dimarts, 17 de novembre del 2020

 

Juan Carlos Efe

Sobre el rei emèrit, Joan Carles I, no només hi ha indicis delictius durant la seva funció com a cap d'Estat —uns fets que els aparells de l'Estat es resisteixen a investigar escudats en una suposada inviolabilitat que li donaria carta blanca per delinquir emparat per l'article 56.3 de la Constitució: "La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat"—, sinó que també n'hi ha en el període comprès des de la seva abdicació, el 2014, fins a l'actualitat.

El setge contra el patriarca Borbó s'estreny i no paren d'aflorar nous casos que demostren la corrupció sistemàtica de la monarquia encarnada per Joan Carles, tant quan estava en actiu com després de la seva retirada, a la qual cosa se sumen indicis que bona part de la seva família se'n va beneficiar, mentre Felip VI es resisteix a reaccionar de cap manera davant dels escàndols que esquitxen la seva família.

Ara, segons revela El Confidencial, s'ha donat a conèixer que Joan Carles I va ocultar 7,9 milions d'euros en un compte de Suïssa fins a l'agost del 2018, és a dir, més de quatre anys després de renunciar al tron i, per tant, no estar subjecte ja a la suposada inviolabilitat.

Segons l'esmentat mitjà, aquesta fortuna va estar amagada fins fa molt poc darrere d'una entitat anomenada Fundació Zagatka, constituïda a Liechtenstein el 2003 per un familiar proper, el cosí del monarca Álvaro de Orleans-Borbón, i els diners es van utilitzar per invertir en accions, bons i productes alternatius.

Actuacions delictives després de l'abdicació

El més important d'aquesta troballa és que moltes de les presumptes actuacions delictives estan datades posteriorment al juny del 2014, fet que suposa que no estarien sota l'empara de la inviolabilitat, de manera que els poders de l'Estat es queden sense arguments per intentar frenar una investigació judicial que acabi fent seurel'emèrit al banc dels acusats.

És més, segons el mitjà citat, Joan Carles va intensificar les seves actuacions tèrboles després de la seva abdicació. Així, les sortides de fons de Zagatka es van intensificar després de la proclamació de Felip VI i van coexistir amb altres productes opacs investigats per la justícia espanyola, entre els quals, la compra d'una euga per a una de les seves netes i les presumptes transferències opaques de l'empresari mexicà Allen Sanginés-Krause.

dimecres, 11 de novembre del 2020

21/02/2018. Josep Casulleras Nualart. Martínez Alberola, nova mà dreta de Juncker i peça clau d’Espanya contra l’independentisme a la UE. Un article sobre la màfia de la dreta espanyola a les institucions europees.

 


 

PAÍS > PRINCIPAT

Martínez Alberola, nova mà dreta de Juncker i peça clau d’Espanya contra l’independentisme a la UE​

El president de la Comissió reforça la posició de la diplomàtica valenciana, vinculada a l'estratègia del PP contra el sobiranisme

Per: Josep Casulleras Nualart

 21/02/2018  18:17

Des d’avui el nou càrrec de màxima confiança del president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, és Clara Martínez Alberola, una valenciana fortament vinculada al Partit Popular que ha tingut un paper decisiu en l’estratègia espanyola contra l’independentisme a Brussel·les. Juncker l’ha presentada com la nova cap de gabinet, en substitució de l’alemany Martin Selmayr, amb qui va compartir fa un parell d’anys condecoracions a Espanya pels seus serveis: la gran creu de l’Orde d’Isabel la Catòlica, per a ella, i l’Orde espanyola de Carles III per a ell. Aquest tàndem de fidels a un Juncker que ha aprofundit l’actitud hostil envers el sobiranisme català, reforça el seu paper al cor de l’executiu comunitari i blinda una actitud intransigent envers Catalunya des de la Comissió.

Clara Martínez Alberola ‘és espanyola però sobretot europea’, ha dit Juncker en la conferència de premsa on han anunciat el nomenament.

Mostra la imatge al Twitter

 

Margaritis Schinas

✔@MargSchinas

Upon the retirement of Alexander Italianer, @JunckerEU reorganises his close team: @MartinSelmayr becomes the first ever german Secretary General, @ClaraMartinezAl the first female and first Spanish Head of Cabinet to the President. Richard Szostak becomes Deputy Head of Cabinet.

10:49 - 21 de febr. de 2018

Alberola, formada a l’escola del Liceu Francès i llicenciada en dret per la Universitat de València, va entrar a la Comissió a començament dels anys noranta. Va ocupar diversos càrrecs institucionals fins que el 2005 va entrar a formar part a l’oficina del portuguès Jose Manuel Durao Barroso, aleshores president. I el 2012 va esdevenir una de les seves conselleres. Just l’any en què esclatava el procés d’independència a Catalunya.

Aquella tardor, tant al govern espanyol com a la Comissió els va agafar d’imprevist l’èxit desbordant de la manifestació de la Diada i les conseqüències que se’n van derivar, amb l’avançament electoral al parlament i el plantejament per primera vegada d’una manera seriosa i plausible de la independència de Catalunya. La Comissió Barroso de llavors va tenir alguna fuita, com unes declaracions de la vice-presidenta Viviane Reding al Diario de Sevilla dient que no hi havia res en la legislació europea que digués que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea. Reding va córrer a rectificar, i Barroso va maldar per anar tancant portes, si més no discursivament. Martínez Alberola ja es movia aleshores entre bastidors; i ho feia després d’haver estat recomanada per l’ex-comissària i ex-ministra del PP Loyola de Palacio. Fil directe amb el PP, que el 2012 complia amb Rajoy el primer any de govern a la Moncloa.

El seu ascens en la cadena de comandament de la presidència de la Comissió va en paral·lel a l’increment de la temperatura del procés català. El 2014, l’any de la votació del 9-N, va ser nomenada cap de gabinet adjunta de Jean-Claude Juncker. L’any següent, només quatre dies abans de les eleccions del 27-S, proposades i assumides com a plebiscit, hi va haver el cas més escandalós de pressió espanyola a les institucions europees per a perjudicar l’independentisme català: la manipulació de la traducció a l’espanyol d’una resposta del president Juncker sobre la independència de Catalunya va aixecar una enorme polseguera. La Comissió va dir que investigaria els fets, però no s’ha aclarit mai qui va ser el responsable d’una manipulació d’aquella magnitud.

Hi ha un fet que sí que és evident: una de les persones més properes a Juncker ja era aleshores Martínez Alberola. I encara és més a prop seu. Les seves maniobres contra el procés no són visibles, però sí els efectes que tenen: tots els intents catalans de cercar suport a la Comissió eren tallats de soca-rel, començant per no atendre peticions d’entrevistes del govern català tant quan el presidia Artur Mas com Carles Puigdemont, que no va poder tancar mai una entrevista amb Juncker. I l’exemple més evident ha estat la posició de la Comissió envers el referèndum català i la manca de resposta de condemna de la violència policíaca i de la repressió espanyola contra els dirigents polítics catalans.

Però Martínez Alberola és la clau de volta d’una estructura diplomàtica que va més enllà, i que és enorme. És la representació permanent d’Espanya davant la Unió Europea (Reper), que compta amb unes tres-centes persones. La dotació pressupostària era el 2016 de més de vint milions d’euros. I la seva funció l’explicava molt bé el diari El Mundo:

‘La Reper és decisiva perquè el govern [espanyol] contraresti els missatges que el govern de Catalunya transmet en la capital comunitària […]. En el passat, la Reper ha estat amatent a pressionar les institucions i impedir visites oficials. I fins i tot ha enviat diplomàtics a conferències organitzades en centres de convencions o universitats perquè prenguessin la paraula durant els torns de preguntes i deixessin clara la posició d’Espanya sobre el tema català i el marc jurídic.’

Clara Martínez Alberola

Comissió Europea

Jean-Claude Juncker


19 comentaris dels subscriptors

teresa permanyer

23.02.2018  |  17:51

Quo vadis Unió Europea?

Bonifacia Córdoba

22.02.2018  |  16:32

Uy! El monarca real anant a Suïsa? A veure al seu cunyat i seua germana? A veure que diu la premsa rosa… o la ana rosa que gràcies a ella EzpaÑa va surtir de las fauces del independentisme, caram quin poder tu…? Ah! El rei als escacs es l’ultim que es mou o si es mou, primer s’enroca.

Josep Maria Martín

22.02.2018  |  15:17

(Perdò)
L’estat espanyol traslladarà TOTA l’ofensiva a la direcció de l’UE perquè a la península comença a veure perillós enfrontar-se amb la realitat_real.

Hi ha vídeos de les porres i gent disposada a arribar on faci falta des de tribunals internacional.

Ens blocaran de Guindos i Martínez Alberola movent les tramoies del poder sense que es noti.
Estiguem preparats per una guerra molt diferent.

Josep Maria Martín

22.02.2018  |  15:12

L’estat espanyol traslladarà TOTA l’ofensiva a la direcció de l’UE perquè a la península comença a veure perillós enfrontar-se amb la realitat_real.

Hi ha vídeos de les porres i gent disposada a arribar on faci falta des de tribunals internacional.

Ens blocaran

Albert Miret

22.02.2018  |  09:37

La cúpula de la Unió Europea presidida per un delinqüent feixista buscat per la policia del seu país, es rearma amb més feixistes no buscats per la justícia del seu país, perquè és Espanya. Ho fa, perquè al delinqüent amb nom d’escalfador ja se li escapen els pets i li falla la memòria, i se li va acostant l’hora de desaparèixer de mapa, com la mateixa Unió Europea que tant ha contribuït a destruir.

Gemma R.

22.02.2018  |  08:31

I aquest borratxo corrupte de Junkers, quan i com se’ l pot fer fora de les institucions europees? I amb ell aquesta nazionalista espanyola i tota la gent que deu anar amb el ” pack” és clar.. pobre Europa…

PAU BOLDU

22.02.2018  |  08:12

neo-nazional.facista Junckers, tu també ets de l’OPUS-DEI com aquesta llufa franquista?

Josep Navarro

22.02.2018  |  07:52

“Dios los cria y ellos se juntan ” per defensar un sistema totalitari disfressat de democràcia.
Avui però, tenen un problema amb la tecnologia dels mitjans de comunicació que han menyspreat i que els ha posat en evidència fent caure la disfressa.
Catalunya serà l’exemple a seguir en una Europa moderna i modèlica en una democràcia real.
Aquesta parella haurà de desaparèixer aviat del escenari polític europeu si Europa vol recuperar la dignitat perduda.
La República Catalana és irreversible.

Jaume Bosch

22.02.2018  |  02:01

La UE comença a fer una pudor de 💩 que no s’aguanta.

No crec que ens interessi sortir d’una 💩 per entrar a una 💩 més grossa.

Bonifacia Córdoba

22.02.2018  |  00:22

Joan Anglada
Ja he vist que Reper son mòlt transparents!!

Ramon Pamies

21.02.2018  |  22:39

Una més que no ha treballat mai, que cobra dels impostos dels ciutadans, incloent-me a mi, i que ha pujat a base de fer la pilota (es de suposar que res més), als que te més amunt. El que en castis hispànic se’n diu una “pájara”

Ramon Vilardell

21.02.2018  |  22:18

L’Espanya negra es blanqueja ha!ha!

Josep Salart

21.02.2018  |  22:10

Rés de nou sota la capa del sol.

Joan Inglada

21.02.2018  |  21:48

L’enllaç de Reper (https://representacionpermanente.eu/) no funciona.

Bonifacia Córdoba

21.02.2018  |  20:27

Les seves maniobres contra el procés no són visibles però sí els efectes?

Doncs… seguim👣👣🎗🎗🎗🎗🎗

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP

21.02.2018  |  20:07

Ja posats, cal que arrosseguem tota l’estructura comunitària.
L’Europa real ens ho reconeixerà tard o d’hora.
N’eixirem vius i malferits, però no derrotats.

Judith Albertí

21.02.2018  |  20:05

Com ja fa temps que em vinc convencent, aquesta Europa cada vegada put més de fatxa i cada vegada fa menys ganes de ser-hi. No crec que sigui imprescindible que una Catalunya independent formi part d’aquest club de pijos als qui la ciutadania europea importa un rave.

Josep Usó

21.02.2018  |  19:58

Ha hagut de sortir de l’ombra. O de l’armari.

JOSEP MARIA OLLE

21.02.2018  |  18:42

Dons un pal mes a les rodes!…. Ara “non problem”.

diumenge, 25 d’octubre del 2020

25/10/2020. El CIS no pensa preguntar sobre la monarquia espanyola: ‘És un debat que no té sensibilitat social’ El president del CIS, José Félix Tezanos, assegura que no pensa obrir un debat sobre la monarquia perquè és una qüestió que no preocupa els espanyols

 Benvolguts,

L'actuació del President del CIS recorda com fa gairebé tres anys des d'Espanya el President dels juristes espanyols, va reaccionar sobre la notícia de que des de la República Argentina havien enviat les restes del Jutge Mazas, sense haver-li fet l'Autòpsia, justificant que no calia fer-li cap autòpsia ni a l'Argentina ni a Espanya "perquè havia mort de mort natural". I justament les autòpsies són obligatòries quan el finat havia mort de mort natural o sigui mort no identificada.

El President del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), José Félix sé Félix Tezanos Tezanos, ha assegurat que no pensa obrir ‘un debat sobre la monarquia la monarquiabre la i que, per tant, no preguntarà sobre el cap d’estat espanyol en el sondatge mensual del CIS. En aquest sentit, preguntat a TVE per Xavier Domènech, Tezanos ha assegurat que la monarquia no és una qüestió que preocupi els espanyols. 

‘És un debat que no té sensibilitat social‘, ha dit.


Repreguntat pels darrers escàndols de Juan Carlos I, el president del CIS ha reiterat que hi ha ’31 problemes que preocupen més’ als ciutadans de l’estat. Així mateix, li ha dit a Domènech que la posició d’Unides Podem sobre la monarquia és ‘minoritari’ i li ha recordat que el PSOE va tombar la seva iniciativa parlamentària perquè el CIS pregunti sobre Felipe VI.

Finalment, Tezanos ha defensat que el 2015 el CIS preguntés sobre la monarquia. ‘En aquell moment interessava perquè hi havia un rei nou’, ha apuntat.

dijous, 22 d’octubre del 2020

28/10/2015. Josep Rexach Fumanya. Entrevista. Josep M. Reniu. La col·lisió frontal arribarà si el Constitucional suspèn autoritats o funcionaris

 

Josep M. Reniu. La col·lisió frontal arribarà si el Constitucional suspèn autoritats o funcionaris

Entrevista al politòleg i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN)
http://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_temps_lectura.png Dimecres  28.10.2015  02:00
thumb_474__4
Amb la declaració d’inici del procés d’independència, Catalunya comença a aplicar el full de ruta cap a la construcció de la República Catalana. Un dels punts clau de la resolució que proposen Junts pel Sí i la CUP posa èmfasi en la desobediència de les institucions espanyoles i, particularment, del Tribunal Constitucional. L’objectiu és poder fer el procés cap a la desconnexió sense entrebancs.
L’horitzó és incert, però d’entrada és força clar que la declaració serà impugnada pel Tribunal Constitucional espanyol. A partir d’aquí poden començar a veure’s els primers gests de desobediència del govern català. En parlem amb Josep Maria Reniu. És politòleg i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), l’òrgan encarregat de traçar la línia del procés de transició i assessorar el govern. Ens explica que la fi de la supeditació pot portar a un xoc frontal entre Catalunya i Espanya, però que el govern català té la legitimitat de les urnes per a fer-ho. També ens detalla els passos previs a la desconnexió de l’estat espanyol.
—La declaració d’inici del procés inclou una desobediència legal que en el full de ruta no començava fins després de la declaració d’independència. Els fets han superat les previsions.
—L’informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) no ho preveia. Hi havia una part que deia que podria haver-hi una col·laboració per part de l’estat, que és una hipòtesi poc probable, malauradament. La hipòtesi més probable era la confrontació amb l’estat i aquí havia d’haver-hi una decisió política per veure com es gestionava aquest enfrontament. Però al CATN no li pertocava pronunciar-se sobre aquesta decisió. L’únic que ens pertocava de dir era com enfocàvem el procés.
—En tot cas, la declaració diu que els passos no s’hauran de supeditar a les institucions espanyoles.
—És cert que en un procés com aquest hi ha d’haver diversos moments d’afirmació de la voluntat de dur-lo endavant. Per tant, és inevitable que hi hagi aquest punt sisè que diu que les decisions no se supeditaran a les institucions ni al Tribunal Constitucional espanyol. La desconnexió ve al final. En aquests moments, es diu que del TC, el mateix que va sentenciar el 2010 contra un estatut aprovat per la ciutadania, no en farem cas.
—Què passarà si el TC impugna la declaració i el parlament no en fa cas?
—És previsible, sobretot en aquesta administració espanyola conservadora, un procediment administratiu molt pautat. A partir del moment que s’aprovi, es valorarà i es demanarà un informe al consell d’estat, com va passar amb la declaració de sobirania. El consell d’estat ja tindrà l’informe preparat. Es reunirà el consell de ministres i es portarà la impugnació al Constitucional per la via del 160.2. El TC l’admetrà a tràmit i en aquell moment la declaració quedarà suspesa. Aquí hi ha la derivada que amb l’aprovació de la reforma de la llei orgànica del TC és de preveure que el govern espanyol també demani al TC que, a banda la suspensió, dicti alguna mesura concreta.
—Com ara quina?
—Que el govern i el parlament s’abstinguin d’admetre a tràmit, per exemple, el punt cinquè, que fa referència a les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública. En aquest moment el TC estaria dient que determinades persones no puguin impulsar determinades lleis. És clar, hem de tenir en compte que la reforma del TC ha convertit aquest òrgan en un instrument polític per a sancionar els incompliments.
—Però, i si el parlament desobeeix?
—Teòricament, el TC, amb aquest patracol de reforma, fins i tot podria suspendre les autoritats i els funcionaris un temps determinat. Si ho fes, es produiria una col·lisió frontal entre els dos sistemes: l’estat espanyol i l’autogovern català.
—La Generalitat i l’estat espanyol han entrat en un conflicte de legitimitat sobre un territori. Amb quines cartes juga el govern català per imposar-se?
—Crec que hi ha un element central, que és el principi democràtic. S’han fet unes eleccions que han donat una majoria parlamentària absoluta a dues formacions que portaven precisament aquesta concreció en els programes electorals i, per tant, estan plenament legitimats a portar a la pràctica el seu programa electoral. És la legitimitat emanada del principi democràtic d’un procés electoral. Aquesta és la millor carta.
—La declaració proposa de començar a tramitar, en un màxim de trenta dies, la llei de procés constituent, la d’hisenda pública i la de seguretat social. Això implicarà un conflicte de competències?
—Vas molt enllà. Aquí es parla d’iniciar la tramitació de les lleis. La tramitació es pot elaborar durant els divuit mesos, posem pel cas, i en el moment final s’aprova i és quan es considera que l’estructura d’estat ja pot entrar en funcionament. Per entendre’ns, no és la tramitació per a fer-ho d’aquí a un mes. Aquestes lleis han de vestir les estructures d’estat, que en el moment que siguin vestides, s’apliquin. I aquest serà el moment de proclamar la independència.
—Què passaria si s’aprovessin abans?
—Aquí sí que tindríem un conflicte importantíssim, perquè afegiríem una legalitat en un marc en què encara predomina la legalitat espanyola, que no et permet de tenir una hisenda pròpia, que no et permet de tenir una seguretat social i que no et permet d’obrir un procés constituent.
—Això com es resoldria llavors?
—Aquí tindríem un xou important, perquè no s’hauria completat el desenvolupament de les estructures d’estat i encara dependríem de la legalitat espanyola. Un estat és el monopoli de la força. Al capdavall és la capacitat que té una organització política de fer complir un ordenament jurídic a uns ciutadans que viuen en un territori. Però si tu no tens aquesta capacitat perquè no t’has desconnectat d’un altre ordenament superior, no pots fer-lo complir.
—Per tant, no s’aprovaran aquestes lleis fins que no es pugui acomplir aquesta desconnexió.
—És clar. Si jo fos parlamentari no ho faria. Em costa molt de pensar que ho planifiquen d’una altra manera. De fet, el punt de la declaració és molt senzill i només parla d’iniciar la tramitació d’aquestes lleis. Aquest punt és molt important per a transmetre el missatge que ja es treballa en aquestes lleis.
—Posem per cas que la Generalitat també decideix de no fer cas de més suspensions del TC, com ara el decret de pobresa energètica. De quines eines disposa per a desobeir?
—És una qüestió tan senzilla com mirar de garantir el contingut d’aquell decret. Per tant, això vol dir negociar amb les operadores.
—Però, i si les companyies elèctriques desobeeixen la Generalitat?
—Sense entrar específicament en els detalls de la resolució, jo entenc que no es tracta de buscar elements de coerció per part de la Generalitat, sinó que es tracta de buscar mecanismes de negociació amb les operadores per part de la Generalitat, com crec que s’ha fet des del mateix moment que es va decretar la suspensió. I si no, ho fan els ajuntaments, que negocien amb operadors, amb una tasca importantíssima d’intermediació. A banda, crec que a les companyies elèctriques i de gas també els interessa no situar-se a l’ull de l’huracà d’una campanya de pressió pública. Serien comportaments irracionals.
—El ‘Llibre blanc de la transició nacional’ inclou un punt molt important, que és la successió d’ordenament i administracions. Quan començarà?
—Hauria de començar ara, en el moment que s’aprovi la declaració. Una part del procés és això. És gairebé l’estructura d’estat que més s’haurà de començar a treballar. S’ha de començar a fer la llista de totes aquelles qüestions que s’hauran de repartir o negociar entre tots dos estats quan es produeixi la desconnexió. Per exemple, el repartiment d’actius i passius, la successió de contractes i obligacions… Tota aquesta feinada és una de les parts importants del procés i gairebé una estructura d’estat perquè és la que dissenya què passa amb les administracions, què passa amb els actius, què passa amb els passius, el deute… Als departaments que els pertoqui hauran de començar a fer una llista d’actius i passius.

Joan A. Forès
Reflexions

dijous, 20 d’agost del 2020

19/08/2020. Núria Bassa @NuriaBassa Toni Strubell @tonistrubellt. Xina i Espanya: l’escàndol de la “reeducació” de presos polítics.

 

Xina i Espanya: l’escàndol de la “reeducació” de presos polítics

 

Lògicament, el TS contraataca dient que Cuixart i els seus companys no són presos polítics, sinó delinqüents comuns. No és exactament el que diu la Xina dels uigurs?

Núria Bassa @NuriaBassa

Toni Strubell  @tonistrubellt

 

19/08/2020

Presos i preses polítics asseguts al Suprem


Facebook165TwitterWhatsAppTelegramCorreu

 

Publicat a Brave New Europe (18.8.2020)

Quan pensem en el concepte de reeducació o “rentat de cervell” ideològic dels presos polítics, generalment pensem en el tractament que es dispensa als presos uigurs a la Xina o als presos nord-americans de la Guerra de Corea. Tanmateix, ¿no hi ha també raons per creure que el Tribunal Superior de Justícia espanyol (TS) està aplicant fórmules per al “rentat de cervell” dels presos independentistes catalans per fer-los renunciar a la seva ideologia? ¿No està Espanya violant els tractats internacionals que exigeixen la inviolabilitat ideològica dels presos polítics? ¿No s’hauria de preocupar la UE d’aquesta possibilitat?

Mentre els tribunals europeus continuen rebutjant les peticions espanyoles d’extradició internacional del president Puigdemont i altres exconsellers (darrerament, de Lluís Puig a Bèlgica), el TS està negant els drets de llibertat condicional dels presos polítics catalans empresonats per la mateixa causa. La setmana passada, els permisos de set d’ells es van suspendre en sec poc temps després de ser-los concedits. Ja no podran treballar fora de la presó en dies laborables ni passar els caps de setmana a casa com a part del procés de rehabilitació. El TS justifica aquesta mesura dient que no en poden gaudir fins que els presoners hagin estat “reeducats políticament”. Clarament, se’ls deneguen els seus drets a una llibertat condicional perquè mantenen els seus postulats ideològics.

Aquesta supressió de permisos (atorgats amb l’article 100.2 de les Normes Penitenciàries) no s’ha portat a terme de forma reglamentària ni ortodoxa. S’ha realitzat gràcies al fet que el TS en canviés el procediment. En una operació ad hoc i sense precedents, usurpava el paper de les juntes de tractament i dels jutjats de vigilància penitenciària que fins ara tenien la competència exclusiva de decidir en aquest camp. S’ha produït, doncs, un canvi d’estatus per a set dels nou presos polítics catalans que han perdut els permisos i tornaran a un règim de 21 hores/dia de confinament a la cel·la set dies a la setmana. És de preveure que dues altres preses (expresidents del Parlament Carme Forcadell i l’exconsellera Dolors Bassa), que fins ara (a data 16/8/2020) encara gaudien d’aquest estatus, patiran pròximament una mesura semblant.

Tota aquesta manera poc ortodoxa d’actuar ha quedat al descobert en una estranya incidència que va afectar el TS aquesta primavera passada. Es tracta d’un missatge enviat a un grup de WhatsApp de periodistes per un individu no identificat, però en nom del TS, que amenaçava els membres de la Junta de Tractament de la presó de Lledoners amb accions legals si permetien als presos passar el confinament del Coronavirus a casa seva. Ha estat una revelació prou indicativa de la irregular manera de procedir del Tribunal que, previsiblement, no tindrà cap conseqüència jurídica en haver estat ja arxivada. Hi pot haver algun indici més clar que actuen amb ànim de venjança i amb una parcialitat inadmissible en un alt tribunal?

De fet, la irrupció del TS en el camp de la “reeducació política”, previsiblement aplaudida a la premsa espanyola, ha provocat les protestes de diversos intel·lectuals i experts juristes descontents amb la gestió d’aquest problema. El prestigiós professor de Dret Constitucional, Javier Pérez Royo, descriu el comportament del tribunal com a “maoista” i associa la crida dels jutges als presos perquè es mostrin penedits amb el concepte de rentat de cervell ideològic que es practica a la Xina contra els uigurs actual. Pérez Royo considera que la crida a la “conformitat expressa” és una forma d’humiliació practicada en països totalitaris i argumenta que el concepte de “reinserció” inclòs a la Constitució espanyola (article 25), mai no havia tingut la intenció de justificar el rentat de cervell als presos i la seva reconversió en “pensament correcte”, un fenomen que diu passa a l’Espanya “socialista” d’avui.

Pérez Royo argumenta que les crides insistents en aquest sentit per part del fiscal de l’Estat -que el primer ministre Sánchez va presumir que fos un peó a les seves ordres- indica que la iniciativa no és un mer caprici del TS, sinó que forma part d’un pla més ample per “reeducar” els dissidents polítics catalans per “corregir” la seva ideologia. És el que Pérez Royo defineix com a “humiliació política” en clara contradicció amb el dret internacional i la doctrina de l’ONU. Així, si mirem l’article 19 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, signat per Espanya, trobem que s’hi estableix que “tothom té dret a opinar sense interferències”. A més, l’article 26 també insisteix que no s’ha de tolerar cap forma de discriminació contra les persones per raó d’opinió política o d’altres tipus. El TS, afirma el professor, al contrari que amb altres presos, diu que els presos catalans només podran gaudir dels permisos que els atorga l’Article 100.2 quan estiguin reeducats. Això ens porta a demanar quan s’havien aplicat requeriments de reeducació quan es tractava de presos d’extrema dreta. Pérez Royo pregunta com es pot permetre als fiscals i jutges del TS que “menyspreïn tan desvergonyidament els seus propis principis”. Acaba demanant: “en quina mena de país ens estem convertint?”.

En conseqüència amb la seva decisió, el fiscal del TS ha demanat als jutges de vigilància penitenciària que anul·lin immediatament els permisos dels presos catalans per sortir de la presó. Eren permisos per tenir cura d’una mare gran, per dirigir un negoci, per treballar amb una ONG de Bòsnia Hercegovina o ensenyar a la universitat, tasques considerades “inadequades” per als condemnats per “sedició”, diu el fiscal. Aparentment, no són propícies per evitar “temptacions sedicioses” ni per a descartar les idees independentistes, com afirma. Quines deuen ser, doncs, aquestes activitats propícies? Certament, no queda definit a la normativa. Així, la Dolors Bassa “sediciosa” no pot tenir cura de la seva mare malalta mentre que els fiscals de l’Estat no han posat cap objecció a l’excarceració de Rosalia Iglesias (dona de l’extresorer del PP, Luis Bárcenas) perquè cuidi el seu fill de 30 anys, malgrat la condemna de 15 anys que té per corrupció i malversació. Aquí no es va exigir cap mena de “reeducació” ni penediment, pel que sembla. La CEDH pot acceptar aquest grau d’arbitrarietat en un estat membre de la UE?

Cal afegir que l’acció del fiscal també és un incompliment de la mateixa Constitució espanyola que defensa el dret dels presos a continuar treballant pels seus objectius polítics, oimés quan aquests han especificat el seu compromís de seguir fent-ho per vies pacífiques i democràtiques. L’anul·lació d’aquests permisos demostra que el TS actua políticament i que no té cap intenció de reduir la seva pressió sobre el moviment independentista. I ho fa amb criteris ideològics més que no pas estrictament penals. Aquesta contradicció es pot veure respecte a altres sentències d’aquest tribunal com ara en el cas de l’atac feixista del setembre del 2013 al Centre Cultural Blanquerna del Govern català a Madrid. El Tribunal Constitucional va anul·lar llavors les penes de presó als condemnats perquè deia que el veredicte s’havia basat en “raons ideològiques”. Tanmateix, ara aquest Tribunal no veu cap contradicció en una sentència clarament ideològica contra els polítics catalans. Això significa que la llei s’està aplicant amb diferents criteris. Mentre que els presos catalans tornen a estar a la presó i es veuen privats de permisos, els violents feixistes de Blanquerna (2013) – dos dels quals són familiars d’exministres del PP – mai no han posat un peu a la presó, malgrat la condemna que tenen. Si aquests delinqüents violents estan en llibertat, per què no ho estan els presos catalans quan el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de les Nacions Unides va decretar (al punt 144 del sumari de la seva 84a sessió, d’abril a maig de 2019) que l’empresonament de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Oriol Junqueras, etc. era del tot arbitrària, contravenint els articles 2, 9, 10, 11, 18, 19, 20 i 21 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Els tossuts fiscals defensen que s’hauria d’ensenyar als presos catalans a “respectar la llei”. Però la veritat és que no existeix cap programa per reeducar els condemnats per sedició, tal com va assenyalar la setmana passada una magistrada del Jutjat de Vigilància Penitenciària número 5. Aquesta jutgessa va ser prou valenta per negar la retirada de permisos pel 100.2 a dues polítiques catalanes, tot acusant el fiscal de tenir la intenció de canviar o modificar el pensament i la ideologia política de les preses, una pràctica que va en contra de la Constitució espanyola. La jutgessa va afirmar que l’independentisme és legítim i no pot ser “objecte de tractament penitenciari”, com pretén el fiscal de l’Estat.

Una altra faceta interessant és si els condemnats estan obligats a mostrar penediment o a acceptar obertament la seva culpabilitat. Cal recordar que en el cas de l’activista cultural Jordi Cuixart (president d’Òmnium Cultural, que ha complert gairebé tres anys de la seva condemna de nou anys), el jutge de vigilància penitenciària va insistir que la normativa penitenciària no contemplava la facultat de canviar la forma de pensar o la ideologia política d’un pres, sobretot si es realitzava a través de programes fins ara inexistents, tal com és el cas. Aquest jutge també es va mostrar contundent a l’hora d’insistir a aturar la comparació tendenciosa dels presos polítics catalans amb els condemnats per delictes violents, com ara assassinats o delictes sexuals, una pràctica gens infreqüent en àmbits periodístics i jurídics.

Però ha estat l’actual vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, qui ha estat el més bel·ligerant sobre el tema de la reeducació. Al juliol va acusar la fiscalia d’haver-se decidit a rentar el cervell i a “canviar la ideologia” del president Jordi Cuixart. Mauri, també va acusar el fiscal de maldar per eliminar l’article 100.2 amb la idea de buscar un efecte “exemplificador i intimidatori” entre els ciutadans amb l’amenaça de severes condemnes de presó. També va parlar dels atacs a Òmnium com d’un cas clar de “persecució ideològica”, dient que el fiscal actuava “com la Inquisició”. Va insistir que el Dret Internacional protegia el dret de Cuixart i els altres presos polítics a preservar la seva ideologia i la seva llibertat de consciència. També va insistir que això no hauria d’impedir en cap cas el seu dret a la llibertat condicional com passa ara. Lògicament, el TS contraataca dient que Cuixart i els seus companys no són presos polítics, sinó delinqüents comuns. No és exactament el que diu la Xina dels uigurs?

 Núria Bassa @NuriaBassa

Toni Strubell  @tonistrubellt