20/02/12. Catalunya en Estat d'Emergència

Benvolguts,

Per primer cop comentem un apunt del Bloc de Miqui Mel.

Diumenge, 19.2.2012. 11:00 h

Miqui Mel. Catalunya en Estat d'Emergència

 La disjuntiva no és pas que Espanya no sigui com Anglaterra, sinó que Artur Mas no és com l'Alex Salmond, i CiU no és l'SNP...

L’autor es mira la situació des de Londres i per tant li dóna perspectiva per veure el bosc i no només els arbres. Presenta la situació amb molta claredat, fa advertiments, dóna molts consells i molt clars:

·         Estem en situació d'emergència...

·         Les vergonyes del pacte pressupostari del Govern amb el PP són encara més visibles...

·         El sobiranisme retòric -abans de botifarrada i ara d'entrevista en paper de diari europeu- no traurà la ciutadania del pou...

·         Desconcerta haver de contemplar un 'lliurament progressiu de les armes' ...

·         És absurd reforçar el paper dels qui entenen Catalunya com una simple mamella, un apèndix administratiu de l'Estat...

·         Catalunya és un país minvant. S'empetiteix a marxes forçades des de la sentència contra l'Estatut...

·         'Qui fa una cosa que no ha decidit perquè no té cap més remei no lidera res'...

·         Mas va a remolc i la societat civil amenaça d'avançar-lo...

·         Re-negociant qüestions ja pactades o establertes per llei (tal com explicàvem ahir del mite de Síssif o del dia de la marmota)...

·         La situació és tant dramàticament regressiva...

·         El Govern no pot continuar mirant cap un altra banda...

·          Aquesta Catalunya és inviable i el President ho sap...

·         Quan més dilati la qüestió del 'pacte fiscal' més coll amunt se li farà plantejar-ho...

·         És hora de canviar el rumb i la responsabilitat és de tots...

·         Hi ha alternatives. Cal prendré mesures urgentment...

o   Cal cercar el més ample consens país endins, que significa establir lleialtats a prova de foc en els grans temes -les línies vermelles nacionals- amb ERC i SI (i ICV en allò que vagi més enllà del que és estrictament ideològic) a l'espera de que el PSC re-defineixi el seu paper...

o   Per altra, no defugir la inevitable confrontació amb Madrid per més temps...

o   S'ha de lluitar per l'agència tributària, per una finestra única pròpia, pel foment de l'emprenedoria, la llei de referèndums, multiplicar les potencialitats de l'exportació i del sector turístic, cal re-orientar la mirada als mercats en expansió amb noves delegacions, ser agosarats en la guerra per la gestió dels aeroports i un llarg etc.

o   Les situacions d'emergència requereixen d'actituds radicals...

o   Sense polítiques de creixement ni aquest ni cap altre país podrà sortir ben parat de la crisi...

o   Sense gestionar tots els (ara disminuïts) recursos propis aquestes polítiques no són possibles...

o   El rellotge no s'atura capità.

Londres, 18 de Febrer 2012.

La reflexió que més m’ha agradat és la que fa la comparació amb Escòcia:

La disjuntiva no és pas que Espanya no sigui com Anglaterra, sinó que Artur Mas no és com l'Alex Salmond, i CiU no és l'SNP...

http://in.directe.cat/miquimel/blog/7413/catalunya-en-estat-demergencia

Llegiu-vos l’apunt complet si us vaga...

Joan A. Forès

Reflexions

22/01/12. Els articles d’opinió són la meva il•lusió!

Benvolguts,

Ja sabem que en els diaris hi ha dues menes d’informació: les notícies d’agència o de redactors lliures i els articles d’opinió. Les notícies són més o menys neutres i només cal saber d’on venen per a filtrar-les i interpretar-les correctament. Les notícies no t’acostumen a donar massa sorpreses. En canvi els articles d’opinió solen provocar una sorpresa darrera d’una altra. Et fan obrir els ulls a temes que podria ser que mai no hi haguessis caigut. Vaja que són un plaer...

Quan jo era jove i practicava l’escoltisme, quan anàvem de campament cantàvem una cançó que feia: “les feines de la cuina són la meva il·lusió...”. Doncs ara que soc més gran sovint canto: “els articles d’opinió són la meva il·lusió!”

I és que són una delícia molts dels articles d’opinió que trobo en els diaris.

Avui, només en l’Avui n’hi ha 7 o 8 de deliciosos. En comento 3:

1.       Peatge. Article de Lluís Martínez. Proposta del lobby de constructors per posar peatges a tot l’estat (única forma de garantir el manteniment!). Per si no ho sabíem hi ha lobbies per tot arreu... Ja ja ho he proposat vàries vegades en les meves Reflexions! I hi afegeixo carreteres de tota mena i camins de carro si en queden...

http://reflexionsjafores.blogspot.com/2011/07/140711-autopistes-carreteres-camins-de.html

Uns tasts:

La proposta de la CEOE, i més exactament, la proposta del lobby dels grans constructors d'obres públiques de la CEOE, és que s'implanti un peatge en totes o en bona part de les autovies espanyoles

Bé, les autovies. La CEOE pensa que el peatge ajudaria a mantenir les infraestructures i a fer-ne de noves (que d'això es tracta, al capdavall), però sense augmentar el dèficit públic. El missatge sembla clar: per sortir de la crisi, o ciment o res. Visca i bravo.

Només hi ha un fet que fa que la CEOE dubti. Com ha passat a Portugal, decretar un peatge sobre les autovies espanyoles seria una mesura enormement impopular. Els transportistes i els particulars clamarien a cel. No ho troben sensacional? A Espanya no agradaria pagar peatge per circular. I a Catalunya, sí? A veure si aquest serà el nostre autèntic fet diferencial.

2.     Cameron-Salmond. Article de Matthew Tree. Cameron ataca i Salmond posa les coses al seu lloc o com en els països civilitzats els petits poden oposar-se a les preteses arbitrarietats dels grans. Amb una frase lapidària de Fraga

Uns tasts:

El meu amic Max –que, tot i tenir un pare escocès i uns germans ídem, mai no ha estat especialment interessat en la independència d'Escòcia (potser perquè va néixer a l'Índia i viu a Londres)– em va ben sorprendre fa quatre dies en qualificar Alex Salmond, el primer ministre independentista d'Escòcia, de “polític refotudament brillant”.

La raó de tant entusiasme raïa en la reacció recent de Salmond quan el seu homòleg anglès, David Cameron, fa una setmana, si fa no fa, va intentar imposar tota mena de condicions al referèndum escocès per la independència que tindrà lloc el 2014. En unes declaracions a la ràdio nacional irlandesa, a Dublín, Salmond va ser prou contundent: “De tant en tant, els líders dels països poderosos no poden resistir-se a la temptació d'intimidar els països petits, com els irlandesos deveu recordar bé.”

Fins i tot tres periodistes influents d'un diari londinenc –The Guardian, l'equivalent anglès de l'autodenominada “edición nacional” d'El País, per entendre'ns– acaben de criticar (13/1) la prepotència “colonialista” de Cameron i estan d'acord que si Escòcia vol ser independent té tot el dret de ser-ho (cosa que dos d'ells, a més a més, consideren tan probable com desitjable). Potser els ha influït la claredat dels objectius indicats al web del Partit Nacionalista Escocès:

·       “Suècia té unes baixes per maternitat i paternitat excepcionalment generoses;

·       Noruega té un fons de pensions de 310,000 milions d'euros;

·       Dinamarca és el pioner mundial en energia eòlica.

I què tenen en comú? Tots són uns estats petits i independents.” La racionalitat, per fi. Una alternativa ben realista davant el futur poc esperançador que ens espera.

O això, o bé tots estarem condemnats a continuar pertanyent a uns estats europeus ja anacrònicament sobredimensionats en què la mentalitat subjacent es podria resumir, posem per cas, en la frase ja famosa del senyor Manuel Fraga, amollada cap al final de la seva vida més llarga que un dia sense pa: “Habría que ponderar a los nacionalistas colgándolos de algun sitio.”

3.     Foment, de nou. Joan Rueda. Un dels nostres temes recurrents. La manca d’inversions de l’estat a Catalunya

Uns tasts:

Aquest dijous, un rodalies i un Talgo van topar al túnel del Clot. Un fet que ja s'havia produït ara fa un any. En els dos casos, sortosament, les conseqüències físiques han estat menors amb només una quarantena de ferits. La causa? Segurament un error humà. Sí, segurament, però provocat pel fet que els maquinistes han de conduir els trens de rodalies en aquest tram del túnel del Clot a cegues. A cegues, perquè un senyal els indica que tenen un tren al davant però no saben on és i han de veure'l dins d'un túnel i en un revolt... Tot plegat, estrany en un moment en què els trens d'alta velocitat o els metros tenen conducció automàtica i alguns ja circulen sense conductor. I és que sempre anem a parar al mateix: la falta d'inversió de Foment a la xarxa catalana de rodalies.

Crec que era a l’Esquella de la Torratxa de principis dle segle XX que hi havia un acudit escaient: Dos nens de bolquers que són portats per les seves dides respectives estan conversant. L’un és més escanyolit que l’altre i es queixa: Noi, la meva dida té molt poca llet, crec que li dona gairebé tota al soldat...

Hi veieu analogies?

Joan A. Forès
Reflexions