Benvolguts,
Clar i corrosiu article de Suso De Toro de títol L’Espanya dissenyada: la ‘Retransició’, sobre les
engalipades que l’Estat ens va administrant a mida que “ells” ho necessiten! A
la Transició (Transacció),
amb soroll de sabres varen fer el que varen voler, entronitzar un rei, protegir
el franquisme i la monarquia amb la Llei d’amnistia, blindar una Constitució per 40
anys... Ara usen els mitjans de comunicació per adaptar l’engalipada als nous
temps. I “que
todo cambie para que nada cambie!”
Relacionat i com antecedent d'aquest article de Suso de Toro n'hi ha dos més de recents que enfoquen el mateix tema des de dos diferents punts de vista:
Relacionat i com antecedent d'aquest article de Suso de Toro n'hi ha dos més de recents que enfoquen el mateix tema des de dos diferents punts de vista:
· ·
El
mateix Suso de Toro va publicar fa quinze dies un article
sobre el país, El País i els mitjans de comunicació: 18/11/2015.
Suso de Toro, Qué fue del país, qué fue de El País. Rajoy convocó a los
partidos, asociaciones de empresarios y sindicatos de ámbito estatal,
despreciando a los demás. Lo tremendo es que los llamó para tratar
concretamente de Catalunya excluyendo a los partidos e instituciones catalanas.
Organizó un frente de estado contra lo que la sociedad catalana votó…
·
L’Espanya dissenyada:
la ‘Retransició’
Suso De Toro
29/11/2015 01:49
La Transició va ser una operació d’estat, organitzada conjuntament amb
els EUA, per evitar que la societat decidís lliurement i per fer que el poder
seguís sota control. Llavors es va
fer amb acords als despatxos i amb la pistola de
l’exèrcit sobre la taula; els partits, un
cop legalitzats, van signar el que els van oferir. Ara està en curs una altra
operació semblant, però les pistoles i els tancs d’ahir són avui els mitjans de comunicació.
Primer es va sondejar
la possibilitat d’un govern de coalició dels “dos grans partits”. La resposta a
això va ser, després que s’apartés Zapatero, que Felipe González reprengués el
control i la tutela per forjar l’acord. Era una resposta a la defensiva i tan
evident que no va tenir gaire recorregut; la població no s’ho empassaria,
encara que sempre serà una possibilitat a tenir en compte. Els amos del casino van fer el següent pas:
calia deixar que s’incorporessin al joc polític un parell de convidats. Brisca, tuti o mus, el que compta és conservar la propietat i
el control del joc. És una operació profunda que demana delicadesa, canviar els
jugadors en una partida que fa dècades que es juga. Per fer-ho fa falta
prestidigitació: a la vista del públic però sense que es vegi.
Es tracta de conservar
els consensos que hi havia sota els pactes de la Transició reformant alguna
llei que afecta el sistema electoral i algun article de la Constitució. Pel que fa a aquest
procés català que ho està qüestionant tot, la posició és clara: ni aigua i que
s’asfixiïn allà dins. La relació de
pedaços legals ja està redactada en aquests moments, no hi haurà un Snowden que
ens els filtri, i
aquests pactes els firmaran en el seu moment els jugadors als quals es permet
remenar les cartes a la taula.
El principal
instrument per a aquesta nova Transició retransmesa, la Retransició, són els mitjans de comunicació. La implicació de les
grans empreses de comunicació, amb el govern espanyol i la banca al darrere, és
total. Es van canviar directors i el que va fer falta i allà on no
arribava el govern espanyol o la banca hi va arribar la Casa del Rei. Però si
no em creuen a mi -és natural-, facin cas al famós informe del NYT. En el procés d’italianització de la
política espanyola, el Grupo Planeta, amb un canal per a cada gust, està sent
una Mediaset sense un Berlusconi. Aquestes empreses, transformades en agents
polítics, primer es van encarregar de donar entrada a uns partits que ni tan sols
tenien organització i que van inventant i modulant els seus principis,
ideologia i posicions segons les enquestes i les indicacions que se’ls marquen
sobre conveniències i límits, i després els van instituir entre l’opinió
pública. Ciutadans i Podem van néixer cadascun
pel seu costat, autònomament i des de posicions diferents, però, amb
independència del seu origen o dels seus somnis, juguen les cartes que
reparteixen a la taula i compleixen la seva funció en aquest joc.
Es tracta d’una
intervenció del sistema parlamentari executada brutalment: els mitjans estatals van desacreditar
unànimement l’opinió catalana i la van ofegar, i van apartar sense
contemplacions els partits que feien nosa posant-ne d’altres en el seu lloc.
Un Parlament
espanyol abstret i desacreditat va ser substituït pels platós de televisió
privada, que creen líders mediàtics i en releguen d’altres a l’oblit. Partits de trajectòria amb alcaldes, regidors i
diputats, amb el suport democràtic de la ciutadania, van ser condemnats a
desaparèixer. Van liquidar UPyD, una
organització que havia sigut promoguda des dels interessos de l’Estat com a
instrument en la política basca. Rosa Díez va ser una política feridora i cruel; el que li
fan, burla i objecte d’acudits, també ho és.
Per no parlar d’IU; aprofitant la corrupció de l’organització
madrilenya, la van fer miques en públic. IU sucumbeix per la seva pròpia
debilitat política, incapaç d’apartar les rèmores i actualitzar-se, però
l’estan enterrant encara viva a la força perquè fa nosa. Les seves despulles
han d’engreixar d’altres. Als votants d’aquí i allà se’ls va indicar que havien
d’oblidar i d’ara endavant mirar cap als “nous partits emergents”. Van
incorporar aquest terme de la geopolítica econòmica per a una operació
cortesana i cutre, però
eficaç.
TVE va seguir com a
botí del PP però les privades van
executar eficaçment la seva part: els “nous partits emergents” i els seus satèl·lits locals
apareixen contínuament en pantalla. És igual que
encara no tinguin parlamentaris; els mitjans ja han decidit que seran al
Parlament. I les enquestes, tan convenients, els
donen legitimitat, ja que són “la prova” que vostès els votaran. El futur el tenen escrit; en aquest pla, el fet que anem a
votar és una mera formalitat. En aquest pla les institucions de
l’Estat hi intervenen directament. Així, al març la Junta Electoral Central va canviar la seva doctrina amb una decisió
inèdita: els
mitjans de comunicació haurien de donar espai als “nous partits emergents”
encara que no tinguessin representació parlamentària. Els va
declarar “grup polític significatiu”. La mateixa Junta va intervenir la ràdio i televisió públiques
catalanes per corregir la informació que va donar sobre la Diada. Si vostès no
voten com cal, aquest organisme probablement es veurà obligat a actuar.
Els partits que no convenen, per exemple
d’àmbit autonòmic, encara que tinguin vots, diputats, no comptaran amb aquesta
cobertura mediàtica i la protecció de la Junta Electoral: no són “nous partits
emergents”. I, a més i sobretot, qüestionen el disseny d’un
sistema polític espanyol centralitzat. L’Estat no dubtarà a criminalitzar els altres nacionalismes:
el nacionalisme gallec acaba de ser convocat per l’Audiència Nacional enmig de
la campanya electoral. Fins i tot el mateix PSOE -el que hi quedi de lucidesa política- comprèn que amb el seu
pacte d’estat han
caigut en un parany. El resultat serà que, ja enderrocats els
sindicats, IU desaparegui i es debiliti el PSOE, per si una nova direcció
volgués recuperar independència política. Es tracta de destruir-nos com a ciutadania i de segrestar el
sistema parlamentari. Quan veiem
aquests programes tan divertits de política espectacle en alguna televisió
se’ns està introduint una ficció construïda per a nosaltres. Això no és la
Transició, no ens apunten amb pistoles sinó amb la pantalla del televisor.
¿Oi que sembla un
argument paranoic de conspiració? La Transició també ho semblava i ho era.
Aturar-se en cada arbre impedeix veure el disseny de conjunt del bosc. Espanya té amos, i
per què haurien de ser tan estúpids i ganduls com ens agradaria als altres?
Suso de Toro
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada