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada