Ara que la paraula diàleg surt per tot arreu, que hem
publicat ja diversos apunts sobre diàleg, i que en Mas es pensa que pot parlar de tu
a tu amb qui et té la cartera segrestada, crec que val la pena d’afegir-hi quatre
apunts de cap de setmana. Tot amanit amb la particular visió del malaguanyat
Perich sobre el diàleg.
Hi ha almenys dos corrents: els que consideren
que cal dialogar
i els que ja fa temps que han donat per impossible el diàleg...
En Salvador Alsius se’n fot del diàleg
amb un petit poema, en Pere Navarro és un entusiasta defensor del diàleg i el
seu ADN el fa carregar contra ERC, el conseller de justícia Germà Gordó defensa
que el Govern català té
l'obligació de dialogar
amb l'Estat espanyol i el periodista Lluís
Muntada fa un molt bon assaig sobre el diàleg explicant-ne els paranys. Aquest darrer és
el que considero més aclaridor de tots.
Tasts:
el concepte de diàleg. /
Un altre assumpte al catàleg /
de la befa i l'enganyifa?
2.
Navarro ofereix a Mas diàleg amb els pressupostos davant la
"inestabilitat" del seu pacte amb ERC
Divendres, 29 de març del 2013
Pere Navarro, primer secretari del PSC, ha
ofert "diàleg" al president Artur Mas per abordar els pressupostos catalans del 2013, que
l'Executiu encara ha de presentar al Parlament. En una entrevista d'Europa
Press, el líder del PSC ha assegurat: "Quan coneguem els comptes, ho tenim
molt clar: parlar, dialogar, és la marca de la nostra casa. Diàleg amb voluntat d'acord".
El primer secretari del PSC considera que, malgrat la crisi, el Govern té marge
per negociar amb l'oposició: "Ha de gestionar millor. Té pocs
recursos, sí, però té capacitat de maniobra. I si no poden governar, el que han de fer és marxar".
Navarro
està disposat a parlar dels comptes del 2013, però desconfia de l'oferta de Mas
que el PSC entri al Govern: "Sembla que sigui per fer-li por a ERC", el soci actual de CiU.
Pere Navarro tampoc es veu governant amb ERC perquè considera que el partit
de la formació de Junqueras només busca la confrontació i ha creat "una llegenda, moltes vegades
amb dades falses", que l'únic que persegueix és el conflicte
entre Catalunya i l'Estat.
3.
Sobre el diàleg
31/03/13
- Conseller de Justícia de
la Generalitat de Catalunya - Germà Gordó i Aubarell
La causa és massa important per fallar en el
procediment. La causa, com tothom ja sap, és que Catalunya sigui reconeguda com
a subjecte de dret polític per tal de garantir el seu futur com a nació.
De cara endins, el nostre govern ha d'atendre els serveis
i explicar com podem salvar de manera eficient l'estat del benestar i, de cara
enfora, també té l'obligació de dialogar amb l'Estat espanyol.
Primer hem de dialogar amb els nostres conciutadans: ja que
volem decidir el nostre futur, preguntem-nos els uns als altres quin futur
volem. Cal un diàleg
entre política i societat civil sobre què volem realment per ara
mateix i per als propers anys, i amb quines garanties i quins instruments. Els
nostres recursos són limitats, no només en termes pressupostaris: és bo que la
societat catalana ho sàpiga amb detall i que en dialoguem d'una manera oberta.
Perquè, més que mai, el govern de Catalunya no podrà afrontar els problemes tot
sol.
Després hem de dialogar amb l'Estat espanyol, amb les seves
institucions i els seus líders polítics. Aquest diàleg era necessari fa deu o trenta
anys, és necessari ara i serà necessari en el futur, sigui quin sigui. En temps
de la transició democràtica es va dialogar intensament, però també en temps de Macià
o en temps de la Mancomunitat. D'això, alguns en diuen rendició o traïdoria, però jo no
crec que fos així en cap cas. Es va construir amb les eines i les raons de què
es disposava en cada moment. De manera més tímida o més contundent, però, al
capdavall, sobre una base sòlida. Amb la visió de fer coses perdurables, no fràgils, i sempre
buscant la veritat d'allò renunciable i d'allò irrenunciable per a cada part.
Per a
nosaltres, què és irrenunciable ara mateix? És irrenunciable l'exercici del
dret a decidir, per principis democràtics i per legitimitat històrica. El fet de dialogar
sobre tota la resta, sobre el marc econòmic i polític, sobre la gestió pública
i la relació institucional, sobre la construcció del present i del futur, no ha de suposar
una renúncia en cap cas. La força dels catalans és la raó; no el desig: ens
en sortirem perquè tindrem raó, no perquè tinguem més o menys ganes de
sortir-nos-en. I
a la raó, s'hi arriba amb la mà estesa, amb la recerca d'acords i amb la
constatació de desacords. Amb actitud constructiva. Des del govern i
des del Departament de Justícia, que encapçalo, aquest diàleg sincer i constructiu hi serà
sempre.
Voler fer un salt endavant no ha de significar ignorar
l'entorn; tenim també moltes coses a escoltar. D'entrada, ja fa temps que esperem alguna
proposta sincera i viable de Madrid. La nostra obligació, per tant,
és no creure que estem sols. Hem de dialogar fins al final i compartir la realitat amb
la ciutadania, però, sobretot, fer les coses ben fetes. I en això no fallarem.
No ens fallarem.
30/03/13
- Lluís Muntada
L'establishment
econòmic, polític i mediàtic ha inaugurat un cop més la recurrent campanya de
lubrificació de les “relacions entre Catalunya i Espanya” (badall). A través
dels proverbials conceptes d'entesa
i sensatesa es torna a apel·lar
al diàleg
(badall immens). Després del vol amenaçant dels avions de l'Exèrcit de
l'Aire, malgrat la permanent destrucció cultural i lingüística, després de les
difamacions contra Mas, davant l'asfíxia econòmica que condemna la Generalitat
a la suspensió de pagaments, afloren veus optimistes (en realitat meitat
amnèsiques, meitat impostores) proclamant que “ara ha arribat l'hora del diàleg”.
Com sempre, el problema no és el diàleg, sinó les condicions de diàleg.
El diàleg net
no sorgeix màgicament ni per generació espontània, sinó com a expressió de la
fertilitat d'un marc social i polític civilitzat, just.
Deixem de banda aquells grupuscles (PP, Ciudadanos...)
per a qui la
sola petició de diàleg ja és una ofensa insurgent. Ells estan molt
més a prop d'una visió teològica de la realitat que no pas d'una concepció
democràtica de la política. Referim-nos només a aquells sectors “sensibles” al
diàleg. El Partit Socialista i Duran Lleida per exemple reclamen que
el dret a decidir se circumscrigui al marc de la legalitat. És una manera com una
altra de jugar la partida amb les cartes marcades, perquè tots sabem que aquesta
legalitat amputa un diàleg obert i, per tant, neutralitza les opcions d'una
part. Aquí diàleg és un eufemisme de renúncia democràtica. Durant aquests dies s'han tornat a sentir
veus que aconsellen fer pedagogia
a les Espanyes (més
badalls). “No ens coneixen”, “no ens hem sabut presentar prou bé”,
“l'AVE aproximarà terres i persones”, declamen els nous apòstols d'un diàleg
que no es veu necessitat de contrastar-se amb la lacerant realitat de l'experiència hi stòrica. Tornen a sorgir
expressions com “tercera via” (Montilla), o els que reclamen nous pactes
constitucionals (Herrera). Tot això, és clar, seria legítimament
discutible en un marc de diàleg complet. Però compte. Aquestes fórmules de diàleg,
tal com són aplicades, resulten inhibidores de tot diàleg, perquè el que fonamentalment
persegueixen és neutralitzar la via sobiranista. Habermas i Apel van descriure
la “comunitat
ideal de diàleg” com un marc en què hi ha simetria i igualtat entre els parlants.
Sobre això, estimats dialogants, no hi hauria d'haver cap diàleg
trampós.
Creieu que es pot dialogar amb l’oligarquia franquista
de la metròpoli, que ens domina a consciència i que se’ns pixa a la boca perquè
ells tenen molt clar, i nosaltres volem creure’ns que no (trampes al solitari),
que nosaltres som una merda-colònia?
NO!
Joan
A. Forès
Reflexions
