07/11/2015. Articles no comentats
6 DE NOVEMBRE DE 2015 08:50 H
L’ancià baró socialista creu pertinent una reacció de
l’Estat com la del 6 d’octubre de 1934
Alfonso Guerra torna a l’escena pública atiant el foc
contra la resolució independentista que s’ha d’aprovar dilluns.
L’exvicepresident del govern espanyol s’ha mostrat preocupat no només per la
declaració, sinó per la reacció de l’actual executiu estatal. En aquest sentit,
Guerra avalaria empresonar el govern català per complet i suspendre l’autonomia
catalana de manera indefinida.
COMPARTEIX
URL curta
ACTUALITAT
populars
+ comentades
comentaris recents
El
NY Times es fa ressò de l'escandalosa “manca d’objectivitat” dels mitjans
espanyols
amb 8689 lectures.
amb 8689 lectures.
23
( 5 vots
)
Comparació perillosa amb els Fets d'Octubre
L’autor de “nos hemos cepillado el estatuto” ha dit ara que el “cop d’Estat civil o rebel·lió contra la llei” que ara plantegen Junts pel Sí i la CUP és equiparable al dels Fets del Sis d’Octubre de 1934: “Ja es va intentar en època de la República”. Així, ha confiat que ara l’Estat respongui “igual de bé” que quan Lluís Companys va proclamar “l’Estat català de la República Federal Espanyola” abans de ser empresonat –ell i la resta del govern- i l’autonomia catalana suspesa. El símil d’Alfonso Guerra ha encès les xarxes, que assenyalen la inadequació de comparar la situació actual amb l’octubre de 1934 i el president Companys, que va acabar afusellat per la dictadura franquista.
L’autor de “nos hemos cepillado el estatuto” ha dit ara que el “cop d’Estat civil o rebel·lió contra la llei” que ara plantegen Junts pel Sí i la CUP és equiparable al dels Fets del Sis d’Octubre de 1934: “Ja es va intentar en època de la República”. Així, ha confiat que ara l’Estat respongui “igual de bé” que quan Lluís Companys va proclamar “l’Estat català de la República Federal Espanyola” abans de ser empresonat –ell i la resta del govern- i l’autonomia catalana suspesa. El símil d’Alfonso Guerra ha encès les xarxes, que assenyalen la inadequació de comparar la situació actual amb l’octubre de 1934 i el president Companys, que va acabar afusellat per la dictadura franquista.
NOTÍCIES RELACIONADES
- Antoni
Bassas compara Pablo Iglesias amb Lerroux i Alfonso Guerra 10.09.2015.
- Guerra
ens declara la “guerra”: ja parla de cop d’estat i de suspendre
l’autonomia 02.09.2015.
2854
lectures 
Imprimir 
Enviar 
Més Notícies
 |
 |
 |
 |
7 de novembre de 2015, 09.42 h
Un cop d'Estat és "cepillarse el estatuto"·que
havia votat el parlament català. Quan un és corrupta com en Guerra, ho és del
tot,des del cap fins als peus, amb el que fa i el que diu.
Valora aquest comentari: 
0
0
0
0
Respondre comentari 
Comentari inadequat
Comentari inadequat
6 de novembre de 2015, 23.25 h
Guerra, ves tan a pasta fang, que aquesta no es la teva guerra.
Valora aquest comentari: 1 0
1 0
Respondre comentari Comentari inadequat
Comentari inadequat
Tecnicament
Catalunya es una colonia d´Espanya perque: 
1. ens espolien
economicament 2. ens humilien 3. ens prohibeixen la nostra llengua amb l´excusa
del bilinguisme 4. ens diuen nazis
1. ens espolien
economicament 2. ens humilien 3. ens prohibeixen la nostra llengua amb l´excusa
del bilinguisme 4. ens diuen nazis
6 de novembre de 2015, 20.53 h
#20 ets
un cagarro
Valora aquest comentari: 4 0
4 0
Respondre comentari Comentari inadequat
Comentari inadequat
6 de novembre de 2015, 18.54 h
#19 Si
dices ADIÓS a España, te podrías ir a vivir a uno de ellos. Mira si tienes para
elegir, zompizote !!
Valora aquest comentari: 0
6
0
6
Respondre comentari Comentari inadequat
Comentari inadequat
6 de novembre de 2015, 18.35 h
ESTATS QUE NO EXISTIEN QUAN ES VA CREAR LA ONU I QUE ARA EN
FORMEN PART DE LA MATEIXA:
Azerbaijan
Algèria
Angola
Bangladesh
Bahames
Bielorússia
Belize
Bòsnia i Herzegovina
Botswana
Brunei
Burkina faso
Burundi
Cap Verd
Camerun
República Centreafricana
Txad
Comores
Congo
Croàcia
República Txeca
Eslovàquia
Djjibouti
Guinea ecuatorial
Eritrea
Estònia
Etiòpia
Illes Fiji
Gabon
Gàmbia
Georgia
Ghana
Grenada
Guinea Bissau
Guaiana
Israel
Kazakhstan
Kenya
Kosovo
Letònia
Lituånia
Mali
Níger
Nigèria
República de Moldàvia
República Unida de Tanzània
Rwanda
Santó Tomé i Príncipe
Samoa
Santa Lucia
Ucraïna
I PARO PERQUÈ EM FA MAL EL DIT
CAT ÉS UNA EXCEPCIÓ?
Hahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahaha
DISCURS RAJOY ACABAT. COM SEMPRE TRAMPES I FALSETATS D'UNA MARCA QUE NO VA ENLLOC
Azerbaijan
Algèria
Angola
Bangladesh
Bahames
Bielorússia
Belize
Bòsnia i Herzegovina
Botswana
Brunei
Burkina faso
Burundi
Cap Verd
Camerun
República Centreafricana
Txad
Comores
Congo
Croàcia
República Txeca
Eslovàquia
Djjibouti
Guinea ecuatorial
Eritrea
Estònia
Etiòpia
Illes Fiji
Gabon
Gàmbia
Georgia
Ghana
Grenada
Guinea Bissau
Guaiana
Israel
Kazakhstan
Kenya
Kosovo
Letònia
Lituånia
Mali
Níger
Nigèria
República de Moldàvia
República Unida de Tanzània
Rwanda
Santó Tomé i Príncipe
Samoa
Santa Lucia
Ucraïna
I PARO PERQUÈ EM FA MAL EL DIT
CAT ÉS UNA EXCEPCIÓ?
Hahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahahaha
DISCURS RAJOY ACABAT. COM SEMPRE TRAMPES I FALSETATS D'UNA MARCA QUE NO VA ENLLOC
Valora aquest comentari: 3 0
3 0
Respondre comentari Comentari inadequat
Comentari inadequat
6 de novembre de 2015, 18.06 h
Home, ja era hora !!!. Per fí algú que parla en clau
totalment democràtica i diu les coses com són. Els anys fan a les persones amb
molt més de sentit comú i equilibri mental. La paranoia instal.lada a part de
la ciutadania catalana i els polítics, caps de la secta NAZIonal-catalanista,
es d'una magnitut, per fins i tot es per estudi de la comunitat mundial de
piquiatria. És simplement horrorós !!!
Valora aquest comentari: 0
5
0
5
Respondre comentari Comentari inadequat
Comentari inadequat
6 de novembre de 2015, 17.41 h
Quin fàstic de xorxo!!!
Valora aquest comentari: 0
0
0
0
Respondre comentari Comentari inadequat
Comentari inadequat
6 de novembre de 2015, 16.58 h
GUERRA, matar vascos con la constitucion del 78 o de Franco,
no te costo la carcel, porque el constitucional no prohibe matar vascos por la
gracia de la constitucion de Franco y sus herederos?
PSOE, banda terrorista del GAL, BANDA DE GENOCIDAS protegidos por la constitucion
PSOE, banda terrorista del GAL, BANDA DE GENOCIDAS protegidos por la constitucion
Valora aquest comentari: 4 0
4 0
Respondre comentari Comentari inadequat
Comentari inadequat
6 de novembre de 2015, 14.38 h
Guerra: ¿como se llama en tu tierra a los que asesinan ? ASESINOS o ASESINOS .
Valora aquest comentari: 9 0
9 0
Respondre comentari Comentari inadequat
Comentari inadequat
6 de novembre de 2015, 14.32 h
Joana Ortega, ofereix les dades definitives de la consulta
independentista del 9Ngencat.cat
Política 01/12/2014 21:02 Hi va votar un 37%.
La Generalitat xifra la participació final en la consulta en el 37% del cens, i el suport a la independència en el 30% .
N.B. COM QUE DESBARRA EL SR. GUERRA ? PER MOLT MENYS EN LLUIS COMPANYS VA AANR A LA PRESÓ.ESPERO VEURE PER QUINES CLAVEGUERES MARXAN ELS VALENTS DEL SI.
Política 01/12/2014 21:02 Hi va votar un 37%.
La Generalitat xifra la participació final en la consulta en el 37% del cens, i el suport a la independència en el 30% .
N.B. COM QUE DESBARRA EL SR. GUERRA ? PER MOLT MENYS EN LLUIS COMPANYS VA AANR A LA PRESÓ.ESPERO VEURE PER QUINES CLAVEGUERES MARXAN ELS VALENTS DEL SI.
El món contra
Catalunya (i què?)
"Amb l'ONU i, en
específic amb el seu màxim representant, com amb els premis Nobel de la Pau cal
adoptar una actitud sovint tristament descreguda"
per Marc Gafarot1
de Novembre 2015 a les 19.00 h
Després de banquers,
capellans, periodistes, polítics de tot pelatge i condició i per no
estendre'ns més llarg etcètera, l'últim que faltava per pronunciar-se
en contra del dret de Catalunya a l'autodeterminació era el secretari general
de Nacions Unides, l'ínclit i sudcoreà Ban Ki-moon. Aquesta passada setmana el
màxim representant de l'ONU fent un ús partidistament innecessari de la seva aparent
neutralitat, concedia una entrevista a diversos mitjans espanyols on comentava
que "la regió catalana" no feia part dels territoris sense autogovern
amb dret a l'autodeterminació. Com siguin d'erràtiques i inoportunes les seves
declaracions i la típica i tòpica instrumentalització posterior d'aquestes per
la premsa espanyola, seria injust -i poc pràctic- carregar les culpes o
abraonar-se contra un diplomàtic asiàtic que des de fa uns anys exerceix el
càrrec de secretari general de l'ONU. Amb l'ONU i, en específic amb el seu
màxim representant, com amb els premis Nobel de la Pau cal adoptar una actitud
sovint tristament descreguda. Hem tingut experiències de tots els gustos i de
tots colors. I aquí ho deixo per honorar la manca de memòria.
Ho he dit en moltes
ocasions i ara ho repeteixo, els estats actuen amb lògica de col·legis
professionals i en ús -i abús també- d'aquesta praxi,uns i altres, es
defensen públicament i obliden i mitiguen culpes pròpies, a menys que algun fet
excepcionalment greu o pervers s'esdevingui. Un exemple de tracte
"excepcional" seria per exemple el rebut per Kosova, degut a l'excés
de violència i d'ineptitud de la part Sèrbia en aquell conflicte balcànic.
Òbviament, i a Déu gràcies hem de dir, Catalunya no entra en aquestes coordenades
d'excepcionalitat i, en conseqüència, els posicionaments de les autoritats
polítiques solen ser per regla general acomodatícies amb l'estat en qüestió, en
aquest cas el Regne d'Espanya. D'actituds còmplices amb l'Estat espanyol les
hem vistes no només de la part dels Estats, també amb la Comissió Europea i ara
amb el representant de l'ONU. No res que no es pogués imaginar i d'acord amb la
lògica diplomàtica imperant.
Dit això, de les
declaracions de Ban Ki-moon la crida al diàleg per trobar una solució
consensuada entre les parts realitzada pel propi diplomàtic sudcoreà, ha
quedat totalment relegada a un pla d'insignificància propi de l'opacitat
informativa de règims autoritaris, com fou el franquista espanyol o
totalitaris com és ara el comunista nordcoreà. Està molt bé, des d'una
perspectiva espanyolista i unionista, tancar files davant del "desafío
soberanista" però aquesta actitud, en tot país democràtic i decent, hauria
d'anar acompanyada d'un major i més rigorós respecte per la veracitat en la informació.
Fa massa temps, que a Espanya regna la màxima segons la qual "mai la
veritat no t'ha d'esguerrar una bona notícia". No cal dir, que homes de
premsa que han marcat una època com "Pedro Jota", Cebrián , Anson i
d'altres, han excel·lit en aquest pràctica perniciosa que en alguns estats que
de totalitarismes també n'han experimentat, com Alemanya, avui seria tipificada
de delictiva. La calúmnia o la falsedat mai haurien de ser equiparades a la
llibertat informativa, però en el nostre estat de les coses, encara de regla
espanyola, tot s'hi val per fer front al "desafío soberanista". De
moment, de cadàvers com amb els Gal, no en tenim, cal tornar a dir allò de a
Déu gràcies, però brutícia, empastifament, delacions i joc i guerra bruts tants
com vulguin. I la cosa pinta que anirà a més i amb més ferum i molta
podrimenta. Alguns ja ho deuen -o ho devem- percebre en pell pròpia. L'estat no
descansa i usa les seves peces al seu gust i a Catalunya en queden unes quantes
amb tots els atributs que no estan autoritzats a restar impassibles davant un
possible canvi en l'ordre general de les coses. Amb la menjadora no es pot
jugar, els deuen fer recordar. Molt a perdre i, ben poc o gens, a guanyar.
Davant de totes aquestes invectives, caure amb la temptació del victimisme i d'utopies inabastables seria un error no per infantil, menys greu. L'art de la diplomàcia exigeix i implica unes obligacions, unes normes de conducta i fins i tot una etiqueta que cal assumir com a propis en aquests moments d'emergència nacional. Anar per lliure i de "free rider" per la vida, és el millor antídot per evitar el nostre necessari, d'altra banda, reconeixement internacional. Aquest fet, depèn de nosaltres i no pas de Madrid. Afortunadament, per les ideologies i pel lògic combat polític ja tindrem temps de barallar-nos quan el nou estat català vegi la llum i on tantes coses podran ser posades en qüestió i escrutini públics. Cal ser molt més curós amb els gestos que el demostrat aquests darrers dies per alguns dirigents del sobiranisme, que volent la independència nacional, de vegades, aconsegueixen la divergència interna. Que l'Estat és poderós em sembla que, al llarg de l'anomenat "procés" ha quedat prou clar i més que ho voldrà demostrar, incorrent quan calgui amb irregularitats i pressions de tota mena, a mesura que anem avançant en l'anomenada "desconnexió". Si permet la nostra classe política deixar-se entabanar o acovardir per amenaces o xantatges, demostrarem no ser a l'altura del moment. Quan un polític català va ser terriblement escarnit i difamat per haver-se reunit amb una banda terrorista per cercar la pau, un dirigent basc, per a la seva sorpresa, li va dir: "tan de bo te'n caiguin cinc més com aquesta". Per què ho feu? Doncs perquè l'estat et posa a prova i si t'entendreixes o baixes la guàrdia ja saben quina és el teu grau de fortalesa i resistència i llavors posen hora i data de la teva defunció política. No és hora de dilacions, ni de propostes ridícules és l'hora de mirar endavant i d'avançar amb astúcia i enginy. Compte amb el seny, que tothom que l'invoca, se l'acaba fotent abans d'hora... (No offense).
Carme Forcadell
proposa Artur Mas com a candidat a la presidència
Raül Romeva constata
que "la CUP no avala Mas", però que JxSí
està "complint tots els compromisos" amb l'esquerra
independentista
per Bernat
Ferrer
6 de Novembre 2015 a
les 12.21 h
La nova presidenta del
Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, ha
nomenat oficialment el diputat Artur Mas com el candidat a presidir la
Generalitat en el ple que començarà dilluns. Així ho ha assegurat en
compareixença oficial després d'haver escoltat tots els grups parlamentaris, i
ha avançat que el ple, molt possiblement, començarà a les 5 de la tarda.
Qui va ser el cap de
llista de Junts pel Sí (JxSí) a les
eleccions del 27 de setembre, Raül Romeva, ja havia confirmat minuts
abans que el seu candidat oficial a presidir la Generalitat era Mas. Així ho ha
comunicat a Forcadell, i així ho ha notificat posteriorment a la premsa.
Conscient que "la CUP no avala Mas",
ha reiterat que el líder de CDC és
el candidat de JxSí per continuar
liderant l'executiu, i que al ple d'investidura tindrà els 62 vots del seu
grup parlamentari. Per sortir
escollit en primera votació n'hi farien falta sis, amb els quals arribaria a la
majoria absoluta de 68 vots del total 135 que s'emetran.
Romeva ha assegurat que l'annex de JxSí i la CUP han presentat a la resolució d'inici del procés constituent és "un nou exemple" de la bona entesa entre les dues forces i dels compromisos que s'estan complint per ambdues bandes. Ha reconegut que, de moment, només hi ha acord sobre la resolució, no pas sobre Mas, i que ara la CUP haurà de posicionar-s'hi oficialment.
Romeva ha assegurat que l'annex de JxSí i la CUP han presentat a la resolució d'inici del procés constituent és "un nou exemple" de la bona entesa entre les dues forces i dels compromisos que s'estan complint per ambdues bandes. Ha reconegut que, de moment, només hi ha acord sobre la resolució, no pas sobre Mas, i que ara la CUP haurà de posicionar-s'hi oficialment.
MÉS NOTÍCIES
L'exministre socialista Miguel Sebastián, a favor de fer
un referèndum vinculant a Catalunya
COMENTARIS
MAS un fals indepe fa 3 hores
un independentista de veritat faria un pas al costat si ell
(MAS) veiés que és el problema per a que la independència tiri endavant? Tots
posem la mà al foc per Junqueras, Llach, Forcadell, etc...ho faríeu per Mas? i
tots sabeu que la resposta és NO
PEROIT fa 6 hores
Mas és la persona que se la jugat més fort i, de tots és el
que és mereix ser President en aquestes hores clau!
arenys de mar fa 8 hores
por cierto donde andan Mas y Junqueras, que no se les vé ni
oye, porqué Artur Mas ya no usa corbata?
Carmeta fa la seva feina fa 8 hores
VEURE
pere fa 9 hores
Això es el que varen votar 1.600.000 catalans al passat 27S
i va ser la candidatura guanyadora. Em sembla llògic!
ANC-ONA-nisme fa 5 hores
Això no s'ho creu ningú. menys els adotzenats. Bon voyage.
Poques opcions per la CUP fa 11 hores
Si una gran majoria de sobiranistes i tot JPS recolza
Mas...la CUP s'ho hauria de fer mirar si vota en contra.
toni fa 8 hores
les CUP faran el que han promès al seu electorat, són gent
integra, no els he votat, però cal reconèixer, que no engañanaa ningú i estan
poniedo un parell de co *** a l'assumpte, jo els suport ara perquè són gent
honrada
Tens el meu vot. fa 11 hores
Et recolzo!!!
Les negociacions van fatal. Nomes estan pactant xoc amb
l'estat que NO SERVEIX DE RESfa 11 hores
VEURE
Iván fa 12 hores
VEURE
Jordi fa 12 hores
VEURE
Segon acord entre Junts pel Sí i la CUP
Les dues formacions entren a registre un annex a la
resolució de la desconnexió. "És la prova palmaria que la independència va
de garantir els drets de les persones", assegura Turull
per Lluís Bou / Bernat Ferrer6 de Novembre 2015
a les 16.12 h
Junts pel Sí i la CUP han arribat avui a un segon acord
polític, després del de la resolució de la desconnexió, segons ha
sabut El Món. Els dos grups parlamentaris han entrat un escrit
aquest matí al Parlament, amb un
annex que s'afegirà a la declaració d'inici del procés. Aquesta
declaració es debatrà dilluns en un ple extraordinari.
Segons ha explicat a la premsa el president del grup parlamentari de JxSí, Jordi Turull, l'annex pactat desenvolupa el punt vuitè de la resolució, i va destinat a "desenvolupar encara més" les actuacions en matèria de drets de les persones, pobresa energèica i model educatiu. "És la prova palmària que la independència va d'això, de garantir els drets de les persones", ha assegurat.
El punt vuitè de la resolució és el que insta el futur govern català a complir exclusivament aquelles normes o mandats emanats del Parlament, legítim i democràtic, a fi de blindar els drets fonamentals que puguin estar afectats per decisions de les institucions de l'Estat espanyol.
Segons el cap de llista de la CUP, Antonio Baños, amb aquest nou acord "blindem els drets fonamentals de les persones", davant d'un Estat espanyol que "es dedica a torpedinar-los". "Quan parlem de República catalana ho fem per transformar la vida de la nostra gent", ha assegurat.
Baños ha insistit en desvincular aquest segon acord del ple d'investidura de dilluns. Però tot seguit també ha assegurat: "El què, el com i el quan són molt importants."
Segons ha explicat a la premsa el president del grup parlamentari de JxSí, Jordi Turull, l'annex pactat desenvolupa el punt vuitè de la resolució, i va destinat a "desenvolupar encara més" les actuacions en matèria de drets de les persones, pobresa energèica i model educatiu. "És la prova palmària que la independència va d'això, de garantir els drets de les persones", ha assegurat.
El punt vuitè de la resolució és el que insta el futur govern català a complir exclusivament aquelles normes o mandats emanats del Parlament, legítim i democràtic, a fi de blindar els drets fonamentals que puguin estar afectats per decisions de les institucions de l'Estat espanyol.
Segons el cap de llista de la CUP, Antonio Baños, amb aquest nou acord "blindem els drets fonamentals de les persones", davant d'un Estat espanyol que "es dedica a torpedinar-los". "Quan parlem de República catalana ho fem per transformar la vida de la nostra gent", ha assegurat.
Baños ha insistit en desvincular aquest segon acord del ple d'investidura de dilluns. Però tot seguit també ha assegurat: "El què, el com i el quan són molt importants."
A partir d'aquí,
Tema ignota
"En fer balanç de
l'exercici a finals d'any, resulta que l'economia espanyola es pot presentar
fins a un cert punt com un cas d'èxit i de recuperació"
per Francesc
Sanuy5 de Novembre 2015 a les 19.39 h
En fer balanç de
l'exercici a finals d'any, resulta que l'economia espanyola es pot presentar
fins a un cert punt com un cas d'èxit i de recuperació. Tant que el primer
ministre Rajoy gosa presentar, això si amb la boca petita, un resultat
relativament bo, segons ell diu, com la positiva conseqüència d'unes reformes
que vol continuar per a consolidar un efecte rebot que acosti el país a una
bona salut a llarg termini. Ho predica, però, sense gaire convicció perquè no
gosa fer triomfalisme. En el fons sap perfectament que els ciutadans no
han sentit els beneficis d'una relativa bona marxa. Es veritat que és
l'economia que més creix a tota la zona euro i que en termes relatius és també
el país que més creixement ha experimentat pel que fa a les exportacions, però
tothom és conscient de que alguns resultats són la conseqüència d'una reducció
dels costos laborals. I, en efecte, a part dels salaris, els llocs de treball
s'han reduït com a costos per la mes gran precarietat dels contractes nous.
L'atur s'ha reduït una mica, però continua essent de més del 20% que és una
taxa excessiva. Un altre terreny en el qual el país pateix d'una gran feblesa
és de de la productivitat que figura entre les més baixes de tot Europa. En
realitat el propi govern del PP no gosa llençar les campanes al vol amb
eslògans al voltant de la idea "de la crisi a la recuperació", perquè
la innegable fase de creixement dels últims dos anys no s'ha traslladat a una
població escèptica, degut a les retallades socials i a la gran desigualtat entre
l'1% de la població que viu en una impúdica riquesa concentrada en poques mans
i que representa un obstacle al creixement que ha tingut com a conseqüència la
pèrdua de poder adquisitiu dels salaris amb unes davallades que s'han produït
en 9 dels 14 trimestres que ha governat Rajoy. Els experts opinen que, en
tot cas, el creixement no ha estat l'efecte de les mesures d'austeritat
o de les reformes. N'hi ha prou de recordar que el PIB espanyol no ha
recuperat encara els nivell d'abans de la crisi (1,4 bilions que en anglès
anomenarien trilions). Vol dir que, a més a més, els país té un problema
d'endeutament que representa tota la creació de riquesa de l'últim any. A part
que alguns factors positius no els ha propiciat el govern, sinó que se'ls ha
trobat p. ex. amb la baixada del preu del petroli i la baixada de l'euro.
A finals del mes d'octubre, el F.T. va publicar una pagina sencera dedicada a aquesta qüestió i explica que el cicle ja havia canviat quan van baixar el petroli i l'euro i que la demanda interior trigarà al menys 5 anys a recuperar el nivell anterior. Al parlament, però, Rajoy va presumir del seu èxit passant per sobre del càncer de l'economia que és la falta de competitivitat. Tradicionalment, Madrid recuperava posicions amb les devaluacions de la pesseta de manera que ara calia trobar una altra via per a no ser el gran malalt de l'economia europea. I substituir-la per la devaluació interna és pa per avui i misèria per demà. Per tant, la solució no pot trobar-se a curt termini, sinó per la raó més lenta i laboriosa de millorar la productivitat. I l'elevat nivell d'atur, frena òbviament el creixement. En definitiva, un obrer espanyol produeix amb personal rendiments que a la mateixa edad són treballadors que als EUA i a Europa redueixen 40% i 20% més, respectivament. I la conclusió és que les realitzacions d'Espanya son encara insuficients. Són conclusions que ja fa uns anys va analitzar Sebastian Mallaby que explicava com al 2011 els cost laboral espanyol havia baixat d'un 7% en relació al cost de factor treball a Alemanya en uns moments en que les famílies espanyoles es van endeutar per valor d'un 14% del PIB i entre el 2010 i el 2012 va esclatar el deute públic. En conclusió Espanya necessita empassar-se l'orgull i acceptar una monitorització que asseguri la urgent recuperació del deute i necessita uns líders capaços de dur a terme la reconstrucció pendent.
Evidentment, el deute d'Espanya i Portugal serien resolts per la via de rescat i en nom de la unió monetària, però no es pot demanar indefinidament que ens endeutats que en salvin uns altres.
Mentres tant, el panorama internacional ofereix perspectives inquietants amb molts motius de preocupació i algun pronòstic negre i tenebrós. Per exemple, l'escàndol de la VW pot tenir i té rebots i efectes carambola que tot just comencem a calibrar. A la Bayer hi cancel·len comandes de components de plàstic. Al Fons d'inversió de l'estat de Noruega entre l'empresa que era el nº 1 de l'automòbil i el dilluns negre de Shanghai no li surten els números i de superpotència amb els ingressos del petroli, ha passat a tenir serioses dificultats. Als països emergents s'han ressentit del gas i el petroli, però, a més a més, de l'excessiva exposició a exportacions de "commodities" (és a dir de matèries primes). I, així, quan la Xina compra menys coure, els preus baixen i se'n ressenten els grans exportadors com Chile o Zambià.
Es cert, que hi ha alguna excepció com la de Rio Tinto que manté la producció i continua les operacions de Mongòlia. Hi ha casos com el de Volkswagen on que tenen pèrdues per primera vegada en 15 anys. L'Estat Lliure associat de Puerto Rico es la clara insolvent pel 45% del deute i està al caire del precipici financer. D'altra banda sembla que ara la Reserva Federal dels EUA ja té consensuada la puja del tipus d'interès per abans de final d'any i que això enfortirà el dòlar. Assistim també a una retirada dels bancs europeus amb l'espectacular retirada del Deutsche Bank d'aquell que dissimulava a Barcelona el seu passat nazi amb el nom de Comercial Transatlàntic tot i que algú distret encara saludava a l'ascensor o als passadissos amb el braç alçat a la romana. Actualment, no tothom està preparat per a fer la banca de inversions que té costos operatius molt elevats les oses han evolucionat tant que ara sembla normal que la Morgan Stanley anunciï una caiguda dels beneficis del 40% al tercer trimestre tot excusant-se per la volatilitat i les dificultats de la nova situació. En el cas del Deutsche Bank, les pèrdues no tenen pràcticament precedents, perquè serà la primera vegada en 50 anys en que el resultat sigui negatiu. Atès que és un dels primers a trobar-se aquesta situació, hi ha el temor de que pugui influir desencadenar una reacció en cadena just al moment en que els projectes del Deutsche passaven per la compra del Post Bank propietat de Correus i el govern preparava una nacionalització parcial de l'hugo Bank simultàniament amb els rebots que es deixaven sentir a la Societé gènerale, el Credit Suisse, el BNP Paribas i, fins i tot, el Santander i mentres tant la UBS els col·locava a la llista de les accions que recomanava vendre les accions. Com una taca d'oli, el problema s'ha anat escampant a la Heidellerg Cement i, fins i tot les accions de la Siemens van baixar un 12% i la AXA, un 10,8% tal com els ha passat a les companyies d'assegurances. Entrem, doncs, en una etapa de veure-les venir, de "wait and see" i, sobretot, de conservar la calma . Són temps de situacions imprevistes i superposició de problemes simultanis que poden anar de la massiva arribada de refugiats sirians a problemes de deute de països de la zona euro, d'expansionisme rus a l'estil de Crimea o la pluja radioactiva que genera l'escàndol de VW. Caldrà aplicar, doncs, la teoria del caos, atès que no es pot descartar cap eventual problema i que ens cauran al damunt de manera imprevista i ens agafaran desprevinguts i forçats a improvisar unes noves regles de joc.
A finals del mes d'octubre, el F.T. va publicar una pagina sencera dedicada a aquesta qüestió i explica que el cicle ja havia canviat quan van baixar el petroli i l'euro i que la demanda interior trigarà al menys 5 anys a recuperar el nivell anterior. Al parlament, però, Rajoy va presumir del seu èxit passant per sobre del càncer de l'economia que és la falta de competitivitat. Tradicionalment, Madrid recuperava posicions amb les devaluacions de la pesseta de manera que ara calia trobar una altra via per a no ser el gran malalt de l'economia europea. I substituir-la per la devaluació interna és pa per avui i misèria per demà. Per tant, la solució no pot trobar-se a curt termini, sinó per la raó més lenta i laboriosa de millorar la productivitat. I l'elevat nivell d'atur, frena òbviament el creixement. En definitiva, un obrer espanyol produeix amb personal rendiments que a la mateixa edad són treballadors que als EUA i a Europa redueixen 40% i 20% més, respectivament. I la conclusió és que les realitzacions d'Espanya son encara insuficients. Són conclusions que ja fa uns anys va analitzar Sebastian Mallaby que explicava com al 2011 els cost laboral espanyol havia baixat d'un 7% en relació al cost de factor treball a Alemanya en uns moments en que les famílies espanyoles es van endeutar per valor d'un 14% del PIB i entre el 2010 i el 2012 va esclatar el deute públic. En conclusió Espanya necessita empassar-se l'orgull i acceptar una monitorització que asseguri la urgent recuperació del deute i necessita uns líders capaços de dur a terme la reconstrucció pendent.
Evidentment, el deute d'Espanya i Portugal serien resolts per la via de rescat i en nom de la unió monetària, però no es pot demanar indefinidament que ens endeutats que en salvin uns altres.
Mentres tant, el panorama internacional ofereix perspectives inquietants amb molts motius de preocupació i algun pronòstic negre i tenebrós. Per exemple, l'escàndol de la VW pot tenir i té rebots i efectes carambola que tot just comencem a calibrar. A la Bayer hi cancel·len comandes de components de plàstic. Al Fons d'inversió de l'estat de Noruega entre l'empresa que era el nº 1 de l'automòbil i el dilluns negre de Shanghai no li surten els números i de superpotència amb els ingressos del petroli, ha passat a tenir serioses dificultats. Als països emergents s'han ressentit del gas i el petroli, però, a més a més, de l'excessiva exposició a exportacions de "commodities" (és a dir de matèries primes). I, així, quan la Xina compra menys coure, els preus baixen i se'n ressenten els grans exportadors com Chile o Zambià.
Es cert, que hi ha alguna excepció com la de Rio Tinto que manté la producció i continua les operacions de Mongòlia. Hi ha casos com el de Volkswagen on que tenen pèrdues per primera vegada en 15 anys. L'Estat Lliure associat de Puerto Rico es la clara insolvent pel 45% del deute i està al caire del precipici financer. D'altra banda sembla que ara la Reserva Federal dels EUA ja té consensuada la puja del tipus d'interès per abans de final d'any i que això enfortirà el dòlar. Assistim també a una retirada dels bancs europeus amb l'espectacular retirada del Deutsche Bank d'aquell que dissimulava a Barcelona el seu passat nazi amb el nom de Comercial Transatlàntic tot i que algú distret encara saludava a l'ascensor o als passadissos amb el braç alçat a la romana. Actualment, no tothom està preparat per a fer la banca de inversions que té costos operatius molt elevats les oses han evolucionat tant que ara sembla normal que la Morgan Stanley anunciï una caiguda dels beneficis del 40% al tercer trimestre tot excusant-se per la volatilitat i les dificultats de la nova situació. En el cas del Deutsche Bank, les pèrdues no tenen pràcticament precedents, perquè serà la primera vegada en 50 anys en que el resultat sigui negatiu. Atès que és un dels primers a trobar-se aquesta situació, hi ha el temor de que pugui influir desencadenar una reacció en cadena just al moment en que els projectes del Deutsche passaven per la compra del Post Bank propietat de Correus i el govern preparava una nacionalització parcial de l'hugo Bank simultàniament amb els rebots que es deixaven sentir a la Societé gènerale, el Credit Suisse, el BNP Paribas i, fins i tot, el Santander i mentres tant la UBS els col·locava a la llista de les accions que recomanava vendre les accions. Com una taca d'oli, el problema s'ha anat escampant a la Heidellerg Cement i, fins i tot les accions de la Siemens van baixar un 12% i la AXA, un 10,8% tal com els ha passat a les companyies d'assegurances. Entrem, doncs, en una etapa de veure-les venir, de "wait and see" i, sobretot, de conservar la calma . Són temps de situacions imprevistes i superposició de problemes simultanis que poden anar de la massiva arribada de refugiats sirians a problemes de deute de països de la zona euro, d'expansionisme rus a l'estil de Crimea o la pluja radioactiva que genera l'escàndol de VW. Caldrà aplicar, doncs, la teoria del caos, atès que no es pot descartar cap eventual problema i que ens cauran al damunt de manera imprevista i ens agafaran desprevinguts i forçats a improvisar unes noves regles de joc.
MÉS NOTÍCIES
 |
 |
 |
COMENTARIS
1714 - 2018 fa 7 hores
Agrairíem que quan
parleu d'Espanya no us hi referiu com a "país" si no com a
"estat", que és el que és per nosaltres. El nostre país es Catalunya,
l'estat que ens obliga a passejar un passaport seu pel mon és Espanya.
Error tipogràfic al
títol? fa 8 hores
Jo coneixia
l'expressió "Terra ignota". "Tema ignota" em sembla que no
existeix.
Narcís ( anem's-en ja
.. o espanya ens arrebossarà en sa misèria moral i material!) fa 21 hores
En l'endemig, estat
espanyol i autonomies de superàvit fiscal in saecula saeculorum malbaratant
salvatgement i robant sota camuflatge de sous, dietes, productivitat i
incentius, a més, de pensions fora mida (quan cobren ingressos varis) i
inversions de luxe unes i grotesques altres! PD: defora/ espanya només hi té
dos classes de polítics, "els que roben i els que esperen per robar"
sinó de què estat sempre endarrerit en comparació a d'altres que verament no hi
tenen de res..!
Sense conills per
treure del barret?
"El procés
secessionista català no és senzill. Ni ho ha estat, ni ho serà"
per Mònica Sabata5
de Novembre 2015 a les 19.39 h
El procés
secessionista català no és senzill.
Ni ho ha estat, ni ho serà. I si algú ho anhelava, s'errava de totes, totes. I
és que si en general és difícil separar-se d'un estat constituït, encara ho és
més quan al davant tens un estat que, com l'espanyol, és de baixa qualitat
democràtica i no està disposat a permetre l'exercici del dret de
decidir. Fins avui, i en els episodis més complicats del camí
recorregut, a Catalunya sempre hem sabut trobar la solució. Com qui
fa un truc de màgia i treu un conill del barret, sempre hem trobat una via
imaginativa per resoldre qualsevol obstacle per impossible que semblés poder-lo
superar. En la recerca d'aquestes solucions que surten del fons d'un barret hi
ha contribuït l'astúcia, l'estratègia, la visió i el lideratge del president
Artur Mas. També hi ha contribuït el suport d'algunes persones, entitats o
forces polítiques, com la CUP, que en els pitjors moments de tensió entre CDC i
ERC van saber avantposar l'interès del país a d'altres interessos o lògiques
partidistes. Ara, però, sembla que la CUP s'ha enrocat, que l'interès pels vots
és més gran que la voluntat del poble, que és exactament el contrari del que va
argumentar David Fernández a la reunió de Pedralbes d'abans del 9-N de l'any
passat. El bloqueig del procés és a punt de produir-se. Un altre 9 de novembre
provocat pels que van defensar l'anterior.
Aquest bloqueig és conseqüència dels resultats electorals dels independentistes el 27-S passat, que no faciliten una investidura senzilla. I és que malgrat al Parlament no hi havia hagut mai 72 diputats i diputades a favor de la secessió, la tria del nom del futur president s'ha convertit en un mur que separa la majoria (62 diputats) de la minoria (10). Amb aquest panorama, i malgrat la gran diferència en nombre de diputats i de vots entre JxSí i la CUP, objectivament és impossible obligar la CUP a acceptar a Artur Mas com a president. Però la CUP no pot pretendre que JxSí prescindeixi del nom que van pactar que seria el líder d'aquesta etapa del camí. Tanmateix, i parlant des del cor, la ciutadania té dret a reclamar que es posin d'acord, que avancin sense perdre cap peça de les que hi ha sobre el tauler, que compleixin el mandat que el poble va emetre a finals de setembre i que permetin que un nou Govern es pugui fer càrrec de la proposta de resolució que dilluns s'aprovarà al Parlament. Una cosa és clara: sense president no hi ha Govern i sense govern no hi ha procés.
El bloqueig també és ocasionat per l'oportunisme dels unionistes, que han sabut aprofitar les desavinences, els dubtes i la manca d'acord entre els independentistes per ficar cullerada. Amb les nostres accions estem donant peixet a unes forces polítiques que suquen pa en les contradiccions independentistes i que intenten treure'n un rèdit mediàtic i electoral que d'una altra manera no tindrien. El viatge conjunt i el teatre davant de la seu del Tribunal Constitucional del PP, C's i el PSC no respon a cap unitat d'acció sinó a la necessitat de prendre posicions davant les properes eleccions espanyoles. Tot fa pensar que aquest serà el relat central de les respectives campanyes electorals per al 20-D, perquè aquest és el filó que volen explotar per guanyar simpaties entre tots aquells que veuen Catalunya com un problema més que no pas com una oportunitat per subvertir un règim espanyol en decadència. Si els independentistes no som capaços de donar estabilitat a la política catalana, els unionistes tindran sempre una oportunitat.
I és clar, arribats a aquest punt, hom desitjaria que algú tingués un conill amagat al barret de copalta per poder tirar endavant. La pregunta és saber si el conill apareixerà perquè els resultats de les eleccions espanyoles ho propiciaran o bé l'animaló apareixerà gràcies a un patriotisme català que ara no es veu per enlloc. No sé què dir-los. Tanmateix, i com que una servidora sempre intenta ser optimista de mena, espero que entre tots sabrem trobar la solució que ara ens manca per tirar endavant el procés i no matar-lo nosaltres mateixos.
Aquest bloqueig és conseqüència dels resultats electorals dels independentistes el 27-S passat, que no faciliten una investidura senzilla. I és que malgrat al Parlament no hi havia hagut mai 72 diputats i diputades a favor de la secessió, la tria del nom del futur president s'ha convertit en un mur que separa la majoria (62 diputats) de la minoria (10). Amb aquest panorama, i malgrat la gran diferència en nombre de diputats i de vots entre JxSí i la CUP, objectivament és impossible obligar la CUP a acceptar a Artur Mas com a president. Però la CUP no pot pretendre que JxSí prescindeixi del nom que van pactar que seria el líder d'aquesta etapa del camí. Tanmateix, i parlant des del cor, la ciutadania té dret a reclamar que es posin d'acord, que avancin sense perdre cap peça de les que hi ha sobre el tauler, que compleixin el mandat que el poble va emetre a finals de setembre i que permetin que un nou Govern es pugui fer càrrec de la proposta de resolució que dilluns s'aprovarà al Parlament. Una cosa és clara: sense president no hi ha Govern i sense govern no hi ha procés.
El bloqueig també és ocasionat per l'oportunisme dels unionistes, que han sabut aprofitar les desavinences, els dubtes i la manca d'acord entre els independentistes per ficar cullerada. Amb les nostres accions estem donant peixet a unes forces polítiques que suquen pa en les contradiccions independentistes i que intenten treure'n un rèdit mediàtic i electoral que d'una altra manera no tindrien. El viatge conjunt i el teatre davant de la seu del Tribunal Constitucional del PP, C's i el PSC no respon a cap unitat d'acció sinó a la necessitat de prendre posicions davant les properes eleccions espanyoles. Tot fa pensar que aquest serà el relat central de les respectives campanyes electorals per al 20-D, perquè aquest és el filó que volen explotar per guanyar simpaties entre tots aquells que veuen Catalunya com un problema més que no pas com una oportunitat per subvertir un règim espanyol en decadència. Si els independentistes no som capaços de donar estabilitat a la política catalana, els unionistes tindran sempre una oportunitat.
I és clar, arribats a aquest punt, hom desitjaria que algú tingués un conill amagat al barret de copalta per poder tirar endavant. La pregunta és saber si el conill apareixerà perquè els resultats de les eleccions espanyoles ho propiciaran o bé l'animaló apareixerà gràcies a un patriotisme català que ara no es veu per enlloc. No sé què dir-los. Tanmateix, i com que una servidora sempre intenta ser optimista de mena, espero que entre tots sabrem trobar la solució que ara ens manca per tirar endavant el procés i no matar-lo nosaltres mateixos.
MÉS NOTÍCIES
 |
 |
 |
COMENTARIS
Noves eleccions. No
hi ha altra solució. fa 9
hores
Junts pel Sí i la CUP
han d'arribar a un acord en polítiques socials i com desenvolopar el procés,
peró res més. No és pot permetre que la CUP vulgui imposar el "quÍ"
de la majoría. Tampoc es pot permetre que "el quí" faci un pas
enrrera. De cap manera, noves eleccions i, com diuen els creients, "que
sigui el que Deu vulgui". És evident que, no ho sabia, quan els cupaires
surten de l'assemblea perden cultura democràtica. Vull tornar a votar!
olga fa 10 hores
Només puc pensar que
tot és pura teatrealitat per a no donar pistes a l'adversari, que és claríssim
que és l'estat espanyol, oi? No puc imaginar un no acord. Anar a unes noves
eleccions fa mal a tots els independentistes. No podem fer el ridícul.
Tangen67 fa 17 hores
CDc forca majoritaria,
ja fet un gran esforc, sempre mal teconegut per alguns, menystenint la forca
real de cadascu. Enviem el proces a la nevera, catalunya no esta preparada,
pacte cdc, psc, ciutadans per trampejar la legislatura, a l espera de temps
millor. Me tres l esquerra catalana s enmiralli en varufakis i amb venesuela no
hi ha res a parlar.
Decepcionat fa 19 hores
L'enemic el tenim a
casa i no a fora,està entre nosaltes.No veig que això tiri a endavant.
ESPECTADOR fa 21 hores
La CUP ha dit no.El
procés que tenia que durar 18 mesos. es te que fer en 6 mesos liderat per ARTUR
MAS. sense contemplacions,i la batalla serà dura molt dura i guanyarem!!
Un retertulià a les estovalles
"El que em va sorprendre més del sopar va ser,
precisament, que hi convidessin Nacho
Martín Blanco. No per res en especial, sinó perquè la gent que allà s'hi
reuneix té una funció social més o menys identificable"
per Salvador
Cot30 de Novembre -0001 a les 00.00 h
Tot i que el sopar era molt a prop de la redacció d'El
Món, vaig ser l'últim d'arribar a aquesta nit d'octubre que Nacho
Martín Blanco ha decidit fer pública i famosa. És un sopar periòdic que es fa
en un pis esplèndid del Passeig de Gràcia des de fa molt anys i que aplega gent
diversa amb l'objectiu, simplement, de comentar l'actualitat. Se sopa
un humil pa amb tomàquet i tothom procura que l'ambient sigui cordial i distès.
O era així fins ara.
He de dir que el que em va sorprendre més del sopar va ser,
precisament, que hi convidessin Nacho Martín Blanco. No per res en
especial, sinó perquè la gent que allà s'hi reuneix té una funció social més o
menys identificable. Jo només hi he participat un parell o tres de cops en
sis o set anys, però no m'hi havia trobat mai un professional de la tertúlia,
sense més activitat aparent. Una retertúlia? En fi...
La veritat és que Jordi Sànchez va ser perfectament previsible. Va dir que la victòria de JxS i la CUP permet avançar al Parlament, però és curta per a una declaració unilateral i immediata. I també que una reacció desproporcionada per part de l'estat beneficiaria els interessos dels independentistes en el pla internacional. Bé, cap novetat estratègica. O sí, n'hi va haver una. Però Nacho Martín Blanco, pel que es veu, ni tan sols se'n va adonar. I això que es va concretar públicament al cap de pocs dies, quan Ada Colau va llegir el manifest contra les imputacions pel 9-N. No recordo si el comensal xerraire estava al lavabo, però potser se li pot donar el benefici del dubte.
Nacho Martín Blanco diu que vol salvar els catalans de la deslleialtat de Jordi Sànchez... Al pobre li va tocar el tomàquet caducat, seguríssim.
La veritat és que Jordi Sànchez va ser perfectament previsible. Va dir que la victòria de JxS i la CUP permet avançar al Parlament, però és curta per a una declaració unilateral i immediata. I també que una reacció desproporcionada per part de l'estat beneficiaria els interessos dels independentistes en el pla internacional. Bé, cap novetat estratègica. O sí, n'hi va haver una. Però Nacho Martín Blanco, pel que es veu, ni tan sols se'n va adonar. I això que es va concretar públicament al cap de pocs dies, quan Ada Colau va llegir el manifest contra les imputacions pel 9-N. No recordo si el comensal xerraire estava al lavabo, però potser se li pot donar el benefici del dubte.
Nacho Martín Blanco diu que vol salvar els catalans de la deslleialtat de Jordi Sànchez... Al pobre li va tocar el tomàquet caducat, seguríssim.
MÉS NOTÍCIES
 |
|
 |
COMENTARIS
Joan C fa 3 hores
veure una tertulia amb aquest senyuor convidat, es garantia
que jo miri algun altre canal. Es una "sujeto" maleducat i prepotent,
que a més mairew de ai mira a la cara dels seus oponents, o ho fa amb menyspreu
o amb un .indecent
Vicenç fa 3 hores
Doncs sort que no és capellà, si no encara seria capaç de
trencar el secret de confessió, tot per la sagrada unitat d'Espanya.
Jordi fa 4 hores
Fixeu-vos com ho fa 13tv o com ho fan els sociates a les
televisions que controlen. Hi ha d'haver sempre un tertulià contrari. Però no
l'escull el partit contrari, no. L'escullen ells. I ha de satisfer almenys un
d'aquests tres requisits: 1. Que depengui econòmicament de la col·laboració i
per tant no pugui desacreditar el mitjà. 2. Que estigui rebotat amb l'actual
direcció sociata o comunista. 3. Que perdi sempre, perquè és nefast o perquè
cau malament a l'audiència.
Balearicus fa 5 hores
Vaig tenir l'ocasió de parlar amb J.Sànchez fa un parell
(mallorquí!) de dies privadament abans de tot aquest sarau. Vaig llegir
l'article del País i veure el cara cara d TV3. Me quadra la meva conversa amb
J.S. amb la tesi exposada a TV3. Sr. Cot, si comparam les trajectòries (J.S.
vs. N.M), entendrà que la cosa no ve per una tomàtiga estantissa. Compta el que
fas no el que dius haver sentit. I J.S. du molt fet a favor dels PP.CC. Molt!
Teresa fa 7 hores
Volem ser tan ètics que deixem que personatges no ètics
participin a les nostres tertúlies. Si dieu que viu de les tertúlies, com és
que amb diners meus el portem a TV3? Una altra pregunta, on s'han format
aquesta gent des de Rivera fins a aquest Nacho que tinguin tanta rapidesa de
resposta i facilitat de paraula i que siguin tan mal educats, despreciatius,
superiors, no dialogants...????? ESADE, IESE? Hi ha hagut molts destructors
d'empreses que també hi han estudiat:agressius
Bajoan fa 7 hores
A mi no m'ha agradat mai. Molt poca categoria se li intueix.
Juli II fa 9 hores
Es un esser menyspreable, maleducat, pesat, avorrit, i hem
sabut recentment tambe, mentider i faltat d'etica.
Quí és? fa 9 hores
Quí és aquest Nacho Martin Blanco?
Pere Gallerí fa 9 hores
El Sr. Martín té el sistema de valors corrent entre els
unionistes. A dalt de dalt de tot hi ha la sacrosanta unitat de la pàtria una e
indivisible, I això ho justifica tot. El fi justifica els mitjans. Ell és
conscient que trenca la ètica professional, però després d'uns dubtes, troba la
seva justificació. La Santíssima Unitat ho justifica i perdona tot. Aquest es
mateix mecanisme d'El País, de ministres, bisbes, C's, PP, i ara sembla que
també s'hi apunta el ballarí Iceta.
Evitar l'estratègia de blocs fa 10 hores
Cal evitar la distorsió unionista en la que sovint hi caiem
de quatre potes. No hem de caure en la dinàmica de blocs, sinó que hem de
seguir eixamplant les bases sobiranistes. No és tant difícil, només cal
recordar que mentre que l'unionisme vol mantindre un Estat amb ciutadans de
primera i de segona categoria, el sobiranisme vol fer una Catalunya per a tots,
social, justa, transparent i avançada.
Pitu Serrá fa 19 hores
El mes greu de tot ès que es salti un principi de
confidencialitat pactat. Això sen diu traiduria. Diu molt de la catadura moral
del personatge. Sabem que la vida es molt dura i hi ha limits que no es poden
saltar. Ara anirà fent-se la victima on encara el vulguin contractar i la culpa
serà dels demès. Altre temps l haguerem qualificat de delator, avui el
qualificaria de miserable.
VCLL fa 20 hores
Un impresentable ("per descoptat, per
descomptat...") que te el "mantra" colonitzador
ultranazionalista ben aprés i que ni deixa parlar ni escolta (només traspassa
les mentides del clavagueram de l'Estat)... Un desgraciat a qui li costarà
justificar davant dels seus fills (si vol educar-los aquí, ben aviat, i no en
mig de Los Monegros...) aquest paper galdós i miserable que li fan fer...tant
li paguen? .
Drake fa 20 hores
El lloc que li pertoca a aquest corsari de la TIA escanyola
és "Can Felip". Proper destí derl mentider demagog: Las Chafarinas.
Ni les gràcies li donarà la Virreyna a aquest anacleto...
Ignasi Martí Blanc fa 20 hores
Aquest personatge sense cap activitat aparent a part de
"viure" de les tertúlies (ja sabem qui, cóm i per a què s'originen
aquests "activistes", oi ?) és un ultranazionalista escanyol
"programat" per aquells que bordegen (en el doble sentits...) el
clavagueram del vòmit colonitzador per escampar les seves mentires com a
mantra. Sap greu són els mitjans pretesament "catalans" que el
conviden i, a sobre, li paguen la calderilla que
Es un bluff fa 20 hores
Jo no entenc que fa la tele publica catalana convidant un
personatge d'un nivell professional i moral tan baix. El camp dels unionistes
esta sembrat de sal, pero agrairia que com a minim es portes algu amb una mica
d'educació.
Algunes solucions
per a un govern no presidencialista
Per: Marcel Mateu
Divendres 6.11.2015 02:00
Després de pactar el
què, el com i el quan, acordar el qui no serà tan difícil. I, encara que en
aquest últim aspecte les posicions semblin irreconciliables, hi ha solucions. I
no requereixen necessàriament que una de les dues parts renunciï totalment a la
posició inicial sobre el qui, sinó que també hi ha solucions flexibles que
poden esdevenir un punt final d’acord. Sense canviar res de la normativa
institucional catalana, seria perfectament possible de fer un govern de
Catalunya no presidencialista o, si més no, no tan presidencialista com han
estat els que hi ha hagut fins ara, en la línia d’allò que va convidar a pensar
Anna Gabriel, de la CUP, des de l’endemà de les eleccions.
Apunto només quatre
mecanismes existents, entre més que podrien reforçar el caràcter col·legiat,
que ja té (o hauria de tenir) per llei qualsevol govern de la Generalitat:
1) En la investidura,
el candidat o candidata podria presentar no únicament el programa de govern,
sinó també els noms de cadascuna de les persones que en formaran part; tot i
que era una exigència fixada en el reglament del parlament del 1980, actualment
no és un requisit per a la investidura, però no hi ha res que impedeixi que es
voti també la composició del govern (juntament amb el candidat i el programa).
D’aquesta manera, el vincle de confiança política no s’estableix només entre el
president o presidenta i la majoria de la cambra, sinó directament entre
aquesta i cadascun dels membres del govern, i això evidencia alhora que el
programa que es presenta no és el programa del president sinó el d’un equip;
així mateix, l’anunci de la composició del govern prèviament a la investidura
presidencial també podria anar acompanyat d’un compromís polític (no jurídic)
per part del qui exercís la presidència de la Generalitat de no destituir cap
membre del govern si no fos a proposta del grup polític de què forma part o per
evidenciar el trencament de la majoria que donava suport al govern.
2) La delegació de
funcions presidencials, que pot ser parcial o total (delegant totes les
competències que legalment són delegables), però que només pot recaure en una
persona, normalment el o la titular de la conselleria primera o de la
vice-presidència. Aquestes dues figures són incompatibles (no poden existir al
mateix temps) i, si es vol, se’ls poden delegar les mateixes atribucions (fins
i tot desplegar les directrius generals de l’acció de govern). La diferència
principal entre elles és que el conseller primer no és titular de cap
departament. La delegació de competències, tot i que no aparta totalment el president
o presidenta de la direcció del govern, sí que permet de repartir aquesta
funció descarregant-lo en part de la gestió del dia a dia (i més encara si
renuncia a ser el titular del Departament de la Presidència) per tal que es
pugui dedicar més a unes altres qüestions, com ara la representació de la
Generalitat a l’exterior.
3) La creació de
comissions de govern o de comissions interdepartamentals, estructurant el
govern en tres o quatre grans àmbits (en els quals s’enquadrin les
conselleries) i reforçant el paper de les tres o quatre persones que
presidirien aquestes comissions, que es configurarien de facto com a
‘vice-presidències poderoses’ en la línia ‘coral’ que proposava la CUP. Aquesta
fórmula és una via prevista en la llei 13/2008, a diferència dels denominats
‘consellers sense cartera’, i podria donar més relleu a aquestes figures que el
nomenament de ‘comissionats’ (encara que els noms s’assemblin, no són la
mateixa cosa, perquè els comissionats han d’actuar sota la direcció d’un
conseller).
4) L’augment del
llindar mínim de col·legialitat que fixa la llei en el funcionament del govern,
tant en el procés de formació de la seva voluntat (per exemple, reforçant el
paper del Consell Tècnic del Govern com a gresol del consens en la tasca de
preparació de les reunions governamentals) com també en l’adopció de decisions
(en cas d’empat, renunciant la presidència a usar el seu vot diriment o fins i
tot superant la majoria simple que fixa la llei i acordant d’actuar sempre per
unanimitat o determinant els temes en què es requerirà majoria qualificada).
Són només uns exemples
que permetrien de reforçar el caràcter col·legiat del govern i limitar la
preeminència que l’actual normativa institucional permet que tingui el
president o presidenta de la Generalitat, tant en relació amb el parlament com
amb els altres membres del govern. I és només una prova que el dret ofereix
solucions tècniques si hi ha ganes de trobar-ne i que el dret vigent no es pot
usar d’excusa per a no a arribar a un acord polític, tant en aquest àmbit
institucional com en els altres dos que ha prioritzat la CUP (desconnexió i
rescat social); i exactament igual respecte de les propostes que pugui fixar
Junts pel Sí.
Per tenir èxit en
aquesta nova etapa de sobirania que hem iniciat, en què l’independentisme té
més representació i poder que mai als ajuntaments, diputacions i parlament,
caldrà fer possible allò que sembla impossible (formar un govern). I els
precedents ens permeten de ser optimistes: quan semblava que no hi hauria
acord, ja es va aconseguir de pactar la pregunta i el procés participatiu del
9-N. Ara cal dedicar-hi novament tant temps com calgui per a poder debatre a
fons totes les propostes i que finalment l’acord sigui prou exhaustiu i sòlid
(i amb mecanismes per a resoldre els imprevistos) per a aguantar la part més
difícil de totes, que és la que vindrà just després del pacte: l’aplicació
pràctica del com.
Marcel Mateu, professor de dret constitucional.
Pablo Iglesias: "No donarem suport en cap cas a una
declaració d'independència"
El líder de Podemos
assegura que tot el grup de CSQP
votarà junt, al contrari del que va succeir amb l'elecció de Forcadell
per Redacció6 de Novembre 2015 a les 15.55 h
El líder de Podemos, Pablo Iglesias, ha assegurat aquest
matí a Madrid que CSQP no abonarà en cap cas la independència de
Catalunya. "No recolzarem
en cap cas una declaració unilateral d'independència, hi estem en contra, i ni
per activa, ni per passiva permetrem un govern de Convergència. Crec que he
estat molt explícit", ha afegit Iglesias al ser preguntat si seria un vot
en contra o una abstenció en la resolució i la investidura. El líder de Podemos
ha fet aquestes declaracions als periodistes després de reunir-se amb directors
d'ONG a la seu del partit a Madrid.
Iglesias ha garantit des de la capital espanyola que els onze diputats de Catalunya Sí que és Pot (CSQP) votaran en bloc el dilluns que ve al Parlament i no donaran suport ni la declaració d'independentista de Junts pel Sí i la CUP ni la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat. No faran en aquest cas com amb l'elecció de Carme Forcadell com a presidenta del Parlament, que va rebre el suport de la meitat de diputats de CSQP. Aquest aval ha estat molt criticat en les tertúlies televisives espanyoles.
Sobre la resolució del Tribunal Constitucional (TC) de permetre el debat de la declaració d'independència després de rebutjar els recursos de PP, Ciutadans i PSC, Iglesias ha recordat que aquest òrgan "no està per resoldre qüestions polítiques". Segons el seu parer, es tracta d'"una situació còmica" que el TC hagi de dir que permet un debat polític.
Iglesias ha garantit des de la capital espanyola que els onze diputats de Catalunya Sí que és Pot (CSQP) votaran en bloc el dilluns que ve al Parlament i no donaran suport ni la declaració d'independentista de Junts pel Sí i la CUP ni la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat. No faran en aquest cas com amb l'elecció de Carme Forcadell com a presidenta del Parlament, que va rebre el suport de la meitat de diputats de CSQP. Aquest aval ha estat molt criticat en les tertúlies televisives espanyoles.
Sobre la resolució del Tribunal Constitucional (TC) de permetre el debat de la declaració d'independència després de rebutjar els recursos de PP, Ciutadans i PSC, Iglesias ha recordat que aquest òrgan "no està per resoldre qüestions polítiques". Segons el seu parer, es tracta d'"una situació còmica" que el TC hagi de dir que permet un debat polític.
--
5.11.2015. 17:49 H
CARTA OBERTA A ARTUR
MAS, ORIOL JUNQUERAS I ANTONIO BAÑOS
Benvolguts
compatriotes,
Algú haurà de cedir. Algú de vosaltres tres i el que representeu haurà de cedir i sé que això no és fàcil. De fet, és el més difícil en un món on els egos i els interessos de partit sempre han primat. Però de la mateixa manera que la independència és l’excepció a la regla (són molt poques les nacions que s’han independitzat), l’excepció a la regla -que sigui primer l’interès de país que el del partit- és l’únic valor possible que ens portarà a la llibertat.
Quan cedeixis en favor de la independència seràs vist amb recança per una part del teu partit. Et diran que has estat feble, que tenies tota la legitimitat per no fer-ho i que l’altre t’ha pres el pèl i ara el partit en patirà les conseqüències. A curt termini tindràs la sensació de frustració i injustícia perquè tenies la raó. Però no et deixis emportar per aquests sentiments, car tot seguit tindràs l’admiració i l’escalf d’un poble. No t’equivoquis, la d’ara no és ni de bon tros la batalla més important que et tocarà afrontar. La definitiva serà la de confrontar-nos a l’estat espanyol per declarar la independència. I si tu cedeixes ara en favor de la llibertat, seràs qui més legitimitat tindràs. Quan ho facis acumularàs el més gran dels capitals, el de la generositat, i això el país t’ho sabrà agrair.
Sabem que estàs molt preocupat per no escapçar el partit, per no deixar-lo sense un lideratge fort i solvent, en un moment en que se sent feble i està assetjat per la justícia espanyola. Però pensa que unes noves eleccions després d’un fracàs com el que s’està gestant encara el debilitarà més. També sabem que flirteges amb la possibilitat que unes noves eleccions et permetin per primera vegada accedir a la presidència de la Generalitat i des d’allà creus que, ara sí, segur, proclamaràs la independència, però no t’equivoquis, l’independentisme per separat no assolirà la força que ara té i estaràs obligat a pactes antinaturals si vols governar. Finalment, és lògic que no vulguis partir el partit, i que t’hi vas comprometre en aquesta decisió de no investir de nou l’actual President. Però els partits demostren la seva maduresa quan arriben les decisions difícils, i si ara no prens la decisió encertada quedareu deslegitimats per molt temps per poder tornar a marcar la pauta de la independència.
La majoria que hem votat independència només us demanem una cosa: podeu-vos d’acord per declarar la independència amb un govern capaç de gestionar-la. I feu-ho ara. Que l’interès de partit no us faci traïdors. Visca la República Catalana!
Uriel Bertran i Arrué
Un dels quasi dos milions de catalans que us hem votat
Algú haurà de cedir. Algú de vosaltres tres i el que representeu haurà de cedir i sé que això no és fàcil. De fet, és el més difícil en un món on els egos i els interessos de partit sempre han primat. Però de la mateixa manera que la independència és l’excepció a la regla (són molt poques les nacions que s’han independitzat), l’excepció a la regla -que sigui primer l’interès de país que el del partit- és l’únic valor possible que ens portarà a la llibertat.
Quan cedeixis en favor de la independència seràs vist amb recança per una part del teu partit. Et diran que has estat feble, que tenies tota la legitimitat per no fer-ho i que l’altre t’ha pres el pèl i ara el partit en patirà les conseqüències. A curt termini tindràs la sensació de frustració i injustícia perquè tenies la raó. Però no et deixis emportar per aquests sentiments, car tot seguit tindràs l’admiració i l’escalf d’un poble. No t’equivoquis, la d’ara no és ni de bon tros la batalla més important que et tocarà afrontar. La definitiva serà la de confrontar-nos a l’estat espanyol per declarar la independència. I si tu cedeixes ara en favor de la llibertat, seràs qui més legitimitat tindràs. Quan ho facis acumularàs el més gran dels capitals, el de la generositat, i això el país t’ho sabrà agrair.
Sabem que estàs molt preocupat per no escapçar el partit, per no deixar-lo sense un lideratge fort i solvent, en un moment en que se sent feble i està assetjat per la justícia espanyola. Però pensa que unes noves eleccions després d’un fracàs com el que s’està gestant encara el debilitarà més. També sabem que flirteges amb la possibilitat que unes noves eleccions et permetin per primera vegada accedir a la presidència de la Generalitat i des d’allà creus que, ara sí, segur, proclamaràs la independència, però no t’equivoquis, l’independentisme per separat no assolirà la força que ara té i estaràs obligat a pactes antinaturals si vols governar. Finalment, és lògic que no vulguis partir el partit, i que t’hi vas comprometre en aquesta decisió de no investir de nou l’actual President. Però els partits demostren la seva maduresa quan arriben les decisions difícils, i si ara no prens la decisió encertada quedareu deslegitimats per molt temps per poder tornar a marcar la pauta de la independència.
La majoria que hem votat independència només us demanem una cosa: podeu-vos d’acord per declarar la independència amb un govern capaç de gestionar-la. I feu-ho ara. Que l’interès de partit no us faci traïdors. Visca la República Catalana!
Uriel Bertran i Arrué
Un dels quasi dos milions de catalans que us hem votat
COMENTARIS 
6 de novembre de 2015, 11.31 h
Totalment d'acord! Jo vaig votar CUP perquè vaig pensar que
no els tremolarien les cames, em semblava que serien més difícils de comprar
per Espanya. No n'estic decebuda, crec que les negociacions no han de ser
fàcils i que és lògic que els 3 defensin les seves organitzacions, perquè són
bons instruments, les 3.
De cap manera em sentiria traïda si investissin a Mas, però també crec que CDC han d'entendre que tenen una motxilla que no és fàcil de païr per a molts.
Tots 3 saben que tenen la majoria i l'escalf de tots els que volem un acord per un govern fort i un país lliure i millor.
No ens fallaran!
De cap manera em sentiria traïda si investissin a Mas, però també crec que CDC han d'entendre que tenen una motxilla que no és fàcil de païr per a molts.
Tots 3 saben que tenen la majoria i l'escalf de tots els que volem un acord per un govern fort i un país lliure i millor.
No ens fallaran!
Valora aquest comentari: 
5 
1
5 1
Respondre comentari 
Comentari inadequat
Comentari inadequat
6 de novembre de 2015, 11.11 h
#2 ESPANYOLS
(2011) 46.815.916
CENS: 34.301.332
Pperos: 10.830.693
Pperos: 31,5% del CENS (44% dels votants)
CENS: 34.301.332
Pperos: 10.830.693
Pperos: 31,5% del CENS (44% dels votants)
Valora aquest comentari: 2 0
2 0
Respondre comentari
Comentari inadequat
Comentari inadequat
6 de novembre de 2015, 10.10 h
#2
BEJOTA LA MARMOTA DEL DIRECTE!
PORTES DES DEL 27-S REPETINT LES MATEIXES MENTIDES i MANIPULANT
ELS NÚMEROS.
PER PRIMERA VEGADA A LA HISTORIA DE CATALUNYA HI HA UNA MAJORIA
INDEPENDENTISTA AL PARLAMENT
ARA QUAN LLEGEIXIS EL MEU COMENTARI, TORNA A COPIAR EL #2
II*II VISCA LA REPUBLICA CATALANA LLIURE DE
PARÀSITS ESPANYOLS
.
BEJOTA LA MARMOTA DEL DIRECTE!
PORTES DES DEL 27-S REPETINT LES MATEIXES MENTIDES i MANIPULANT
ELS NÚMEROS.
PER PRIMERA VEGADA A LA HISTORIA DE CATALUNYA HI HA UNA MAJORIA
INDEPENDENTISTA AL PARLAMENT
ARA QUAN LLEGEIXIS EL MEU COMENTARI, TORNA A COPIAR EL #2
II*II VISCA LA REPUBLICA CATALANA LLIURE DE
PARÀSITS ESPANYOLS
.
Valora aquest comentari: 4 0
4 0
Respondre comentari
Comentari inadequat
Comentari inadequat
6 de novembre de 2015, 09.21 h
Jo crec que caldrà cedir i al final ho farà la part més
madura, que serà percebuda com a tal i entès que la concessió s'ha fet pel bé
comú. A la llarga doncs, qui cedeixi hi guanyarà perquè d'alguna manera els
altres quedaran en deute i vistos com uns intransigents i uns irresponsables.
Estic segura que es trobarà una forma imaginativa perquè confio plenament en la gent que ho està gestionant.
I el que és del tot imprescindible és que, sigui quin sigui el paper final d'Artur Mas, ell hi estigui d'acord i sigui un paper cabdal, si no volem perdre la gent que l'adora i que venç la seva aversió al risc perquè 'si Mas diu que tot anirà bé és que tot anirà bé'
Estic segura que es trobarà una forma imaginativa perquè confio plenament en la gent que ho està gestionant.
I el que és del tot imprescindible és que, sigui quin sigui el paper final d'Artur Mas, ell hi estigui d'acord i sigui un paper cabdal, si no volem perdre la gent que l'adora i que venç la seva aversió al risc perquè 'si Mas diu que tot anirà bé és que tot anirà bé'
Valora aquest comentari: 3 2
3 2
Respondre comentari
Comentari inadequat
Comentari inadequat
6 de novembre de 2015, 09.16 h
Uriel tu que en SAPS tant dels budells dels partits
polítics. Penses que en Mas, CDC i DC estan per una DUI??
Valora aquest comentari: 0
0
0
0
Respondre comentari
Comentari inadequat
Comentari inadequat
6 de novembre de 2015, 08.37 h
#5 Si penses que un percentatge de votants de la CUP ho va
fer per què era guay, és com dir que la gent als anys 80 votaven Pujol perque
era simpàtic... Quin problema hi ha en votar a un partit pel motiu que sigui?
Com dius, els que van votar CUP com a mínim tenen una cosa en COMÚ, en cas de referèndum per la independència de Catalunya, SEGUR (o casi) que votarien Sí. En canvi els que varen votar a Junts pel Sí, però en concret a en Mas, no estic GEns segur que en cas de referèndum votèssin, TOTS, a favor de la independència. Una part d'aquest votants, són els famosos de la puta i la ramoneta i arribat el moment segur que s'ho pensen dues maneres o tres o més abans de seguir amb el procés.
En Mas com dius té MOLTES taules i per tant s'hauria de repensar el seu paper en TOT plegat. Si la CUP no el votarà com a president, ALGUNA alternativa hi haurà. SEGUR.
Com dius, els que van votar CUP com a mínim tenen una cosa en COMÚ, en cas de referèndum per la independència de Catalunya, SEGUR (o casi) que votarien Sí. En canvi els que varen votar a Junts pel Sí, però en concret a en Mas, no estic GEns segur que en cas de referèndum votèssin, TOTS, a favor de la independència. Una part d'aquest votants, són els famosos de la puta i la ramoneta i arribat el moment segur que s'ho pensen dues maneres o tres o més abans de seguir amb el procés.
En Mas com dius té MOLTES taules i per tant s'hauria de repensar el seu paper en TOT plegat. Si la CUP no el votarà com a president, ALGUNA alternativa hi haurà. SEGUR.
Valora aquest comentari: 0
0
0
0
Respondre comentari
Comentari inadequat
Comentari inadequat
6 de novembre de 2015, 03.39 h
Una gran parte de los votantes de la CUP no son ni
antieuropeistas ni anticapitalistas, simplemente les votaron porque les parecia
guay o porque era una manera de asegurarse que la Independencia fuera el
objetivo final. Estaban equivocados, para muchos de la CUP la independencia es
el instrumento para hacer su revolución. Ahora esos votantes se están tirando
de los pelos.
En cuanto al president Mas no podemos apartarlo, renunciar a él no es renunciar a una persona, es renunciar a un activo muy importante. Para mucha gente es una garantía de saber hacer y siempre ha tenido una perspectiva muy acertada del camino a seguir, es un estadista y no he visto en ningún otro político catalán esa característica. Sin Más es más difícil llegar a la independencia porque sumamos menos y no hay hoy por hoy ningún político con sus tablas.
En cuanto al president Mas no podemos apartarlo, renunciar a él no es renunciar a una persona, es renunciar a un activo muy importante. Para mucha gente es una garantía de saber hacer y siempre ha tenido una perspectiva muy acertada del camino a seguir, es un estadista y no he visto en ningún otro político catalán esa característica. Sin Más es más difícil llegar a la independencia porque sumamos menos y no hay hoy por hoy ningún político con sus tablas.
Valora aquest comentari: 12 0
12 0
Respondre comentari
Comentari inadequat
Comentari inadequat
1716
"Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" 
"..De la
"Instrucción secreta" que el fiscal del Consejo de Castilla, don José
Rodrigo Villalpando, als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener
de 1716. (Barcelona...........CATALUNYA..............)
"..De la
"Instrucción secreta" que el fiscal del Consejo de Castilla, don José
Rodrigo Villalpando, als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener
de 1716. (Barcelona...........CATALUNYA..............)
6 de novembre de 2015, 01.43 h
#2
ELECCIONES AL PARLAMENT DE CATALUNYA 2015 (resultados definitivos)
VICTORIA de JxSÍ y CUP... PARLAMENTO mayoritariamente independentista 72 escaños
VOTOS a "FAVOR" de JxSÍ y CUP = 1.966.508
DERROTA del fascismo y partidos contrarios a la democracia PP y PP 2.0 (C's).........Parlamento mayoritariamente independentista 36 escaños
VOTOS a formaciones franquistas/fascistas/xenofobas/ultraderecha-nacionalista española = PPC+C´s = 1.085.557
Ns/Nc favorales al federalismo y al derecho a decidir la autodeterminación y sensibles con las realidades del ESTADO PSC-PSOE y CATSqePot ...27 escaños
VOTOS a formaciones defensoras del derecho de autodeterminación y federalista PSC+CSQEP = 890.896
ELECCIONES AL PARLAMENT DE CATALUNYA 2015 (resultados definitivos)
VICTORIA de JxSÍ y CUP... PARLAMENTO mayoritariamente independentista 72 escaños
VOTOS a "FAVOR" de JxSÍ y CUP = 1.966.508
DERROTA del fascismo y partidos contrarios a la democracia PP y PP 2.0 (C's).........Parlamento mayoritariamente independentista 36 escaños
VOTOS a formaciones franquistas/fascistas/xenofobas/ultraderecha-nacionalista española = PPC+C´s = 1.085.557
Ns/Nc favorales al federalismo y al derecho a decidir la autodeterminación y sensibles con las realidades del ESTADO PSC-PSOE y CATSqePot ...27 escaños
VOTOS a formaciones defensoras del derecho de autodeterminación y federalista PSC+CSQEP = 890.896
Valora aquest comentari: 5 0
5 0
Respondre comentari
Comentari inadequat
Comentari inadequat
5 de novembre de 2015, 21.54 h
#2 Si
no t'agrada, et fots, igual que portem fent tota la vida els
"separatistes". Ara et toca a tu.
Valora aquest comentari: 3 0
3 0
Respondre comentari
Comentari inadequat
Comentari inadequat
5 de novembre de 2015, 18.42 h
E. 27-S.
CATALANS: 7.571.127
CENS: 5.510.713
VOTANTS: 4.115807
Separatistes: 1.949241
Separatistes: 35% DEL CENS (47,8% DEL VOT).
N.B. EL QUE HAURIA DE FER ÉS DEIXÁ CATALUNYA EN PAU PERQUE HA PERDUT TOTES LES ELECCIONS DURANT EL" PROCÉS".TROBO QUE PASSARÁ EL MATEIX QUE 'L QUEBEC D'ON VAN MARXAR LES 40 EMPRESES MÉS IMPORTANTS (INCLÓS LA BANCA).
CATALANS: 7.571.127
CENS: 5.510.713
VOTANTS: 4.115807
Separatistes: 1.949241
Separatistes: 35% DEL CENS (47,8% DEL VOT).
N.B. EL QUE HAURIA DE FER ÉS DEIXÁ CATALUNYA EN PAU PERQUE HA PERDUT TOTES LES ELECCIONS DURANT EL" PROCÉS".TROBO QUE PASSARÁ EL MATEIX QUE 'L QUEBEC D'ON VAN MARXAR LES 40 EMPRESES MÉS IMPORTANTS (INCLÓS LA BANCA).
Dependencia o
Independencia de Catalunya.
Alfonso López Tena
Tras treinta años de democracia estable,
sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los
golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer
balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España. Salvo efusiones
líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a
las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento
alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes,
salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan,
incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a
los usos de la dictadura maoísta.
Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado
protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%.
A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).
Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya
(19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?
Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta.
Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).
El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.
Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los 'diferentes' no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.
Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.
Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia. España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.
Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.
Alfonso López Tena ex-vocal del Consejo General del Poder Judicial.
Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado
protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%.
A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).
Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya
(19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?
Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta.
Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).
El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.
Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los 'diferentes' no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.
Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.
Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia. España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.
Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.
Alfonso López Tena ex-vocal del Consejo General del Poder Judicial.
Benvolguts,
Ja sabem que el Cercle
d’Economia ha estat sempre en ma d’unionistes de dretes. I segueix igual.
Ara l’Anton Costas diu que estan convidant als responsables econòmics dels
partits espanyols a presentar les seves propostes econòmiques per la propera
legislatura. És una llàstima que el Sr. Costas no es vagi recordar de fer un
exercici semblant abans de les eleccions del 27-S. En aquest cas hauríem tingut el plaer de conèixer els
plantejaments dels partits i coalicions que es presentaven a la contesa. I no
sé que es vagi fer...
Ens hauria agradar de sentir els plantejaments econòmics (liberals?) de JxS, del PP, dels Ciudadanos, del PSOE, i els plantejaments econòmics (d’esquerres?) de la CUP
i de CSQP. I no ho vàrem saber...
Em temo que el Sr. Costas no considera que visqui a Catalunya
sinó a la comunitat autònoma del nordest d’Espanya.
De las mateixa manera el Sr. Nacho Álvarez, de Podemos tampoc no sembla que s’hagi
recordat que els plantejaments d’Espanya (existeix Espanya?) i els de
Catalunya han de ser molt diferents. Ell els posa tots en el mateix sac, quan
els PIBs, els nivells econòmics, els contextos, el mercat, les PIMES, les grans
empreses, tenen distribucions territorials molt diferents. Vaja que aquella
màxima franquista de que Espanya és “una unidad de destino en lo
universal” creiem que no és ben bé així. Ni unidad, ni destino, ni
universal, ni el Imperio hacia Diós, ni Arriba España, ni Viva Franco, ni res
de tot això!
Vegem les opinions
econòmiques de Podemos:
“S’està corregint
el dèficit públic a canvi de més desigualtats”
BARCELONA
05|11|2015
El secretari
d’Economia de Podemos, Nacho Álvarez, defensa la renda garantida, la derogació
de la reforma laboral i una política fiscal expansiva que acabi amb
l'austeritat
Nacho Álvarez,
secretari d'Economia de Podemos, ha inaugurat les sessions del Cercle
d'Economia amb tots els partits polítics . PGF
LES CLAUS
"El ritme al
que es crea feina no és l'adequat a la necessitat de la nostra economia"
"Assistim a un
repartiment d'ocupació precària, de temporalitat i de baixos salaris"
Podemos vol un
salari mínim de 800 euros els dos primers anys de legislatura, i de 950 al seu
final
Aquest dimecres el
Cercle d’Economia ha encetat un cicle que permetrà als seus membres conèixer de
primera mà les propostes econòmiques dels diferents partits polítics
de cara a les Eleccions Generals del 20
de desembre. El president de la institució, Antón Costas, ha volgut
deixar clar que l’ordre dels convidats respon exclusivament a les diverses
exigències d’agenda. Un aclariment que ha semblat tranquil·litzar un
públic inquiet abans de la conferència. I és que el primer convidat era Nacho
Álvarez, doctor en economia madrileny, professor de la Universitat de
Valladolid i secretari d’Economia de Podemos. El partit de Pablo
Iglesias, habitualment crític amb el sector empresarial, tenia el repte de
jugar fora de casa.
Tot i així, l’acollida d’Antón Costas no ha pogut ser més amable. “Cal valorar que Podemos ha estat la primera força que ha trencat el bipartidisme, ho va fer a les eleccions europees”, ha recordat Costas. Un comentari al que hi afegia el reconeixement per haver “canalitzat cap al sistema polític un ampli malestar existent a la societat espanyola”.
Una proposta en quatre eixos
Nacho Álvarez ha fet gala de la seva experiència com a docent a l’hora d’exposar amb ordre i claredat els punts bàsics del programa econòmic de la seva formació. “No sempre hem pogut traslladar de la millor manera possible el programa econòmic de Podemos”, reconeix esgrimint els processos assemblearis que han acabat de definir aquest programa. A escasses setmanes dels comicis, però, ha arribat l’hora de mullar-se.
D’entrada Álvarez ha justificat per què és necessari un canvi en la política econòmica del país. “Els grans desequilibris macroeconòmics d’abans de la crisi no s’han superat, s’han desplaçat”, assegura referint-se especialment al desequilibri en les balances de compte corrent i a l’endeutament de les llars. “Aquests aspectes s’han traslladat en un fort desequilibri en ocupació, així com en un deute que ha arribat al sector públic”. Per Nacho Álvarez, “el dèficit públic s’està corregint a canvi de més desigualtats a la societat”. Una situació que des de Podemos consideren inacceptable, i que pretenen abordar des de quatre eixos fonamentals:
Tot i així, l’acollida d’Antón Costas no ha pogut ser més amable. “Cal valorar que Podemos ha estat la primera força que ha trencat el bipartidisme, ho va fer a les eleccions europees”, ha recordat Costas. Un comentari al que hi afegia el reconeixement per haver “canalitzat cap al sistema polític un ampli malestar existent a la societat espanyola”.
Una proposta en quatre eixos
Nacho Álvarez ha fet gala de la seva experiència com a docent a l’hora d’exposar amb ordre i claredat els punts bàsics del programa econòmic de la seva formació. “No sempre hem pogut traslladar de la millor manera possible el programa econòmic de Podemos”, reconeix esgrimint els processos assemblearis que han acabat de definir aquest programa. A escasses setmanes dels comicis, però, ha arribat l’hora de mullar-se.
D’entrada Álvarez ha justificat per què és necessari un canvi en la política econòmica del país. “Els grans desequilibris macroeconòmics d’abans de la crisi no s’han superat, s’han desplaçat”, assegura referint-se especialment al desequilibri en les balances de compte corrent i a l’endeutament de les llars. “Aquests aspectes s’han traslladat en un fort desequilibri en ocupació, així com en un deute que ha arribat al sector públic”. Per Nacho Álvarez, “el dèficit públic s’està corregint a canvi de més desigualtats a la societat”. Una situació que des de Podemos consideren inacceptable, i que pretenen abordar des de quatre eixos fonamentals:
- l’ocupació i la seva qualitat,
- les desigualtats,
- les reformes estructurals per fer,
- i la reestructuració del deute.
El repte perpetu de
l’ocupació a Espanya
El dirigent de Podemos lamenta que fins ara només s’ha recuperat un terç dels llocs de treball perduts entre l’última legislatura de Rodríguez Zapatero i la primera meitat de la de Mariano Rajoy. Tot i reconèixer que segurament el mandat del PP acabarà amb un saldo 0 entre llocs de feina destruïts i creats, Álvarez constata que “el ritme al que es crea feina no és l’adequat a la necessitat de la nostra economia”.
Pel responsable de Podemos, “assistim a un repartiment d’ocupació precària, de temporalitat i de baixos salaris”. La qualitat i el tipus d’ocupació que es crea, afegeix, “genera problemes addicionals com la desigualtat social i el finançament de la Seguretat Social”. Per Nacho Álvarez, el treball de baixa qualitat i mal pagat “és un risc sobre la sostenibilitat de la Seguretat Social. El ritme de creixement als seus ingressos no és proporcional”.
Des de Podemos enfoquen aquest problema amb una idea clara: acabar amb l’austeritat en la política fiscal. “Ha de ser similar a la política monetària, que des de fa dos anys el BCE l’ha fet expansiva”, reclama. Pel responsable de Podemos “si no s’acompanya des de l’àmbit fiscal, no es podrà consolidar el canvi de cicle i evitar que el creixement depengui de factors fràgils”.
Per fer-ho, proposen “impugnar la lògica que la despesa pública sobre el PIB s’ha de reduir. En un context de creixement la despesa pública nominal no pot estar congelada”, diu Álvarez. Podemos proposa una inversió de 25.000 milions d’euros anuals, que s’incrementin cada any, “per anar reduint el gap entre despesa pública i PIB. No diem que s’augmenti el dèficit públic, sinó que el ritme de la seva reducció sigui menor”.
El dirigent de Podemos lamenta que fins ara només s’ha recuperat un terç dels llocs de treball perduts entre l’última legislatura de Rodríguez Zapatero i la primera meitat de la de Mariano Rajoy. Tot i reconèixer que segurament el mandat del PP acabarà amb un saldo 0 entre llocs de feina destruïts i creats, Álvarez constata que “el ritme al que es crea feina no és l’adequat a la necessitat de la nostra economia”.
Pel responsable de Podemos, “assistim a un repartiment d’ocupació precària, de temporalitat i de baixos salaris”. La qualitat i el tipus d’ocupació que es crea, afegeix, “genera problemes addicionals com la desigualtat social i el finançament de la Seguretat Social”. Per Nacho Álvarez, el treball de baixa qualitat i mal pagat “és un risc sobre la sostenibilitat de la Seguretat Social. El ritme de creixement als seus ingressos no és proporcional”.
Des de Podemos enfoquen aquest problema amb una idea clara: acabar amb l’austeritat en la política fiscal. “Ha de ser similar a la política monetària, que des de fa dos anys el BCE l’ha fet expansiva”, reclama. Pel responsable de Podemos “si no s’acompanya des de l’àmbit fiscal, no es podrà consolidar el canvi de cicle i evitar que el creixement depengui de factors fràgils”.
Per fer-ho, proposen “impugnar la lògica que la despesa pública sobre el PIB s’ha de reduir. En un context de creixement la despesa pública nominal no pot estar congelada”, diu Álvarez. Podemos proposa una inversió de 25.000 milions d’euros anuals, que s’incrementin cada any, “per anar reduint el gap entre despesa pública i PIB. No diem que s’augmenti el dèficit públic, sinó que el ritme de la seva reducció sigui menor”.
Reduir la
desigualtat: una necessitat moral i econòmica
Segurament un dels
eixos centrals de Podemos durant la
futura campanya electoral serà el discurs contundent en contra de les
desigualtats socials. “Una societat
partida en tres terços on l’últim queda despenjat, impedeix parlar de sortida
de la crisi”, es mostra explícit Nacho Álvarez. Per això reclama centrar els
esforços a “aturar aquest problema creixent”.
Conscient que l’auditori no era el més habitual pel seu discurs, Álvarez ha volgut defensar que, efectivament, “és una qüestió moral i ètica. Però creiem que viure en una societat més justa i igualitària va en la línia dels valors de la Constitució”. A més a més, el responsable de Podemos defensa que la reducció de les desigualtats “també genera més eficiència a l’economia”.
En aquest sentit, la proposta estrella de Podemos és una renda garantida “que eviti els 10 milions de persones que tenim en perill de pobresa, i els tres milions que ja hi són”. Álvarez xifra el pressupost d’aquesta mesura entre 10.000 i 15.000 milions d’euros; i garantiria fins a 600 euros en llars unipersonals. Una xifra que augmentaria en una proporció menor fins arribar als 1.000 euros mensuals en una llar de quatre persones sense ingressos.
Per aquelles famílies que sí que tenen ingressos, però són molt baixos, Podemos proposa un segon llindar amb un complement salarial que requeriria uns 5.000 milions d’euros extres. Aquesta mesura pretén que “treballar sempre surti a compte”, recorda davant dels dubtes generats entre el públic assistent.
Álvarez també recorda que “el salari mínim a Espanya està per sota del llindar de pobresa. Per tant, cal augmentar-lo en la línia de la carta social europea (el 60% del salari mitjà)”. El secretari d’Economia de Podemos xifra la seva proposta de salari mínim en 800 euros els dos primers anys de legislatura, i en 950 euros al seu final.
Reformes estructurals
El tercer eix en el programa de Podemos passa per afrontar un seguit de reformes estructurals al sistema econòmic espanyol. “Seguim observant el mateix que els últims 40 o 50 anys en l’economia espanyola”, lamenta Álvarez. “El sector exterior contribueix de forma negativa al creixement del PIB. Tenim bulímia importadora”, assegura.
Conscient que l’auditori no era el més habitual pel seu discurs, Álvarez ha volgut defensar que, efectivament, “és una qüestió moral i ètica. Però creiem que viure en una societat més justa i igualitària va en la línia dels valors de la Constitució”. A més a més, el responsable de Podemos defensa que la reducció de les desigualtats “també genera més eficiència a l’economia”.
En aquest sentit, la proposta estrella de Podemos és una renda garantida “que eviti els 10 milions de persones que tenim en perill de pobresa, i els tres milions que ja hi són”. Álvarez xifra el pressupost d’aquesta mesura entre 10.000 i 15.000 milions d’euros; i garantiria fins a 600 euros en llars unipersonals. Una xifra que augmentaria en una proporció menor fins arribar als 1.000 euros mensuals en una llar de quatre persones sense ingressos.
Per aquelles famílies que sí que tenen ingressos, però són molt baixos, Podemos proposa un segon llindar amb un complement salarial que requeriria uns 5.000 milions d’euros extres. Aquesta mesura pretén que “treballar sempre surti a compte”, recorda davant dels dubtes generats entre el públic assistent.
Álvarez també recorda que “el salari mínim a Espanya està per sota del llindar de pobresa. Per tant, cal augmentar-lo en la línia de la carta social europea (el 60% del salari mitjà)”. El secretari d’Economia de Podemos xifra la seva proposta de salari mínim en 800 euros els dos primers anys de legislatura, i en 950 euros al seu final.
Reformes estructurals
El tercer eix en el programa de Podemos passa per afrontar un seguit de reformes estructurals al sistema econòmic espanyol. “Seguim observant el mateix que els últims 40 o 50 anys en l’economia espanyola”, lamenta Álvarez. “El sector exterior contribueix de forma negativa al creixement del PIB. Tenim bulímia importadora”, assegura.
Catalunya Sí que es
Pot comparteix el ‘diagnòstic’ de la CUP però li retreu que impulsi el procés
amb Junts pel Sí
Coscubiela no té
'cap dubte' que l'esquerra independentista no investirà Mas 'ni a la primera ni
a la cinquena' votació
Dissabte 10.10.2015 02:00
Catalunya Sí que es
Pot comparteix ‘el diagnòstic’ de l’emergència social que va
dibuixar abans-d’ahir la CUP, així com la seva proposta de ‘ruptura
social, nacional i democràtica’. Ara bé, el número tres de la coalició,
Joan Coscubiela, troba ‘increïble’ que l’esquerra independentista
pretengui impulsar aquest trencament i el procés constituent sota el lideratge
de Junts pel Sí, un projecte ‘hegemonitzat’ per Convergència, ‘artífex’ del
sistema sociopolític que la CUP ‘vol combatre’.
La coalició
d’esquerres que aplega ICV, Podem, EUiA i Equo ha identificat
‘elements de coincidència’ amb l’exposició feta per la CUP tant en la
necessitat de ruptura com d’impuls d’un procés constituent. Per
Joan Coscubiela, el ‘diagnòstic’ és compartit però no així la solució, i
ha retret a l’esquerra independentista que deixi en mans d’una llista com Junts
pel Sí el lideratge d’aquests processos.
En aquest sentit, el
número tres de Catalunya Sí que es Pot ha recordat que la força política
preeminent a Junts pel Sí es Convergència, l‘‘artífex’ d’un model
‘desregulador‘, i ha opinat que economistes afins o bé integrants de la llista
com Xavier Sala i Martín, Oriol Amat o Andreu Mas-Colell no conviden
a pensar que els de Raül Romeca defensaran el canvi de paradigma
econòmic i l’anticapitalisme.
Coscubiela ha
evitat aclarir si des de la seva formació se sumaran a la crida a la
‘desobediència’ a les sentències del TC que va llançar la CUP i s’ha
limitat a dir que ‘en política, hi ha una cosa molt important que és la força
que té cadascú’. ‘Estem disposats a parlar-ne’, ha afegit. A més, ha lamentat
que l’esquerra independentista no hagi concretat encara ‘el què, el com i el
quan’ i ha reclamat fer-ho amb el màxim suport social.
També ha reclamat a
les forces independentistes que escurcin al més aviat possible ‘la
teatralització’ de les negociacions perquè el país ha d’afrontar la situació
d’emergència social i de ‘paràlisi’ política. Així mateix, s’ha mostrat confiat
que la CUP complirà el compromís amb els seus electors i el conjunt del país de
no investir Artur Mas president de la Generalitat ‘ni per activa, ni per
passiva, ni a la primera, ni a la segona, ni a la tercera, ni a la cinquena
votació’.
Enric Vila: ‘Poden passar dues coses: que ens arrasin o
que incendiem Espanya’
Entrevista a l'autor del llibre 'Un estiu a les
trinxeres' · 'Ens han violat i ens diuen putes. Ho vols més clar?', exclama
Dimarts 20.10.2015 02:00
Enric Vila Delclòs
(fotografia: Miquel González de la
Fuente).
Enric Vila viu en una trinxera intel·lectual sistemàtica.
Farcida de pensaments incòmodes. O agraden molt o no agraden gens. És un
periodista i escriptor que deixa pocs lectors indiferents. I això és una sort
en els moments que corren, plens d’articulistes que escriuen per agradar. El
seu últim fill es diu ‘Un estiu a les trinxeres‘ (Editorial Pòrtic, 2015). Diu que
és una crònica política i sentimental de la lluita per la llibertat, però
sembla més l’autòpsia forense del procés explicada pas a pas i sense gaires
contemplacions. Vull dir que és un exercici dur en què més d’un i més de dos es
poden sentir assenyalats. L’objectiu de Vila és remoure la consciència i que
cada lector es pregunti si fem allò que toca per guanyar. En aquesta conversa,
el periodista tampoc no s’ho pensa dues vegades, a dir què pensa. Si en teniu
ganes, cordeu-vos el cinturó.
—Ens quedarem una altra vegada a un pam de la glòria?
—Sí. El pas cap a la glòria demana fer un salt. Sempre que calculem, i això passa amb tot, perdem. No sé veure l’escenari que faci possible aquest salt. Es guanya sempre amb l’últim cop de puny. Entenguem aquesta expressió sense violència. I es guanya si es fa perquè s’ha de fer; no perquè se’n tregui cap profit. I quan no es fa així, l’adversari sempre té eines per a doblegar-te. Una guerra es guanya quan un doblega l’altre. Sempre hi haurà un element de xantatge si no es fa perquè sí.
—Sí. El pas cap a la glòria demana fer un salt. Sempre que calculem, i això passa amb tot, perdem. No sé veure l’escenari que faci possible aquest salt. Es guanya sempre amb l’últim cop de puny. Entenguem aquesta expressió sense violència. I es guanya si es fa perquè s’ha de fer; no perquè se’n tregui cap profit. I quan no es fa així, l’adversari sempre té eines per a doblegar-te. Una guerra es guanya quan un doblega l’altre. Sempre hi haurà un element de xantatge si no es fa perquè sí.
—No hi ha ‘win-win’ possible?
—Els estats no pensen en aquests termes. Pensen en termes de derrota o victòria. Són fatalistes. És Sèneca. Els estats són això. El ‘win-win’ és una cosa de les ciutats, de l’esperit comercial i tot això… No dic que no hi hagi països que tinguin una mentalitat més desenvolupada que els altres. Els anglesos en tenen més que els espanyols o que els francesos, per exemple. Però la mentalitat d’un estat és derrota o victòria. Fatalisme, derrotisme, poc respecte per les relacions humanes… La vida de les ciutats és més alegre.
—Els estats no pensen en aquests termes. Pensen en termes de derrota o victòria. Són fatalistes. És Sèneca. Els estats són això. El ‘win-win’ és una cosa de les ciutats, de l’esperit comercial i tot això… No dic que no hi hagi països que tinguin una mentalitat més desenvolupada que els altres. Els anglesos en tenen més que els espanyols o que els francesos, per exemple. Però la mentalitat d’un estat és derrota o victòria. Fatalisme, derrotisme, poc respecte per les relacions humanes… La vida de les ciutats és més alegre.
Mas és el més valent de tots. És clar. És com en Companys.
Hi és ell perquè no hi ha ningú més.
—De qui és culpa que no encarem la situació amb
mentalitat d’estat?
—De ningú i de tothom. Jo dic que Mas és el més valent de tots. És clar. És com en Companys. Hi és ell perquè no hi ha ningú més. Ha agafat un paper que no li tocava i que no volia jugar. Ho ha fet per motius… no sé com dir-ho… no em sabria posar en el seu cap… però són motius que no tenen a veure amb la independència, sinó amb unes altres coses. Ho gestiona tenint sempre en compte la idea aquesta del prestigi i els diners. De no quedar malament i que ningú no hi perdi gaire. Ho entenc, però és la vella manera de perdre.
—De ningú i de tothom. Jo dic que Mas és el més valent de tots. És clar. És com en Companys. Hi és ell perquè no hi ha ningú més. Ha agafat un paper que no li tocava i que no volia jugar. Ho ha fet per motius… no sé com dir-ho… no em sabria posar en el seu cap… però són motius que no tenen a veure amb la independència, sinó amb unes altres coses. Ho gestiona tenint sempre en compte la idea aquesta del prestigi i els diners. De no quedar malament i que ningú no hi perdi gaire. Ho entenc, però és la vella manera de perdre.
—I en això són diferents Junqueras o la gent de la CUP?
—No. Perquè no hi ha ningú que l’hagi desplaçat. Ni en el discurs ni en els fets. Ara és molt fàcil de dir-li que no el voten i tot això. Però això havia de passar el 9-N. La CUP li va donar peixet. La posició de la CUP és molt fàcil. És una posició de ‘tot a 100’. Com que no han governat, com que no han d’assumir les conseqüències d’allò que diuen… ara tot és gratuït. Somniar és gratuït en el seu món. Perquè encara no han portat les idees a terra. En Junqueras s’hauria hagut de plantar. És la meva opinió. Tampoc no sé si ell sol hauria pogut fer-ho. També recordo que tenia tots els mitjans en contra. La pressió de l’estat i de tot el que significa es nota. Fins i tot quan l’estat es disfressa d’independentisme. Es nota. Jo la noto. Potser sóc un paranoic.
—No. Perquè no hi ha ningú que l’hagi desplaçat. Ni en el discurs ni en els fets. Ara és molt fàcil de dir-li que no el voten i tot això. Però això havia de passar el 9-N. La CUP li va donar peixet. La posició de la CUP és molt fàcil. És una posició de ‘tot a 100’. Com que no han governat, com que no han d’assumir les conseqüències d’allò que diuen… ara tot és gratuït. Somniar és gratuït en el seu món. Perquè encara no han portat les idees a terra. En Junqueras s’hauria hagut de plantar. És la meva opinió. Tampoc no sé si ell sol hauria pogut fer-ho. També recordo que tenia tots els mitjans en contra. La pressió de l’estat i de tot el que significa es nota. Fins i tot quan l’estat es disfressa d’independentisme. Es nota. Jo la noto. Potser sóc un paranoic.
—Al llibre dieu que no havíeu tingut mai tant la sensació
de perill…
—Sí. És així.
—Sí. És així.
—Amb tot, també considereu que la decadència de la guerra
en el món occidental afavoreix els nostres interessos, no pas els de Madrid.
—És clar.
—És clar.
Hem d'estar disposats a posar en perill l'estat espanyol i
aguantar-ho.
—I així i tot no guanyarem la independència?
—No ho veig pas fàcil. És que allà viuen molt bé! Si vas a Madrid, t’adones que se’ls en fot. Viuen la mar de bé en el seu món i ja està. Fan els discursos que no toquen a terra, però com ha estat sempre. Tant se’ls en fot. Si no posem en perill això, si no ho posem seriosament en perill, és impossible. Una cosa que ho posava en perill era el 9-N: desobeir i que vingués l’exèrcit. O que s’armés un escàndol. Si volem guanyar, hem de posar l’estat espanyol en perill. I evidentment hem d’estar disposats a aguantar-ho. El 9-N hi havia un ambient que feia possible una resistència forta. I l’hem anat desgastant amb personalismes i ximpleries. Les batalles petites ens han restat força per a la batalla gran. Tinc aquesta impressió. No dic que no es pugui guanyar, però no ho noto.
—No ho veig pas fàcil. És que allà viuen molt bé! Si vas a Madrid, t’adones que se’ls en fot. Viuen la mar de bé en el seu món i ja està. Fan els discursos que no toquen a terra, però com ha estat sempre. Tant se’ls en fot. Si no posem en perill això, si no ho posem seriosament en perill, és impossible. Una cosa que ho posava en perill era el 9-N: desobeir i que vingués l’exèrcit. O que s’armés un escàndol. Si volem guanyar, hem de posar l’estat espanyol en perill. I evidentment hem d’estar disposats a aguantar-ho. El 9-N hi havia un ambient que feia possible una resistència forta. I l’hem anat desgastant amb personalismes i ximpleries. Les batalles petites ens han restat força per a la batalla gran. Tinc aquesta impressió. No dic que no es pugui guanyar, però no ho noto.
—Els pròxims passos tornaran a crear situacions com la
del 9-N.
—Sí, però ells ja estaran preparats. Pot ser que hi hagi una nova oportunitat. Tant de bo! Però ara ja no els sorprendrem. L’independentisme s’ha radicalitzat d’ençà del 9-N. Però s’ha radicalitzat des d’un punt de vista estomacal i cap a l’esquerra. Això és un horror. És un horror des del punt de vista de fer un país. No perquè s’hagi decantat cap a l’esquerra. Perquè barrejar dues indignacions és molt perillós.
—Sí, però ells ja estaran preparats. Pot ser que hi hagi una nova oportunitat. Tant de bo! Però ara ja no els sorprendrem. L’independentisme s’ha radicalitzat d’ençà del 9-N. Però s’ha radicalitzat des d’un punt de vista estomacal i cap a l’esquerra. Això és un horror. És un horror des del punt de vista de fer un país. No perquè s’hagi decantat cap a l’esquerra. Perquè barrejar dues indignacions és molt perillós.
Els espanyols s'han preparat. Han posat jovenets. Jovenets
que fa nou mesos no s'haurien jugat res per tot això.
—En quin sentit estaran més preparats?
—Els espanyols s’han preparat. Han posat jovenets. Jovenets que fa nou mesos no s’haurien jugat res per tot això. I ara sí que ho faran perquè els hi va el sou, el projecte de vida… Així és com es fan les coses: embolicant la gent en un projecte de vida. La política també són persones. Fan aquest transvasament cap a Ciutadans i Podem per reconduir la indignació i tenir-ho controlat. Ara donaran poder a joves de trenta anys i quaranta que entraran al congrés i cobraran calers. Aquesta gent resistirà molt més que no ho haurien fet fa un any.
—Els espanyols s’han preparat. Han posat jovenets. Jovenets que fa nou mesos no s’haurien jugat res per tot això. I ara sí que ho faran perquè els hi va el sou, el projecte de vida… Així és com es fan les coses: embolicant la gent en un projecte de vida. La política també són persones. Fan aquest transvasament cap a Ciutadans i Podem per reconduir la indignació i tenir-ho controlat. Ara donaran poder a joves de trenta anys i quaranta que entraran al congrés i cobraran calers. Aquesta gent resistirà molt més que no ho haurien fet fa un any.
—Així, aquesta història no té a veure amb construir majories
socials i carregar-se de raó, sinó amb la capacitat de fer mal?
—Exacte.
—Exacte.
—L’independentisme no fa servir la capacitat de fer mal?
—No. Mira la gent que disciplinada que és. S’han fet quatre manifestacions brutals. Multitudinàries! Allò és un exèrcit cívic. Amb això pots fer el que vulguis. Pots ocupar l’aeroport, per posar un exemple. Pots ocupar les estacions de tren. Pots fer mil coses. I no cal que vinguin tots. Amb la meitat ja n’hi hauria prou. Les independències de seda no me les crec. I no me les crec quan veig com viuen a Madrid.
—No. Mira la gent que disciplinada que és. S’han fet quatre manifestacions brutals. Multitudinàries! Allò és un exèrcit cívic. Amb això pots fer el que vulguis. Pots ocupar l’aeroport, per posar un exemple. Pots ocupar les estacions de tren. Pots fer mil coses. I no cal que vinguin tots. Amb la meitat ja n’hi hauria prou. Les independències de seda no me les crec. I no me les crec quan veig com viuen a Madrid.
—En la declaració de Mas al TSJC, aquest exèrcit cívic va
tornar a actuar. Hi havia una posada en escena impressionant…
—Això, una posada en escena… Però el president ha declarat. Una bona posada en escena hauria estat que no hagués pogut entrar. És clar. Si no, a Madrid se’n riuen. Els espanyols se’n riuen. Se’ls en fot! Que no veieu com paguen als seus col·laboradors els diaris espanyols? Unes morterades impressionants! I no ho veieu, que endeutats que estan? Parlem de propaganda. Així és com es fa la guerra ara mateix. Mireu com ho fan. L’humor que gasten… Estan tots endeutats i paguen com si tinguessin diners a cabassos. En canvi, aquí tot fa misèries. Hem anat de cul enrere.
—Això, una posada en escena… Però el president ha declarat. Una bona posada en escena hauria estat que no hagués pogut entrar. És clar. Si no, a Madrid se’n riuen. Els espanyols se’n riuen. Se’ls en fot! Que no veieu com paguen als seus col·laboradors els diaris espanyols? Unes morterades impressionants! I no ho veieu, que endeutats que estan? Parlem de propaganda. Així és com es fa la guerra ara mateix. Mireu com ho fan. L’humor que gasten… Estan tots endeutats i paguen com si tinguessin diners a cabassos. En canvi, aquí tot fa misèries. Hem anat de cul enrere.
Quan vius en una presó, has de vigilar que no et violin a
les dutxes. Això ja ho he après.
—Al llibre parleu de ‘pinxos disfressats de gent legal i
rebels de plastilina’. Qui són?
—Ara no em facis posar noms. Quan vius en una presó, has de vigilar que no et violin a les dutxes. Això ja ho he après. No treu cap a res. Una de les coses que intento és fer mal en allò que serveix d’alguna cosa. No és un problema d’uns o altres. És un problema general. Són coses que veus i que fa uns quants anys potser tenien importància. Potser només per mi. Fa uns quants anys assenyalar tenia importància. I ara trobo que no en té. Potser m’he fet vell. Ara no serveix de res.
—Ara no em facis posar noms. Quan vius en una presó, has de vigilar que no et violin a les dutxes. Això ja ho he après. No treu cap a res. Una de les coses que intento és fer mal en allò que serveix d’alguna cosa. No és un problema d’uns o altres. És un problema general. Són coses que veus i que fa uns quants anys potser tenien importància. Potser només per mi. Fa uns quants anys assenyalar tenia importància. I ara trobo que no en té. Potser m’he fet vell. Ara no serveix de res.
—He trobat que al llibre, s’hi diuen moltes coses però
que hi falten noms i cognoms.
—Sí. Hi ha pocs noms. És clar. Mira, parlo del Sánchez Piñol. Per què? Perquè ja sé que no li faré cap mal. Serveix per a il·lustrar aquest heroisme una mica impostat i ja està. Però no li fas cap mal. És algú que ha tingut èxit i que ha venut molts llibres. I això no canviarà pel que jo escrigui. I no ens trobarem enlloc.
—Sí. Hi ha pocs noms. És clar. Mira, parlo del Sánchez Piñol. Per què? Perquè ja sé que no li faré cap mal. Serveix per a il·lustrar aquest heroisme una mica impostat i ja està. Però no li fas cap mal. És algú que ha tingut èxit i que ha venut molts llibres. I això no canviarà pel que jo escrigui. I no ens trobarem enlloc.
—També parleu força del cas Pujol. I dieu: ‘Ara el país
poruc i ressentit que Pujol mateix va promoure per defensar-se de Madrid s’hi
acarnissarà com si fos l’estàtua de Lenin.’
—Una reacció lògica d’un país petit i ressentit. Si protegim la gent i no la deixem ser lliure, quan traiem la protecció s’enfada. Hi ha una cosa que emprenya molt: la falsa seguretat, el fals amor… Les coses que se’t donen i que són falses o de cartó pedra acaben generant mala llet. Pujol va reduir el país per poder-lo tenir controlat i que els espanyols no poguessin esvalotar-lo. Dominar-lo i poder-se relacionar amb Espanya amb una certa seguretat. Políticament li va anar bé perquè va poder construir les seves estructures i el seu món; però va crear una societat poruga i ressentida. És a dir, petiteta. Quan li han tret el líder o el referent, la societat s’ha sentit desprotegida i s’ha enfadat. S’ha sentit estafada. La idea del món que li havien venut era falsa.
—Una reacció lògica d’un país petit i ressentit. Si protegim la gent i no la deixem ser lliure, quan traiem la protecció s’enfada. Hi ha una cosa que emprenya molt: la falsa seguretat, el fals amor… Les coses que se’t donen i que són falses o de cartó pedra acaben generant mala llet. Pujol va reduir el país per poder-lo tenir controlat i que els espanyols no poguessin esvalotar-lo. Dominar-lo i poder-se relacionar amb Espanya amb una certa seguretat. Políticament li va anar bé perquè va poder construir les seves estructures i el seu món; però va crear una societat poruga i ressentida. És a dir, petiteta. Quan li han tret el líder o el referent, la societat s’ha sentit desprotegida i s’ha enfadat. S’ha sentit estafada. La idea del món que li havien venut era falsa.
—Es va ensorrar el discurs moral de Pujol.
—Sí, és clar. Com que no tenen valor per a assumir que van ser còmplices d’això perquè ja els anava bé. Miraven cap a una altra banda. Qualsevol que mirés veia què passava i per què. En Pujol és un cas perfecte per a explicar l’ocupació del país. Què passa quan un país està ocupat? Sense corrupció en Pujol no hauria aguantat vint-i-tres anys. I sense aquests vint-i-tres anys el català no estaria en la situació que està. Recordem com estava l’any setanta.
—Sí, és clar. Com que no tenen valor per a assumir que van ser còmplices d’això perquè ja els anava bé. Miraven cap a una altra banda. Qualsevol que mirés veia què passava i per què. En Pujol és un cas perfecte per a explicar l’ocupació del país. Què passa quan un país està ocupat? Sense corrupció en Pujol no hauria aguantat vint-i-tres anys. I sense aquests vint-i-tres anys el català no estaria en la situació que està. Recordem com estava l’any setanta.
—Expliqueu el cas de la descentralització i la corrupció
a Indo-xina com a estratègia per a controlar el país…
—Serveixen per a cohesionar les elits. La corrupció serveix per a cohesionar les elits dels països que no tenen cohesió. Ho explica Maquiavel: quan envaeixes un país, com que no pots matar-ne tots els habitants, has de comprar les elits i tenir-les satisfetes. I aquestes elits faran la feina de repressió de la gent. Això aquí va funcionar perfectament.
—Serveixen per a cohesionar les elits. La corrupció serveix per a cohesionar les elits dels països que no tenen cohesió. Ho explica Maquiavel: quan envaeixes un país, com que no pots matar-ne tots els habitants, has de comprar les elits i tenir-les satisfetes. I aquestes elits faran la feina de repressió de la gent. Això aquí va funcionar perfectament.
El cas de la manifestació del 2010 és paradigmàtic. Van
organitzar una marxa per a reivindicar l'estatut i els va esclatar un clam per
la independència.
—I ara s’ha trencat?
—Sí. Com que a Espanya hi ha una crisi d’abundància –hi ha escassetat–, tothom mira d’arreplegar tant com pot. I la reacció de Madrid ha estat mirar d’arreplegar tant com ha pogut. I així ha reduït la dosi a les elits perifèriques. S’ha trencat l’equilibri. Com que les elits d’aquí són més fortes, s’han enfadat i miren de muntar una cosa alternativa. El cas de la manifestació del 2010 és paradigmàtic. Van organitzar una marxa per a reivindicar l’estatut i els va esclatar un clam per la independència. Aquella manifestació la van fer perquè els altres havien liquidat el pacte constitucional. Una cosa que havia estat votada –l’estatut en referèndum– no es pot tocar judicialment. Si fas això, fulmines la legitimació de les institucions estatals. Això va contra el principi democràtic de qualsevol país normal. Però a ells això se’ls en fot.
—Sí. Com que a Espanya hi ha una crisi d’abundància –hi ha escassetat–, tothom mira d’arreplegar tant com pot. I la reacció de Madrid ha estat mirar d’arreplegar tant com ha pogut. I així ha reduït la dosi a les elits perifèriques. S’ha trencat l’equilibri. Com que les elits d’aquí són més fortes, s’han enfadat i miren de muntar una cosa alternativa. El cas de la manifestació del 2010 és paradigmàtic. Van organitzar una marxa per a reivindicar l’estatut i els va esclatar un clam per la independència. Aquella manifestació la van fer perquè els altres havien liquidat el pacte constitucional. Una cosa que havia estat votada –l’estatut en referèndum– no es pot tocar judicialment. Si fas això, fulmines la legitimació de les institucions estatals. Això va contra el principi democràtic de qualsevol país normal. Però a ells això se’ls en fot.
—’A mi no m’escandalitza la corrupció de Convergència. Si
no tens armes, els diners donen poder.’ De debò?
—No m’escandalitza gens. M’escandalitza que continuem ocupats. Insisteixo: mireu quanta pasta corre per Madrid.
—No m’escandalitza gens. M’escandalitza que continuem ocupats. Insisteixo: mireu quanta pasta corre per Madrid.
—Això seria l’argument de ‘i ells més’. No em serveix.
—No és ‘i ells més’. No és això. Un país no ha de justificar-se de tot cada dia. Ens passem la vida justificant les obvietats. Si la burgesia catalana fos tan avara com es diu des d’Espanya, seria la burgesia més rica del món. Si nosaltres fóssim tan nazis com diuen, no parlaria en castellà ni Déu a Catalunya. La gent que vol fer carrera a Catalunya o bé es torna cínica o bé se’n va a Madrid. La independència no és per a tenir més diners. La independència posa a les nostres mans la possibilitat de tenir-ne. I això ho és tot. Aleshores tant fa si en tens més o menys. Perquè aleshores són els teus diners, les teves decisions i els teus errors o encerts.
—No és ‘i ells més’. No és això. Un país no ha de justificar-se de tot cada dia. Ens passem la vida justificant les obvietats. Si la burgesia catalana fos tan avara com es diu des d’Espanya, seria la burgesia més rica del món. Si nosaltres fóssim tan nazis com diuen, no parlaria en castellà ni Déu a Catalunya. La gent que vol fer carrera a Catalunya o bé es torna cínica o bé se’n va a Madrid. La independència no és per a tenir més diners. La independència posa a les nostres mans la possibilitat de tenir-ne. I això ho és tot. Aleshores tant fa si en tens més o menys. Perquè aleshores són els teus diners, les teves decisions i els teus errors o encerts.
—’Fins ara, per defensar Catalunya i no ser un desgraciat
calia ser o bé corrupte o bé ximplet.’ Per què?
—Si eres massa català, ja havies begut oli. Us posaré un exemple molt ximple però molt gràfic. Quan em vaig casar amb la meva ex-dona, li van fer una festa d’aquestes de comiat de solters en un lloc de ‘drag queens’. Li van fer dir el meu nom. ‘Enric Vila Delclòs.’ Se’n van mofar. ‘Qué catalán!’ Després vaig tenir una xicota que també em deia que era ‘muy catalán’. I n’he tingut alguna altra que m’ha dit que era ‘muy independentista’. Com si se’n pogués ser molt o poc, d’independentista.
—Si eres massa català, ja havies begut oli. Us posaré un exemple molt ximple però molt gràfic. Quan em vaig casar amb la meva ex-dona, li van fer una festa d’aquestes de comiat de solters en un lloc de ‘drag queens’. Li van fer dir el meu nom. ‘Enric Vila Delclòs.’ Se’n van mofar. ‘Qué catalán!’ Després vaig tenir una xicota que també em deia que era ‘muy catalán’. I n’he tingut alguna altra que m’ha dit que era ‘muy independentista’. Com si se’n pogués ser molt o poc, d’independentista.
Tenir un cognom castellà o dos és una cosa que funciona molt
bé. Aleshores surt un Antonio Baños dient que ell és el català autèntic.
—I això ja no passa?
—Això passa molt a Barcelona. Si ets de classe alta i tens quatre cognoms catalans, t’has de fer sociata i cosmopolita. Si véns de poble, pots anar passant. Sempre poden dir allò del pairalisme… Si no, tenir un cognom castellà o dos és una cosa que funciona molt bé. Aleshores surt un Antonio Baños dient que ell és el català autèntic. No ho acabo d’entendre… Això es pot dir als Estats Units, on es van polir tots els indis. Però resulta que aquí no van poder liquidar els indis. És una mica insultant i curiós que algú que diu que és d’esquerres i que defensa els pobres i els febles digui això. Vol dir que no entenem res. Dóna per fet que l’extermini era normal. Doncs no!
—Això passa molt a Barcelona. Si ets de classe alta i tens quatre cognoms catalans, t’has de fer sociata i cosmopolita. Si véns de poble, pots anar passant. Sempre poden dir allò del pairalisme… Si no, tenir un cognom castellà o dos és una cosa que funciona molt bé. Aleshores surt un Antonio Baños dient que ell és el català autèntic. No ho acabo d’entendre… Això es pot dir als Estats Units, on es van polir tots els indis. Però resulta que aquí no van poder liquidar els indis. És una mica insultant i curiós que algú que diu que és d’esquerres i que defensa els pobres i els febles digui això. Vol dir que no entenem res. Dóna per fet que l’extermini era normal. Doncs no!
—Parlant de la immigració dieu que ‘l’autocensura acaba
destruint el pensament i la cultura’. Us referiu a parlar-ne així com fèieu
ara?
—No. Però passa que ens han carregat els mals del segle XX a nosaltres. I nosaltres som les víctimes. Per dir-ho clarament: ens han violat i ens han dit putes. Ho vols més clar?
—No. Però passa que ens han carregat els mals del segle XX a nosaltres. I nosaltres som les víctimes. Per dir-ho clarament: ens han violat i ens han dit putes. Ho vols més clar?
—No, no cal.
—No és un problema de què es pot dir i què no es pot dir. El problema és que quan intentes explicar la teva experiència respecte de la immigració de català de tres o quatre cognoms –sap greu esmentar els cognoms i no sé quants en tinc– et diuen nazi. No se’n pot parlar. Les cultures tenen punts febles i tabús. I es destrueixen a través d’aquests punts febles. Si intentes integrar dos milions i mig d’immigrants, però no pots parlar-ne, tot el discurs cultural trontolla.
—No és un problema de què es pot dir i què no es pot dir. El problema és que quan intentes explicar la teva experiència respecte de la immigració de català de tres o quatre cognoms –sap greu esmentar els cognoms i no sé quants en tinc– et diuen nazi. No se’n pot parlar. Les cultures tenen punts febles i tabús. I es destrueixen a través d’aquests punts febles. Si intentes integrar dos milions i mig d’immigrants, però no pots parlar-ne, tot el discurs cultural trontolla.
Jo estic en un punt que, si ensorrem l'estat espanyol, ja
estaré content.
—I ara què? La vostra lectura crítica i contundent us
permet de pensar què ha de passar per no tornar a quedar a un pam de la glòria?
—No crec que canviï res. Poden passar dues coses: que ens arrasin o que incendiem Espanya. Això, pot passar. Perquè els espanyols també estan a la inòpia. Jo estic en un punt que, si ensorrem l’estat espanyol, ja estaré content.
—No crec que canviï res. Poden passar dues coses: que ens arrasin o que incendiem Espanya. Això, pot passar. Perquè els espanyols també estan a la inòpia. Jo estic en un punt que, si ensorrem l’estat espanyol, ja estaré content.
—…
—Ens ensorrarem amb ells, segurament. És l’única carta que es jugarà. De fet, això és la CUP. Tota la deriva aquesta porta cap aquí. Si mes no, aquest és el patró històric. Mira Prim, la I República, Primo de Rivera, la II República i la guerra, i abans la revolta dels Segadors, amb la pèrdua de Portugal, i la guerra de Successió amb la pèrdua de l’hegemonia a Amèrica i al Mediterrani. De moment ja han hagut de canviar el rei i el nen Albert Rivera es va fent gran. Tota la deriva cap a l’esquerra porta a ensorrar l’estat espanyol. Amb nosaltres a dins, evidentment. Jo veig això. Tot això que passa a Espanya és per nosaltres.
—Ens ensorrarem amb ells, segurament. És l’única carta que es jugarà. De fet, això és la CUP. Tota la deriva aquesta porta cap aquí. Si mes no, aquest és el patró històric. Mira Prim, la I República, Primo de Rivera, la II República i la guerra, i abans la revolta dels Segadors, amb la pèrdua de Portugal, i la guerra de Successió amb la pèrdua de l’hegemonia a Amèrica i al Mediterrani. De moment ja han hagut de canviar el rei i el nen Albert Rivera es va fent gran. Tota la deriva cap a l’esquerra porta a ensorrar l’estat espanyol. Amb nosaltres a dins, evidentment. Jo veig això. Tot això que passa a Espanya és per nosaltres.
—Sou molt fatalista.
—Sí. És fatalista, però…
—Sí. És fatalista, però…
Que la CUP i en Mas acordin de fer un referèndum unilateral
en sis mesos. I que el facin.
—Us pregunto què es pot fer per guanyar i em dieu que
només podem incendiar Espanya…
—Ah! Seria molt fàcil. Què es pot fer? Un referèndum unilateral. Que la CUP i en Mas acordin de fer un referèndum unilateral en sis mesos. I que el facin. Que el facin president o el que calgui. Que vagin per Europa a explicar que farem un referèndum vinculant d’autodeterminació. I assumir-ne les conseqüències. Tot aquest rotllo de la desobediència fiscal i totes aquestes coses posen en perill els diners de la gent. I no posa tothom en la mateixa tessitura. Amb la desobediència fiscal dónes a l’estat la capacitat de disparar contra qui vulgui quan vulgui. Li permets de ser arbitrari. En canvi, amb un referèndum unilateral tens tota una societat assumint una acció col·lectiva.
—Ah! Seria molt fàcil. Què es pot fer? Un referèndum unilateral. Que la CUP i en Mas acordin de fer un referèndum unilateral en sis mesos. I que el facin. Que el facin president o el que calgui. Que vagin per Europa a explicar que farem un referèndum vinculant d’autodeterminació. I assumir-ne les conseqüències. Tot aquest rotllo de la desobediència fiscal i totes aquestes coses posen en perill els diners de la gent. I no posa tothom en la mateixa tessitura. Amb la desobediència fiscal dónes a l’estat la capacitat de disparar contra qui vulgui quan vulgui. Li permets de ser arbitrari. En canvi, amb un referèndum unilateral tens tota una societat assumint una acció col·lectiva.
—Són ritmes i estratègies ben diferents.
—És clar. És diferent. Per fer això, caldria que els polítics acceptessin de fer un acte d’humilitat i reconèixer que el 9-N es van cagar a les calces. O si pensaven que no era el moment, ho haurien d’explicar bé. La desobediència parcial portaria al caos. Tot el món pot entendre que som una nació i que ens volem independitzar perquè ens volen exterminar. I tens el cas de València i de Mallorca per explicar-ho amb exemples. Això es pot fer. En canvi, si comences amb això dels diners, amb la fiscalitat, o que ara no aplico la llei Wert…, això serà una carnisseria.
—És clar. És diferent. Per fer això, caldria que els polítics acceptessin de fer un acte d’humilitat i reconèixer que el 9-N es van cagar a les calces. O si pensaven que no era el moment, ho haurien d’explicar bé. La desobediència parcial portaria al caos. Tot el món pot entendre que som una nació i que ens volem independitzar perquè ens volen exterminar. I tens el cas de València i de Mallorca per explicar-ho amb exemples. Això es pot fer. En canvi, si comences amb això dels diners, amb la fiscalitat, o que ara no aplico la llei Wert…, això serà una carnisseria.
—I la cançó de l’enfadós…
—Una mort lenta. Els seus soldats van ben alimentats. Si et digués què cobren els periodistes allà, et caurien els collons a terra. La comparació amb nosaltres és feridora. I aquesta és la diferència entre tenir estat o no tenir-ne. Ja ho crec.
—Una mort lenta. Els seus soldats van ben alimentats. Si et digués què cobren els periodistes allà, et caurien els collons a terra. La comparació amb nosaltres és feridora. I aquesta és la diferència entre tenir estat o no tenir-ne. Ja ho crec.
—En aquest referèndum unilateral que proposeu hi anirien
a votar tan sols els favorables a la independència, com al 9-N?
—Bé. Potser sí. Però seria il·legal i posaria l’estat en un problema real. I aniria més enllà. Ara ja han posat la querella a en Mas. No sé quanta gent aniria a votar. Però aquest hauria de ser el cavall de batalla. Fixa’t que la Colau ja utilitza el referèndum pactat. Per què? Perquè és com el federalisme, que saben que no passarà mai. I que si passa només serà per a matar-nos definitivament. Per a prendre’ns fins i tot això.
—Bé. Potser sí. Però seria il·legal i posaria l’estat en un problema real. I aniria més enllà. Ara ja han posat la querella a en Mas. No sé quanta gent aniria a votar. Però aquest hauria de ser el cavall de batalla. Fixa’t que la Colau ja utilitza el referèndum pactat. Per què? Perquè és com el federalisme, que saben que no passarà mai. I que si passa només serà per a matar-nos definitivament. Per a prendre’ns fins i tot això.
La Colau ja diu que s'ha de fer un referèndum pactat.
Pactat, no! S'ha de fer un referèndum i punt.
—Voleu dir que se l’apropiaran?
—Ens van prendre els toros, ens van prendre la bandera, ens van prendre el republicanisme… el catalanisme… el que sigui! L’estat és una xucladora! S’ho apropia tot. Fins i tot el constitucionalisme! El constitucionalisme és nostre! Els constitucionalistes de tota la vida hem estat nosaltres. Que no ens parlin de constitucions! Nosaltres ja en teníem molt abans. I ara ens volen prendre el referèndum. I quan hàgim perdut, encara diran que se l’han inventat ells. La Colau ja diu que s’ha de fer un referèndum pactat. Pactat, no! S’ha de fer un referèndum i punt. Si l’estat vol pactar-lo, bé. I si no, també. I aleshores, aplicar-lo.
—Ens van prendre els toros, ens van prendre la bandera, ens van prendre el republicanisme… el catalanisme… el que sigui! L’estat és una xucladora! S’ho apropia tot. Fins i tot el constitucionalisme! El constitucionalisme és nostre! Els constitucionalistes de tota la vida hem estat nosaltres. Que no ens parlin de constitucions! Nosaltres ja en teníem molt abans. I ara ens volen prendre el referèndum. I quan hàgim perdut, encara diran que se l’han inventat ells. La Colau ja diu que s’ha de fer un referèndum pactat. Pactat, no! S’ha de fer un referèndum i punt. Si l’estat vol pactar-lo, bé. I si no, també. I aleshores, aplicar-lo.
—Tot aquest derrotisme violent i tràgic, el feu anar
perquè sou un rondinaire i un pedant?
—[Riu] Pot ser que sigui un rondinaire i un pedant. No et dic que no. És una discussió que tenim amb una amiga que diu que, si la gent vol, ho farem. Potser sí. Jo m’ho miro i ho veig així com ho explico. Tant de bo que sigui un rondinaire i un pedant i el temps em desmenteixi. A vegades em diuen que em penediré d’haver dit el que he dit. Tant de bo. Perquè a mi m’agradaria ser per una vegada d’una generació no derrotada.
—[Riu] Pot ser que sigui un rondinaire i un pedant. No et dic que no. És una discussió que tenim amb una amiga que diu que, si la gent vol, ho farem. Potser sí. Jo m’ho miro i ho veig així com ho explico. Tant de bo que sigui un rondinaire i un pedant i el temps em desmenteixi. A vegades em diuen que em penediré d’haver dit el que he dit. Tant de bo. Perquè a mi m’agradaria ser per una vegada d’una generació no derrotada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada