Benvolguts,
L’autor de l’article ens explica amb exemples històrics la ironia que nosaltres tenim i els anglosaxons
també i potser ells
no tenen.
Afegirem que a la frase “Volem bisbes catalans” a Sarrià hi varen pintar una rèplica, que fiblava deu n’hi do, i que deia “Como
somos mayoria, lo queremos de Almeria”.
Vegem l'article:
27 novembre 2015
2.00 h
Fibló irònic
Josep Maria Casasús
El fibló de la ironia
catalana sovint aixeca butllofes de conseqüències imprevisibles. Fou el cas
d'un acudit de Junceda publicat en
el ¡Cu-Cut! el novembre del 1905. Ridiculitzava l'exèrcit espanyol pels seus fracassos
professionals en les guerres de Marroc, Cuba i Filipines. En el
dibuix apareixia un
oficial vestit de gala que preguntava on anava aquella gentada. Un ciutadà li
contestava que celebraven el “banquet de
la victòria” (la Lliga havia guanyat unes eleccions). Resposta del
militar: “¿De la victoria? Ah, vaya, serán paisanos”. L'acudit va caure com una bomba moral a les casernes.
Emprengueren represàlies. Abans-d'ahir va fer 110 anys que uns quatre-cents caps i oficials assaltaven la
redacció del setmanari i la del diari La
Veu de Catalunya.
Aquelles agressions generaren una resposta
social que conformaria en definitiva el moviment unitari de la Solidaritat Catalana, agulló del creixement del catalanisme polític. Un tret que la ironia catalana comparteix amb altres, com
l'anglesa o la gallega, és incidir, mitjançant un joc de paraules enginyós i
agut, en el xoc entre mentalitats. Aquell acudit de Junceda ho feia contrastant la
mentalitat militar i la civil.
Trenta anys després, en plena guerra civil, unes pintades furtives en els
carrers de Barcelona pretenien banalitzar un eslògan bèl·lic a propòsit, per
cert, d'un doble significat de la paraula “victòria”.
La UGT i el PSUC havien escampat per
la ciutat un cartell on un soldat ferit es dirigia als vianants amb aquesta
exhortació: “I
tú? Què has fet per la victòria?” Un matí en alguns cartells
aparegué a sota una pintada que contestava amb frivolitat: “Posar-li un piset”. Buscava l'efecte irònic en
el xoc entre la mentalitat formal i la mentalitat cínica. Trenta anys després
aquest mateix recurs retòric de l'humor català es manifestava també a les
parets quan la pintada “Volem bisbes
catalans!” es completava amb la frase “...
i monges sueques”.
El Polònia televisiu
és hereu d'aquesta tradició irònica que a Espanya tant sorprèn. Els desconcerta
que tinguem el talent de riure'ns de nosaltres mateixos.
Josep Maria Casasús
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada