Benvolguts,
L’autora a
través de les anècdotes de Laia Films i del Comisariat de Propaganda de la
Generalitat de Catalunya explica els avatars de la guerra d’Espanya contra
Catalunya. És així que, a partir d’una exhaustiva recerca documental que es fa present
a través de la capacitat narrativa de l’autor,
hi apareix la confrontació entre anarquistes i comunistes, la vida al
front i la rereguarda, la il·lusió i les decepcions revolucionaries,
les fidelitats ideològiques i les traïcions, la confiança en la victòria i
els perquès de la derrota.
Un
llibre més, complementari de molts altres llibres sobre la guerra que Catalunya
va perdre i Espanya va guanyar. I encara ells manen i nosaltres intentem
sobreviure!
Vegem l’article:
25 agost 2019 17.11 h
MIRADOR
La Catalunya
bombardejada pels feixistes
IMMA MERINO
Renoir va definir
Joan Castanyer com “un català tot rodó, incorregible poeta i somniador
inefable”
Quan vaig arribar, una mica tard a causa del
trànsit, a la presentació del llibre Laya Films i el cinema a Catalunya durant la Guerra Civil, al
teatre cinema de Palafrugell, Esteve Riambau parlava de Joan Castanyer,
pintor, escenògraf i cineasta que, nascut a Blanes l’any 1903, va
passar bona part de la seva vida a París, on va arribar de jove per
participar de l’efervescència cultural i artística i d’on va tornar com
a exiliat després de la Guerra Civil espanyola. Riambau, autor del llibre publicat per L’Avenç, en parlava
a propòsit del fet que Joan Castanyer (Jean Castanier, per als francesos)
va ser el coordinador de Laya Films, la
secció de cinema del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya
dirigit per Jaume Miravitlles. Aquest va demanar a Castanyer
que tornés a Catalunya sabent que, sent un home d’esquerres, havia adquirit
a França una gran experiència en el món del cinema, sobretot a través de la
seva col·laboració en els decorats de films de Jean Renoir.
No sé quantes coses més va explicar Riambau de
Joan Castanyer a Palafrugell, però en el seu llibre se’n poden llegir
moltes, com ara que Renoir va definir-lo com “un
català tot rodó, incorregible poeta i somniador inefable que passava la
major part del seu temps emborratxant-se a l’aire de les perifèries parisenques”.
Amic de Buñuel i de Picasso, a qui tant va adreçar cartes entusiastes
mentre coordinava Laya Films, convençut de col·laborar en un cinema
al servei del poble, com peticions d’auxili quan va emprendre l’exili
vivint en la misèria. Transmetent una fascinació fàcilment compartible,
com exemplifico jo mateixa, Riambau li dedica moltes pàgines en un llibre
que, com va comentar l’historiador Joaquim Nadal en la presentació a
Palafrugell, conté els relats biogràfics dels participants (siguin principals
o secundaris) en una història en què, a propòsit del cinema, s’aborda la Guerra
Civil a Catalunya. És així que, a partir d’una
exhaustiva recerca documental que es fa present a través de la capacitat
narrativa de l’autor, hi apareix la confrontació
entre anarquistes i comunistes, la vida al front i la rereguarda, la
il·lusió i les decepcions revolucionaries, les fidelitats ideològiques
i les traïcions, la confiança en la victòria i els perquès de la derrota.
Com en altres ocasions en què s’ha presentat aquest
llibre del director de la Filmoteca de Catalunya, a Palafrugell,
en un acte impulsat per la biblioteca de la localitat i en què també va
participar l’activista cultural Guillem Terribas, es van projectar
diverses mostres de la producció de Laya Films. La selecció va
començar amb noticiaris, que complien una funció informativa, i va continuar
amb un film rodat als entorns de Palafrugell: Tapers de la costa, un dels documentals
dirigits per Ramon Biadiu amb la idea de mostrar com, malgrat la guerra i
l’amenaça del feixisme, es conservaven intactes la vida civil i les tradicions
artesanals, com ara la indústria del suro. Només
podia ser al final que es mostressin les imatges de Catalunya màrtir/Le Martyre de la Catalogne,
en què, amb Jaume Miravitlles com a narrador, hi ha imatges esfereïdores dels
morts (entre què moltes criatures) i de la destrucció dels edificis a
causa dels bombardejos de l’aviació alemanya i italiana. Un film per conscienciar i demanar ajuda a la
comunitat internacional amb imatges semblants a tantes d’actuals que,
difoses amb les mateixes intencions, commouen sense que siguem capaços de
provocar una intervenció en conseqüència. Tanmateix, per molt que hàgim vist
tantes imatges d’horrors reals, diria que el centenar d’espectadors vam
quedar consternats. Són imatges que s’haurien d’haver vist i difós més per no oblidar com Franco va guanyar
la guerra amb els crims dels seus aliats feixistes.
Imma Merino
Joan A.
Forès.
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada