Benvolguts,
Aquest diumenge hem anat a veure l’exposició La maleta mexicana. El redescobriment dels negatius de la Guerra Civil Espanyola de Capa, Chim y Taro al MNAC.
És digna de veure! Els francesos dirien À ne pas manquer!
Hi ha gravació àudio de cada ambient de les sales. Introdueix els tres repòrters: Robert Capa, Chim i Gerda Taro, tots tres jueus, que fugin del nazisme dels seus països respectius es fan amics a Paris en els anys 30 i quan els feixistes espanyols es revolten i comença la guerra a Espanya se’n van tots a fer de repòrters de guerra, només a les files republicanes. És el primer fotoperiodisme de guerra. Ho tenen ben organitzat ja que viatgen sovint a Paris i la revista Regards els publica les fotos de guerra. A l’exposició hi ha les fotos, algunes ampliades i la majoria en mida de negatiu, hi ha també moltes portades de la revista Régards entre d’altres. Desgraciadament la repòrter Gerda Taro, a més companya sentimental de Robert Capa, mor en un desgraciat accident de trànsit, en el xoc d’un cotxe amb un tanc...
Els repòrters passen a França el 39 acompanyant els que fugen i continuen fent fotos. Fan fotos als miserables Camps de Refugiats republicans d’Argelers i aleshores les revistes no els les compren. A França hi ha hagut durant tota la guerra d’Espanya un govern de Front Popular. Per què no els compren les fotos d’Argelers?
L’exposició és molt completa. Us passo alguns enllaços.
“Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que hom pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruir l’ànima, i que hi ha vegades que el coratge no obté cap recompensa. Això és sens dubte el que explica per què tanta gent, tot el mon sencer, sent el drama d’Espanya com una tragèdia personal.”
Trobo que la frase és de rabiosa actualitat en el moment present. I a Catalunya. La guerra del 36-39 ja sabem que fou una guerra entre dretes i esquerres però també i sobretot una guerra contra Catalunya i Euskadi. Nosaltres, vistos pels espanyols de Franco érem rojo-separatistas i judeo-masónicos. Devien ser les 4 fòbies de la carcúndia espanyola de l’època. Una carcúndia Una, Grande i Libre, que no admetia diferències.
En la llarga postguerra Espanya fou una cruel dictadura feixista i totes les terres d’Espanya passaven gana, fred i no tenien llibertat, però Catalunya a més a més va estar patint el genocidi físic i cultural durant 40 anys. A Catalunya hi havia tant poca llibertat com a tota la resta del país però a més no es podia parlar en català, i no es podien editar llibres ni diaris en català. S’estava procedint a un genocidi organitzat, que va deixar la cultura catalana molt malmesa, gairebé agonitzant, i que els 35 anys de “democràcia” han acabat de rematar...
Actualment el nacionalisme espanyol, altrament dit franquisme sociològic, amara totes les capes de la població espanyola i totes les “provincias” i parteix de les mateixes idees bàsiques. Ja s’ha explicat moltes vegades en les Reflexions que l’España una i no cincuenta y una, està vivint de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears amb uns drenatges de diners absolutament fora de lloc, amb Dèficits fiscals del 10%, del 8% i del 15% respectivament. I des de fa lustres d’aquests drenatges (per cert que la Chacon encara va dient que el finançament que va aconseguir el tripartit a Catalunya el 2009 és el millor que hi havia hagut mai...).
Estan ensorrant l’economia de Catalunya i dels Països Catalans, però també la cultura ja que el seu objectiu és acabar la feina començada el segle XVII, continuada el segle XVIII amb la guerra de Successió i la vinguda dels borbons i rematada el segle XX amb la rebel·lió i la guerra d’extermini de Franco i el seu exèrcit, ajudats pels alemanys (a l’exposició hi ha fotos de les desgràcies fetes per la Legió Cóndor), pels italians i amb els sanguinaris moros per fer la feina menuda...Tots ajudats pels banquers March, Cambó, els americans de la Texaco que van subministrar petroli a crèdit durant tota la guerra als rebels, etc.
I deia que les frases de l’Albert Camus són de rabiosa actualitat, ja que tenim raó i som derrotats un cop i un altre cop. Amb la gran diferència que a la guerra molta gent ens va ajudar i en canvi ara ni ningú ens ajuda ni ningú ens ajudarà! Ens ho hem de fer nosaltres sols i ràpid, abans de l’anorreament total i definitiu.
I ja sabem que hi ha una solució:
Només cal que el poble de Catalunya, la societat civil, forci que 68 diputats del Parlament de Catalunya declarin la independència.
Així de senzill. Pels que dubtin, que pensin que difícilment podrem estar pitjor del que estem. Al contrari, tots els indicadors econòmics diuen que, malgrat la crisi, sense l’espoliació d’una tercera part dels nostres impostos per part d‘Espanya, estarem infinitament millor. I Europa i el mon ens tornarà a recolzar!
Tot això és la Reflexió a partir de la frase d’Albert Camus!
Joan A. Forès
Reflexions
La mostra s’acaba amb uns mots que Albert Camus va escriure en el seu Prefaci a L'Espagne libre, de 1946. I, la Reflexió ve de les paraules de l’autor de L’Estrany:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada