Benvolguts,
Avui us presento els tres darrers treballs de l’Hèctor López Bofill, publicats a l’Avui. Cada un és més catrastrofista que l’anterior, senyal que la situació es va deteriorant acceleradament!
En Manel Martínez, del Grup d’Opinió Els Almogàvers, és qui m’ha fet adonar d’aquesta característica en el darrer treball: Tot vorejant el col·lapse. I per això us els presento i comento tots tres.
L’article més recent, Tot vorejant el col·lapse, comença amb l’advertiment: Una administració que no pot pagar els seus funcionaris és que ja està al caire de la fallida. L’autor incideix en l’obstinació del govern Mas, que per tal, com ell diu, que la garrotada de l'amo no cogui gaire, s’obstina a continuar essent una comunitat autònoma espanyola. I l’articulista pronostica com en breu, s'evidenciarà el caràcter fantasiós del relat amb el qual Mas aspirava a vertebrar el debat polític, com s'esdevé en el cas del pacte fiscal, perquè l'ensulsiada econòmica de la Generalitat impulsarà la intervenció de Madrid i, de forma més o menys encoberta, l'anul·lació de l'autogovern. Del Govern dels millors...
En l’article anterior, de títol
Governar contra Catalunya explica com el victimisme estèril, la feblesa, per no dir la covardia, del govern de la Generalitat ens porten de dret cap a l'abisme. Explica que no ha calgut ni que Mariano Rajoy sigui investit president del govern espanyol perquè des de Madrid hagin escanyat encara més les finances catalanes, tot negant-se a pagar els 759 milions d'euros que corresponia liquidar l'any 2011 destinats a infraestructures d'acord amb la disposició addicional tercera de l'Estatut, i hagin col·locat així el govern de la Generalitat en una situació econòmica encara més deteriorada i a un pas de la fallida.
I explica que si el tarannà dels successius governs espanyols des del conde-duque de Olivares cap aquí, ha sigut de governar contra Catalunya a sant de què ara haurien d’actuar diferent? I per què el govern català (de fireta) i el Parlament català (de fireta) continua creient-se’ls?
Incideix a dir que el problema, doncs, no és sols que Espanya sigui fidel als seus antecedents i executi la seva política d'ofec i d'assimilació de Catalunya, el principal problema és que el govern de la Generalitat de Catalunya i bona part de la classe dirigent catalana siguin conscients d'aquestes agressions i no facin res per aturar-les.
En el primer article de la sèrie, de títol Pàtria o saqueig (atenció al títol!), l’articulista analitza les retallades en sanitat, benestar social i educació i ens alerta que estiguem atents a tot allò que s’esdevingui en les retallades, ja que arriben senyals inquietants en diversos sectors que avisen sobre l'obertura de la veda en l'esquarterament del sistema públic per maximitzar els beneficis privats de les elits catalanes i de les espanyoles. L’autor es planteja que la qüestió és si encara hi haurà una mínima gesticulació sobiranista (i un simulacre de conflicte amb Espanya que permeti retenir durant uns anys la bossa més patriota dels votants convergents) o si no caldrà tanta disfressa per traslladar a la dimensió política l'entesa que anhelen les altes instàncies empresarials i financeres, senyores dels mercats captius i dels diaris oficials.
L’autor segueix preguntant-se si en el millor dels casos encara hi haurà un pacte fiscal de fireta que el govern Mas oferirà a la societat com el pretext perfecte per permetre l'entrada de Duran al govern espanyol i desinflar les temptacions secessionistes?
L’article acaba amb aquesta sentència: En qualsevol cas, caldrà estar molt atents a allò que s'esdevingui a la sanitat en la forma i en el fons, no sols perquè es pot convertir en el model generalitzable a d'altres àmbits del sector públic (ensenyament, universitats...) sinó perquè expressarà definitivament si la CiU triomfant parla de debò de transició nacional o està parlant en realitat d'altres coses...
Com veureu, l’autor al llarg dels tres articles expressa el dolor que sent en constatar que la ciutadania independentista catalana (si existeix) no sembla que s’adoni del perill immediat de l’inici de la nova colonització espanyola, aquest cop sense manies, que ens està caient a sobre. I la demostració evident d’aquest estat d’ànim és que les diferents faccions dels partits independentistes catalans continuen sense entendre's ni voler-se entendre, mirant-se el melic (i no fan res més que mirar-se el melic) i no reaccionen per tant als estímuls externs, perceptibles, de gran ensulsiada!
Us recomano fortament els tres articles:
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada