02/03/12. Per terra mar i aire. Espanya ofega les ambaixades catalanes

Benvolguts,

 Continuem amb la saga del “Per terra, mar i aire”.

Els diaris diuen que el Gobierno vol fusionar les delegacions catalanes a l’estranger o sigui diluir-les en el gran magma de les ambaixades espanyoles. Esperem que aquest sigui un llistó que el govern Mas no deixi ultratraspassar!

Espanya ofega les ambaixades catalanes

Ara es vol fusionar les ambaixades autonòmiques amb les espanyoles sense tenir en compte la rendibilitat que puguin tenir:

El Ejecutivo exige a las comunidades que integren sus oficinas comerciales en la red nacional.

Ahir el diari econòmic Expansión ens delectava amb una gran notícia: el govern espanyol vol fusionar les ambaixades autonòmiques amb les de l’Estat per a reduir costos i evitar “duplicitat”. Segons el govern espanyol, les ambaixades autonòmiques a l’estranger suposen un dispendi que a l’actualitat no es pot permetre l’Estat. El que no menciona, però, és el dispendi que suposen les ambaixades espanyoles.

El cos de diplomàtics espanyols acomodats es pot gastar 50.000 euros en una piscina a la delegació espanyola de l’Aràbia Saudita o 6 milions d’euros en la nova residència de l’ambaixador al Marroc. En canvi, és una despesa excessiva gastar 2 milions d’euros en les delegacions catalanes que tenen una gran rendibilitat econòmica.

Segons Expansión, Catalunya i Andalusia són les úniques comunitats autònomes que s’han oposat a la mesura. I, de fet, la il·lustració que fa el rotatiu es basa en xifres errònies. Segons explica, hi ha més de 40 oficines catalanes a l’estranger gestionades per ACC1Ó, l’organisme català de promoció exterior. Només cal anar al mapa de l’organisme per comprovar que la xifra és de 33 oficines. A més delegacions del Govern només són cinc: Nova York, Londres, Berlín, París i Brussel·les.

Així doncs, la potenciació de la “marca España” requereix eliminar qualsevol marca autonòmica, per més rendible que sigui. Les exportacions catalanes s’han vist reforçades per la presència de delegacions. Les xifres –veritables– parlen per sí soles. A França, les exportacions es mouen en 8.500 milions; a Alemanya, en uns 4.500 i als Estats Units, en uns 1.110. Per tant, absorbir les delegacions autonòmiques és en benefici de la “unitat d’Espanya”, més que en benefici de l’economia.

Vegeu la notícia completa a: Notícia a 'Expansión' sobre les ambaixades(PDF, 185.37 KB). En l’Expansión a la mateixa plana hi ha dues notícies: L’absorció de les “ambaixades” i la Unificació dels carnets sanitaris, aquest últim amb un concepte que deu està mal expressat:

·         Otras medidas de cohesión que se van a impulsar es la eliminación de las fronteras sanitarias entre regiones y la historia clínica digital.

Suposo que no volen suprimir sinó “unificar grandificar i liberar” com en la dictadura, sinó que deu voler dir que “para que nos entendamos todos” els historials dels pacients que estiguin escrits en lengua no nacional, s’hauran de refer i continuar en lengua nacional!

Ja en sentirem a parlar...

http://www.directe.cat/noticia/189409/espanya-ofega-les-ambaixades-catalanes

Joan A. Forès

Reflexions

25/06/11. Tres plans Marshall per Espanya provinents d'Europa i una torna d'un Pla Marshall cada 6 anys provinent de Catalunya

Benvolguts,

Enric Juliana escrivia el 13 de març a La Vanguàrdia un article de nom Tres plans Marshall per Espanya, que cal comentar i analitzar, ja que a efectes comparatius amb els pressupostos de la Generalitat d’enguany i l’esmena a la totalitat d’aquests pressupostos presentada per Solidaritat complementen amb escreix el coneixement dels procediments de l’estat. El mapa explica el repartiment, amb un estrany criteri, dels ajuts europeus:

·         La meitat assignat a la meitat sud d’Espanya

·         Una quarta part al Nord-oest

·         Una cinquena part a l’est (Catalunya, País Valencià, Múrcia i Balears)

·         La resta a la Cornisa Cantàbrica

El repartiment sembla caòtic, però no ho és. “Està atado y bien atado”. Només una cinquena part dels ajuts han anat a l’est mediterrani que té la meitat de la població i genera més de la meitat del PIB de l’estat però que no ha servit ni per implantar-hi  un Corredor Ferroviari Mediterrani ni una xarxa d’autovies gratuïtes que ajudin a augmentar la productivitat de la zona, ja que el disseny global i el repartiment ve de Madrid. Les quatre cinquenes parts han anat al Sud, Nord i Nord-oest que en els 20 anys d’ajuts no s’han industrialitzat com hauria calgut sinó que només han vist com els regalaven autovies (radials) i xarxa de TGVs (radials) que com hem demostrat moltes vegades sempre seran infrautilitzats, fins que en la fallida que tard o d’hora s’esdevindrà siguin cedits a multinacionals de serveis per un preu de saldo.  Per tant repartiment de recursos que sembla caòtic però no ho és. Ha servit per satisfer la megalomania de Madrid i no s’ha invertit en funció de l’esperat retorn de la inversió, sinó per motius diferents, polítics, de clientelisme, etc.

España ha recibido de Europa más de 120.000 millones de euros, con énfasis en Andalucía

Uns quants tasts:

“Tres planes Marshall. España ha recibido de Europa una suma de dinero tres veces superior a lo que supuso el plan ideado en 1947 por el secretario de Estado norteamericano, general George Marshall, para ayudar a la reconstrucción de los países europeos después de la Segunda Guerra Mundial y bloquear el avance de la influencia soviética. España ha percibido más de 120.000 millones de euros desde su ingreso en la Comunidad Económica Europea en 1985, frente a los 12.841 millones de dólares que Estados Unidos transfirió a los gobiernos de Europa occidental entre 1947 y 1951, con la única excepción de España y los pequeños estados de Andorra, Liechtenstein y San Marino. Tres veces más si actualizamos el valor de la divisa estadounidense en la posguerra.”

 Mr. Marshall pasó de largo y dejó a Pepe Isbert con un palmo de narices en la plaza mayor de Villar del Río. Cuarenta años después –la unidad de tiempo del franquismo–, llegó la hora del resarcimiento. La hora del Gran Drenaje. Un acontecimiento único en Occidente. “España se ha convertido en el país del mundo que históricamente más se ha beneficiado de una corriente de solidaridad proveniente de otros países”, escriben los economistas José Luis González Vallvé y Miguel Ángel Benedicto Solsona en La mayor operación de solidaridad de la historia (Plaza y Valdés, 2007), la crónica mejor documentada sobre el efecto de las ayudas comunitarias en una España deseosa de bienestar, que en junio de 1985, fecha de ingreso en la CEE, apenas alcanzaba el 68% de la renta per europea.

 Tres planes Marshall. Más de treinta veces el dinero que recibió Alemania Occidental (1.440 millones de dólares) para que pudiese levantar cabeza. Una ayuda gigantesca que se ha concentrado, de manera preferente, en la España meridional, en la meseta castellana y en Galicia.

  “ Sigue el abogado defensor español. Hemos aportado más de cuarenta millones de consumidores al mercado europeo. Y hoy tenemos un país con excelentes infraestructuras: autovías libres de peaje (excepto en Catalunya, en Levante y en el corredor del Ebro), la mayor red de alta velocidad ferroviaria del mundo, parques tecnológicos y logísticos en cada esquina... Han sido unos años extraordinarios. El excelente drenaje de los fondos europeos ha legitimado la España de las autonomías, un federalismo camuflado que en los próximos años será retocado y uniformizado por dentro sin tocar la fachada. Y hemos consagrado el Gran Madrid. Observen el mapa. Qué finura: modestia en las ayudas recibidas de manera directa y un chorro de dinero repartido aquí y allá para ampliar los mapas radiales de carreteras y ferrocarriles. Un salto de gigante para el centro y sus empresas constructoras. Les pondré un ejemplo, uno sólo: los túneles del Guadarrama, una de las mayores obras de ingeniería acometidas en Europa en los últimos años, dos túneles de 28,4 kilómetros imprescindibles para llevar el AVE a Galicia, a Oviedo, a Santander y al País Vasco, han costado 1.219 millones de euros y han sido financiados en un 85% por los Fondos de Cohesión europeos”.

Aquest article es va complementar amb la carta de Xavier Llach, lector de La vanguardia de títol Pla Marshall català:

“A l´interessantíssim article "Tres planes Marshall" (13/ III/ 2011), Enric Juliana compara les aportacions de la Comissió Europea a Espanya amb el pla Marshall -Espanya rebé d´Europa entre 1985 i 2011 l´equivalent a tres plans Marshall-. Si aquesta comparació la fem amb l´aportació de Catalunya als diners públics espanyols, que no tornen, resulta que cada sis anys fem donació d´un pla Marshall. Si aventurem que el dèficit té, com a mínim, un històric de trenta anys, resulta que al llarg de la democràcia hem regalat cinc plans Marshall a Espanya. Ara per ara les preguntes són: fins quan la nostra generositat? A canvi de què? Qui la decideix? Es publiquen les dades anualment?”

Joan A. Forès

Reflexions