22/01/12. Els articles d’opinió són la meva il•lusió!

Benvolguts,

Ja sabem que en els diaris hi ha dues menes d’informació: les notícies d’agència o de redactors lliures i els articles d’opinió. Les notícies són més o menys neutres i només cal saber d’on venen per a filtrar-les i interpretar-les correctament. Les notícies no t’acostumen a donar massa sorpreses. En canvi els articles d’opinió solen provocar una sorpresa darrera d’una altra. Et fan obrir els ulls a temes que podria ser que mai no hi haguessis caigut. Vaja que són un plaer...

Quan jo era jove i practicava l’escoltisme, quan anàvem de campament cantàvem una cançó que feia: “les feines de la cuina són la meva il·lusió...”. Doncs ara que soc més gran sovint canto: “els articles d’opinió són la meva il·lusió!”

I és que són una delícia molts dels articles d’opinió que trobo en els diaris.

Avui, només en l’Avui n’hi ha 7 o 8 de deliciosos. En comento 3:

1.       Peatge. Article de Lluís Martínez. Proposta del lobby de constructors per posar peatges a tot l’estat (única forma de garantir el manteniment!). Per si no ho sabíem hi ha lobbies per tot arreu... Ja ja ho he proposat vàries vegades en les meves Reflexions! I hi afegeixo carreteres de tota mena i camins de carro si en queden...

http://reflexionsjafores.blogspot.com/2011/07/140711-autopistes-carreteres-camins-de.html

Uns tasts:

La proposta de la CEOE, i més exactament, la proposta del lobby dels grans constructors d'obres públiques de la CEOE, és que s'implanti un peatge en totes o en bona part de les autovies espanyoles

Bé, les autovies. La CEOE pensa que el peatge ajudaria a mantenir les infraestructures i a fer-ne de noves (que d'això es tracta, al capdavall), però sense augmentar el dèficit públic. El missatge sembla clar: per sortir de la crisi, o ciment o res. Visca i bravo.

Només hi ha un fet que fa que la CEOE dubti. Com ha passat a Portugal, decretar un peatge sobre les autovies espanyoles seria una mesura enormement impopular. Els transportistes i els particulars clamarien a cel. No ho troben sensacional? A Espanya no agradaria pagar peatge per circular. I a Catalunya, sí? A veure si aquest serà el nostre autèntic fet diferencial.

2.     Cameron-Salmond. Article de Matthew Tree. Cameron ataca i Salmond posa les coses al seu lloc o com en els països civilitzats els petits poden oposar-se a les preteses arbitrarietats dels grans. Amb una frase lapidària de Fraga

Uns tasts:

El meu amic Max –que, tot i tenir un pare escocès i uns germans ídem, mai no ha estat especialment interessat en la independència d'Escòcia (potser perquè va néixer a l'Índia i viu a Londres)– em va ben sorprendre fa quatre dies en qualificar Alex Salmond, el primer ministre independentista d'Escòcia, de “polític refotudament brillant”.

La raó de tant entusiasme raïa en la reacció recent de Salmond quan el seu homòleg anglès, David Cameron, fa una setmana, si fa no fa, va intentar imposar tota mena de condicions al referèndum escocès per la independència que tindrà lloc el 2014. En unes declaracions a la ràdio nacional irlandesa, a Dublín, Salmond va ser prou contundent: “De tant en tant, els líders dels països poderosos no poden resistir-se a la temptació d'intimidar els països petits, com els irlandesos deveu recordar bé.”

Fins i tot tres periodistes influents d'un diari londinenc –The Guardian, l'equivalent anglès de l'autodenominada “edición nacional” d'El País, per entendre'ns– acaben de criticar (13/1) la prepotència “colonialista” de Cameron i estan d'acord que si Escòcia vol ser independent té tot el dret de ser-ho (cosa que dos d'ells, a més a més, consideren tan probable com desitjable). Potser els ha influït la claredat dels objectius indicats al web del Partit Nacionalista Escocès:

·       “Suècia té unes baixes per maternitat i paternitat excepcionalment generoses;

·       Noruega té un fons de pensions de 310,000 milions d'euros;

·       Dinamarca és el pioner mundial en energia eòlica.

I què tenen en comú? Tots són uns estats petits i independents.” La racionalitat, per fi. Una alternativa ben realista davant el futur poc esperançador que ens espera.

O això, o bé tots estarem condemnats a continuar pertanyent a uns estats europeus ja anacrònicament sobredimensionats en què la mentalitat subjacent es podria resumir, posem per cas, en la frase ja famosa del senyor Manuel Fraga, amollada cap al final de la seva vida més llarga que un dia sense pa: “Habría que ponderar a los nacionalistas colgándolos de algun sitio.”

3.     Foment, de nou. Joan Rueda. Un dels nostres temes recurrents. La manca d’inversions de l’estat a Catalunya

Uns tasts:

Aquest dijous, un rodalies i un Talgo van topar al túnel del Clot. Un fet que ja s'havia produït ara fa un any. En els dos casos, sortosament, les conseqüències físiques han estat menors amb només una quarantena de ferits. La causa? Segurament un error humà. Sí, segurament, però provocat pel fet que els maquinistes han de conduir els trens de rodalies en aquest tram del túnel del Clot a cegues. A cegues, perquè un senyal els indica que tenen un tren al davant però no saben on és i han de veure'l dins d'un túnel i en un revolt... Tot plegat, estrany en un moment en què els trens d'alta velocitat o els metros tenen conducció automàtica i alguns ja circulen sense conductor. I és que sempre anem a parar al mateix: la falta d'inversió de Foment a la xarxa catalana de rodalies.

Crec que era a l’Esquella de la Torratxa de principis dle segle XX que hi havia un acudit escaient: Dos nens de bolquers que són portats per les seves dides respectives estan conversant. L’un és més escanyolit que l’altre i es queixa: Noi, la meva dida té molt poca llet, crec que li dona gairebé tota al soldat...

Hi veieu analogies?

Joan A. Forès
Reflexions