Benvolguts,
En aquest Bloc hi ha molts comentaris a articles sobre
impostos, i sobre la comparació dels impostos als diferents països europeus. El
responsable econòmic del diari El Mon actualitza els articles.
ANÀLISI
Per
què cal una reforma fiscal (però no ara)
Només el
deute o regalar diners ens permetrà subsistir ara, però algun dia haurem de
tocar els impostos
CORRESPONSAL ECONÒMIC 16/05/2020
987x555 Per
què cal una reforma fiscal (però no ara)
Per què cal una reforma fiscal (però no ara) /
MANOLO GARCÍA
- Adolfo
García-Sastre: “No sabem fins a quin punt l’estiu reduirà els contagis”
- Espanya
és la segona gran economia europea que més va caure el primer trimestre
Hi ha un problema històric que, per molts obstacles que
tinguem, no estem disposats a afrontar. Passen els anys, les dècades i fins i
tot les crisis, i ningú vol obrir el meló. Però la realitat s’imposa: a
Espanya es paguen
pocs impostos.
Per descomptat, ningú té la sensació de pagar poc. Però
els resultats demostren tot el contrari. Aquesta mateixa setmana Pablo Iglesias
ha proposat crear un nou impost per a qui tingui més d’un milió de patrimoni, i
tothom ja s’ha ficat dins la seva trinxera: uns per defensar la proposta i els
altres per rebutjar-la. I així avança la fiscalitat tant a Espanya com a
Catalunya: a pedaços. Sense afrontar el problema integralment.
A l’eurozona no hi ha cap
país amb una pressió fiscal (recaptació en relació a la mida del PIB) tan baixa
com a Espanya, tret de països amb els quals no volem o no podem comparar-nos
per motius diversos, com ara Xipre o Irlanda. Les estadístiques europees demostren cada any que
el problema està enquistat: Espanya tan sols ingressa en impostos un 35% del seu PIB, i només que ens poséssim a
l’altura de la mitjana de l’eurozona (ja no diguem al nivell dels països que
més recapten) disposaríem de 76.000 milions més, que resoldrien moltes
coses de cop. No hauria solucionat la crisi del
covid-19, però ens hauria agafat en una posició infinitament més sòlida.
En tots aquests anys els fiscalistes no han mostrat una
opinió unànime de per què Espanya té una pressió fiscal més baixa que països
com ara Grècia, amb un estat fallit durant molt de temps, o fins i tot Holanda
i Luxemburg, que són pseudoparadisos fiscals. Les respostes més habituals: el
petit frau és immens (molts assenyalen el sistema de mòduls, segons el qual
negocis com els bars o els taxis tributen una quantitat fixa independentment
del que facturin) i els impostos tenen una quantitat de desgravacions i
exempcions tan gran que la recaptació real acaba sent molt inferior al que
pertocaria.
Un estudi de la Generalitat assegura que la principal
fuga de la recaptació en molts impostos, a molta distància de la resta, es deu
a la infradeclaració, és a dir, que el contribuent declara menys del que
li pertocaria. Segons aquests càlculs, això passa a
l’impost de successions i donacions, al de patrimoni i al d’actes jurídics
documentats. Aquelles dades
apareixien en un informe de fa tres anys que per primer cop calculava el tax
gap de l’Agència Tributària de Catalunya, és a dir, la
diferència entre el que recapta i el que hauria de recaptar. Era un estudi molt
limitat perquè només analitzava els impostos de l’ATC, que en cap cas
són els grans tributs que hi ha a la majoria de països: l’IRPF, l’IVA i
l’impost de societats, a més de les quotes a la Seguretat Social.
Els governs de molts països sí que analitzen els
seus tax gap. Ho fan els Estats Units i el Regne Unit, per
exemple. Increïblement, el govern espanyol no l’ha
calculat mai. O mai l’ha fet públic. Tot
aquest problema enquistat des de fa dècades ens explota ara, quan tenim la
crisi més destructora en dècades i, per tant, ja és tard per reaccionar.
L’allau que ens ve a sobre
Les previsions oficials indiquen que el dèficit d’Espanya
superarà el 10% aquest any. Són magnituds
brutals, pròximes als rècords històrics que vam registrar en l’última crisi. Si
es compleixen, això voldrà dir que Espanya tindrà un forat (diferència entre
ingressos i despeses) pròxim als 112.000 milions, una xifra que s’acosta perillosament a la despesa anual
en pensions. Però la situació pot ser pitjor si es compleixen
vaticinis com el del Deutsche Bank, que calcula que el dèficit d’Espanya
en realitat s’enfilarà al 19%. Llavors el
dèficit seria d’uns 200.000 milions en un sol any. Una barbaritat.
En aquest context, amb una crisi brutal com la que
afrontem i amb milers d’empreses i autònoms veient com el seu negoci
desapareix, ningú pot esperar augments de recaptació per rebaixar el dèficit.
És molt probable que les rendes altes acabin pagant més del que ho fan ara (mireu
els tipus màxims de l’IRPF als EUA en les dues Guerres Mundials a la pàgina del
costat). Però, tot i així, no n’hi hauria prou. El nou impost a les grans
fortunes que proposa Podem, per exemple, aportaria 11.000 milions
d’ingressos, l’equivalent a l’1% del PIB.
Fins i tot si aquesta previsió de recaptació es complís (cosa molt improbable, tenint en compte que l’impost de patrimoni
avui dia genera menys d’una desena part d’aquests ingressos), amb
això no n’hi ha ni per començar.
També es podria retallar la despesa pública, com demanen
algunes veus. Segur que hi ha moltíssimes ineficiències que es poden corregir,
però les retallades de fa uns anys ja vam veure com van acabar: agreujant el
problema. I preveure que d’aquesta crisi en sortirem amb menys despesa pública
és molt agosarat: ara el sector públic ha de tirar del carro.
És per tot plegat que l’únic que podem preveure avui dia
és un augment espectacular del deute públic per anar tapant el forat que
s’obrirà als comptes públics. Mentre les autoritats europees no es decideixin a
regalar diners com han fet als EUA, el més raonable seria aprofitar que el BCE
ha fet baixar els tipus d’interès per, ara mateix, endeutar-nos tant com
calgui. I, alhora, començar ja a dissenyar una veritable reforma fiscal que
permeti generar una recaptació equiparable a la dels nostres veïns europeus i
que, a mitjà-llarg termini, faci baixar el deute i trobar la desitjada
estabilitat.
19%. Dèficit d’Espanya aquest any, segons el Deutsche
Les estimacions de l’Estat indiquen que el dèficit estarà
al voltant del 10% aquest any, més o
menys igual que la caiguda de l’economia. És a dir, que s’ingressaran 112.000
milions menys dels que es gastaran. És un forat que s’acosta molt al rècord
històric de l’11% del 2009. Però
pot ser pitjor. Segons ha dit aquesta setmana el Deutsche Bank, el
dèficit d’Espanya serà del 19%,
xifra idèntica al que cauria el PIB. Si això es complís, el forat
fregaria els 200.000 milions, l’equivalent al que Espanya es va gastar l’any
passat en pensions, interessos pel deute i subsidis d’atur.
Joan A. ForèsReflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada