diumenge, 1 de novembre del 2015

01/11/2015. Recull d'articles sobre el procés...

El Procés
Índex de continguts
Escriviu el títol del capítol (nivell 1) 1
Escriviu el títol del capítol (nivell 2) 2
Escriviu el títol del capítol (nivell 3) 3
Escriviu el títol del capítol (nivell 1) 4
Escriviu el títol del capítol (nivell 2) 5
Escriviu el títol del capítol (nivell 3) 6


The Catalan people have spoken. Will the Spanish government listen?

The case for Catalonia’s independence is now overwhelming, thanks to the regional election results. Madrid must accept that this ‘problem’ won’t just disappear
 ‘The vote was the culmination of an incredible four years of mass citizen mobilisation.’ Photograph: Action Press/Rex Features
Monday 5 October 2015 11.30 BST
On 27 September Catalonia’s voters went to the polls and with a record 77.4% turnout gave a win in every single electoral district to the political forces whose campaign promise was, if elected, that they would follow a “roadmap” towards Catalan independence from Spain. Pro-independence lists obtained 48% of the votes and 72 seats out of 135, whereas unionist lists got 39% of the votes and 52 seats.
These plebiscitary elections were the only way possible to give the Catalan people the vote on the political future they have long called for, after the Spanish government’s longstanding refusal to allow an independence referendum. The vote was the culmination of an incredible four years of mass citizen mobilisation. Our independence movement is not a sudden whim, not something dreamt up by a political party, or dominated by a single figure. It is the people who, on Catalonia’s national day, 11 September, come out year after year on to the streets in their millions, peacefully demonstrating with a smile, songs and flags to call for independence; for Catalonia to become a new state in Europe.
We produce 20% of Spain’s economic output, but receive only 10% of Spain’s government investments
Our citizens convinced the political parties, and this year the two main parties in favour of independence, Democratic Convergence of Catalonia (CDC, centre) and the Republican Left of Catalonia (ERC), along with other socialist and Christian-democratic parties, joined together to form the coalition “Together for Yes”. The movement covers the political spectrum from left to right, and rather than just the usual politicians, it also includes key leaders from civil society groups crucial to the citizen mobilisation, as well as cultural figures and respected academics not usually involved in politics. The Candidacy of Popular Unity (CUP, left) also tripled their previous number of seats and together with them we have anabsolute majority in Catalonia’s parliament. That means a robust absolute majority of MPs are in favour of independence.
I am a Catalan. We have had an independent identity since the 11th century. We had a parliament before the United Kingdom did. We have had a president of the generalitat – Catalonia’s government – since 1359, and I am proud to be the 129th successor to that office. Our language, Catalan, has been prosecuted since 1714 and was banned during the 40-year Franco dictatorship; but it is now the ninth most spoken language in the EU, with more speakers than Swedish, Finnish, Danish or Greek. Our European vocation is strong.
Spain began its transition to democracy in 1975. In 1979 and 2006 some powers were devolved to Catalonia via a statute of autonomy, but in 2010 the deeply politicised constitutional court struck down crucial elements of the statute. In 2012 a better financial agreement between Catalonia and Spain was also refused, and a recentralisation of previously devolved powers began in earnest. Finally, Catalans began to think that they would be better off with the tools to manage their own finances and government outside Spain. It is natural for people whose rights are in danger to try to protect themselves within a state of their own.
Catalonia has 16% of Spain’s population. We produce 20% of Spain’s economic output and 25% of exports with a highly sophisticated industrial base, including global manufacturers – Catalonia’s €200bn economy is bigger than Finland’s – and yet we receive only 10% of Spain’s government investments. Nevertheless our foreign investment went up 400% in the first semester of 2015. Meanwhile Spain’s $1.1tn outstanding sovereign debt is equal to 100% of its GDP. If Catalonia leaves, that percentage will go even higher.
 Independence will require Catalonia’s left to reject austerity politics
Luke Stobart

Read more
Despite this, the Spanish government seems to think that if it pretends nothing is wrong, “the Catalonia problem” will just go away. However, what was once an internal matter for Spain to resolve has now taken on an international perspective, as foreign parliaments and even governments wonder why, despite our calls for dialogue, Madrid refuses to sit down and talk. My last meeting with President Rajoy was 14 months ago. We have requested a dialogue over and over again. Our hands are extended, yet the fist in Madrid is never unclenched.
The people who turned out in historic numbers to vote on 27 September for pro-independence clearly want to live in their own country, a free country. As Oliver Wendell Holmes said: “One flag, one land, one heart, one hand, one nation ever more.” We will administer our victory with a sense of concord towards Spain, towards Europe and towards the world. Is Spain now willing to accept the democratic decision of the Catalan people? Or will it persevere in its intransigence?

1 novembre 2015 2.00 h
FULL DE RUTA

Apagar el foc amb benzina

CARLES MUNDÓ
Rajoy vol assetjar l'independentisme sobre la base de prohibir, anul·lar, suspendre, negar, inhabilitar i empresonar
La declaració política per iniciar el procés per a la constitució de la república catalana, presentada al Parlament per Junts pel Sí i la CUP, ha encès totes les alarmes a Madrid. Sense matisos, els grans partits espanyols reconeixen obertament que el desafío catalán és el principal problema que avui té Espanya. Rajoy ha optat per l'immobilisme i ha situat aquest repte polític en un carreró sense sortida. Ho ha fiat tot a les decisions dels tribunals i ha aconseguit el seguidisme del PSOE i Ciutadans. Ha optat per apagar el foc amb benzina perquè la seva estratègia és assetjar l'independentisme sobre la base de prohibir, anul·lar, suspendre, negar, inhabilitar i qui sap si també empresonar. És evident que aquesta és una estratègia perdedora, que pot donar algun rèdit electoral a curt termini però que no farà desdir centenars de milers d'independentistes de les seves legítimes aspiracions. El principal antídot per posar fi als independentistes és la independència, i aquesta és una qüestió que només poden resoldre les urnes. Ni el Codi Penal ni el Tribunal Constitucional poden donar una resposta política ni esborren del mapa dos milions de catalans per art de màgia. A més d'això, la maquinària per deslegitimar el procés polític de Catalunya continua ben greixada i funciona dia i nit. D'una banda, continuen dient que la majoria absoluta del Parlament, sorgida de les urnes, no és legítima ni democràtica i, d'altra banda, intenten confondre la independència amb la corrupció. No es pot negar que aquest discurs pot desencantar més d'un indecís, però és evident que tots els ciutadans estarem satisfets de veure que aquells que s'hagin omplert les butxaques aprofitant-se dels seus càrrecs són jutjats i condemnats, però no deixarem de ser independentistes perquè hi hagi persones corruptes, igual com els ciutadans espanyols no deixaran d'estimar Espanya per la corrupció dels seus governants. Voler resoldre el principal problema polític que té Espanya renunciant a fer política és una estratègia perdedora i amb data de caducitat.
COMENTARIS  
+4#1 RAMON B.
Encertada argumentació sobre l'actitud del nacionalisme espanyol davant del problema que van crear ells mateixos amb la persecució del Estatut, i el seu desmantellament. Quan es va crear l'Estatut, el Parlament tenia 23 diputats independentistes, avui en som 72, el vostre menyspreu als catalans, els insults que hem rebut per part del nacionalisme espanyol, ens ha portat on som, ara, ja no hi ha cap possibilitat de tornar enrere, la vostra ceguesa institucional, trencarà Espanya.



Benvolguts,
1 novembre 2015 2.00 h
DE SET EN SET

La truita

JAUME OLIVERAS

Algú creu que es pot fer una truita sense trencar ous? La realitat és inqüestionable. Es podrà discrepar sobre els utensilis a utilitzar, la intensitat del foc i fins l'oli necessari, però, al final, caldrà trencar els ous per batre'ls amb classe i abocar-los a la paella. Després ja en veurem el resultat, si és salada o no, si és torrada o no, si és sucosa de dintre o no... i valorarem el resultat, un pas posterior a haver trencat els ous i tirat endavant la truita. Pensar que el procés català pot tirar endavant sense arribar a un desafiament de les lleis estatals és pura quimera, ja que sense trencament no pot reeixir la Catalunya independent. Una societat fenícia i pactista com la nostra fins podia pensar que hi hauria un pronunciament civilitzat, com aquells matrimonis que veuen acabat el seu projecte comú i decideixen separar-se i repartir-se, amb generositat, els llençols i la vaixella. Els fills comuns són un altre problema, que cal administrar amb sensibilitat i eficàcia, perquè el temps compartit ha establert moltes complicitats que no desapareixen. És la realitat i cal estar-hi amatents.
En els darrers temps, Catalunya i l'Espanya oficial han caminat molt per dues vies divergents, a vegades paral·leles però mai convergents, i ara són massa lluny l'una de l'altra per pensar en un retrobament polític i/o administratiu. L'Estat espanyol, ara i aquí, no té capacitat per negociar un procés secessionista i a Catalunya la voluntat independentista ja no pertany a la classe política sinó que és gestionada per la societat civil.
Els temps marquen els passos del procés i tot indica que ara és l'hora de fer la truita. Tot és sobre el marbre de la cuina (el Parlament) i al menjador reclamen la manduca. Junts pel Sí i la CUP ja han fet la declaració d'intencions, tot i que la majoria és prou justa per haver de tenir en compte les peticions de menges més suaus, i potser conformar-se amb ous durs o passats per aigua. No hi ha temps per a la pausa: segurament ha arribat l'hora de trencar algun ou i, després, batre'l amb la confiança que l'hem encertada.





Benvolguts,
En Francesc Marc Alvaro explica com en una societat lliure de corrupció com la que volem crear amb la revolució catalana la “motxilla plena de merda” que alguns partits porten a l’esquena pesa massa...
Diu que la seva idea també l’ha desenvolupada l’Eduard Voltas.

Un vestit a mida

Francesc Marc Alvaro
26 OCTUBRE 2015
Miquel Iceta ha declarat que CDC no pot adduir que l’Estat investiga el partit sobiranista per frenar el procés perquè no fa el mateix, en canvi, amb ERC ni amb la CUP. La fal·làcia és de manual. Però el que interessa és advertir que Iceta s’ha oblidat d’un adverbi: encara. Perquè arribarà el dia que la policia i els fiscals investigaran també ERC i la CUP.
Serà per corrupció? Serà pel que sigui.
Pensar que això no va així és ser ingenu o no entendre res. Si tens l’Estat al teu servei, fas un vestit a mida al teu enemic, amb totes les eines a l’abast. I el sobiranisme és l’enemic de l’Estat espanyol. El vestit a mida de CDC és la utilització partidista de la corrupció; aquest vestit és fàcil de fer perquè els convergents han governat durant dècades i han participat d’un sistema opac de finançament dels partits. Per a la CUP, el vestit a mida que farà l’Estat serà un altre, i no cal ser gaire espavilat per preveure que serà el terrorisme, a partir de les relacions amb l’esquerra abertzale. I a ERC, quin vestit li farà l’Estat? Un de diferent, potser barrejant-ho tot.
Atès que la política la fan humans i no ­àngels, l’Estat pot desenterrar el que vulgui, per presentar-ho com a delicte. O difondre falsedats, com es va fer amb Trias, o amb Mas l’any 2012. No importen ni la veritat ni la justícia, només aconseguir que els informatius obrin amb imatges de l’enemic emmanillat. Una imatge val més que mil arguments. La maniobra és senzilla: associar sobiranisme a corrupció, a terrorisme, al que calgui. Ningú està fora de perill.
Eduard Voltas se m’ha avançat amb un ­article molt lúcid sobre això a Mon.cat. El col·lega expressa una idea, adreçada sobretot a ERC i la CUP: “No era gaire difícil d’imaginar que un partit del sistema, un guardià de l’ordre durant tres dècades, hauria participat d’una manera o una altra dels grans vicis del sistema. I no era gaire difícil d’imaginar que si aquest partit d’ordre se saltava el guió i s’apuntava a les files del desordre, l’Estat faria surar la merda”. Per tant, com diu Voltas, “haver-ho pensat abans”. L’any 2012, quan CDC gira cap al sobiranisme, republicans i cupaires ja sabien el que hi havia. Servidor ho havia explicat d’una altra manera: hi ha una contradicció insalvable del procés; el camí no es pot fer sense el que representa CDC, però això llastra el sobiranisme amb adherències tòxiques del vell món autonòmic.
Conclusió: calia blindar-se -des del minut zero- contra la tempesta de porqueria o anunciar que la independència només es faria el dia que tothom fos immaculat com una verge.
Tinc escrit que CDC ha de procedir a la demolició abans de refundar res.
El mal és ­massa gran.
Però també és innegable que -un cop som on som- deixar que les maniobres de l’Estat divideixin el sobiranisme i ens menin al fracàs del procés seria un final propi d’aficionats.
Francesc Marc Alvaro

Joan A. Forès
Reflexions



Benvolguts,
29 D'OCTUBRE DE 2015 05:00 H

(Vídeo)David Madí: “el procés acabarà en una DUI”

L’edició digital catalana d’El País es va fer ressò ahir de la presentació del llibre ‘Zugzwang. El Dietari del Procés’ editat pel directe!cat i en la qual va participar David Madí (CDC), i Joan Puigcercós (ERC)

L’edició catalana d’El País ha publicat un retrat de l’home que va portar Artur Mas a la presidència de la Generalitat, David Madí. L’empresari independentista i cervell a l’ombra de Convergència va presentar conjuntament amb l’expresident d’ERC, Joan Puigcercós, el llibre editat pel directe!cat, ‘Zugzwang. El Dietari del Procés’ –a la venda a la nostra botiga i a les llibreries.


David Madí i Joan Puigcercós van presentar el 'Zugzwang' el mes de juny
David Madí i Joan Puigcercós van presentar el 'Zugzwang' el mes de juny


La DUI, l’única alternativa possible

El 17 de juny Madí va declarar en la presentació del ‘Zugzwang’ en relació al procés que “En aquesta partida no hi haurà ni taules ni presoners”. Madí feria referència al símil escaquístic amb el que juguen Oriol i Guifré Jordan, els autors de l’obra al llarg de la mateixa. El convergent a qui El País qualifica pràcticament de pare de Junts pel Sí, ja va avançar que el procés acabaria amb una DUI:

“Com que aquest sentit democràtic [a Espanya] no hi és, estàs amb una estratègia de ruptura. Consisteix que les eleccions donin un aval democràtic en clau catalana, espanyola i internacional, que hi ha un aval democràtic a una decisió, que és el punt de partida d'una estratègia rupturista, més o menys pactada, però que acabarà en una DUI. La qüestió és en quin moment passarà això, que ha de ser el moment en què Catalunya estigui més preparada”.

Les declaracions són especialment rellevants quan es té en compte qui és David Madí i quina influència exerceix en els lobbys empresarials i dins la pròpia Convergència. El País explica que l’empresari és el cap del sector liberal de Convergència i, a més, és independentista. La seva família va formar part de la resistència històrica de l’alta burgesia barcelonina al franquisme, i el seu avi va ser un dels fundadors d’Òmnium Cultural.




Sense comentar!

"No es pot guanyar un veritable referèndum d'autodeterminació en un territori com el nostre de gran, comencem a acceptar la realitat en la seva justa mesura"

http://www.mon.cat/cat/img2/2015/09/gafarot_131759.png
4 d' Octubre 2015
Si a les eleccions nordamericanes només votessin els ciutadans de raça blanca, encara majoritaris en aquell país, Obama no hagués guanyat ni la presidència el 2008 ni la seva reelecció quatre anys després. Com a dada recordar que un 55% d'americans blancs feren confiança pels dos candidats republicans, mentre que un 45% per l'actual inquilí de la Casa Blanca. Vol dir això que aquest fet resta legitimitat i credibilitat al primer president afroamericà? En cap cas, però si explica un decalatge significatiu entre les preferències públiques de la majoria blanca i el de les minories ètniques, negres i d'altres, que han decantat positivament amb el seu vot l'elecció de Barack Obama. Els estrategues del president demòcrata ho tenien clar i explotaren aquest fet al seu favor i finalment s'emportaren el gat a l'aigua. I ben fet que feren, diríem. Aquí el sobiranisme n'hauria de prendre bona nota. I practicar-ho, per cert.
Probablement, per molts, una comparança no podria ser més odiosa, però alguna cosa de semblant presenten les nostre eleccions catalanes del 2015 que ens hauria de fer reflexionar sobre quin país tenim, si alguns el coneixen prou i què més es pot fer per fer arribar, amb més eficàcia i convenciment, un missatge independentista a un públic castellanoparlant encara, majoritàriament, reticent a acceptar "les bondats" de la independència. El resultat de les darreres eleccions palesa que queda molt encara per fer i molts per seduir o convèncer. Pregar, com a l'època de Pujol es feia, que no vagin a votar ja no és la solució.
Així, una obvietat, que per altra banda també pot resultar incòmoda rau en el fet que si només votessin catalanoparlants, amb tota probabilitat, les candidatures de Junts pel Si i de la CUP serien clarament majoritàries a les darreres eleccions catalanes. Tal vegada, com diu un bon amic meu, caldria maquillar els resultats no fos cas que els mitjans internacionals pensessin que es tractés d'una tupinada electoral en tota regla, per ser resultats més propis de certes democràcies africanes ( o referèndums franquistes si més s'ho estimen) que no pas de referents occidentals. D'altra banda si només haguessin estat els castellanoparlants els que s'haguessin atansat a les urnes, ben lògicament, el resultat hagués diferit significativament de l'escenari anterior, per bé que la golejada electoral aquí es tornaria victòria còmoda sense arribar, ni de bon tros, a la contundència anterior.
Contràriament al que es pot deduir del fins ara aquí escrit, no és només l'element lingüístic el que importa alhora de la tria del vot; també juga un pes important l'element socioeconòmic i, amb creixent importància, l'opinió que té la ciutadania sobre la conducta dels diferents partits en tres eixos avui indissolublement units:
crisi econòmica, corrupció i regeneració democràtica.
Per una part molt important de l'electorat castellanoparlant ningú ha representat millor que Ciutadans/Ciudadanos la vindicació d'aquesta trilogia. Com sabem el partit de Rivera i ara d'Arrimadas no ha governat enlloc i, en conseqüència, no pot ser acusat de casos de corrupció, de cap mena de protagonisme en l'erupció de la crisi o de responsabilitat amb crisis de bancs, bombolles constructores, xarxes clientelars i llarg etc. No és poca cosa pel moment que vivim i amb tot el que ha caigut, presentar-se a unes eleccions catalanes amb el doble argument: defensem l'espanyolitat a Catalunya i som políticament nets com una patena.


Algú altre, a banda d'ells, podria dir el mateix? Aquest clar avantatge estratègic per a Ciutadans els ha estalviat d'haver de parlar de qüestions espinoses per a aquest partit, ideològicament contradictori, com la política econòmica, l'estat del benestar o la moral, on la seva posició és molt menys clara i, sobretot, on el seu electorat es troba molt dividit. D'aquesta manera, i amb gran cautela en aquests àmbits, ciutadans ha pogut pescar amb eficàcia similar a dreta i esquerra de l'anomenat bloc del no.
No passem per alt vàries dades, ara sí incontestables: Ciutadans ha obtingut el 72% dels seus vots a la comarca del Barcelonès i a les quatre comarques veïnes (el Baix Llobregat, els dos Vallès i el Maresme), on es concentra el 63% de la població del país. Si observem els resultats en aquestes cinc comarques, observarem que la pujada de Ciutadans s'explica sobretot per les pèrdues, d'una banda, dels dos partits d'esquerres no independentistes (el PSC i ICV) i, de l'altra, del PP. Posats a dir incomoditats és a l'espanyola, que ben poc occitana Vall d'Aran, on els independentistes han tret un pitjor resultat. Per sota del Baix Llobregat i del que vulguin. Dada també per prendre'n nota. I sort, afegeixo, que nosaltres férem un Estatut per l'Aran de gran volada nacional i lingüística i que els "retalladors", recordem-ho, foren els de sempre de Madrid, altrament no sé pas, i encara menys ho vull saber, el que hagués passat...
Si a França els antics votants comunistes de les zones urbanes amb més presència d'immigració no europea des de fa anys voten fidelment pel Front Nacional; aquí a casa nostra i de forma creixent els catalans de primera generació o no nascuts a Catalunya de llengua castellana, havent optat històricament pel PSOE i alguns per PSUC/ICV, opten ara pel partit unionista i, afegeixo jo, anticatalanista representat per Ciutadans. Alguns d'ells ho fan per anticatalanisme militant -ara ho descobrirem?-, d'altres per passotisme vers Catalunya -cosa que és un consol admetem-ho- i d'altres per participar d'alguns dels dos idearis anteriors i amanir-ho del discurs regeneracionista democràtic i anticorrupció. [Autoodi?]


Recordem que la candidatura liderada per Inés Arrimadas va ser la més votada en poblacions tan importants com l'Hospitalet de Llobregat, Sant Boi, Rubí, el Prat, Viladecans, Gavà, Esplugues, Sant Adrià del Besòs, Ripollet i Barberà del Vallès o al districte barceloní de Nou Barris, entre d'altres. No és per prendre-ho a broma i menys encara per fer judicis frívols o d'absurda, per inútil, autocomplaença política. Ahhhh!!! I d'aquestes eleccions, agradi o no és la realitat, ens quedem amb un tràgic fet: Junts pel Sí ha estat clarament incapaç de captar nou vot a l'àrea metropolitana. La llista única ha funcionat, com era obvi d'altra banda, a la Catalunya "profunda" on s´ìnclouen, per cert, molts barris de Barcelona, però ha punxat, com era d'esperar per inexistència de voluntat i d'obres, a la Catalunya castellanoparlant.
La pregunta per fer-se ara és: i si, a partir d'ara, voten els unionistes més, què passa? votaran més els independentistes, i així successivament, fins arribar a un empat tècnic ad aeternum, o el que seria igual acabar a un carreró sense sortida polític? Viktor Frankl al seu extraordinari llibre "L'home a la recerca del sentit" ens parla dels efectes positius de la voluntat i dels valors entre els homes. Cal examinar les dades acadèmiques, empíriques i estadístiques, per acte seguit, sortir-ne d'elles amb els deures fets i la lliçó degudament apresa, ja que els homes, agradi o no, no som màquines rutinàries com equívocament pensen els marxistes i alguns liberals i la persuasió o seducció és quelcom humana no tècnica.
Sense admetre les realitats incòmodes es pot quedar molt bé davant d'un auditori melindrós amb un discurs d'impecable correcció política però, no ens fem trampes al solitari, no es pot guanyar un veritable referèndum d'autodeterminació en un territori com el nostre de gran, i fins i tot creixent, heterogeneïtat. Comencem per concedir-nos un favor i a dir les coses pel seu vertader nom i acceptar la realitat en la seva justa i inequívoca mesura. Altrament no es podrà fer la independència i, menys encara, fer-la amb garanties plenes per tothom. O no és això el que volem? Especialment, cal dir-ho i refermar-ho, per tots aquells que ara, ben legítimament, s'hi oposen, i que forçosament alguns d'ells els caldrà canviar de bàndol per obtenir la majoria volguda que els sobiranistes anhelem. Ara és l'hora de començar a fer les coses ben fetes.
Marc Gafarot

Joan A. Forès
Reflexions



Benvolguts,

Josep M. Reniu. La col·lisió frontal arribarà si el Constitucional suspèn autoritats o funcionaris

Entrevista al politòleg i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN)
http://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_temps_lectura.png Dimecres  28.10.2015  02:00
thumb_474__4
Amb la declaració d’inici del procés d’independència, Catalunya comença a aplicar el full de ruta cap a la construcció de la República Catalana. Un dels punts clau de la resolució que proposen Junts pel Sí i la CUP posa èmfasi en la desobediència de les institucions espanyoles i, particularment, del Tribunal Constitucional. L’objectiu és poder fer el procés cap a la desconnexió sense entrebancs.
L’horitzó és incert, però d’entrada és força clar que la declaració serà impugnada pel Tribunal Constitucional espanyol. A partir d’aquí poden començar a veure’s els primers gests de desobediència del govern català. En parlem amb Josep Maria Reniu. És politòleg i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), l’òrgan encarregat de traçar la línia del procés de transició i assessorar el govern. Ens explica que la fi de la supeditació pot portar a un xoc frontal entre Catalunya i Espanya, però que el govern català té la legitimitat de les urnes per a fer-ho. També ens detalla els passos previs a la desconnexió de l’estat espanyol.
—La declaració d’inici del procés inclou una desobediència legal que en el full de ruta no començava fins després de la declaració d’independència. Els fets han superat les previsions.
—L’informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) no ho preveia. Hi havia una part que deia que podria haver-hi una col·laboració per part de l’estat, que és una hipòtesi poc probable, malauradament. La hipòtesi més probable era la confrontació amb l’estat i aquí havia d’haver-hi una decisió política per veure com es gestionava aquest enfrontament. Però al CATN no li pertocava pronunciar-se sobre aquesta decisió. L’únic que ens pertocava de dir era com enfocàvem el procés.
—En tot cas, la declaració diu que els passos no s’hauran de supeditar a les institucions espanyoles.
—És cert que en un procés com aquest hi ha d’haver diversos moments d’afirmació de la voluntat de dur-lo endavant. Per tant, és inevitable que hi hagi aquest punt sisè que diu que les decisions no se supeditaran a les institucions ni al Tribunal Constitucional espanyol. La desconnexió ve al final. En aquests moments, es diu que del TC, el mateix que va sentenciar el 2010 contra un estatut aprovat per la ciutadania, no en farem cas.
—Què passarà si el TC impugna la declaració i el parlament no en fa cas?
—És previsible, sobretot en aquesta administració espanyola conservadora, un procediment administratiu molt pautat. A partir del moment que s’aprovi, es valorarà i es demanarà un informe al consell d’estat, com va passar amb la declaració de sobirania. El consell d’estat ja tindrà l’informe preparat. Es reunirà el consell de ministres i es portarà la impugnació al Constitucional per la via del 160.2. El TC l’admetrà a tràmit i en aquell moment la declaració quedarà suspesa. Aquí hi ha la derivada que amb l’aprovació de la reforma de la llei orgànica del TC és de preveure que el govern espanyol també demani al TC que, a banda la suspensió, dicti alguna mesura concreta.
—Com ara quina?
—Que el govern i el parlament s’abstinguin d’admetre a tràmit, per exemple, el punt cinquè, que fa referència a les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública. En aquest moment el TC estaria dient que determinades persones no puguin impulsar determinades lleis. És clar, hem de tenir en compte que la reforma del TC ha convertit aquest òrgan en un instrument polític per a sancionar els incompliments.
—Però, i si el parlament desobeeix?
—Teòricament, el TC, amb aquest patracol de reforma, fins i tot podria suspendre les autoritats i els funcionaris un temps determinat. Si ho fes, es produiria una col·lisió frontal entre els dos sistemes: l’estat espanyol i l’autogovern català.
—La Generalitat i l’estat espanyol han entrat en un conflicte de legitimitat sobre un territori. Amb quines cartes juga el govern català per imposar-se?
—Crec que hi ha un element central, que és el principi democràtic. S’han fet unes eleccions que han donat una majoria parlamentària absoluta a dues formacions que portaven precisament aquesta concreció en els programes electorals i, per tant, estan plenament legitimats a portar a la pràctica el seu programa electoral. És la legitimitat emanada del principi democràtic d’un procés electoral. Aquesta és la millor carta.
—La declaració proposa de començar a tramitar, en un màxim de trenta dies, la llei de procés constituent, la d’hisenda pública i la de seguretat social. Això implicarà un conflicte de competències?
—Vas molt enllà. Aquí es parla d’iniciar la tramitació de les lleis. La tramitació es pot elaborar durant els divuit mesos, posem pel cas, i en el moment final s’aprova i és quan es considera que l’estructura d’estat ja pot entrar en funcionament. Per entendre’ns, no és la tramitació per a fer-ho d’aquí a un mes. Aquestes lleis han de vestir les estructures d’estat, que en el moment que siguin vestides, s’apliquin. I aquest serà el moment de proclamar la independència.
—Què passaria si s’aprovessin abans?
—Aquí sí que tindríem un conflicte importantíssim, perquè afegiríem una legalitat en un marc en què encara predomina la legalitat espanyola, que no et permet de tenir una hisenda pròpia, que no et permet de tenir una seguretat social i que no et permet d’obrir un procés constituent.
—Això com es resoldria llavors?
—Aquí tindríem un xou important, perquè no s’hauria completat el desenvolupament de les estructures d’estat i encara dependríem de la legalitat espanyola. Un estat és el monopoli de la força. Al capdavall és la capacitat que té una organització política de fer complir un ordenament jurídic a uns ciutadans que viuen en un territori. Però si tu no tens aquesta capacitat perquè no t’has desconnectat d’un altre ordenament superior, no pots fer-lo complir.
—Per tant, no s’aprovaran aquestes lleis fins que no es pugui acomplir aquesta desconnexió.
—És clar. Si jo fos parlamentari no ho faria. Em costa molt de pensar que ho planifiquen d’una altra manera. De fet, el punt de la declaració és molt senzill i només parla d’iniciar la tramitació d’aquestes lleis. Aquest punt és molt important per a transmetre el missatge que ja es treballa en aquestes lleis.
—Posem per cas que la Generalitat també decideix de no fer cas de més suspensions del TC, com ara el decret de pobresa energètica. De quines eines disposa per a desobeir?
—És una qüestió tan senzilla com mirar de garantir el contingut d’aquell decret. Per tant, això vol dir negociar amb les operadores.
—Però, i si les companyies elèctriques desobeeixen la Generalitat?
—Sense entrar específicament en els detalls de la resolució, jo entenc que no es tracta de buscar elements de coerció per part de la Generalitat, sinó que es tracta de buscar mecanismes de negociació amb les operadores per part de la Generalitat, com crec que s’ha fet des del mateix moment que es va decretar la suspensió. I si no, ho fan els ajuntaments, que negocien amb operadors, amb una tasca importantíssima d’intermediació. A banda, crec que a les companyies elèctriques i de gas també els interessa no situar-se a l’ull de l’huracà d’una campanya de pressió pública. Serien comportaments irracionals.
—El ‘Llibre blanc de la transició nacional’ inclou un punt molt important, que és la successió d’ordenament i administracions. Quan començarà?
—Hauria de començar ara, en el moment que s’aprovi la declaració. Una part del procés és això. És gairebé l’estructura d’estat que més s’haurà de començar a treballar. S’ha de començar a fer la llista de totes aquelles qüestions que s’hauran de repartir o negociar entre tots dos estats quan es produeixi la desconnexió. Per exemple, el repartiment d’actius i passius, la successió de contractes i obligacions… Tota aquesta feinada és una de les parts importants del procés i gairebé una estructura d’estat perquè és la que dissenya què passa amb les administracions, què passa amb els actius, què passa amb els passius, el deute… Als departaments que els pertoqui hauran de començar a fer una llista d’actius i passius.

Joan A. Forès
Reflexions



Dues tasses cap a Madrid

"Els diputats catalans seran aïllats políticament i ignorats parlamentàriament, o sigui que, en justa correspondència, han de fer el possible per entorpir les maniobres d'uns partits que neguen el projecte polític majoritari al Parlament de Catalunya"
 
30 de Novembre -0001 a les 00.00 h
El catalanisme polític, sota les sigles que sigui, ja no hi té res a fer al Congrés dels Diputats. El peix al cove fa anys que es va acabar i no hi ha símptomes de cap tipus de negociació que tingui a veure ni tan sols amb el dret a decidir. Si el resultat del 20 de desembre és una majoria PP-Ciutadans, el blindatge polític del règim del 78 es reforçarà encara més, que ja és dir. I una hipotètica coalició PSOE-Ciutadans deixaria el dossier català en mans de Carme Chacón i Albert Rivera, amb la pressió, des de l'estructura del PSOE, de Susana Díaz. Cap enquesta li dóna a Podemos la força necessària per derrotar quaranta anys de transició.

Tot plegat, fa que els partits independentistes busquin l'opció més pragmàtica possible per eixamplar els resultats. Es tracta d'ocupar la màxima quantitat d'escons per posar difícil la constitució d'una majoria estable a Madrid. Els diputats catalans seran aïllats políticament i ignorats parlamentàriament, o sigui que, en justa correspondència, han de fer el possible per entorpir les maniobres d'uns partits que neguen el projecte polític majoritari al Parlament de Catalunya.

De moment, han transcendit els noms de Joan Tardà i Francesc Homs per encapçalar uns grups parlamentaris que, necessàriament, hauran d'actuar en coordinació. Dos polítics d'un independentisme explícit i inequívoc, dues declaracions d'intencions.




La paciència de na Forcadell

"El hooliganisme polític ha reportat molt bon resultat a can Parlament"
 
per Toni Aira
30 de Novembre -0001 a les 00.00 h
La paciència de la nova presidenta del Parlament, Carme Forcadell, que li'n caldrà, i molta, no serà res en comparació amb la que haurà de descriure en els pròxims temps al conjunt de la parròquia independentista. Però serà molta, reitero. I Forcadell sap que abans no hi hagi president del govern (i més enllà i tot) ella serà una gran peça a batre. No superarà la prova si cau en la bronca que busquen els qui l'acusaran de fomentar l'odi fins i tot quan els doni la paraula.

El hooliganisme polític ha reportat molt bon resultat a can Parlament. I així ha estat com Ciutadans ha passat de 9 a 25 diputats. L'estil estripat, el buscar brega i rebaixar el to del debat parlamentari al d'una tertúlia de canal de la tdt amb copa de vi damunt la taula, tot això els ha donat notorietat a la vegada que els ha erigit en referència d'un segment de l'electorat. Xavier García Albiol ja com boig buscant un raconet d'aquest públic. I les provocacions ja han arribat. Creuen que si fins ara aconseguien treure de polleguera a una venerable àvia com Núria de Gispert, ho podran fer fàcilment amb l'activista Forcadell, mare coratge, tot sentiment i emotivitat mal dissimulada en els moments clau. I si salta, ho celebraran com un gran triomf i els seus altaveus ho reproduiran i exageraran fins a l'extrem.

Santa paciència, la que li caldrà a na Forcadell. I una mica més enllà que hi haurà la que li caldrà auna part de la ciutadania que es va il·lusionar amb el procés independentista. Fins on arribarà? Perquè la cosa no avança. Té els seus actors polítics atrapats en el seu passat, en les seves pors, en els seus particulars fantasmes o en totes tres coses alhora segons el cas i el dia. Veurem quan triguen a sorprendre i impulsar allò que la gent espera que facin diferent al de sempre. Perquè van passant coses que pocs esperàvem i que en un context ordinari no haurien arribat mai. Pocs esperaven que realment Forcadell acabés essent presidenta del Parlament. I ha passat, com el 9-N, la llista unitària i tantes altres coses. Ara, a més, si la nova presidenta sap assumir el seu rol institucional a totes i no cau en les moltes provocacions que vindran, el seu exemple d'autocontrol i de paciència malgrat els molts elements en contra haurà d'obligar més si s'escau Junts pel Sí i la Cup, que ja fa massa dies que posen a prova la capacitat de resistència del respectable.

Joan A. Forès
Reflexions



L’independentisme mana. No hi haurà cinturó de ferro. Cal generositat. Tres apunts bàsics sobre una sessió parlamentària històrica

 Dilluns  26.10.2015  13:45
Una de les polèmiques més intenses de la passada campanya electoral la va protagonitzar Xavier Garcia Albiol. Recordaran que el candidat del PP se’n va anar a Madrid a capitalitzar l’aprovació de la reforma del Tribunal Constitucional, per endurir les seues funcions. I no se li va ocórrer una altra cosa que resumir el que havia passat amb una frase tan  poc elaborada com directa i comprensible: ’s’ha acabat la broma’ va dir. La llàstima per a ell és que s’equivocava. No s’ha acabat en absolut ‘la broma’ i en aquesta històrica sessió parlamentària de la qual n’hem estat testimonis avui tot ha quedat ben clar. Propose tres apunts urgents al respecte.
–Primer apunt: l’independentisme mana. I aquest és un canvi històric. Carme Forcadell és la presidenta del parlament només tres anys després del seu discurs allà mateix com a convidada, el dia de la històrica manifestació de l’11 de setembre de 2012. I tres anys després pot acabar el seu discurs de proclamació amb un visca a la república catalana que deu haver retronat, i de quina manera, a Madrid. Després de les eleccions alguna gent ha intentat per tots els mitjans negar el resultat de les urnes però la realitat és tossuda i més val que comencen a acostumar-se. L’independentisme ja té al seu abast tots els ressorts legals necessaris per a fer la independència i les fantasies es queden en això. (Sobre Carme Forcadell i el que significa en parle més a bastament al meu editorial publicat aquest matí.)
-Segon apunt: ha caigut el cinturó de ferro. Des del mateix moment que es van saber els resultats electorals es van activar tres maniobres per a impedir que el resultat de les urnes es traslladés a la realitat política:
  • l’atac als líders,
  • l’exageració de les diferències internes
  • i l’obsessió per dir que aquest no és un parlament legítim que representa tothom.
Molt activament, especialment des de Ciutadans i el PP, s’ha intentat aquestes setmanes una maniobra consistent en negar que el parlament actual represente tothom. La maniobra era dir que aquest és un parlament no democràtic perquè només serveix als independentistes. I el perill greu en aquest sentit era que sistemàticament i en tot hi haguera els 72 vots independentistes contra contra els 63 altres. Alguns parlaven fins i tot de construir un bel·licós ‘cinturó de ferro contra l’independentisme’ que hauria d’haver agrupat des del PP fins a Catalunya Sí que es Pot. Però en això també han fracassat. Carme Forcadell ha estat escollida presidenta amb 77 vots —cinc més dels que sumen Junts pel Sí i la CUP. I aquesta és, segurament, la dada clau de la jornada. Han estat cinc diputats de Catalunya Sí que es Pot els qui han votat Forcadell, evitant d’aquesta manera l’aparició del front anti-independentista. Ho han fet com un gest de grup, conscient, complementat també amb el seu suport a Ciutadans a la mesa. Però cal remarcar que aquest és un gest que té un valor enorme. Ells han votat pel pluralisme i contra els fronts però el cert és que en fer-ho han trencat l’únic front que es plantejava de debò, el front que amenaçava el desenvolupament normal de la legislatura.
-i Tercer apunt. Això mateix que ha passat reclama generositat. El nou parlament només podrà complir les funcions històriques que està cridat a tenir si és capaç de ser generós. Generositat en primer lloc amb tots aquells que estan disposats a explorar les noves vies que s’obren al davant. Junts pel Sí ha de ser especialment generosa amb la CUP però també ho ha de ser amb Catalunya Sí que es Pot o com a mínim amb aquella part de Catalunya Sí que es Pot que ha demostrat avui que no està segrestada pel nou nacionalisme espanyol. Ara bé, també la CUP ho ha de ser. Per aportar l’estabilitat necessària en el tram de camí que serà comú i per fortificar aquesta conquesta democràtica que avui s’ha expressat al parc de la Ciutadella. Els anticapitalistes han de saber quan les seues obsessions serveixen a l’adversari més que no als ciutadans que els han votat. I tots dos grups han d’aprofitar les circumstàncies per a eixamplar encara més el perímetre d’aquells qui estan per una república catalana lliure. El gir evident els últims dies d’una part de Catalunya Sí que es Pot ha de ser acompanyat i agraït com mereix, sense fer càlculs mesquins. Perquè en definitiva el que importa, i això és el que ha quedat clar en aquesta primera sessió, és que avui a Catalunya hi ha una majoria política legal, indiscutible i més que suficient per a tirar endavant el procés d’autodeterminació.
I aquesta notícia fa dècades, si no segles, que l’estàvem esperant.

Joan A. Forès
Reflexions



El lector escriu
21 octubre 2015 2.00 h

Segons tothom, tot va molt bé en el procés

Teresa Calveras Barniol
Cada dia quan llegeixo els diaris esperant a veure si hi ha alguna cosa, algun acte que desencalli el procés, només hi trobo bones paraules. Tothom és molt bo, tothom es manifesta d'una manera tan políticament correcta, tothom creu tant en els partits, tothom es manifesta de manera tan esperançadora i tothom està tan segur que tot anirà molt bé que a mi ja em comencen a cansar aquestes opinions tan neutres que sembla que en realitat el que em vulguin dir és que calli i m'esperi. Però jo no tinc ganes de callar i ja començo a estar tipa de veure que no passa res després de la majoria aconseguida en les darreres eleccions. Jo estic emprenyada. Estic emprenyada per molts motius. El primer és perquè m'he mobilitzat durant molt de temps. Amb l'ajuda de moltes altres persones hem participant en moltes accions diverses, tant al carrer com intentant fer sentir la nostra veu als mitjans de comunicació i hem contribuït a fer arribar el procés allà on està ara. Bé, rectifico, vam contribuir a fer arribar el procés a aconseguir la majoria en les passades eleccions; arribar on som ara només ens hi estan portant els partits. Junts pel Sí calla, la CUP no mou ni una coma i les propostes que fa són molt semblants a les que va fer Junts pel Sí en el seu acord de candidatura on s'hi poden trobar els dotze punts prioritaris encaminats a solucionar prioritats socials. Per tant això no hauria d'impedir que ara mateix estiguéssim ja iniciant el camí cap a la independència del país i no entenc per quin motiu no està passant. I per acabar-ho d'arreglar es parla que potser no hi haurà govern fins després de les eleccions espanyoles! Algú em pot explicar què passa? Jo ja en començo a estar molt tipa, d'aquesta inacció.
Teresa Calveras Barniol

Joan A. Forès
Reflexions



Benvolguts,

Tota la carn a la graella


http://www.mon.cat/cat/img2/2015/09/lluis_130630.png 
20 d' Octubre 2015 a les 20.54 h
L'Estat ha variat d'estratègia en el seu intent d'aturar el procés sobiranista. Fins ara ho fonamentava tot en el discurs de la por i dedicava a això la seva artilleria televisiva. Però aquest intent va fracassar amb les eleccions catalanes del 27-S. I ara ha començat una ofensiva que es recolza en l'aparell judicial. El govern espanyol té un peu dins el que està succeint aquests dies, com demostrava ahir Jofre Llombart fent una detallada cronologia de fets, i intenta construir un nou terreny de joc.

El desplegament d'aquests dies és independent del que hagi succeït realment amb el finançament de CDC. És independent de si els acusats són culpables o innocents. L'Estat ha decidit que ara serà aquest el seu relat i ha premut l'accelerador. Ha enviat fiscals antiterroristes de Madrid, mentre ha situat l'operatiu al nivell 10 amb escorcolls sota els focus i una allau de detencions. El poder polític sempre té un cert marge de discrecionalitat en la justícia espanyola, i l'utilitza. És tan evident aquesta situació, que quan un policia local d'Olot la va ridiculitzar al multar per mal aparcament els vehicles de la Guàrdia Civil desplaçats a l'Ajuntament va saltar la irritació.

Les televisions espanyoles completen el discurs intentant fragmentar al bloc independentista, amb l'argument que Artur Mas i CDC han quedat tacats pel que ha succeït. Esperen que Mas dimiteixi, o que la CUP ja no vulgui pactar amb CDC, i somien que també ERC se'n separi. Ho hauran escoltat en qualsevol tertúlia i llegit en alguns articles de diari. Hores d'ara tota la pressió és sobre aquesta frontissa, aquesta ròtula, perquè interpreten que és la més delicada.

A Madrid tenen preparat un segon obús en el cas d'acord final entre Junts pel Sí i la CUP -perquè no l'acaben de descartar-, que constarà en un atac frontal contra aquesta segona formació relacionant-la amb el terrorisme. A 13TV ja van analitzar fa uns dies la CUP com si fos una formació delictiva, amb les suposades explicacions del representant d'una associació de guàrdies civils. Ho podeu veure aquí a partir de 1:22. Intenten relacionar-la amb ETA, de moment a nivell de declaracions.

L'Estat ha tret els canons perquè ha arribat l'hora de la veritat. Ningú no és capaç de predir hores d'ara si el procés superarà aquesta doble ofensiva. Ara ja no es poden fer servir tancs ni fer intervenir soldats. Ara les batalles són mediàtiques, i han situat aquí el terreny de joc. Tota la carn a la graella.

Joan A. Forès
Reflexions




Benvolguts,
En Xevi Xirgo ens proposa una endevinalla. Qui ha dit què?
Penseu una mica i endevineu.
Com a tota bona endevinalla, al final es dóna el resultat. Vegem-ho:

1 novembre 2015 2.00 h

Endevina endevinalla

Xevi Xirgo
Eleccions espanyoles 20-D
A pràcticament un mes de l'inici d'una nova campanya electoral, la de les eleccions del 20 de desembre, ahir el ministre Jorge Fernández i l'exministra Carme Chacón van fer els seus primers actes preelectorals a Barcelona. Es veu que entre els uns i els altres hi hem de veure una gran diferència. Doncs apa, jo els proposo que les descobreixin a partir de les frases que ahir es van pronunciar en els actes que van fer: el PP, a Barcelona, amb la presència de Jorge Fernández Díaz i Alícia Sánchez-Camacho; i al Prat de Llobregat, en un acte del PSOE amb Pedro Sánchez, Carme Chacón i Miquel Iceta.
Agafin paper i llapis i endevinin on es va pronunciar cada frase, si a l'acte del PP o al del PSOE.
1) “El que està fent Mas és un despropòsit descomunal.”
2) “La Constitució s'ha de complir i es complirà.”
3) “Trencar la llei és del tot antidemocràtic.”
4) “Cal aturar la fractura emocional del secessionisme.”
5) “Mas és el gran culpable de la situació actual.”
6) “El que està fent Mas és un error històric.”
7) “Artur Mas no ha après res de la història.”
8) “Recorrerem de manera immediata contra la declaració d'inici d'independència si la fa el Parlament.”
9) “Diguem les coses clares: el 70% de catalans no volen Mas de president, i l'únic percentatge que a Mas li interessa és el 3%.”
10) “No hi ha llibertat quan la minoria imposa els desitjos a la majoria.”
11) “La majoria dels catalans no volen la independència.”
12) “El que estan fent els independentistes és desconnectar de la democràcia i del món civilitzat.”
13) “A Mas, l'únic que li interessa és el tres per cent.”
14) “Els catalans ara depenen de l'extrema esquerra radical i això els preocupa.”
I 15) “La independència de Catalunya seria un fracàs.”

Vostès mateixos, comprovin les grans diferències:
“Els candidats del PP i del PSOE van coincidit ahir en fer actes a Catalunya”
1) PP; 2) PP; 3) PSOE; 4) PSOE;
5) PSOE; 6) PSOE; 7) PP; 8) PP;
9) PSOE; 10) PSOE; 11) PSOE;
12) PP; 13) PSOE; 14) PP i 15) He fet trampa, aquesta és d'Albert Rivera, de Ciudadanos.




2 novembre 2015 2.00 h
ANÀLISI

‘Cop d'estat', patent de Guerra

  • http://d1abj31dnwl5uq.cloudfront.net/imatges/53/93/alta/780_0008_5393824_d7a046870e72687faff3c1ed6843466f.jpg

DAVID PORTABELLA
L'aglomeració de dies històrics que colonitza l'actualitat política a Catalunya obliga a sintonitzar el llenguatge d'acord amb el clímax del moment. Així, el que un dia no tan llunyà va ser observat i descrit culinàriament com “el suflé català” va esdevenir aviat “el desafiament” i, més tard, va derivar en “el órdago”. Els termes no eren innocents. Suflé és un gal·licisme de soufflé i remet a un primer plat lleuger i inflat fins a aparentar un volum que no té.Desafiament permetia evocar un esperit aventurer inconscient.Órdago, en canvi, prové del mus, un joc de cartes d'origen basc que és molt popular al País Basc i a Madrid, que evoca la fatxenderia –real o fingida– d'apostar-ho tot i que a les sobretaules catalanes no té predicament. Però, quan ja havia calat que el que al nord de l'Ebre era “el procés” es traduïa com
“el órdago” al sud de l'Ebre, una nova nomenclatura ha nascut ara amb la resolució de desconnexió pactada per Junts pel Sí i la CUP: “el cop d'estat”.
Alfonso Guerra va idear l'expressió “cop d'estat a càmera lenta”, que ara han fet seva el PP i Ciutadans
L'‘órdago', extret del mus basc, i la gracieta d'escriure ‘prusés' passen de moda i s'imposa evocar el 23-F
El nou terme tampoc és innocent i, a diferència dels anteriors, de paternitat difusa, aquest té un autor intel·lectual reconegut: el socialista Alfonso Guerra. En un article a la revista Tiempo titulat “Elecciones trucadas” i publicat al setembre, Guerra arrencava amb el lament que els partits polítics a Catalunya “participen del desafiament sobiranista i fan cas omís de la càrrega antidemocràtica de tal violació de les lleis”. Fet el tribut a la vella nomenclatura, però, a continuació inaugurava l'esment al colpisme: “Estem davant l'anunci d'un veritable cop d'estat que esqueixaria una part de la nació [...]. Davant d'aquesta normativa constitucional, les autoritats de la comunitat estan practicant una mena de cop d'estat a càmera lenta, amb la complaença dels partits polítics, els mitjans de comunicació, els sindicats, la patronal i fins i tot alguna entitat esportiva”, diagnosticava Guerra.
Que l'inventor del concepte de colpisme made in Catalonia fos Guerra té un prestigi inherent, perquè el sevillà té el rècord de longevitat al Congrés, amb un escó en propietat des del 1977 fins al 2013; per tant, va viure in situ l'intent de cop d'estat que va protagonitzar el tinent coronel Antonio Tejero el 23 de febrer del 1981. Guerra, que aleshores tenia 40 anys, es va amagar sota l'escó en sentir l'esclat del primer tret de Tejero al sostre de l'hemicicle. Curiosament, tot i considerar-lo un episodi “terrible” de la història espanyola, amb el pas dels anys el veterà socialista s'ha permès frivolitzar sobre el cop d'estat aplicant-hi aires folklòrics. “Va ser una operació barroera orquestrada per uns senyors zarzueleros i amb llenguatge de La Celestina”, ironitzava Guerra en declaracions a TVE el 2011, coincidint amb el trentè aniversari de l'episodi.
La irrupció de Guerra amb la patent del nou terme, que subliminarment remet als trets al Congrés i a la imatge dels tancs al carrer en l'imaginari col·lectiu, va ser rebuda amb anticossos al PSOE de Pedro Sánchez i ningú la va incorporar al diccionari. Al seu dia, tampoc cap dirigent socialista va aplaudir que es vantés d'haver “raspallat” (“cepillado” en la versió original castissa) l'Estatut quan presidia la comissió constitucional del Congrés.
L'invent guerrista del colpisme, però, aviat va ser assumit pel PP. En l'acte de presentació de la reforma del Tribunal Constitucional per convertir l'alt tribunal en l'executor de les seves pròpies sentències, el portaveu del PP a la comissió constitucional, Pedro Gómez de la Serna, va parlar “d'armar jurídicament” les institucions davant “un cop d'estat a càmera lenta”. Al seu costat, aquell 1 d'octubre, hi havia Xavier García Albiol, que aleshores va sentenciar un “s'ha acabat la broma” i que aquesta última setmana ja s'ha abonat al lèxic colpista. “Estem davant d'un cop d'estat sense armes”, avisava García Albiol dimecres des del Parlament, com si l'armament fos un detall anecdòtic i menor en un cop d'estat clàssic. “És un cop contra la democràcia”, va afirmar la futura cap de l'oposició i líder de Ciutadans, Inés Arrimadas. Qui no va necessitar ni veure la resolució pactada per Junts pel Sí i la CUP és Rosa Díez, d'UPyD, que trenta dies abans ja assenyalava: “A Catalunya hi ha un govern despòtic que es creu que està per sobre dels tribunals. No complir les resolucions dels tribunals és un delicte i, des de la perspectiva política, és un cop d'estat.”
Una virtut d'imposar l'al·lusió al cop d'estat és que obre la porta a penes amenaçadores, perquè ni la Constitució ni el Codi Penal tenen cap article que condemni el suflé. “Guerra va dir que és un cop d'estat a càmera lenta i té raó. Des del punt de vista polític, és un cop d'estat, i no obeir seria un delicte de rebel·lió”, abona l'exmagistrat del TC Ramón Rodríguez Arribas. El triomf de les referències colpistes per enfocar la situació catalana fins i tot ha eradicat dels textos en castellà la gracieta d'escriure “prusés”, un mot que no existeix en cap diccionari i que aspirava a ridiculitzar fonèticament la grafia de procés. La juguesca va tenir com a padrí el filòsof Fernando Savater, però no era monopoli dels no catalanoparlants, sinó que la incorrecció ha tingut entusiastes locals com el barceloní Ignacio Vidal Folch.
Ara que órdago (derivat del basc hor dago, que significa allà està),suflé i prusés han passat de moda i ja no són tendència, el cop d'estat ja camina sol com si no tingués autor i ningú té la cortesia de citar Alfonso Guerra. Però els drets d'autor del quadre Paisatge català amb cop d'estat al fons, irònicament, els té qui als anys vuitanta ja va advertir que “a Espanya no la coneixerà ni la mare que la va parir”.
COMENTARIS  
+2#1 GERARD PALACIN ARTIGA
Realment trist haver de parlar d’un individu com Alfonso Guerra. Ja s’ha vist els detalls de la seva covardia i també de la seva actuació corrupta que per misericordia no se li recorda sovint. Tampo se li recorda que ha estat un vividor de la política, estat assegut al Parlament sense fer res. Aquest senyor és el que ha de qualificar de “colp d’estat” la demanda pacífica d’independència d’una nació que no està a gust amb els seus veins perquè els seus governs són uns impresentables?
Pel que fa al “prucés” aquests personatges, la majoria periodistas, que s’apunten a la gracieta (José Alejandro Vara, Ignacio Vidal Folch, Fernando Savater, i molts d’altres), suposo que cap d’ells s’atreviria a fer al mateix amb una paraula anglesa, per més que està clar que no dominen aquesta llengua, el seu tracte és reverencial, mentre que amb el català es permeten les manques de respecte que calgui
Dilluns, 2 novembre 2015 9.09





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada