10/01/14. El viratge de la burgesia catalana. Als nous empresaris a molts dels quals no els és aliena aquesta desconnexió emocional amb Espanya últimament tan citada

Benvolguts,

A l’ARA també ens parlen del dret a decidir i de la independència diàriament. Els diaris que menys en parlen, a no ser que per anar-hi en contra són La Vanguardia i El Periódico. Avui el catedràtic  Pere-Oriol Costa ens parla de la fugida en els anys 90 del segle passat dels països bàltics i del països de l’antiga Iugoslàvia del que es va anomenar teló d’acer i la seva ràpida incorporació a la Unió Europea. I es refereix concretament a la possibilitat que hi havia en aquell moment de “rio revuelto” per encarar la independència de Catalunya. No es va creure oportú fer-ho en aquell moment per por que la burgesia catalana no seguís al poble. Pere-Oriol Costa ens explica els motius, argumenta i raona les possibilitats actuals per incorporar aquella burgesia tradicional catalana al procés independentista!

El viratge de la burgesia catalana

PERE-ORIOL COSTA | Actualitzada el 10/01/2014 00:00

http://www.ara.cat/premium/opinio/viratge-burgesia-catalana_0_1063693652.html

El llarg cicle de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat de Catalunya va coincidir amb dos períodes ben diferents pel que fa a l'entorn europeu. Els primers deu anys encara sota la influència del Pacte de Ialta, la immobilitat de les fronteres en el Vell Continent va ser quasi absoluta. El panorama va canviar de forma notòria en la dècada dels noranta. El mateix 1990 Lituània es va declarar independent de l'URSS, seguida d'Ucraïna el 1991 i immediatament d'Estònia i Letònia.

El canvi de fronteres també va sacsejar l'antiga Iugoslàvia d'una manera que pocs anys abans semblava molt improbable. El 1991 Eslovènia es declara independent amb el suport d'Alemanya, i el 1995, en acabar la Guerra de Bòsnia, la federació creada pel mariscal Tito s'havia transformat en quatre estats nacionals independents: l'esmentada Eslovènia, Croàcia, Sèrbia i Bòsnia.

La ruptura de l'estatus imposat per Ialta va tenir un notable impacte a Catalunya. Aquí es va generar un debat de baixa intensitat però durador sobre si era un bon moment perquè el president Pujol presentés la candidatura de Catalunya a la independència emparat en aquell període de canvis i transformacions a Europa.

Un dels arguments que més va pesar llavors va ser la sensació compartida per la majoria dels que van intervenir en el debat que si es feia un moviment cap a la independència la burgesia catalana no seguiria, tot i estar formada en bona part per votants de CiU. I s'afegia que això Pujol ho tenia ben calculat.

La qüestió torna a estar d'actualitat. En el conflicte que actualment afecta les relacions entre Catalunya i Espanya pel dret a decidir es detecta de manera clara l'intent de Madrid d'aconseguir un decantament de la burgesia catalana més dinàmica cap a les tesis centralistes. Els posicionaments dels líders empresarials i de les institucions que els representen es fomenten i s'analitzen amb lupa per projectar cap al futur quin serà el seu comportament a mesura que l'actual situació es vagi definint. L'últim episodi l'ha protagonitzat el president de la CEOE, el català Joan Rosell, en afirmar que els empresaris catalans estan virant cap al sobiranisme. I és normal que sigui així. Estem al 2014. Si comparem l'actual situació amb l'època del president Pujol, cal reconèixer que han aparegut nous factors d'un pes indubtable que han contribuït a modificar la relació de la burgesia catalana amb l'Estat.

Vull assenyalar en primer lloc la disminució del pes dels mercats espanyols en el conjunt de les vendes de productes catalans, i l'augment creixent de les exportacions dels nostres productes i serveis a altres països, cosa que fa que la producció catalana estigui deixant de ser captiva com ho era anys enrere.

Una altra transformació de la classe dirigent catalana respecte a Espanya es pot veure en la pèrdua de pes del que havia estat el lobi monàrquic a Catalunya. Les causes caldria estudiar-les més a fons però el fet és que els noms significatius que avui associem a aquest grup es compten amb els dits d'una mà.

Tornant al vessant econòmic, cal dir que els governs del PP van tenir una gran oportunitat de vincular catalans als interessos centralistes amb les grans privatitzacions que l'impuls neoliberal va permetre fer als governs d'Aznar, i que van provocar l'emergència d'una nova classe dirigent. Però en aquest repartiment del pastís privatitzador no hi apareixen ni catalans ni bascos, a diferència fins i tot del que va fer el franquisme al final de la Guerra Civil, quan va dissoldre l'ordre republicà i va repartir beneficis i prebendes a un determinat grup de catalans. En el cas de les privatitzacions d'Aznar, els beneficiaris van començar pels companys de pupitre i es van circumscriure a gent de l'àrea metropolitana de Madrid.

Hi ha més factors que també cal tenir en compte: la despersonalització de les empreses, sobretot les multinacionals, i l'emergència d'una nova generació d'empresaris que ja han estat educats en l'escola catalana, a molts dels quals no els és aliena aquesta desconnexió emocional amb Espanya últimament tan citada. A aquesta llista només hi afegeixo la decadència d'una marca España envoltada de crisis econòmiques, d'escàndols de corrupció als més alts nivells i immersa en una revolució neoconservadora que vol alterar realitats assumides majoritàriament per la nostra societat.

La força d'aquest canvi obre noves incògnites sobre quin serà el paper de la burgesia més activa quan en els propers mesos els esdeveniments es vagin precipitant. Però sembla clar que no hi ha, ni hi haurà, ni de bon tros, una unanimitat en contra del decantament de Catalunya cap a una via sobiranista.

Només cal seguir de prop els diversos posicionaments, declaracions, accions i silencis que s'estan produint per preveure que no serà així.

PERE-ORIOL COSTA. Catedràtic de Comunicació UAB

 

Joan A. Forès

Reflexions

10/01/14. Josep Casulleras Nualart. L'URSS avisava així Lituània: 'La independència és impossible! Margallo va dir ''Demanar allò que és possible és sensat, demanar allò que és probable és temerari, demanar allò que és impossible és molt perillós'

Benvolguts,

Trobareu aquí un interessant recull de les frases pronunciades pels manaies espanyols del tipus 'La independència és impossible!' i sobretot les exclamacions similars d’altres manaies que en els darrers anys han exhibit aquesta incontinència verbal i que després se les han hagut de menjar...

Els manaies espanyols per fer-nos por usen termes amenaçadors, gairebé idèntics als que utilitzaven els soviètics. I si les amenaces venen del Ministre de l’Exèrcit (abans Ministre de la Guerra) i juga amb l’equívoc de dir que ell ja té amansits als alts càrrecs militars, però ves a saber els mercenaris que hi ha a sota, i se li escapa sense voler allò de La sagrada unidad de la patria, i de que l’Exèrcit (amb el Juanca com a Cap de l’Exèrcit) segons l’article 2 de la Consti té la custòdia de la virginitat d’aquesta seva pàtria, aleshores un hom comença a pensar a fugir, però per sort no temem més les amenaces i dominem la por ja que sabem que som a la recta final del nostre procés d’independència. I encara que no hàgim vençut mai en els darrers trescents anys, usarem la frase del President Companys i:

“tornarem a vèncer!”

Respecte a la por i a les amenaces us recomano molt l’apunt de fa uns dies on en Xavier Vila ens alertava i ens explicava que no hem de tenir por, sinó preguntar a qui te’n vulgui fer per què amenacen i guanyar-lo dialècticament...

Ara vegem com en Josep Casulleras ens omple d’exemples dels sinistres dirigents soviètics que pretenien fer por als països satèl·lis que estaven a punt de no ser-ho:

10.01.2014 

Autor/s: Josep Casulleras Nualart

·       Quan l'URSS avisava Lituània: 'La independència és impossible!'

·       Ara fa vint-i-quatre anys, Gorbatxov avisava els lituans que es manifestaven i els deia que la independència portaria 'un cataclisme econòmic'

La independència de Catalunya és impossible, tant per al ministre d'Afers Estrangers espanyol, José Manuel García-Margallo, com per a l'ex-president del govern espanyol Felipe González, com per l'editor José Manuel Lara. 'La independència és impossible', diuen, algun amb un to fins i tot amenaçador. Aquests discursos apocalíptics sobre el procés sobiranista són molt semblants als dels dirigents soviètics que, ara fa vint-i-quatre anys, es referien a la independència de Lituània. 'La independència de Lituània és un impossible', va dir Gorbatxov en una històrica visita a Vílnius.

Era l'11 de gener de 1990. Gorbatxov visitava la capital de Lituània, on fou rebut per tres-cents mil manifestants que volien un estat independent i que cridaven: 'Llibertat, Lituània serà lliure.' Setmanes abans el Partit Comunista Lituà havia decidit de separar-se del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS).

Repassant les cròniques d'aquella visita als diaris de tot el món es pot comprovar la similitud dels arguments contra la independència exposats per Gorbatxov als dirigents lituans amb els avisos dels dirigents del govern espanyol adreçats a Catalunya avui. Una de les grans diferències entre allò que deia el president de l'URSS el gener del 1990 i el discurs de Margallo sobre el cas català és que Gorbatxov prometia als lituans 'una autèntica federació' i Margallo es va limitar a invocar el 'pactisme català' per resoldre el conflicte.

Però, això a banda, els arguments contraris a la independència que el dirigent soviètic exposava als lituans són sorprenentment semblants als del ministre espanyol. Es pot comprovar, per exemple, en la crònica que feia el New York Times de la visita de Gorbatxov. 'El president Mikhaïl Gorbatxov ha implorat als lituans que romanguessin en la Unió Soviètica, i els ha avisats que la secessió portaria aquesta petita república a una calamitat econòmica i, a més, debilitaria la seguretat soviètica i faria perillar la seva posició i el seu programa', comença dient el diari. I jo hi afegeixo el que ens deien els capellans: I us quedareu cecs!

Després destaca que Gorbatxov 'va intentar persuadir els lituans que els procediments relatius a una secessió serien costosos i gens fàcils, i que implicarien negociacions sobre la defensa, el comerç, les comunicacions i la possible compensació per les inversions federals [...]. Gorbatxov va avisar que si algú reeixia a posar Moscou contra Lituània seria una tragèdia.'

I, segons que recollia el New York Times, s'adreçava així a un grup de manifestants que s'havien aplegat espontàniament prop d'on era ell: 'Us penseu que això és tan fàcil? […] Durant cinquanta anys, hem estat units tant si ens ha agradat com si no.' I afegia el cronista: 'I va emfasitzar la importància dels ports i les comunicacions de la regió per a la defensa soviètica.'

Les amenaces i els avisos sobre una secessió continuaven: 'El president soviètic repetia que amb la secessió Lituània perdria milers de milions de rubles dels subsidis que rep en forma de primeres matèries i de productes soviètics i que s'enfonsaria en la cruel competència del món exterior. Us donem la independència i us deixem que fixeu els preus mundials i us empantanegareu immediatament, va dir a la gentada que hi havia al carrer.'

La crònica del diari nord-americà acabava amb una anècdota: "La gent té el dret de decidir el seu futur", va cridar un home al president soviètic mentre es barrejava amb la multitud després de la col·locació d'una ofrena floral al monument a Lenin. Gorbatxov es va girar cap a l'home i li va respondre: "Res no es decidirà sense vós. Ho decidirem tot tots junts."

'Demanar un impossible'

La notícia va tenir un tractament destacat també en la premsa espanyola. El diari ABC ho va destacar a la portada, i en la crònica de les pàgines interiors deia això: 'Gorbatxov, que en la imatge apareix dialogant amb diversos dels lituans que se li van atansar, va afirmar que demanar la independència de Lituània era demanar un impossible, i va advocar per una federació soviètica diferent de l'actual, que convingués a cada nació que la integrés.'

'Demanar allò que és impossible és perillós'

Gairebé vint-i-quatre anys després, en un context polític molt diferent i amb protagonistes també ben diferents, s'ha pogut sentir un argumentari contra un procés d'independència que té un dring semblant. El ministre d'Afers Estrangers espanyol, José Manuel García-Margallo, va participar en un col·loqui de Barcelona Tribuna a la capital catalana, en què va dir que la independència de Catalunya era impossible.

Fou una resposta a una intervenció de la presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, que en el col·loqui mateix li havia demanat: 'Per què no ens deixen votar? No seria la democràcia i escoltar la veu del poble català la millor sortida per a afrontar la situació actual?' Margallo va respondre amb una fórmula clarament amenaçadora: 'Demanar allò que és possible és sensat, demanar allò que probable és temerari, demanar allò que és impossible és molt perillós.'

Joan A. Forès

Reflexions