03/12/10. Serra i Moret i Mossen Dalmau

Benvolguts,

Avui a l’Avui Mossen Dalmau ens obsequia amb un molt ben pensat article de títol “El manament de la Nació” sobre la política catalana. Per exemplificar-ho usa el pretext de la ideologia i la praxis de Serra i Moret fundador de la Unió Socialista de Catalunya,  de qui parlàvem fa pocs dies. En les Reflexions del 29 de novembre en parlàvem i en continuarem parlant veient com el PSC s’enfonsa, segons ha dit aquest matí a Catalunya Radio l’Antoni Castells.

http://reflexionsjafores.blogspot.com/search?q=Moret

Ara comentem, però, l’article de Mossen Dalmau.

L’eix conductor és la frase de Serra i Moret:

“Els catalans també hem perdut el combat per la decència a l'hora de fer política!”

L’article comença amb:

“Manuel Serra i Moret morí a l'exili (Perpinyà) el 29 d'abril de 1963. Adelerat de poder tornar a la Catalunya de la seva vida veié despertar, tot d'un plegat, una nova brotada primaveral, d'aquell fred hivern de 1956, amb l'esclat del primer cop de ràbia de protesta de la Universitat de Barcelona contra l'opressió franquista. S'apressà a escriure una carta que titulà: “Crida a la Joventut Catalana”, que encara ara té un dring clar, amb el nou bullit de la sentència del Tribunal Constitucional –el nou decret de Nova Planta, avui de Zapatero!– que va exclamar: “Misión cumplida!”. Fou un Mestre de catalans pel seu exemple moral, pel seu coratge intel·lectual i per la seva força de voluntat. Encara no s'ha fet realment visible als ulls del nostre poble. Els esdeveniments immediats anteriors i posteriors a la mort de Josep Pallach –el seu hereu espiritual– varen trencar el mirall de la seva imatge, que quedà dispersa i fragmentada. Havia llançat aquell crit davant del desori politicosocial que resava: “Mai he deixat de creure en l'eficàcia d'un acte heroic!””

Mossèn Dalmau analitza com els catalans, els polítics catalans, ho han pogut fer tant malament des del moment de la transició. Critica la feblesa catalana en el part de la Constitució, com Suárez s’inventà la UCD, González la LOAPA i Aznar la “Ley de Partidos”...

“Com podíem començar junts, a partir del punt zero, la cursa de la nova ruta cap a la democràcia Espanya i Catalunya, si la nostra llengua fou perseguida i castigada, i sortíem de la UVI baldats, coixos i de quatre grapes, i els espanyols no havien estat ni ferits ni rebregats en la seva llengua? No diu la Constitució que “Els ciutadans som tots iguals davant la llei”? Els diputats catalans s'escudaven dient que s'havien votat textos voluntàriament ambigus, perquè fossin possibles diverses interpretacions. Se n'han aprofitat els altres, ja ho hem vist, de l'ambigüitat dels textos!”

Tira contra les baralles contínues entre polítics que no pensen en el país sinó en ells mateixos:

“Els catalans també hem perdut el combat per la decència a l'hora de fer política! Manuel Serra i Moret, en un moment solemne de desori, lluites i de mentides oficials cada setmana –i hi podem afegir les baralles entre el Sr. Carretero i el Sr. Laporta–, proclamà el manament de la nació: “Sigues ben bé tu! Tu, i no un altre. Tu mateix fes-te la llei. Tu decideixes! Sigues una voluntat, un poder i un destí”. Si ens divorciem de la lletra del manament som derrotats per endavant i aquells que lluiten ens absorbeixen i ens fan servir de trinxera.”

Utilitzeu sàbiament el vostre temps i llegiu l’article en que Mossèn Dalmau mira el país des de la llunyania, expressament per abastar-ne tots els detalls:

http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/340602-el-manament-de-la-nacio.html

Joan A. Forès

Reflexions

http://reflexionsjafores.blogspot.com/

03/08/12. Els banquers inverteixen, arrisquen i si surt bé, el guany és per ells. Si surt malament es renten les mans i que pagui l'Estat.

Benvolguts,

Fa goig, donar notícies sobre Islàndia i com han resolt la seva crisi. El paradigma del títol presenta la situació:

 Els banquers inverteixen, arrisquen i si surt bé, el guany és per ells. Si surt malament es renten les mans i que pagui l'Estat.

Recollim tres articles:

·         Xavier Moret (enllaç). Islàndia triplicarà el seu creixement. Moret, escriptor i periodista havia publicat el 2002 Islandia. L'illa secreta, quan les bombolles estàven en el començament de l’explosió. I explica com els islandesos han convertit una crisi en una oportunitat

·         A Islàndia es va donar una gran notícia que cap mitjà a Europa ni al món va voler esmentar. Explica amb quatre mots el procés de neoliberalisme galopant, les bombolles immobiliàries i financeres, l’esclat, el poble que no va voler acceptar la situació i com Islàndia es va atrevir a dir no. I aquest acte de dignitat col·lectiva ha portat a un important procés de regeneració democràtica

·         Media.cat. La revolució no està sent televisada. Els prestigiosos periodistes de Media.cat (Grup de Periodistes Ramon Barnils) expliquen amb criteri propi i amb meridiana claredat la conclusió de l’afer Islàndia, explicant com els mitjans d’informació de tot el mon boicotegen la informació sobre el procés islandès

Nota 1: Els documents d’aquest apunt m’han arribat anònimament i per tant no puc citar les fons com sempre faig!

Nota 2: Hi ha altres apunts al Bloc explicant el procés islandès…

1. Islàndia. Xavier Moret 

2. A Islàndia es va donar una gran notícia que cap mitjà a Europa ni al món va voler esmentar

La història.

Islàndia, malgrat el fred, era un dels millors països del món per viure. Un estat de benestar, educació i salut assegurades. Els pobladors d'aquell país vivien bé fins que el 1984 Milton Friedman (Economista de l'escola de Chicago) va entusiasmar al govern islandès amb les seves receptes neoliberals encoratjant a privatitzar-ho tot.

Aquesta visita és llegendària perquè Friedman passava per un dels seus moments inspirats en els que exhibia tot el seu talent propagandístic i sobretot, perquè va arribar just a temps i va donar l'empenta intel·lectual que calia per als canvis «liberalitzadors» de l'illa.

Hi ha un abans i un després de Friedman a Islàndia, ja que els anys que seguirien «van ser un torrent que pocs van comprendre», un dels experiments més extrems de privatització. Baixos impostos, desregulacions i en el seu zenit (a la cruïlla de l'any 2000) el compromís decidit de la banca pels mags de bombolles, els quals van iniciar la seva carrera connectant amb els fluxos endimoniats i sense control de la City, a Londres, Wall Street i l'Europa Continental.

Per això, Islàndia s'omplia a mans plenes amb els diners de Lehman and Brothers i l'illa pagava tipus d'interès del 15% i d'aquesta forma, succionava també els estalvis de austríacs, alemanys i holandesos. La banca (el KB-Bank) fins i tot, va posar en òrbita una excusa publicitària: «els islandesos controlen millor el risc pel seu passat víking», i així van embarcar de ple a Islàndia, al pòquer financer global, fingint bonança i riquesa perquè arribin préstecs a mans plenes.

Aquesta festí desregulat es va desbocar a límits pocs cops vist: els actius crediticis dels bancs van arribar a multiplicar per 9 el PIB islandès (si el que produeix el país és 100, el que presta és 900), perquè arribava molt diners frescos d'altres indrets.

Així, els islandesos van tenir crèdits disponibles per a gairebé tot (cases, actuacions, viatges, producció, tecnologia, consum, etcètera), una política monetària antinflacionaria de poc circulant, acompanyada d'una política fiscal que es va basar en baixar impostos durant 7 anys consecutius: la utopia liberal de Milton Friedman, ni més ni menys, sostinguda en un crèdit artificial. Van ser 10 anys de creixement basats en il·lusió financera més que en realitat productiva, però quan els anglesos van nacionalitzar d'emergència els seus bancs (2009), la clau es va tancar abruptament. Sense aquests diners vinguts de fora (Alemanya, França, Dubai o les Illes Caiman), tota Islàndia es va quedar amb deutes. Formant-se una bombolla immobiliària fins que aquesta finalment va esclatar.

El 2008 el país es va declarar en fallida. Milers d'habitatges van ser embargats i desenes de milers de famílies es van arruïnar. Com va ser que el col·lapse dels bancs d'Islàndia és considerada la major catàstrofe econòmica soferta mai per un país.
 
Els banquers van enfonsar el país i exigien que l'Estat els salvi de la mateixa manera que ho han fet els governs de Grècia, Espanya i Estats Units. El mateix va voler fer el govern d'Islàndia. El govern va ordenar que el poble pagués el deute que aquests bancs tenien amb Anglaterra i Holanda. Havien de pagar 3.500 milions d'euros. A cada ciutadà d'Islàndia li tocava pagar 60 mil euros.
 
El truc neoliberal consisteix a privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues. Els banquers inverteixen, arrisquen i si surt bé, el guany és per ells. Si surt malament es renten les mans i que pagui l'Estat.

La notícia.

El poble d'Islàndia no va acceptar que un deute privat es fes públic. Van sortir als carrers, van sonar cassoles, van protestar i van tombar al govern de dreta. I van exigir noves eleccions. El nou govern elegit va fer un referèndum. Li va preguntar al poble si volien pagar el deute dels bancs privats. 9 de cada 10 islandesos van dir que no. Perquè havien de carregar amb un deute que no era d'ells? Els països d'Europa van dir horrors. I exigien el pagament dels deutes. Sota amenaces que si no pagaven s'enfonsaven.

 
Islàndia es va atrevir a dir no. El govern del president Ólafur Ragnar va posar els interessos públics per damunt dels interessos privats. Va ficar a la presó als banquers responsables del desastre, encara que alguns van aconseguir fugir i estan amb ordre de captura per la Interpol.

Avui, Islàndia està tranquil·la i pròspera. Va a triplicar el seu creixement en aquest 2012. Quin és el seu secret? Islàndia es va negar a salvar els bancs amb els diners dels contribuents. El govern va defensar el seu poble i no a un grapat de banquers corruptes. Aquesta és una revolució de la qual no es parla perquè no volen que el seu bon exemple s'encomani.

3. La revolució no està sent televisada

Si l’encert d’una dita es mesura per la quantitat de vegades que és citada, és obvi que la traducció castellana del documental irlandès Chávez: Inside the coup va ser un ple al quinze. A hores d’ara la revolució no serà, ni ha estat ni està sent televisada, tuitejada ni retransmesa per cap mitjà electrònic, digital o analògic. I l’exemple més clar d’això en aquests moments no és Veneçuela ni Líbia ni cap altre país àrab sinó una petita illa europea de menys de 300.000 habitants: Islàndia.

Media.cat / | 24 Juliol 2012 -

Una petita illa europea de menys de 300.000 habitants: Islàndia.

Mentre les seccions internacionals dels diaris ens delecten –quan no parlen del Nord d’Àfrica- amb les vagues i manifestacions arreu d’Europa, per tal de mostrar com les retallades socials i la fugida endavant del neoliberalisme són inevitables, hi ha un altre camí que  resulta totalment inexplorat. A  pesar que ja es coneix el cas com “la revolució invisible” i que blocs i mitjans alternatius en parlen cada vegada més, la majoria dels grans mèdia es resisteix a publicar res del tema.

Islàndia es convertia, a finals del 2008, en la penúltima víctima de l’enfonsament global de l’economia casino. L’estratègia d’internacionalització agressiva dels seus bancs se n’anava en orris i la gran majoria dels bancs del país entraven en fallida amb uns deutes superiors als 3.700 milions d’euros –més de 10.000 per habitant- als seus clients, majoritàriament anglesos i holandesos.

La primera reacció del govern –dretà- islandès és la mateixa que el de la resta: nacionalitzar les pèrdues, assumir el deute a costa de l’erari públic i demanar un crèdit a l’FMI a canvi de liberalitzar encara més l’economia.

Aquesta via es va trobar amb una resposta sense precedents en un país sense tradició de mobilitzacions i on l’esquerra no havia guanyat mai les eleccions. Manifestacions massives, cassolades, llençament de verdures a la porta del Parlament i una presa de consciència immediata van obligar al Govern a dimitir –dels pocs que ho va fer arreu del món- i a celebrar eleccions anticipades. El nou govern, format per socialdemòcrates i ecologistes va començar una auditoria per establir responsabilitats pel desastre que, per ara, ja ha dut alguns banquers a la presó i altres amb ordres internacionals de recerca i captura. També va preguntar en referèndum als seus ciutadans si s’havia de pagar el deute amb diners públics, al que un aclaparant 93% va respondre que no. També han iniciat un procés per reformar la constitució i s’han convertit en el primer “paradís informatiu” amb una duríssima legislació que protegeix la llibertat d’informació, els periodistes i les seves fonts i que ja ha generat incomoditat als EUA arran del cas Wikileaks. I per si tot això fóra poc, a les eleccions municipals a la capital, Reykjavík, va guanyar el Partit Millor, una formació considerada “de broma” i encapçalada per l’humorista i antic cantant punk Jón Gnarr, qui avui dia és alcalde sense que la ciutat hagi deixat de funcionar.

Naturalment totes aquestes decisions no han estat gratuïtes. L’FMI ha congelat la concessió dels crèdits fins “que no es compleixin les obligacions internacionals” i Holanda i el Regne Unit asseguren que blocarien l’entrada d’Islàndia a la UE, si arribés a demanar-ho, tal i com es va plantejar. Però a pesar d’aquests entrebancs, els indicadors asseguren que l’economia islandesa podria superar la recessió enguany i començar a créixer a partir de 2012 i això sense passar per les “amargues però inevitables” retallades socials que estem patint al nostre país ni assumir el deute generat per grans bancs que mai han hagut de pagar pels seus errors.



http://www.cincodias.com/articulo/economia/islandia-convierte-envidia-europa/20120415cdscdseco_1/

http://www.tribuna.cat/cronica/internacional/islandia-sen-surt-de-la-crisii-sense-fer-de-salvabancs-01-02-2012.html

Joan A. Forès

Reflexions

22/02/2016. Història. Franquisme. Bernat Ferrer. Una legitimitat que arrenca del 1932. Manual de mentides. La bestial repassada d'Empar Moliner a Andrea Levy (PP). El manual de mentides dels partits feixistes espanyols. "Les institucions d'aquest país no es recuperen amb la Constitució, es van recuperar abans. No li devem res a la Constitució." Forcadell és la catorzena presidenta del Parlament de Catalunya...

Benvolguts, 

Avui hi ha un article a El Mon per tenir emmarcat a cada casa. La cosa comença amb la illetrada o analfabeta funcional Andrea Levy, del PP, dient parides al Parlament de Catalunya. La Levy, amb actitud de perdonavides i d'això-ho-sap-totom diu que la legitimitat del Parlament de Catalunya, com la del Parlament de la Rioja ve de la Constitució...

Les parides de la Levy, que formen part del manual de mentides dels partits feixistes espanyols per desacreditar el Parlament, la Generalitat i els catalans, li són respostes immediatament pel diputat de les CUP Benet Salellas. Recordem que fa uns quants dis varem publicar i comentar algunes de les moltes mentides del manual.

Mostrem l'article de Bernat Ferrer, amb la carta en facsímil i amb els paràgrafs claus intensificats. 

Els feixistes espanyols (i els catalans que també n'hi ha un munt), no paren d'explicar, crec que conscientment aquestes mentides i no volen recordar que Adolfo Suárez que va canviar la legalitat franquista per la nova legalitat (?) borbònica va acceptar que la Generalitat d'en Tarradellas era la mateixa i legítima Generalitat republicana, i que s'integrava en la nova legalitat espanyola.

També publiquem la resposta de l'Empar Moliner, amb vídeo on es veu la Levy dient parides, en Salellas rebatent-les i la Moliner enfotent-se'n. I encara hi afegim els intel·ligents comentaris dels lectors...

1. Una legitimitat que arrenca del 1932

El Parlament republicà va transferir des de l'exili tots els seus poders al nou Parlament autonòmic el 1980 mitjançant una carta que custodia cada nou president. Dóna el mandat de "presentar al món una Catalunya Estat"

La presidenta Carme Forcadell, amb la carta enviada per Francesc Farreras i Duran el 1980.   |   JORDI BORRÀS / EL MÓN

la carta enviada per Francesc Farreras i Duran

Bernat Ferrer Parlament

22 de Febrer 2016 a les 08.30 h

Catalunya gaudeix d'un cert grau d'autogovern polític gràcies a la Constitució espanyola, i tant el Parlament com la Generalitat són institucions polítiques que sorgeixen de la Carta Magna. Aquest és el missatge que repeteixen constantment PP, PSOE i Ciutadans (C's), equiparant l'autogovern català amb el de la Rioja, per exemple. De fet, aquesta mateixa setmana, la diputada popular Andrea Levy ho va asseverar així en un debat al ple. El cupaire Benet Salellas li va replicar: 

"Les institucions d'aquest país no es recuperen amb la Constitució, es van recuperar abans. No li devem res a la Constitució."

I és que, de fet, Carme Forcadell és hereva directa de Lluís Companys, primer president de la institució sorgida el 1932 de la legalitat republicana, tal com ho certifica una carta que el president Francesc Farreras i Duran va enviar el 1980 al nou Parlament autonòmic, i que cada president custodia amb la màxima cura. Cada vegada que hi ha canvi de president, l'antic traspassa la missiva al nou, demostrant la continuïtat que hi ha entre una institució i l'altra.

A més, i ben contràriament a l'explicació de Levy, Farreras i Duran va deixar clara quina creia que havia de ser la funció del nou hemicicle i el nou Govern:

"Creiem que les noves institucions que ara comencen faran la labor que calgui per a demostrar que mereixen ésser un poble lliure i que la nova Generalitat és l'única representació de Catalunya."

"Presentar al món una Catalunya Estat" 

Carme Forcadell, en rebre la missiva de mans de Núria de Gispert.   |   PARLAMENT DE CATALUNYA

"Al constituir-se el nou Parlament de Catalunya, creiem els que hem mantingut el primer Parlament, amb penes i treballs i a costa de grans sacrificis, ja podem renunciar al nostre càrrec, amb tota la dignitat que el sostinguérem des de 1932. Així propiciem que, amb el nou Estatut, hi hagi un sol Parlament, amb un nou president i una nova Mesa, i també un nou President de la Generalitat, que nosaltres acceptem i acatem amb l'esperança que puguin emprendre la labor de presentar al món una Catalunya Estat, amb la pròpia llengua, la catalana."
Amb aquesta contundència arrenca la carta que Farreras i Duran va escriure el 15 de març de 1980 des de l'exili a Cuernavaca (Mèxic), dirigida al president del "segon Parlament de Catalunya". Els comicis s'havien convocat el 17 de gener i tindrien lloc el 20 de març, i el nou hemicicle es constituirïa el 10 d'abril. En aquest lapse de temps, l'hereu directe de Companys, primer president del Parlament de Catalunya el 1932, va considerar adient d'enviar aquesta carta carregada de legitimitat a qui seria el seu successor, sense que encara s'hagués escollit formalment.

"Escric quan encara no sabem ni els noms dels nous diputats ni el de les persones que ostentaran els càrrecs d'una i altra presidències. Per això és més escaient, encara, que ens afanyem a dir que acatem les noves institucions. Per mi i, crec que per tots els diputats que ens hem mantingut fidels al mandat que el poble ens donà, els nous presidents són des de la seva presa de possessió els nostres presidents. Per això declaro que renunciem als nostres així que quedi constituït el nou Parlament. Deixo la presidència del primer Parlament de Catalunya de 1932 i passo a ésser un altre simple ciutadà més que acata les noves institucions", va establir.

Així, doncs, Farreras i Duran va soldar una baula que unia nítidament Companys amb el nou president "autonòmic", que acabaria sent el republicà Heribert Barrera.

Una continuïtat nítida 

La legalitat republicana dóna un mandat nítid al nou hemicicle.   |   JORDI BORRÀS/EL MÓN.

En alçar-se en armes l'exèrcit espanyol en contra de la República i iniciar la Guerra Civil, el 1936, qui ostentava el càrrec de president de l'hemicicle era el republicà Joan Casanovas i Maristany, que va pretendre declarar la neutralitat de Catalunya i posar-la sota la protecció dels governs anglès i francès, motiu pel qual va ser perseguit per les autoritats republicanes i es va haver d'acabar exiliant. L'1 d'octubre de 1938, amb bona part del territori català ja ocupat pels franquistes, el Parlament va escollir Josep Irla com a tercer president, en la que seria l'última sessió que es va poder celebrar formalment. El 28 de gener de 1939 també emprendria el camí de l'exili. En tant que president del Parlament, quan el 1940 l'exèrcit espanyol va afusellar el president de la Generalitat, Lluís Companys, Irla va passar a assumir el càrrec, essent nomenat 124è. president català.

A la sessió plenària de l'1 d'octubre de 1938, els diputats també havien escollit Antoni Rovira i Virgili com a vicepresident primer del Parlament. En tant que Irla havia passat a ser president de la Generalitat, Rovira i Virgili passaria a ser president del Parlament. En morir, el 1949, el càrrec va passar a qui havia estat escollit vicepresident segon el 38, el socialista Manuel Serra i Moret.

Serra i Moret va deixar el càrrec el 1954, ja que aspirava a ser nomenat nou president de l'executiu a l'exili, però va perdre contra Josep Tarradellas. Aquell 1954, Francesc Farreras i Duran seria nomenat sisè president del Parlament de Catalunya, en una elecció que va tenir lloc a l'ambaixada d'Espanya a Mèxic, habilitada com a territori català per sengles decrets del Govern de la República i de la Generalitat.

Així, doncs, Forcadell és la catorzena presidenta del Parlament de Catalunya, i no pas la vuitena segons els còmputs autonòmics:

1 - Lluís Companys (1932-33)
2 - Joan Casanovas i Maristany (1933-38)
3 - Josep Irla (1938-40)
4 - Antoni Rovira i Virgili (1940-49)
5- Manuel Serra i Moret (1949-54)
6- Francesc Farreras i Duran (1954-80)
7- Heribert Barrera (1980-84)
8- Miquel Coll i Alentorn (1984-88)
9- Joaquim Xicoy (1988-95)
10- Joan Raventós (1995-99)
11- Joan Rigol (1999-2003)
12- Ernest Benach (2003-10)
13- Núria de Gispert (2010-15)
14- Carme Forcadell (2015-actualitat)

* Consulteu íntegra la carta enviada per Francesc Farreras i Duran (pdf)

1. La bestial repassada d'Empar Moliner a Andrea Levy (PP)

Va ser aquest dijous als Matins de TV3

http://www.mon.cat/cat/notices/2016/02/_video_la_brutal_repassada_d_empar_moliner_a_andrea_levy_pp_159255.php

per Redacció

19 de Febrer 2016 a les 12.54 h

L'escriptora Empar Moliner, en una de les col·laboracions habituals als Matins de TV3 aquest dijous, ha desmuntat el discurs que la diputada del PP, Andrea Levy, va fer fa uns dies al faristol del Parlament de Catalunya. Levy va fer un discurs sobre la democràcia i les institucions de Catalunya i la resposta de Salellas (CUP) també va ser contundent.

Empar Moliner va analitzar el discurs de Levy i va detectar alguna confusió lingüística. Va acabar amb tota una lliçó d'història del Parlament de Catalunya:

1. Comentaris 

Vergina fa 2 hores

Andrea, Andrea..., trepilla engreída, demasiado a menudo olvidas que la vanidad es la hija legítima y necesaria de la ignorancia. Como tu España ayer dominadora, desprecias cuanto ignoras.

Francesc Sabater Margalef fa 13 hores

Andrea Levy, a banda de fatxa és una ignorant. I m'encanta com l'Empar Moliner ho fa evident. #SortQueMarxem #EscamotQueMaiNoRecula

Gilead fa 1 dia

No reconec la Levy parlamentària. A RAC1 era més assenyada i educada. Ara es limita a engolar la veu i a vomitar les mentides de l'ideari del PP. Els que van votar contra la Constitució ara la defensen i li atribueixen miracles. Lamentable el viratge d'Andrea Levy cap al nacionalisme espanyol intolerant i colonialista.

Saixir fa 22 hores

Gilead, és del PP. Què esperaves?

Fat Boy fa 2 dies

Li vol fer la competencia al Cantinflas: "A mi esto me es inverosimil" (El Padrecito).

Carxot fa 3 dies

La Levy té una vanitat immensa, equiparable al seu cinisme. Caldria fer circular la idea que la vanitat no tan sols és estupida per se -per bé que per desgràcia dóna rèdits., ho reconec- sinó que, a més és d'un avorriment mortal

22/04/12. 3. Una República Catalana que governa

3.   Una República Catalana que governa

·         El nou règim fa un govern de concentració republicana

·         Lluís Companys reconverteix la vaga convocada pels sindicats per a aquell dia en una festa cívica i ciutadana

15/04/12 - Quim Torra email protegit

·         La República Catalana és una realitat i continua el seu camí al marge de cap interferència d'Espanya

·         En una astuta jugada, Companys converteix la jornada de vaga convocada per al dia 15 pels sindicats en una festa cívica i ciutadana. Hores de celebracions i concerts a tot Catalunya, però hores intenses de treball a Palau.

Macià es desperta a les deu i esmorza el que queda dels 100 croissants i brioixos, 25 ensaïmades, 75 cafès amb llet i 50 tasses de xocolata a la francesa que han arribat puntuals a primera hora del matí. Tarradellas té la màquina perfectament greixada: les visites es van encadenant amb circulars i decrets que signa el president de la República Catalana. No hi ha temps per perdre. Macià controla capitania, el govern civil, l'Ajuntament de Barcelona, Correus, Telègrafs i Telèfons. La premsa catalanista ha saludat amb entusiasme el canvi, i la de dretes no té més remei que reconèixer que les coses s'han fet amb autoritat i responsabilitat. Els radicals callen i esperen. Els sindicalistes esperen i callen. L'Església catalana, a través del cardenal Vidal i Barraquer, expressa també el seu respecte pel nou règim. Anguera de Sojo pren possessió de l'audiència a les 11 del matí, com estava previst. Tot i que és festiu, els mercats financers estan en calma i no donen símptomes de cap desfeta. La República Catalana és una realitat inqüestionada i continua el seu camí al marge de cap interferència que vingui des d'Espanya. Els pròxims passos de Macià aniran per dues vies:

·         primer, nomenar govern;

·         segon, fer penetrar la República fins a l'últim racó del país.

Amb l'ajut de Serra i Moret, persona d'absoluta confiança del president, es va tancant la llista de noms. D'entrada, Macià només rebutja els homes de la Lliga; en canvi, s'obre a radicals, sindicalistes i liberals per constituir un govern de “concentració republicana” (els anarquistes, sondejats a través de Pestaña, s'autoexclouen):

·         D'Acció Catalana, tria, naturalment, Carrasco, que posa al capdavant de la cartera de Comunicacions;

·         i en representació dels radicals, Casimir Giralt, al qual encarrega Finances.

·         Dos homes de la Unió Socialista de Catalunya, partit amb el qual ERC s'havia coaligat en les eleccions del 12 d'abril, el mateix Serra i Moret i Rafael Campalans, es fan càrrec, respectivament, d'Economia i Treball i d'Instrucció Pública.

·         I, a pesar que hi ha qui creu que Macià no tenia inicialment cap intenció de fer-ho, nomena el seu amic Ventura Gassol per a Política Interior.

Tanmateix, els dos consellers de més rellevància política són:

·         Villar Rossell, de la UGT, que ocupa la cartera d'Obres Públiques,

·         i Joan Casanovas, d'ERC, la de Defensa.

El primer, perquè significa incorporar un líder sindical al govern, cosa que implicava una picada d'ullet evident a l'electorat obrerista; el segon, perquè s'encarregava d'una conselleria el nom de la qual desprenia unes ressonàncies inequívoques.

La primera reunió, que va durar unes dues hores, va ratificar totes les accions empreses fins aleshores.

És el moment de començar a legislar. I res no podia ser més urgent que la cultura i la llengua. Amb la capçalera de “República Catalana. Presidència”, s'aprova un decret que estableix que “la llengua catalana és l'oficial en tots els territoris de la República Catalana. La llengua espanyola serà cooficial amb la catalana en totes les relacions amb el poder federal i en totes les esferes administratives i de govern que depenguin d'aquest. La llengua espanyola serà ensenyada a les escoles en la forma i les condicions que es determinaran oportunament.” I s'incloïa la disposició transitòria següent: “La llengua espanyola serà admesa en els serveis administratius i de justícia, en totes aquelles ocasions i circumstàncies en què l'espanyol sigui necessari per no entorpir els tràmits o procediments mentre té lloc el règim de traspàs de l'espanyol al català.”

Una altra de les accions que emprèn el govern és l'impuls de l'activitat universitària, nomenant comissaris “amb plens poders per regir-la i preparar la seva organització segons l'esperit de l'Estatut Universitari Català”:

·         Josep Xirau Palau, professor de dret;

·         August Pi i Sunyer, professor de medicina;

·         Jaume Serra Húnter, professor de filosofia;

·         Enric Soler i Batlle, professor de farmàcia;

·         Eduard Fontseré Riba, professor de ciències, i

·         Ramon Casamada Mauri, professor de farmàcia.

D'altra banda, tot i que en la majoria dels ajuntaments catalans també s'havia anat proclamant la República, i s'havien substituït els governadors civils en les capitals de província, la Presidència de la República Catalana emet unes instruccions perquè “els regidors republicans catalanistes elegits per sufragi” es facin càrrec de “ l'Ajuntament i proclamin la República Catalana”. Macià i el seu govern en segueixen molt de prop el compliment, conscients que la seva fortalesa depèn no tan sols de l'èxit a Barcelona, sinó de la impregnació de l'esperit revolucionari i republicà en tot el país.

El dia 15 havia començat a les 8 del matí a capitania, on el nou capità general havia reunit els seus caps de plaça; els havia comunicat la salutació del nou govern de la República i els havia informat que es consideraria un delicte de traïció tot acte pertorbador contra la República naixent. Durant tot aquell dia de festa, les multituds anaven de la plaça Sant Jaume a la Rambla i de la Rambla al monument a Rafael Casanova, i al migdia es deixaven anar uns coloms missatgers amb un llacet de la bandera catalana a la pota dreta i un altre de la republicana a l'esquerra. A la tarda, els Cors d'en Clavé van oferir un concert. Tota la ciutat resplendia de llum i d'alegria, i a última hora es va obrir el metro de Catalunya fins a Sants, per poder anar a veure les fonts màgiques. A les onze de la nit, a la plaça de Sant Jaume, el centre tel·lúric d'aquells dies, Fontbernat donava un concert, amb els seus Cent Homes. El públic, enfervorit, demanava que sortís Gassol, però va aparèixer Aragay, que els comminà al silenci –“Aquí a dins estem treballant”– i va dir que valia més que tothom es deixés de xarangues i es posés a treballar perquè la cosa no perillés, ja que l'enemic treballava sota mà. Tenia tota la raó del món.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/529209-una-republica-catalana-que-governa.html

22/04/12. L'últim acte de la República Catalana

3.   L'últim acte de la República Catalana

·         Setanta-vuit hores després de la proclamació, s'amortitzava el que ‘The Times' definia com “a republic in Catalonia”

·         Dura negociació per a la transformació en la Generalitat

17/04/12 - QUIM TORRA email protegit

“La llibertat és la dignitat, és vestir el nostre cos d'un esperit, i és donar una ànima a Catalunya. [...] És contribuir, per modestament que sigui, amb la nostra personalitat, a la pau del món i la perfecció de la humanitat. Totes les tradicions del nostre poble ens han llegat un testament que hem de complir. Rebutjar-lo seria la submissió i el vilipendi. Acceptar-lo serà la llibertat. Catalunya complirà els seus deures, costi el que costi”(Francesc Macià)

Carrasco i Formiguera tornaria a Barcelona amb els ministres que havien d'acabar de tancar l'acord (Fernando de los Ríos i els catalans Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d'Olwer). Després del vol en el trimotor, i del dinar a Palau, va començar la reunió. Segons abans, Macià declarava als periodistes: “Disposat a sacrificar fins on sigui possible els meus ideals, ja que el que aquí hem fet ha estat provisional i a reserva del que al seu moment digui el poble de Catalunya, la voluntat del qual acataré, com sempre.” Unes paraules sobre les quals haurem de tornar.

La llegenda ha parlat d'àrdues negociacions, centrades només en la transformació jurídica de la República Catalana en la Generalitat. Al meu parer, això ja estava embastat o, en qualsevol cas, semblava inevitable. No si s'intenta reconstruir la tarda del dia 17 a la llum dels pocs escrits que ens han arribat, de Serra i Moret i Domingo, sobretot, però també d'algunes declaracions de Nicolau d'Olwer, Carrasco hauria centrat les negociacions en:

1.       Ratificació de tots els acords presos durant aquells dies;

2.       Ratificació dels càrrecs nomenats;

3.       Funcionament d'un règim autònom català fins a l'aprovació de l'Estatut que presentaria Catalunya a les Corts, que d'entrada assumira les competències de les diputacions;

4.       Consideració del president Macià com a màxim representant de l'Estat a Catalunya, amb tots els honors;

5.        Oficialitat de la llengua catalana.

Ben aviat es formarien dos bàndols: De los Ríos i Domingo per un costat, i Campalans, Serra i Moret i Casanovas, de l'altre. Probablement, Nicolau d'Olwer no entraria a fons en la discussió i el president Macià romandria absent. La resta d'assistents, en l'estadi inicial de la discussió, no se significarien gaire.

En un determinat moment, Fernando de los Ríos, recolzat en un divan, persuasiu, suau, recordaria els acords del pacte de Sant Sebastià i la necessitat del consens per evitar torpedinar la República de tots, insistint en la denominació de “Generalitat” (idea que bé podria haver-li comentat mesos abans Rovira i Virgili, quan el va visitar a la presó, o el mateix Carrasco, com va afirmar en el judici de Burgos que el va condemnar a mort, o potser va ser Lluís Nicolau d'Olwer, l'únic dels presents estudiós de la història catalana).

Les negociacions avançarien amb moltes dificultats. El sector catalanista no voldria renunciar a l'estat català. Carrasco mentalment retornaria al 17 d'agost de 1930, a Sant Sebastià, quan després que ell, Aguadé i Malloll haguessin parlat, també semblava que estava a punt el trencament entre els republicans espanyols i els catalans. Però la sensació que hi havia massa en joc, que per primer cop en segles hi havia la possibilitat d'articular una vida conjunta respectuosa i plural entre les nacions d'Ibèria, les amistats comunes forjades en la lluita contra la dictadura de tants anys, el record de l'exili i de presó, etc. van anar fabricant l'acord. Aleshores sorgiria una altra dificultat, i el fet que explicaria que hi hagi hagut qui considerés Anguera de Sojo un dels més furibunds defensors de la República Catalana. Potser senzillament va ser que a l'hora d'anar concretant cada punt, Anguera deuria exigir les màximes garanties jurídiques.

Tant se val, la història no dirà mai què va passar. L'únic cert és que 78 hores després de la proclamació de la República Catalana de Macià ja s'havia amortitzat aquell titular amb què The Times saludava els seus lectors: “A republic in Catalonia.” Però també és igualment cert que s'assolia un pacte bilateral d'igual a igual, que lligava la sort de la República a l'autonomia catalana. I a la inversa.

No són les paraules del president amb les quals assegurava que havia fet el sacrifici més important de la seva vida la imatge que hauria de quedar, sinó aquella taca de tinta a la seva camisa –ell, sempre tan elegant– que la seva filla Maria mai no va oblidar quan el seu pare li va fer un petó a la sortida de la reunió.

Va trair, Macià? “La llibertat de Catalunya ha d'ésser obra d'un profund capgirament que elimini els elements que li són hostils: monarquia, institucions i organismes conservadors i reaccionaris. I només serem lleials a l'esperit i a la tàctica alliberadora actuant amb feréstega intransigència en defensa de les llibertats integrals de Catalunya...”, proclamava el seu partit, Estat Català, el febrer de 1931, després de tants anys de lluita sorda i constant. Al cap només de menys d'un mes i mig proclamava la República Catalana. Tenia 72 anys.

Sempre un pla, sempre un objectiu, sempre un enemic. Aquesta és l'única manera per seguir-lo i no perdre'ns en el camí: Política en majúscules:

·         L'estratègia és l'alliberament de la pàtria,

·         la tàctica consistirà a utilitzar tots els mitjans a l'abast,

·         l'enemic, Espanya.

Quin altre catalanista ha tingut un full de ruta més clar?

Mentre els altres somniaven en l'encaix impossible amb Espanya, Macià aconseguia tocar la independència amb la punta dels dits i la posava a l'abast del poble català. Aquella tension vers le but (‘tensió vers el blanc') amb què Carner-Ribalta el va definir. No va deixar mai d'“avançar cap al blanc, cap a la independència” conscient que era l'única carta que el nostre país tenia per sortir del laberint, però no la vam saber jugar. No va deixar mai d'afirmar un cop i un altre que tenia fe en el poble de Catalunya, però el poble de Catalunya no va saber tenir fe en si mateix. En paraules de Rossell i Vilar: “En la naturalesa, com en la política, res es fa de franc; tot s'ha de guanyar. No vàrem poder guanyar-nos la República Catalana i ens haguérem de conformar amb el govern de la Generalitat.” Macià, simplement, va acatar el manament del poble. Per això la crònica de la República Catalana és la crònica bellíssima d'un fracàs. Del nostre fracàs.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/529836-lultim-acte-de-la-republica-catalana.html

Joan A. Forès

Reflexions