Benvolguts,
Us presento una valuosa aportació francesa a la legitimitat del
nostre procés d’independència. L’articulista francès Romaric Godin,
del diari La Tribune es qüestiona
qui està fent un cop d’estat? Els
catalans pretenen la “devolució” o “restitució”
dels seus territoris, actualment en poder de l’estat borbònic espanyol, conquerits
el 1714
pels espanyols, ajudats pels francesos, i que gallardegen que són seus pel justo derecho
de conquista. Els catalans pretenen, la “devolution” com pretenen
els escocesos, com pretenen el quebequesos, com varen pretendre i aconseguir els
eslovens l’any 1991 sotmesos durant generacions als serbis i com varen
pretendre i aconseguir els hindús i musulmans sotmesos a l’Imperi Britànic l’any
1947 després de 200 anys d’ocupació...
Us presento una explicació extraordinària a la premsa francesa
del que està passant a Catalunya
El text qüestiona si no són els unionistes els qui intenten un 'cop d'estat'
contra la voluntat democràtica dels catalans
Hi ha un punt molt interessant quan l'articulista es pregunta pel paper que la premsa i la comunitat internacional hauria de tenir en aquest afer. Sobretot relacionant-lo amb els processos d'independència, reeixits, dels darrers 100 anys de nacions tancades dins d'un estat des de feia generacions i que van aconseguir alliberar-se'n!
Dissabte 7.11.2015 10:00
Aquests dies l’atenció de la premsa internacional torna a estar
centrada a Catalunya, arran sobretot del ple del parlament de dilluns i les
amenaces del Tribunal Constitucional espanyol.
D’entre els molts
articles publicats se’n destaca un de particularment lúcid, aquest
signat a La Tribune pel
periodista Romaric Godin,
que és el cap de redacció adjunt. La
Tribune és un diari econòmic de París, que fins al 2002 sortia cada dia en paper i que
ha adoptat una estratègia digital agressiva. Ara només surt un cop per setmana
en paper i té una web molt potent que fa informació les 24 hores del dia.
Us oferim la traducció
al català del seu text.
Catalunya: els independentistes fan
un cop d’estat?
La crisi separatista
catalana arribarà en els pròxims dies a una fase aguda. Els tres partits
unionistes al Parlament català (PSC socialista,
PP conservador i Ciutadans) van decidir recórrer al Tribunal Constitucional (TC) contra
la resolució pro-independència que demana d’iniciar un procés de “desconnexió”
de Catalunya respecte a l’estat espanyol. Aquesta decisió podria
portar els partits sobiranistes a entrar en la “desobediència” contra Madrid que aquesta mateixa resolució
demana.
El que veurem a
Catalunya ara és una lluita entre dues formes de legitimitat. La primera és la
dels partits catalans separatistes que reclamen la legitimitat democràtica per implementar el seu programa de “desconnexió”,
ja que tenen una majoria parlamentària. Al davant, els partits unionistes
confien en la
legitimitat constitucional i la
il·legalitat del procés d’independència. Per tant ells responen als vots de la
majoria parlamentària catalanexecutorsd’execució de les decisions dels
tribunals espanyols, com ara l’aplicació de l’article 155 de la Constitució permet la
suspensió de la autonomia català.
Els arguments dels
unionistes contra el “cop d’estat català”
En aquesta lluita, la idea dels partits unionistes és
presentar els catalans com a “rebels” i “fora de la llei’. Diversos polítics espanyols, sobretot de dretes,
han afirmat que la declaració d’independència és un” cop d’estat “en tant i en quant trenca
l’ordre constitucional espanyol. A més els unionistes no paren
d’assenyalar la manca de legitimitat de la majoria parlamentària per la
independència. Les dues llistes favorables a la secessió, Junts Pel Sí, que inclou el
centre-dreta, l’esquerra republicana i associacions separatistes i CUP, partit secessionista de l’esquerra
radical, de fet tenen el 47,8% dels vots.
Per tant els faltarien 80.000 vots a favor
de la independència per ser majoritàries. Per això diuen que ja que el
president de la Generalitat (Govern català), Artur Mas, va dir que les eleccions regionals del 27 de
setembre eren “plebiscitàries” al voltant de la qüestió de la independència, les
llistes separatistes, fins i tot si són la majoria en escons, no tindria un
mandat suficient per trencar la llei espanyola. I per tant estaríem en
presència d’un “cop
d’Estat“.
Una criminalització
de l’independentisme
Aquests arguments,
però, tenen debilitats. La primera és que la lluita judicial contra un programa defensat per una
majoria parlamentària que tracta d’aplicar-lo equival a criminalitzar les idees
separatistes.
L’independentisme
seria una opinió permesa però només si no guanyava.
Si aquesta idea en canvi es convertia en
una majoria en una assemblea parlamentària aleshores immediatament esdevindria
il·legal. Aquest seria, de fet, el propòsit dels partits
unionistes que busquen demostrar la naturalesa “impossible”
del moviment d’independència per tal de desqualificar el secessionisme a
les pròximes eleccions. El problema és que això mateix podria desqualificar
també l’unionisme en el seu desig d’eludir l’elecció democràtica català. L’elogi del “cop
d’Estat” podria tornar-se així contra els unionistes, demostrant l’estancament
d’aquesta estratègia.
El fracàs de
l’estratègia legal
Aquesta “judicialització” de la qüestió catalana la porta a terme des de 2010 el
govern espanyol que en particular va prohibir el referèndum del 9 de
novembre de 2014.
No obstant això, aquesta estratègia no ha donat fruits. Tot i la prohibició d’aquell referèndum,
els partits independentistes van guanyar 27 de setembre 95.595 vots més que no
vots sí va haver-hi el 9 de novembre. Per tant, aquesta estratègia
no funciona políticament. I en realitat, reforça la idea que el govern espanyol
segueix negant-se a escoltar el missatge i la voluntat dels catalans. Això alimenta el sentiment de menyspreu d’Espanya cap al “poble català” que, al seu torn, és, òbviament, una oportunitat per
als independentistes.
La majoria
parlamentària és suficient per actuar
Pel que fa a la manca de majoria de vots
per la independència, l’argument tampoc és admissible. En primer lloc, perquè
els unionistes no van reconèixer el caràcter plebiscitari de les eleccions del
27 de setembre. Per tant, és estrany veure com utilitzen aquest argument
avui. Però també perquè els governs que tenen la
majoria d’escons sense tenir la majoria de vots a Europa són legió i ningú no
qüestiona la seva legitimitat. Fins
i tot ara el president portuguès està tractant d’imposar un govern de minoria
en vots i escons. D’una altra banda, un cop més, l’argument es pot girar en
contra dels partits unionistes. Perquè si els separatistes no tenen una majoria
de vots, els tres partits unionistes van obtenir el 27 de setembre el 39,17% dels vots, menys dels que va obtenir sola la llista de
Junts Pel Sí (39,55%)
. El fet que aquestes tres llistes minoritàries clarament tractin d’impedir el
funcionament del Parlament català i criminalitzar les seves decisions podria
considerar-se també un “cop d’Estat. “
Un resultat de 27
de setembre poc clar
Però, sobretot, si aquestes eleccions van ser
plebiscitàries, va ser precisament perquè l’Estat espanyol havia prohibit el
referèndum sobre la independència amb el Tribunal Constitucional. Aquesta era
doncs la “solució menys dolenta” per donar veu als votants, però era una
solució imperfecta, en el sentit que el resultat d’aquestes eleccions no podia
ser clar per dues raons. La primera és que, en aquest tipus de votació,
subjectes no relacionats amb l’independentisme podien jugar un paper important
en l’elecció dels electors. Un independentista podia, per exemple, optar per
votar per un partit d’esquerra no independentista per no donar suport a les
polítiques d’austeritat d’Artur Mas, però qui sap el que hauria votat en un
referèndum? No obstant això, la diferència amb la majoria absoluta és tan baixa
que no es pot excloure aquí una desviació. El segon element és que diversos partits es van negar
pronunciar-se sobre la independència com a tal o estaven a favor d’una consulta
legal. Aquest seria el cas de l’aliança de l’esquerra i els
demòcrates cristians, que en conjunt haurien rebut més de 11% dels vots. De nou, d’aquest 11%
d’electors quants haurien votat sí en un referèndum sobre la independència o
s’haurien abstingut? Impossible de dir. Per tant, és impossible dir també que tots els que no van
votar en contra de les llistes de partidaris de la independència van votar en
contra de la independència.
La negativa
espanyola al referèndum
Així, la majoria parlamentària catalana pot
pretendre tenir el dret d’aplicar el seu programa de desconnexió. Sobretot
perquè l’objectiu de la desobediència a Madrid
té un objectiu principal: poder organitzar un referèndum legal sobre la independència a
Catalunya, malgrat la seva il·legalitat a Catalunya. Un referèndum que pot ser l’únic acte que pot justificar
una independència o enterrar-la. En aquest sentit la determinació
dels unionistes a negar el referèndum és bastant sospitosa. Un cop més, es posa de
manifest la negativa a escoltar la voluntat dels catalans i sobretot, i això és
molt greu, remarca
la negativa dels partidaris de la unitat a defensar aquesta unitat en un marc
democràtic clar, tenint en compte que existeix arguments sobrers per a defensar
la permanència de Catalunya a Espanya.
Crida l’atenció que els principals partits
espanyols rebutgen aquesta opció del referèndum que ha servit al Regne
Unit i el Canadà, per desfer els moviments separatistes del Quebec i Escòcia. La negativa a fer un procés democràtic per
a discutir la qüestió catalana no pot fer res més que eixamplar la bretxa entre
Catalunya i Espanya, i a Catalunya, entre els catalans. Aquesta és una estratègia molt perillosa per al
futur d’Espanya que podria ser identificada per un nombre creixent de catalans
com una “presó” promovent així encara més la radicalització del moviment
d’independència.
La responsabilitat
de la comunitat internacional
Des d’aquest punt de
vista, la responsabilitat de tots dos actors sembla enorme. El primer és el PSOE, el Partit Socialista espanyol,
que va estar d’acord amb la posició dels dos partits de dreta unionistes, PP i Ciutadans. En negar-se al principi
del referèndum d’autodeterminació, igual que la resta de l’esquerra espanyola,
el PSOE justifica aquesta posició del
“cop d’Estat” català. I per tant, ajuda a fer la situació més
difícil.
La segona responsabilitat és la d’Europa i la
resta del món que donen suport a la posició unionista amb l’esperança que els
independentistes abandonaran els seus projectes a causa de la manca de suport
extern. Fins i tot el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, recentment va negar
el dret dels catalans, seguint així els passos de la UE i la majoria dels
països grans. Però,
de nou, aquesta maniobra sembla condemnada al fracàs davant la legitimitat
democràtica dels partits independentistes.
Sobretot perquè és un
argument jurídicament feble: Ban Ki-moon,
va dir que Catalunya
no forma part dels “territoris
reconeguts per les autoritats com” a no-autònoms.“ Però
aquest va ser també el cas d’Escòcia, Quebec. i Montenegro, que
eren regions d’un estat membre de l’ONU
i on es va
celebrar un referèndum d’autodeterminació. I,
en el cas de Montenegro, malgrat un
referèndum impugnat per alguns, l’ONU
va reconèixer el
nou estat sense dificultats després.
En resum, tot això
semblen maniobres d’intimidació que en última instància són contraproduents.
Mentre que l’estratègia legal de la criminalització de la independència de
Catalunya sembla un carreró sense sortida, l’actitud de la comunitat internacional
d’”enganxar-se” només posa de relleu la seva inconsciència.
La Tribune
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada