Benvolguts,
L’Oriol Izquierdo fa un article per
demostrar que el feixisme imperant a les espanyes tendeix cap al protofeixisme.
Què vol dir, que millorem?
En el Patufet hi va
sortir un acudit que un li deia a un altre: Em
vaig donar un cop tan fort que em vaig quedar mig beneit! I l’altre va respondre-li: Coi, doncs encara hi vas guanyar! Així que jo ho veig d’aquesta manera:
mentre ens mantinguem en la ficció que després de la transacció (que no
transició) vàrem passar a la democràcia no anem bé!
Ja ho hem dit més d’un
cop, i ho repetim: La Democràcia és la seva democràcia, no la nostra; La Llei és la seva llei, no la nostra; La
Constitució és la seva Constitució, no la nostra; L'ordre constitucional és el seu ordre constitucional, no el nostre; La Transacció (que no
transició) és la seva Transacció, no la nostra!
Hem explicat pel dret i pel revés que:
la
transacció (que no transició) va servir per amnistiar a tots els antifranquistes
dels crims que no havien comès i per amnistiar a tots els franquistes dels
crims que sí que havien comès!
L'Oriol Izquierdo ens explica que disfressar les accions polítiques d'accions tecnocràtiques, és una manera tramposa d'actuar perquè figura que les accions tecnocràtiques no són discutibles, estan per sobre del bé i del mal...
Vegem doncs l’opinió de l’Oriol Izquierdo:
Els tecnòcrates
i el protofeixisme
«La capsa dels trons, sí: quan la política es
disfressa de tecnocràcia ja som a tocar del feixisme»
Per: Oriol Izquierdo
22.05.2016 22:00
No, no tornaré a parlar, i ara a pilota passada,
de les estelades. Però potser sí que val la pena que ens aturem en el que, a
parer meu, és el fet més greu de l’episodi. Encara més greu que el que l’intent de
prohibició té d’atac a la llibertat d’expressió, que ja ho és molt. Fins i tot molt més que la maniobra
d’instrumentalització d’un esdeveniment esportiu per justificar una persecució –he escrit
persecució, sí– política. Perquè hi ha un
altre aspecte de la cosa que mostra fins a quin punt l’emperador va despullat. I no és per a fer-hi broma.
Fixem-nos en aquestes declaracions, fetes abans
que el jutge titular del contenciós-administratiu número 11 de Madrid
suspengués la mesura de Concepción Dancausa, delegada del govern espanyol en
aquella comunitat autònoma, i posés així una mica d’enteniment en tot plegat.
Segons el ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel García Margallo, ‘la estelada está fuera del orden
constitucional’ i, no caldria sinó, ‘el respeto a la ley es la primera de las
normas para la estabilidad de la democracia’. En paral·lel, la
vice-presidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, afirmava, amb
aquell posat de rata sàvia i sense ruboritzar-se, que ‘la Delegación del Gobierno en Madrid ha tomado
esa decisión por criterios técnicos y operativos, no políticos’.
Ja ho sabem: la dèria que impera a l’estat
espanyol i que guia les paraules i els fets de les institucions i els individus
que el serveixen és que la llei està per damunt de tot. I que, com si
hagués estat dictada des de la més indiscutible transcendència en l’albada dels
temps, només pot
ser acatada, només es pot complir. És en aquesta concepció de les
coses que s’entenen les paraules estretes de García Margallo, que una vegada
més pretenen supeditar la democràcia a la legalitat vigent, com si en fos subsidiària.
Bé, a la legalitat vigent o, si més no, a aquella
part de l’ordenament jurídic que satisfà la seva posició política. Perquè quan
el tal ministre afirma amb la vehemència habitual que l’estelada és fora de la
llei, ignora a consciència la resolució 497/X del Parlament
de Catalunya, que el 2014 va reconèixer l’estelada com a símbol d’un anhel i
d’una reivindicació democràtica. És evident que fins i tot per als més acèrrims legalistes hi
ha lleis de primera i lleis de segona.
Ja ho sabem, deia, doncs: la llei, al capdavall la seva llei, està per
damunt de tot. I ara rellegiu les
paraules de la senyora vice-presidenta i advertiu quina mena d’operació
pretenen: la
mesura, diu ella, no és política, sinó tècnica. Tècnica i operativa. Perquè la
llei està tan per damunt de qualsevol altra consideració que tota discussió es
deu haver de reduir a la qüestió tècnica de com complir-la…
És ben curiós, això:
hi ha qui troba sempre el camí per a reduir el debat polític a una discussió
tècnica. Fins a fer impossible el debat polític. Fins a negar-lo. Així han decidit d’abordar la qüestió catalana –és a dir, evitar de fer-ho–
les institucions de l’estat que ens sotmet i la classe política espanyola en
conjunt. Una classe política que sembla haver descobert d’aquesta manera el seu
agradable espai
de confort: el que els permet de mudar de polítics a tecnòcrates.
Vet aquí la capsa dels
trons que, en realitat, i probablement sense ser-ne gens conscient, ha destapat
la cèlebre vice-presidenta. Vestint les decisions d’imaginària
neutralitat tècnica, d’una presumpta objectivitat que després els fets mai no proven, aspira a deixar sense sentit qualsevol intent de
crítica. No, i ara: mai no prenen cap
decisió política, susceptible de debat; totes les decisions són tècniques. I
així, si pretenies posar-les en qüestió et dirien: ves, què no hauries decidit
tu en el meu lloc?
La capsa dels trons,
sí: quan la política es disfressa de tecnocràcia ja som a tocar del feixisme. Per això em
sembla que ja no és exagerat de dir que Espanya és, avui, un estat
protofeixista.
Però compte: aquesta no és una temptació exclusiva
dels governants del PP. Hi ha massa
polítics que presumeixen d’actuar segons criteris tècnics. Hi ha
massa decisions polítiques que se’ns presenten –en l’àmbit de l’ensenyament, de la salut, del
que vulgueu– com a tècniques i, per tant, inevitables. Diguem-los
prou. Volem menys coartades tècniques i més política.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada