Benvolguts,
El PSC i el seu periòdic de referència El Periódico, es dolen de que Espanya no els entén i a més els traeix: Resulta esgotador estar en un club en què a alguns socis només se’ls considera per pagar la quota però mai poden presentar-se a president. I què us pensàveu, burros!
Però el doldre’s no els farà baixar del burro! Són prou masoquistes per ser “cornudos y apaleados” un cop i un altre cop, abans que trair la “sagrada unidad de la patria”, i l’Espanya federal, en la que excepte ells ningú més no ha cregut mai...
Vaja, que la Chacón, com a bou expiatori (segons la tradició grega) o com a boc expiatori (segons la tradició jueva) ho té clar!
Ara, amb aquests articles i molts altres que en vindran podria ser que els designis dels caps pensants anessin adreçats a crear una màrtir, una donzella d’Orleans dels socialistes...
Ah, i pels pilotes, Montilla sempre té raó!
Per cert que en l’article només hi surt Soraya al títol, però no en el text. Publicitat subliminal?
I jo també coloco Rubalcaba, omnipresent, al títol però no en el text!
Abans Soraya que Carme
Per Albert Sáez. – 8 gener, 2012Les reaccions de l’Espanya cañí a la presentació de la candidatura de Carme Chacón a la secretaria general del PSOE són una invitació més a la desafecció catalana que va pronosticar el president Montilla el 2007. Els que s’omplen la boca de proclamar dia a dia l’espanyolitat de Catalunya i presenten credencials per garantir la unitat del partit són els primers a fer guerra bruta contra Chacón acusant-la de “catalana”. El segle XX està carregat d’exemples de com una certa Espanya es dedica a tallar les ales a qualsevol persona, empresa o partit “català” que es proposi manar a Espanya.”Abans alemanya que catalana”, va cridar Esperanza Aguirre quan Gas Natural va pretendre Endesa. “Antes roja que rota“. Li va passar a Cambó, a Roca i a Serra per parlar de tres espectres ideològics diferents però que van patir els mateixos atacs. A ningú se li ha acudit plantejar que el problema de Rubalcaba és que sigui “càntabre” i menys encara s’ha dit sobre la possibilitat que un “basc” com Madina opti a la secretaria general. Resulta esgotador estar en un club en què a alguns socis només se’ls considera per pagar la quota però mai poden presentar-se a president. Després es queixen de la desafecció però els principals desafectes són ells. Prefereixen abans l’oposició que optar per la renovació perquè té accent català. ¡Quanta raó tenia Montilla!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada