L’article va de corrupció, finançaments
irregulars de les nostres patums, evasió d’impostos, blanqueig de capitals i
tracta de blanques...
Com a complement d’aquest article, us recomano
el que ve a continuació de El País, sobre un assumpte citat per l’autor Santiago
Vilanova .
És qüestió, com sempre, d’anar estirant el fil...
El Espai Cousteau de Sant Feliu de Guíxols
recreará la fascinación marina. 2003.
Sumergirse en las profundidades del mar en una cápsula, ser testigo
privilegiado de una erupción marina o contemplar los apasionantes documentales
del oceanógrafo Jacques Cousteau serán algunos de los atractivos que podría
ofrecer el Espai Costeau-Planeta Oceà de Sant Feliu de Guíxols. El anteproyecto
de este espectacular complejo, que ocupará 8.500 metros cuadrados y costará
unos 25 millones de euros, prevé el uso de las últimas tecnologías.
Un dels seus impulsors, el periodista i
ecologista Santiago Vilanova, en parla en el diari d’ahir sobre en
Pujol:
L’article del Vilanova és contundent
amb les qualificacions que dedica a l’ex!
26/08/14
02:00 - Santiago Vilanova
Pujol, un
colós caigut
Els
efectes col·laterals de la seva caiguda seran positius. Ara la regeneració de
l'espai catalanista haurà de ser total i de baix a dalt
Altres
articles de l'autor
- 22/07/2014 Guanyem,
risc i esperança
- 17/06/2014 Republicana
i ecològica
Vaig recordar aquesta dita d'un vers de Petrarca quan vaig llegir el comunicat de l'expresident Pujol confessant que havia tingut durant tres dècades diners a l'estranger sense regularitzar. I vaig pensar en la viceversa de la frase toscana del poeta aplicada al cas:
La mort política degradant d'un dels
patriotes més carismàtics invalida una vida d'èxits, memòries
escrites, discursos moralitzadors i, en definitiva, prestigi social i polític.
El 1984
un advocat, col·laborador del Cesid, amb qui havia connectat per una investigació
periodística (que vaig publicar) sobre el finançament italià del PSOE, va dir-me que els serveis
d'intel·ligència espanyols tenien Pujol “enganxat
pels collons” i que més aviat o més tard esclataria l'escàndol. Aquell
expert en trames conspiratives també va documentar-me les relacions econòmiques
de Felipe González i Alfonso Guerra amb
Nerio Nessi, president de la Banca Nazionale del Lavoro; Orfeo Lucciano Pianelli, magnat del holding Pianelli e Traversa, i amb el
magnat veneçolà Gustavo Cisneros, a qui un Consell de
Ministres li adjudicà la cadena de magatzems Galerías Preciados. Els
únics polítics que varen intentar denunciar i investigar sobre el tema varen
ser el senador Josep Rahola, d'ERC,
i Luis Alonso Novo, exmembre de
l'executiva del PSOE, expulsat el
1979. Tot i que el Cesid havia fet el seguiment d'aquestes perilloses amistats
socialistes (que se
les vinculava amb la màfia i el narcotràfic) no es va produir cap
filtració informativa i, en conseqüència, no s'inicià cap querella com la que ha
impulsat Manos Limpias contra Pujol. Els efectes col·laterals podien haver estat
devastadors per al PSOE.
La meva opinió és que el nostre
expresident havia “pactat” amb l'oligarquia espanyola el seu propi statu quo. El Cesid tenia directrius de no maniobrar
mentre Pujol fos declarat Español del
Año pel diari ABC i
practiqués “el peix al cove”. Va ser quan va declarar-se independentista que va
començar a ser víctima dels mateixos que l'havien protegit (a partir del 2002
el Centro Nacional de Inteligencia) i que vigilaven atentament els seus diners
a l'estranger i els negocis dels seus fills. Pujol, probablement, esperava
emportar-se a la tomba el seu secret o negociar-lo amb els dirigents del futur
estat català. Aquesta
vegada,
però, li han fallat les habilitats estratègiques que va demostrar en el cas
Banca Catalana. Quan governava, Pujol va controlar amb mà de ferro totes les
iniciatives i els projectes milionaris que, sorgits de la societat civil,
havien de tenir el suport de la Generalitat. Disposava d'una xarxa d'informadors formada per
consellers, directors generals, alcaldes i directors d'algunes de les
principals caixes que havien accedit al poder polític o financer sota la seva
protecció. Per això l'acte de contrició de l'expresident ha de ser compartit
per tots aquells que sabien i callaven; que temien que qualsevol confidència
imprudent els foragités. No és el cas dels periodistes
que hem patit l'ostracisme pujolista (i dels seus) per haver estat crítics amb
el model de desenvolupament territorial, econòmic i energètic que va impulsar (vegeu
l'article d'en Xavier Garcia del 4 d'agost). Un model de “progrés”
que per la seva pròpia essència comportava i comportarà corrupció i
clientelisme. He
topat amb Jordi Pujol al llarg de la meva vida professional (com a
redactor en El Correo Catalán i
consultor ambiental), política (com a cofundador d'Alternativa Verda) i
associativa (com a president d'Una Sola Terra). Ell només ha simpatitzat amb les
iniciatives ecologistes que podien ser “recuperades” i era intolerant amb les
que criticaven el seu govern i els grups empresarials que l'envoltaven.
Per exemple: s'han perdut projectes emblemàtics com ara l'Espai
Cousteau-Planeta Oceà que va impulsar Una Sola Terra al port de Sant Feliu de
Guíxols, per no haver rebut el seu vistiplau.
Lamento el seu final polític.
El colós tenia els
peus de fang. Els efectes col·laterals de la seva caiguda seran, però,
forçosament positius. Ara la regeneració de l'espai catalanista haurà de ser
total i de baix a dalt.
Joan
A. Forès
Reflexions
