Benvolguts,
En l’article d’avui. Salut mental i sentències, d'Àngels Martínez Castells s’esmenten les opinions d'altres articles sobre temes semblants apareguts darrerament de Maria Dolors Feliu, de Joan Queralt i de Michel Foucault. Els articles són molt incisius contra els altres autors i dona gust de llegir-los i de pair-los. Recordem que en aquest Bloc Reflexions hem comentat molts articles sobre la “guerra judicial” o “Lawfare”, sobre el “dret penal de l’enemic”, sobre “les portes giratòries, etc.
Vegem per tant les reflexions:
Salut
mental i sentències
Barcelona. Dilluns, 7 de desembre de 2020.
No vull esmenar la plana a cap comentarista que s’hagi pronunciat, en els mitjans més diversos, sobre la interlocutòria que denega el tercer grau als presos polítics i preses polítiques. Gairebé s’ha dit de tot, i algunes vegades molt bé, des de l’àmbit del dret i de la política. Una de les primeres que, al meu parer, va encertar de ple va ser Maria Dolors Feliu i Torrent, advocada i professora universitària, que escrivia un bon article amb un molt bon títol: “No en nom del dret”. Després d’arguments jurídics prou sòlids, concloïa: “les seves trampes argumentals no enganyen ningú, senyora i senyors magistrats del Suprem. Efectivament, no és dret, és repressió ideològica. I la sentim present en tot moment. Vostès poden dir el que vulguin, i poden vèncer, com així passa amb la repressió, però no convèncer”.
Si es menciona la repressió com fa Feliu i Torrent, i
no es pot fer en nom del dret com ella diu, en alguna mesura s’alerta sobre la
salut mental de la comunitat. No seria la primera vegada, tot i que altres
prefereixen no entrar per aquest camí, gens fàcil, i apel·len a la política.
Així, per exemple, Joan Queralt, escriu
sobre la fi del recorregut jurídic de les sentències del procés, i veu com
a únic camí transitable el polític. “La Moncloa té ara la pilota a la seva
teulada”, i això “vol dir que no té més remei que promoure una
amnistia —o en el seu defecte un indult total— o una reforma radical
(no la que per ara es filtra) del delicte de sedició (i, de pas, de l’esguerro
que avui és la malversació)”. I això es publicava sense amagar que el
ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, feia evident el perill que gent
inestable manipulés el Codi penal. Per exemple, recuperant la il·legalitat per
als referèndums no autoritzats. Un delicte d’aquests que suggereixen que
seria molt millor fer passar pel divan del psiquiatra a qui vol de nou el
referèndum en el Codi penal quan, de fet, un altre govern del PSOE
que tenia una millor salut mental, sobre tot als seus inicis, l’havia
derogat.
El problema és que el Tribunal Suprem es comporta més
aviat com un sobirà atacat en la seva pròpia raó de ser
Michel Foucault a Microfísica del
poder, ens dona les claus de la suposada coartada del Tribunal Suprem. Segons Foucault, no és res
de nou: funciona des del segle XVIII, i
justifica que si s’imposa un càstig a algú, ja no és per castigar-lo pel que ha
fet, sinó per transformar-lo. Així, ja no té cap significat jutjar penalment el
reu i dir-li: ara se’t tallarà el cap, o passaràs anys a la presó, o només se’t
posarà una multa perquè has fet això i allò. Si es suprimeix la idea de
venjança, reservada en altres temps al sobirà atacat en la seva sobirania
pel crim, la punició sols pot tenir significat en la tecnologia de la reforma.
I els jutges, gairebé sense voler ni adonar-se’n, passen a poc a poc d’un
veredicte farcit de connotacions punitives a un veredicte que sols es
justifica, segons diuen ells mateixos, si és “transformador”.
I arriba la quadratura del cercle. El problema és que
el Tribunal Suprem es comporta més aviat com un sobirà atacat en la seva
pròpia raó de ser. No suprimeix la venjança i evacua, per tant,
interlocutòries venjatives com les del 14 d’octubre del 2019,
i com la que nega el tercer grau per a Bassa, Cuixart, Forcadell,
Forn, Junqueras, Romeva, Rull, Sánchez i Turull. Interlocutòries que són un enfilall de frases
buides, sense motius ni arguments creïbles, perquè han de fer veure que
respecten la ideologia dels presos i preses polítics, i al mateix temps, han de
justificar la seva transformació.
En altres moments de la història, la lògica dels temps
hauria conduït els presos a galeres, o pitjor. Ara, és una venjança manifesta que
ni tan sols pot utilitzar una psiquiatria dòcil per justificar-se. Més aviat
caldria recórrer a una psiquiatria lúcida. I no per tractar els
condemnats. Per intentar restablir la salut
mental (un intent que sembla prou
difícil) dels que condemnen.
Potser així no farien en la interlocutòria que afecta
el “Sr. Cuixart” la fal·làcia: “és evident que
qui no ha estat enjudiciat ni condemnat per la seva ideologia no està, de
cap de les maneres, obligat a canviar-la”. Fent un cim d’orats o
cínics, afegeixen: “Antes al contrario, su libertad ideológica está
amparada, protegida y garantizada por esta Sala y, por supuesto, por la
administración penitenciaria que ha asumido la ejecución de la pena. El interno
cumple condena por haber desbordado el marco constitucional que impone el
respeto a las resoluciones judiciales, por haber alentado en la ciudadanía el
falso mensaje de que con su movilización haría posible impedir el cumplimiento
de los actos jurisdiccionales que delimitan el espacio de convivencia democrática
en nuestro sistema.”
Ho han llegit? És el que jo deia: quan es vol deturar la història o
se’n vol viure al marge, potser convé abans, encara que sigui el Tribunal
Suprem (o potser per això mateix), passar pel divan d’un bon psiquiatra.
Àngels Martínez Castells
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada