23/11/11. L'Aeroport del Prat continua putejat per l'Estat Espanyol

Benvolguts,

El desembre de l’any passat, comentant el llibret del CCN en el nostre Bloc http://reflexionsjafores.blogspot.com/search?q=bolivia, ja explicàvem el gran greuge comparatiu que l’estat espanyol perpetra contra Catalunya des de la dictadura cap aquí, hi hagi règims democràtics (?) o dictatorials, prohibint que els vols de segons quins països entrin a Espanya per Barcelona i ho hagin de fer obligatòriament per Madrid!

A part de la pèrdua de temps dels viatgers i de combustible dels avions hi ha les taxes extres que l’Aeroport de Madrid rep per ser la “niña bonita” del règim. És per això també que la quantitat de vols que arriben o surten de Madrid són molt més alts que els de Barcelona, amb passatgers viatjant a Barcelona però que han de fer escala a Madrid, quan el nombre dels que es queden a una i altra ciutat són similars!

Segons el CCN els Convenis sobre Transport Aeri signats entre 1954 i 1993 imposen

l’aeroport de Madrid com a l’únic on poden aterrar i enlairar-se els avions de:

Amèrica	Àfrica	Àsia	Europa
Bolívia, 1974	Costa d'Ivori, 1976	Corea, 1989	Croàcia, 1997
Canadà, 1988	Gabon, 1976	Índia, 1987	URSS, 1976
Costa Rica, 1979	Guinea Equatorial, 1971	Iran, 1996
El Salvador, 1997	Kenya, 1981	Iraq, 1980
Guatemala, 1971	Mali, 1990	Japó, 1980
Mèxic, 1978	Nigèria, 1975	Kuwait, 1979
Perú, 1954	Sierra Leone, 1976	Malàisia, 1993
R. Dominicana, 1968		Pakistan, 1979
Uruguai, 1979		Síria, 1979
Xile, 1974		Tailàndia, 1979
EEUU, 1973 (Miami i San Juan de Puerto Rico)

Com es veu, gairebé tots els convenis foren signats, descaradament, en l’Espanya democràtica i constitucional (?), quan manava el PSOE o el PP a Madrid.

I per què parlem d’aquest tema?

Doncs tornem a explicar això ja que els diaris d’avui diuen que:

·         El Parlament Europeu vota contra la discriminació de l'aeroport de Barcelona en els vols internacionals...

·         Dur avís al govern espanyol per discriminar el Prat...

·         Aprova una esmena de CiU que demana a l'Estat que deixi de "donar prioritat" a Barajas en els acords bilaterals amb tercers països...

·         La comissió d'Economia del Parlament Europeu exigeix que deixi de privilegiar Barajas en els vols intercontinentals...

·         Aena assegura que els acords posteriors al 1993 ja permeten volar a Barcelona

D’aquests titulars potser el més obscè és el d’AENA. Primer perquè reconeix que el xantatge ha sigut i és la pràctica habitual quan es tracta de discriminar Catalunya en qualsevol camp i segon perquè és mentida ja que segons el CCN hi ha 3 o 4 dels convenis signats després del 1993!

Traiem de l’Avui:

Nova envestida europea contra l'Espanya radial, només un mes després de l'aposta pel corredor ferroviari mediterrani. El Parlament Europeu va renyar ahir l'Estat per discriminar l'aeroport del Prat i privilegiar el de Barajas en els vols intercontinentals. I és que un de cada tres països de fora de la Unió Europea que tenen vols a Espanya estan obligats a fer aterrar i enlairar els seus avions a Madrid, segons els tractats bilaterals signats pel govern espanyol. La comissió d'Economia i Finances de l'Eurocambra exigeix que no es posin traves a la lliure competència i no s'impedeixi a les aerolínies que ho vulguin operar a Barcelona.

Espanya encara veta les connexions directes de l'aeroport del Prat amb 23 països de fora de la UE, segons un informe de la Cambra de Comerç de Barcelona del 2009. Dels 80 acords bilaterals que l'Estat té signats, 42 inclouen Barcelona, 15 més donen llibertat a les aerolínies per elegir aeroport i 23 només permeten als seus avions aterrar o enlairar-se al de Barajas. Onze d'aquests països que tenen prohibit volar directament a Barcelona són africans, sis d'Amèrica Llatina, quatre de l'Orient Mitjà, un d'Oceania i un d'Europa. Però a l'impediment legal perquè el Prat sigui un hub, cal afegir-hi els tics d'un model acostumat a 40 anys d'Iberia, “una situació en què pocs operadors de llarg recorregut poden fer-li ombra”, va denunciar la Cambra. Aquest 19 d'octubre, Brussel·les ja va atacar el model radial dels ferrocarrils espanyols: “A Espanya no tot ha de passar pel centre”, va advertir l'eurocomissari de Transports, Siim Kallas, després de negar-se a finançar la travessia central dels Pirineus, que pretenia connectar Madrid amb Tolosa esquivant Catalunya.

A veure quan reconeixerem que Espanya ens roba per tots els cantons i mani qui mani...

A veure quan prendrem consciència que Espanya és el nostre enemic!

Espanya ens enganya!

Espanya ens escanya!

Espanya ens espanya!

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/478541-dur-avis-al-govern-espanyol-per-discriminar-el-prat.html

http://reflexionsjafores.blogspot.com/search?q=bolivia

http://www.directe.cat/noticia/180902/el-parlament-europeu-vota-contra-la-discriminacio-de-l-aeroport-de-barcelona-en-els-vols-i

Joan A. Forès

Reflexions

30/12/2018. Xavier Díez. Intel·lectuals espanyols: un oxímoron? «Si ens aturem a analitzar autors com Fernando Savater, el mateix Leguina, Arturo Pérez-Reverte o tants noms més, no trobem gran cosa més que obvietats fetes literatura, exaltació de llocs comuns, absència de crítica social o de qüestionament del poder». Una de les anècdotes que més em van impactar mentre feia la meva tasca d’historiador em va passar mentre investigava sobre l’editorial principal de l’exili espanyol, que també era la més prestigiosa, Ruedo Ibérico. José Martínez Guerricabeitia, el director i l’impulsor en el París de començament dels seixanta, havia confessat que una de les motivacions principals a l’hora de tirar endavant la capçalera, era publicar els manuscrits que devien estar als calaixos de molts autors i que la censura i la repressió del franquisme impedien que poguessin sortir a la llum. Tanmateix, l’heroic editor es va emportar la desagradable sorpresa que els calaixos eren ben buits. Allò que restava de la intel·lectualitat espanyola era a l’exili, com ell mateix, a la presó o a les cunetes. Espanya era un erm intel·lectual i el franquisme va reforçar la misèria cultural a consciència, amb efectes perdurables en l’actualitat.

Benvolguts,

Molt interessant l’explicació del Xavier Díaz, vell conegut d’aquest Bloc, sobretot la frase:

Un dels fets més escandalosos dels darrers mesos, i que, tanmateix, no ha transcendit a l'opinió pública, és la restricció d'accés als historiadors als arxius del Ministeri d'Afers Exteriors. No es tracta, com pot ser raonable, d'evitar la consulta de documentació recent, sinó a la totalitat, des de la mateixa creació de la diplomàcia imperial del segle XVII.

La frase és important en sí mateixa i a més recordem que el ministre Margallo fa un parell d’anys va explicar precisament aquest fet del tancament dels arxius de la diplomàcia espanyola per evitar que l’anomenada “llegenda negra” continués empastifant l’honorabilitat espanyola. És allò de “mas vale la honra sin barcos que los barcos sin honra”, que un tal Mendez Núñez  va pronunciar el 1866 en front del port del Callao, en la guerra contínua d’Espanya contra les repúbliques independitzades de sud amèrica (guerra hispano-sudamericana entre Bolivia, Xile, Equador i Perú per un bàndol, i Espanya per l’altre (1864-1866).

Una altra frase a esmentar és:

És cert que molts hem despertat d’aquest miratge amb els silencis còmplices derivats del Primer d’Octubre.

Trobo que la majoria de catalans que varen protegir els locals de votació de l’1-O, varen fer amb goig aquesta protecció (dos milions i escaig de catalans) i trobo de molt valor que els que es varen quedar a casa perquè varen considerar que no era la seva responsabilitat (silencis còmplices) i a mig matí se’n varen adonar que els espanyols havien declarat la guerra, com el Felipe VI va explicar dos dies més tard, i sí que aleshores varen anar a votar (l’ex-ministre d’indústria socialista espanyol Joan Majó ho explica en una lloable entrevista).

Tanmateix el que és més contundent de l’article és l’explicació de com el director i impulsor de l’Editorial antifranquista Ruedo Ibérico dels anys 60 a París va tenir la bona idea de recaptar articles dels intel·lectuals espanyols que suposava que romanien en els calaixos dels opositors al règim franquista de l’interior i es va trobar que els calaixos eren buits! Mostra de la buidor intel·lectual també de la suposada oposició franquista espanyola, i com aquesta oposició ja s’havia anat adaptant a la buidor del règim franquista...

Aquesta mateixa setmana en Ramón Cotarelo en el setmanari La República toca aquests temes en la secció Tribuna Republicana amb l'article Sociologia de la revolució catalana (VI). Us recomano que el llegiu, perquè complementa el que aquí hem comentat...

Vegem l’article d’en Xavier Díez amb un títol que exemplifica el que hem explicat (Intel·lectuals espanyols: un oxímoron?):

26/01/2016. Directe.cat. La CUP adverteix que els treballs de la comissió del Procés Constituent seguiran encara que el TC la suspengui. La formació alternativa obté les presidències de les comissions de Governació, Estudis sobre corrupció, i la vicepresidència del Procés Constituent.

Benvolguts,

Ens fixem avui en la notícia La CUP adverteix que els treballs de la comissió del Procés Constituent seguiran encara que el TC la suspengui.

Els nostres temors que les CUP no volguessin implicar-se en la governabilitat del país, van desapareixent. En aquesta notícia del directe.cat ho explica. S’hi ha implicat, de moment, Albert Botran, Gabriela Serra, Benet Salellas i Joan Garriga. Ho anirem seguint atentament i sobretot ens preocupa el perquè del temor cerval que ha tingut el govern de que la comissió sobre la corrupció sigui d’estudi —no d'investigació—,(entenem que sense acció executiva).

Vegem la notícia:

26 DE GENER DE 2016 16:25 H

La CUP adverteix que els treballs de la comissió del Procés Constituent seguiran encara que el TC la suspengui

La formació alternativa obté les presidències de les comissions de Governació, Estudis sobre corrupció, i la vicepresidència del Procés Constituent

La CUP qualifica de “correcte” la distribució dels partits a les comissions. Botran ha explicat que presidiran la comissió legislativa de governació (amb en Joan Garriga, exalcalde de Sant Pere de Ribes), la comissió d’estudi sobre corrupció (amb Benet Salellas al capdavant) i exerciran la vicepresidència de la comissió del Procés Constituent (amb l’aportació de Gabriela Serra).

Ningú no aturarà la comissió d'estudi del Procés Constituent

La CUP començarà a implicar-se amb el Procés a través de diverses comissions

Albert Botran, que ha parlat en nom de la CUP, ha explicat que Gabriela Serra, com ja es sabia, serà la vicepresidenta a la comissió de Procés Constituent. El diputat cupaire ha especificat que l’elecció de Serra serà clau perquè “té experiència en els seguiment de processos constituents de Sud-Amèrica, especialment a Bolivia”. En el torn de preguntes, Botran ha volgut remarcar que no hi haurà tribunal que aturi aquesta comissió ja que entén que al ser una comissió només d’estudi (?), segueix absolutament legitimada per seguir executant les seves tasques. Pels cupaires, el ministeri de la plurinacionalitat no respon a les necessitats ni a la demanda que ha fet el poble de Catalunya. La CUP diu que la única cosa que podria ser acceptable fóra un acord per un referèndum amb una pregunta i una data clara i propera.

La CUP pilotarà la comissió de Governació que elaborarà la llei de Transitorietat jurídica

El diputat de la CUP diu que la comissió de Governació és clau, perquè és una de les comissions que treballarà en el desenvolupament dels mecanismes de transitorietat per trencar amb l’Estat. També s’encarregarà de desplegar la llei 24/2015 contra la pobresa energètica, una reivindicació que la CUP també s’ha fet seva. El diputat de la CUP ha dit que seran ambiciosos en el desplegament d’aquesta llei “una demanda que surt del carrer”. La Candidatura d’Unitat Popular pretén, a través també d’aquí, donar eines als ajuntaments per lluitar contra la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local, LARSAL.

Els cupaires volen seguir amb la tasca que va fer David Fernández a la Comissió Pujol

Pel que fa a la comissió d’estudis sobre corrupció, el president serà en Benet Salellas. La CUP diu que vol donar continuïtat al treball que va fer el propi David Fernández a la coneguda ‘Comissió Pujol’. “Contra el tòpic que el procés independentista ha estat la cortina de fum de determinades formacions per tapar casos de corrupció, més casos de corrupció han aflorat i més consciència se n’ha pres”. 

La CUP demanarà també a la Generalitat la setmana vinent que es personi pel cas Nóos.

Albert Botran s’ha volgut fer ressò de la concentració que han convocat els diversos partits que conformen la CUP, per denunciar el masclisme que s’ha desfermat sobretot a les xarxes socials contra les dones de la CUP durant aquests tres mesos de negociació.

La roda de premsa també ha servit per veure la nova diputada de la CUP, Mireia Boya que ha parlat de la llei que s’aprovarà en relació al canvi climàtic i en concordança amb els acords del COP20.

Directe.cat

Joan A. Forès

Reflexions

07/12/13. José A. Val del Olmo. Ley de Amnistía y legalidad fascista. El muro de la impunidad. Es una constante de las dictaduras que cuando están a punto de hundirse intentan sellar su impunidad mediante leyes de amnistía impuestas bajo amenaza militar

Benvolguts,

Navegant he trobat el web Rebelión on escriu periòdicament l’autor d’aquest article. Trobo molt bé que hi hagi qui s’atreveixi a escriure com aquest autor, o com el professor Vicenç Navarro o com d’altres. Pot ser molt bé que la nova Llei Fernandez engarjoli sense judici qui s’atreveixi com Navarro i com Val del Olmo a continuar mostrant la miserable condició d’España i dels espanyols quan al feixisme-falangisme-nazisme, antecessor directe dels Gobiernos del règim de Monarquia franquista que ens ha tocat viure...Fa uns dies en un article del professor Navarro va explicar que els seus treballs no els hi volen publicar cap dels cinc diaris més importants del Reino, perquè hi ha justament un Mur d’Impunitat que impedeix que els ciutadans sàpiguen la veritat, 38 anys després de la mort de la bèstia i hagin de recórrer als diaris digitals per a poder explicar les veritats que diaris i mitjans de comunicació de la Caverna amaguen! Vegi’s i llegeixi’s amb detall el profund article del professor Navarro:

http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/2013/12/031213-vicenc-navarro-el-resurgimiento.html

Un tast:

Una última observación. Este sistema totalizante se reproduce también a través de los medios. Existe hoy una dictadura mediática –sí, una dictadura mediática- que no permite la diversidad ideológica que debería estar presente en una democracia. Un ejemplo de ello es que este artículo no sería aceptado para su publicación en ninguno de los cinco rotativos más importantes de España. De ahí que tenga que pedirle al lector que, independientemente de su acuerdo o desacuerdo con su contenido, lo distribuya ampliamente, por mera coherencia con su sensibilidad democrática.

02-12-2013

Ley de Amnistía y legalidad fascista

El muro de la impunidad

 

José Arturo Val del Olmo

Rebelión

 

Es una constante de las dictaduras que cuando están a punto de hundirse intentan sellar su impunidad mediante leyes de amnistía impuestas bajo amenaza militar. Asi ocurrió con la dictadura de Franco, y con otras como las de Chile, Argentina, Bolivia, Uruguay o Brasil.

Unas leyes esgrimidas como pretexto para no investigar desapariciones forzadas, fusilamientos, secuestros, torturas, niños robados, y otros crímenes contra la humanidad, y que han levantado un vergonzoso Muro de Impunidad, a pesar de las reiteradas denuncias de organismos internacionales.

El tesón de las víctimas, y la movilización social contra estas leyes, consiguió hace quince años que el dictador chileno Augusto Pinochet fuera detenido en Londres, por orden de un juez español, en base al principio de Justicia Universal. Desde entonces se han multiplicado las denuncias, investigaciones, y juicios contra violadores de derechos humanos en todo el planeta, pero también las presiones de potencias mundiales, como las de EEUU, denunciados por asesinatos, o torturas como las de Guantánamo

Hoy sabemos, por las filtraciones de Wikileaks, que estas presiones estuvieron detrás del pacto que PSOE-PP firmaron hace cuatro años para limitar el alcance del principio de Jurisdicción Universal, que permite que ciertos crímenes dudan(puedan) ser perseguidos en cualquier país, al margen de la nacionalidad del criminal, o del lugar del crimen. Como dice Galeano: “el poder es un cíclope. Tiene un solo ojo: ve lo que le conviene, es ciego a todo lo demás. Contempla en éxtasis la globalización del dinero, pero no puede ni ver la globalización de los derechos humanos”.

En nuestro país la Ley de Amnistía de 1977 perdonaba a autoridades, funcionarios y agentes de orden público que hubieran violado derechos humanos pero, siendo una ley preconstitucional, contraria al Derecho Internacional, y que no contempla el genocidio y la tortura, es preocupante que los tribunales españoles hayan recurrido a ella constantemente, junto a la prescripción y la muerte, para amparar la impunidad de responsables de crímenes de lesa humanidad. Todas las denuncias presentadas por víctimas de la dictadura y la Guerra Civil en España han sido archivadas o duermen el sueño de los justos.

Esta actitud sólo puede explicarse porque la llamada “transición democrática” dejo intactas las estructuras de poder franquistas y respaldó la legalidad fascista. El poder económico, forjado mediante leyes criminales y la represión sistemática del movimiento obrero, el poder judicial, las fuerzas armadas, o los cuerpos policiales, no fueron depurados. Su influencia llega hasta nuestros días y aclara por qué las

instituciones españolas ni investigan ni cooperan, como denuncia Amnistía Internacional.  No es casualidad que uno de los querellados, Martín Villa, ministro franquista cuando la policía asesinó a cinco trabajadores en Vitoria, apodado la porra de la Transición, haya sido asesor de grandes empresas y ahora consejero del “Banco Malo” creado para sanear la banca privada con fondos públicos (foto de Samaranch i Martin Villa l’any 1974).

El Estado español es el segundo país del mundo en número de víctimas por desapariciones forzadas, mas de 114.000 denunciadas, cuyos restos ocupan cunetas y fosas comunes sin haber sido recuperados e identificados. Añadamos condenas y ejecuciones, torturas, asesinatos, y aceptemos que hay un conflicto que la decepcionante Ley de Memoria Histórica no ha resuelto porque la impunidad de violaciones graves de los derechos humanos es incompatible con la justicia y con la verdad.

Cita Waris Dirie, en su discurso contra la mutilación genital femenina, “El último camello de la fila, camina tan de prisa como el primero”. La lucha de las Madres de Plaza de Mayo en Argentina llegó hasta nuestro país y abrió la puerta para que hoy más de 300 asociaciones, memorialistas y de víctimas de la dictadura y de la Guerra Civil española, puedan declarar ante un juzgado argentino contra responsables de genocidio y torturas en nuestro país.

Entre ellas la Plataforma Vasca para la Querella Contra los Crímenes del Franquismo, de la que forma parte la Asociación de Víctimas del 3 de marzo de 1976, que ha presentado mas de cien denuncias, y lleva años trabajando para que sea aquí donde acabemos con la vergüenza histórica que supone que el único enjuiciado por los crímenes del franquismo sea precisamente el juez que los quiso investigar.

Combatir contra la impunidad hoy es hacerlo contra quienes la amparan y la defienden que son los mismos que aplican políticas reaccionarias y restrictivas de derechos laborales, sociales y ciudadanos, que castigan a la inmensa mayoría de la sociedad que somos los trabajadores y nuestras familias.

José Arturo Val del Olmo

Noticia relacionada: Diálogos con… Pablo Mayoral

Joan A. Forès

Reflexions

18/12/10. CCN. Convenis internacionals d'Espanya, onerosos, i que perjudiquen els Països Catalans

Benvolguts,

Estudiant la política sobre aeroports perpetrada des de fa 50 anys pel govern espanyol, avui esmentarem: la prohibició d’ús dels aeroports catalans en els Convenis Internacionals acordats per l’estat espanyol 19.02.2008, explicada  en detall en el llibret “Catalunya estat d’Europa” que ha editat aquest any el CCN (vegeu altres Reflexions parlant del CCN).

50 anys d’escanyament premeditat:

Obligatorietat en l'ús de l'aeroport de Madrid

Els Convenis sobre Transport Aeri signats entre 1954 i 1993 imposen

l’aeroport de Madrid com a l’únic on poden aterrar i enlairar-se els avions de:

Amèrica	Àfrica	Àsia	Europa
Bolivia, 1974	Costa d'Ivori, 1976	Corea, 1989	Croàcia, 1997
Canadà, 1988	Gabon, 1976	Índia, 1987	URSS, 1976
Costa Rica, 1979	Guinea Equatorial, 1971	Iran, 1996
El Salvador, 1997	Kenya, 1981	Iraq, 1980
Guatemala, 1971	Mali, 1990	Japó, 1980
Mèxic, 1978	Nigèria, 1975	Kuwait, 1979
Perú, 1954	Sierra Leone, 1976	Malàisia, 1993
R. Dominicana, 1968		Pakistan, 1979
Uruguai, 1979		Síria, 1979
Xile, 1974		Tailàndia, 1979
EEUU, 1973 (Miami i San Juan de Puerto Rico)

Com es veu, gairebé tots els convenis foren signats, descaradament, en l’Espanya democràtica i constitucional, quan manava el PSOE o el PP a Madrid.

És un altre dels moltíssims greuges comparatius que han existit i continuen existint a Espanya que van contra Catalunya.

Aquesta informació, que cal esbombar cada cop que es pugui, es converteix en notícia quan llegim als diaris que està a punt de crear-se un espai aeri europeu per tal d’evitar el que passa actualment amb els avions que han de respectar els espais aeris dels països que sobrevolen i per tant han de fer més quilòmetres i usar més combustible.

És en aquest context europeu que es converteixen encara en més absurds els Convenis esmentats més amunt que provoquen, a part del greuge comparatiu (tots els aeroports són iguals però el de Madrid és més igual que els altres, que diria Orwell), moltes més pèrdues individuals i col·lectives que l’antiga reglamentació d’espais aeris europeus. No costa gaire entendre com els viatgers des dels països a l’est de la península que tenen com a destinació final Catalunya, les Balears o el País Valencià han d’anar fins a Madrid per després tornar enrere, que comporta pèrdua de temps col·lectiu i despesa extra en combustible. Per tant dolent per a tothom.

Informació obtinguda de: CCN 7.12.2010 (Font: Cercle d’Estudis Sobiranistes)

Joan A. Forès

Reflexions