Benvolguts,
El Temps d’aquesta setmana fa un gran desplegament amb Editorial i diversos reportatges sobre infraestructures ferroviàries a Catalunya. Un cop llegit et reafirmes en la opinió que la merda d’estatut que tenim no val una puta ídem!
Catalunya té un estatut que no ha rebut el traspàs d’infraestructures ferroviàries de cap mena, que no ha rebut el traspàs de ports, ni d’aeroports, ni de carreteres, ni d’autovies. Ni de les costes que continuen sent de l’Estat. Però tampoc d’infraestructures hospitalàries. Catalunya gestiona els hospitals, però la titularitat continua sent de l’Estat. Ni els han traspassat la justícia. I hi ha els Mossos però hi continua havent guàrdia civil i grisos i policia secreta i espies, i infiltrats, etc. I segurament tampoc no ha rebut els traspassos d’altres infraestructures que quan arribi el moment ens adonarem que no són nostres...
L’estat no li permet gestionar a Catalunya gairebé res, i del que li permet gestionar no li subministra els diners. I tots els governs que hem tingut, després de mesos i mesos, anys i anys d’anar i venir de Madrid sense parar (sinó de què es nodriria el pont aeri o RENFE?), tornen tot d’una amb un somriure d’orella a orella i ens etziben: Hem triomfat! Som els millors! Ja hem aconseguit que ens traspassessin això o allò. Però quan es giren veiem que porten una enorme llufa que els arrossega per terra. Els han enganxat la llufa sense que se n’adonessin? En aquest cas són tontos del tot. O sabien que portaven la llufa, però al cap i a la fi era l’únic que podien ensenyar...
Avui copio íntegrament l’Editorial. Demà seguirem amb altres articles interessants!
Editorial del Temps. Número 1410 del 21 de juny del2011.
Els ferrocarrils han estat, durant aquestes darreres dècades, un objecte d’atenció preferent per part de l’estat espanyol.
Les iniciatives referents a aquestes infraestructures han marcat la voluntat política profunda de l’administració de Madrid, i han estat una de les accions transversals que no han canviat, tant si la Moncloa era ocupada pel PSOE com pel PP.
Aquesta política d’estat ha girat entorn de dos eixos. El primer, el TGV, una infraestructura costosíssima que va començar amb una línia emblemàtica per a enllaçar Madrid i Sevilla, la capital amb el feu meridional que havia fet possible que una generació de joves socialistes accedís a quotes de poder impensables ben pocs anys enrere. El PSOE feia ostentació de modernitat i diner públic amb una operació purament simbòlica, que no connectava amb la xarxa internacional i quedava fora del trànsit de viatgers entre Madrid i Barcelona.
Aquesta xarxa va anar estenent-se en anys posteriors sota el criteri general de connectar Madrid amb totes i cadascuna de les províncies i deixant de banda itineraris més lògics, com ara l’eix mediterrani. L’Espanya radial, la del quilòmetre zero de la Puerta del Sol, s’imposava rotundament a través dels excedents d’un estat que rebia fons europeus i, a més, obtenia grans quantitats de diner públic del drenatge de les economies dels Països Catalans. Això, en un context d’expansió econòmica indeturable, gràcies a un big bang immobiliari de dimensions extraordinàries.
Aquesta aposta de l’estat no s’ha aturat ni tan sols en un moment de contracció severa de l’economia. De fet, es mantenen les planificacions que portaran les línies de gran velocitat a indrets que ho necessiten tan poc com Galícia o Extremadura. El símbol de l’Espanya moderna no necessita passatgers, només voluntat.
L’altre gran front ha estat el de les línies de rodalia. L’estat ha fet una inversió de gran volum en la xarxa metropolitana de Madrid. Allà, s’hi ha modernitzat i ampliat el servei, fins al punt que es tracta d’un dels millors sistemes de transport urbà d’Europa. Això, en contrast amb Barcelona i València, que mantenen unes línies totalment obsoletes que causen avaries constants i una veritable tortura en els soferts usuaris.
Per això és imprescindible que s’aturin les inversions en la xarxa de gran velocitat i, per contra, s’inverteixi urgentment en les de rodalia de fora de Madrid. I si això inclou un canvi de titularitat de la companyia ferroviària, millor. No hi ha cap decisió més justificada que aquesta.
Aquesta política d’estat ha girat entorn de dos eixos. El primer, el TGV, una infraestructura costosíssima que va començar amb una línia emblemàtica per a enllaçar Madrid i Sevilla, la capital amb el feu meridional que havia fet possible que una generació de joves socialistes accedís a quotes de poder impensables ben pocs anys enrere. El PSOE feia ostentació de modernitat i diner públic amb una operació purament simbòlica, que no connectava amb la xarxa internacional i quedava fora del trànsit de viatgers entre Madrid i Barcelona.
Aquesta xarxa va anar estenent-se en anys posteriors sota el criteri general de connectar Madrid amb totes i cadascuna de les províncies i deixant de banda itineraris més lògics, com ara l’eix mediterrani. L’Espanya radial, la del quilòmetre zero de la Puerta del Sol, s’imposava rotundament a través dels excedents d’un estat que rebia fons europeus i, a més, obtenia grans quantitats de diner públic del drenatge de les economies dels Països Catalans. Això, en un context d’expansió econòmica indeturable, gràcies a un big bang immobiliari de dimensions extraordinàries.
Aquesta aposta de l’estat no s’ha aturat ni tan sols en un moment de contracció severa de l’economia. De fet, es mantenen les planificacions que portaran les línies de gran velocitat a indrets que ho necessiten tan poc com Galícia o Extremadura. El símbol de l’Espanya moderna no necessita passatgers, només voluntat.
L’altre gran front ha estat el de les línies de rodalia. L’estat ha fet una inversió de gran volum en la xarxa metropolitana de Madrid. Allà, s’hi ha modernitzat i ampliat el servei, fins al punt que es tracta d’un dels millors sistemes de transport urbà d’Europa. Això, en contrast amb Barcelona i València, que mantenen unes línies totalment obsoletes que causen avaries constants i una veritable tortura en els soferts usuaris.
Per això és imprescindible que s’aturin les inversions en la xarxa de gran velocitat i, per contra, s’inverteixi urgentment en les de rodalia de fora de Madrid. I si això inclou un canvi de titularitat de la companyia ferroviària, millor. No hi ha cap decisió més justificada que aquesta.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada