Benvolguts,
Avui presentem el dossier monogràfic de la revista Presència del 20N del 2015, de títol genèric Indesitjable herència i de subtítol La llosa franquista. Dins d’aquest dossier un dels articles més explicatius és La impunitat dels vencedors i l’oblit
dels vençuts, que comentarem i presentarem a continuació.
Dues paraules clau, impunitat i oblit!
Dues paraules clau, impunitat i oblit!
I jo pregunto si un cop
hàgim llegit aquest article i els altres del mateix monogràfic que us anirem
presentant necessitarem més arguments dels
exposats en aquest dossier, per fugir d’aquest estat corrupte, hereu del
franquisme més sanguinari?
Els articles que
presentem i comentarem són:
·
Indesitjable herència
·
La llosa franquista
·
De la dictadura a la descaradura. Xevi Sala
·
L’ombra allargada del “Caudillo”. Pere Bosch i Cuenca
·
La impunitat dels vencedors i l’oblit dels
vençuts. Pere Bosch i Cuenca
·
Franco es va enriquir durant la guerra. Entrevista
de Pere Bosch i Cuenca a Ángel
Viñas, Historiador i economista
·
Unes institucions condicionades pel franquisme. Pere Bosch i Cuenca
·
Després de la mort de Franco no hi va haver
ruptura al mon judicial. Entrevista de Pere
Bosch i Cuenca a August Gil Matamala, Advocat
La impunitat dels
vencedors i l’oblit dels vençuts ens presenta la dictadura franquista i el règim borbònico-franquista
que es varen inventar els franquistes per continuar robant i assassinant a
partir del 1975
com el seu pare putatiu havia fet. Ens demostra que el Franco era un corrupte, això sí nacional-catòlic, amb les mans
immensament tacades de sang. Diuen que a Espanya hi va haver més
morts a partir del 1939 que no hi havia hagut durant els 30 mesos
de guerra.
Aquí ens explica la filosofia dels guanyadors de la guerra, ajudats
per les seves dretes (i les esquerres) espanyoles, que quaranta anys més tard
d’acabada la guerra varen decidir continuar el lladronici i
també les dretes (i les esquerres) catalanes que varen acceptar de continuar el lladronici. Parlem de la
continuació de l’enganyifa, l’entronització del Borbó (primer lladre del nou règim, recordeu els negocis amb el seu
soci, Prado y Colón de Carvajal, que
va acabar a la presó, o els documents que expliquen que des de fa quaranta anys
les comissions
que en el règim franquista anaven al
Franco, sobretot
les del petroli (com en un altre dels
documents d’aquest dossier explica) vagin també ser heretades pel Juanca). També podem explicar que segons la revista Forbes la fortuna del Borbó és d'uns 2.000M€ sense que s'expliqui d'on han sortit. Estem parlant del concepte 3%,
guarisme que agrada molt darrerament, esgrimit per qui sempre està lliure de
culpa, evidentment...
Aquestes forces honorables i respectables també varen
acceptar la
Llei d’amnistia, la Constitució, amb soroll de sabres, que aquí
també s'explica, el cafè para todos, i l’atado y bien atado. I els desgraciats
que havíem perdut la guerra i havíem suportat el franquisme (que ens havia
robat la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra dignitat) que cada cop érem
més pobres per tal que la nova oligarquia catalana s’entengués prou amb l’espanyola que fent veure que ho feien pel nostre
bé ens robaven com sempre han fet els poderosos als mancats de poder, als
esclaus, als serfs de la gleba, paper que hem representat nosaltres que a més a
més de tot això érem i som babaus que ens creiem als poderosos...
Vegem l’article del
compilador del dossier Pere Bosch i
Cuenca:
La impunitat dels
vencedors i l’oblit dels vençuts
Pere Bosch i Cuenca
L’Estat espanyol ni investiga els crims comesos durant la dictadura
franquista ni deixa que els altres ho facin
“La llei de memòria històrica, molt criticada en el seu moment, es
troba completament paralitzada
“L’existència d’una fundació dedicada a enaltir la figura del dictador
representa una anomalia democràtica
“La banalització del franquisme es troba perfectament arrelada en
determinats sectors
Han passat quaranta anys d’ençà de la mort de Franco, però la democràcia espanyola segueix
mostrant-se incapaç d’afrontar amb dignitat el seu passat més fosc. Un informe de la Unesco destacava que l’Estat espanyol és el país del món amb més desapareguts,
després de Cambodja. I, malgrat tot, un senador del Partit Popular, José Joaquín Peñarrubia,
va declarar fa pocs mesos que “en España ya no hay más fosas que descubrir, salvo que se
empeñen en buscar a Federico García Lorca en los cuatro puntos cardinales de
España”.
Fins avui, tots els intents
de jutjar els responsables polítics del franquisme i rehabilitar les seves
víctimes, han estat debades. Els
arguments esgrimits han estat:
·
la prescripció
dels delictes
·
i la Llei d’amnistia del 1977 que,
teòricament, eliminava el concepte de víctimes i
culpables.
En la seva defensa
davant les Corts espanyoles, el portaveu de la UCD, Rafael Arias-Salgado, va
justificar la llei pel fet que
la democràcia
espanyola “por ser auténtica no mira hacia atrás sino que, fervientemente,
quiere superar y trascender las divisiones que nos separaron y enfrentaron en
el pasado”.
L’argument, però, ha estat rebatut en diverses
ocasions per part de les associacions internacionals. Fa
alguns anys, el Comitè de Drets Humans va
amonestar l’Estat espanyol per mantenir en vigor aquesta llei i per considerar que “els delictes contra la humanitat són
imprescriptibles” i les amnisties
sobre les violacions greus dels drets humans “són incompatibles amb el pacte”.
Malgrat tot, els intents de
jutjar els crims del franquisme han topat amb un mur infranquejable per part de
la justícia espanyola. El 18 de
juliol de 2007,
algunes associacions van presentar denúncies davant l’Audiència Nacional, però foren desestimades al·legant que els delictes
havien prescrit o, en tot cas, estaven subjectes a la llei d’amnistia.
Un any després, qui va prendre la iniciativa fou el jutge Baltasar Garzón, però la seva temptativa va acabar en no-res i fins
i tot va estar a punt de provocar la inhabilitació del seu impulsor, acusat
d’incórrer en un “excés interpretatiu de les normes”.
Encara avui, doncs, la democràcia espanyola
segueix essent l’única que no ha dut a terme cap investigació sobre els crims
de la dictadura. El pròxim 20 de novembre, amb motiu de l’aniversari de la
mort del dictador, Òmnium Cultural
ha convocat un acte a Barcelona per tal de denunciar, novament, la impunitat dels crims del
franquisme i reclamar l’anul·lació dels judicis i sentències que encara es
mantenen vigents.
El govern espanyol no només no investiga, sinó
que tampoc deixa que els altres ho facin. El 14 d’abril del 2010, alguns ciutadans van presentar una
querella als jutjats de Buenos Aires per
tal que s’investiguessin els crims comesos pel franquisme davant la
impossibilitat de fer-ho a l’Estat
espanyol. La causa fou oberta per la jutgessa Maria Romilda Servini de Cubria, que va acollir-se al principi de
justícia universal i va argumentar
que els delictes
no havien prescrit perquè es tractava de crims contra la humanitat. La tasca de la justícia argentina ha hagut de superar
tota mena d’obstacles per part de les autoritats espanyoles. Primerament, el
govern va argumentar que hi havia “nombrosos procediments judicials oberts” a
Espanya pels crims del franquisme; més endavant, va vetar una declaració de les
víctimes per videoconferència; i, finalment, després de les primeres
imputacions, es va negar a deixar sense efecte la llei d’amnistia.
Fa pocs mesos, una delegació de les Nacions
Unides va haver de reclamar al govern espanyol que col·laborés amb la justícia argentina i ratifiqués la convenció sobre la
imprescriptibilitat dels crims de guerra i contra la humanitat.
UNA FUNDACIÓ PER AL DICTADOR
El problema no és
només que l’Estat espanyol es resisteixi a
jutjar el franquisme, sinó també la permissivitat que troben algunes fundacions
o institucions que serien impensables a qualsevol altre país. La més
sorprenent de totes és la que duu el nom de Francisco Franco i té com a objectius principals “difondre el
coneixement de la figura del dictador i enaltir-la en les seves dimensions
personal, política i militar”.
Els governs de torn no
només han permès l’existència d’aquesta fundació, sinó que hi han abocat ingents quantitats de recursos
que, en teoria, han anat destinats a microfilmar els seus fons, sense que en
cap cas s’hagi garantit l’accés dels investigadors. A d’altres països, els papers dels dictadors es
conserven en arxius
de titularitat pública. En el seu moment, la ministra de Cultura Pilar del Castillo va defensar aquestes
subvencions assegurant que “no tiene una actividad política que vaya contra la
Constitución”.
La transferència de
recursos a aquesta fundació no només no s’ha aturat, sinó que fins i tot s’ha
reactivat en els darrers anys. Fa pocs dies, es va donar a conèixer que el
govern del Partit Popular hi havia
aportat 150
mil
euros, però Mariano Rajoy es va limitar a afirmar que “no lo sabía”. Malgrat tot, al
portal web de la fundació hom es vanta que “a diferencia de muchas vinculadas a partidos políticos, no
recibe ninguna subvención de las numerosas administraciones del Estado”.
La Fundació Francisco Franco no només es
dedica a enaltir la figura del dictador, sinó que també destina una part del temps a perseguir els
ajuntaments que, recentment, s’han mostrat disposats a fer neteja dels vestigis
franquistes, donant compliment a la llei de memòria històrica. En
una nota de premsa emesa poc després del relleu que va produir-se a molts
consistoris, la
fundació va amenaçar de demandar “els alcaldes i regidors que aprovin la
retirada de monuments, vitralls o escuts, per danys al patrimoni nacional”.
El cas de la Fundació Francisco Franco no és una
excepció. La mateixa lleugeresa s’observa en algunes actituds dels responsables
públics, que flirtegen directament amb els símbols del franquisme. Fa dos anys, la
delegada del govern espanyol a Catalunya, Llanos de Luna, no va dubtar a
lliurar un diploma a un representat de la División Azul, el cos enviat per
Franco per tal d’ajudar l’exèrcit de Hitler en el seu intent d’envair la Unió
Soviètica. En una nota de premsa
posterior, la delegació del govern va justificar aquest fet perquè les
agrupacions que desfilaven eren “legals” i l’homenatge se situava en “un context històric, en
absolut ideològic”.
BANALITZAR LA DICTADURA
No es tracta només de
l’actitud que adopten determinats dirigents polítics. L’escenari de fons dels casos anteriors és
la banalització del període franquista i del mateix dictador. Quaranta anys després de la mort de Francisco Franco es mantenen dempeus
alguns mites o bé es presenta, directament, una imatge edulcorada de la dictadura.
En una entrevista a l’historiador Ángel
Viñas, que apareix en aquest mateix dossier, s’intenta desmuntar alguns
d’aquests mites.
El cas més
paradigmàtic de tots és l’entrada dedicada a Franco que va aparèixer en la
primera versió del Diccionari de
l’Acadèmia de la Història, on se’l definia com “un general valeroso y católico que participó
en un golpe de Estado contra un Gobierno caótico”. El text havia
estat redactat per l’historiador Luis
Suárez, especialista en l’edat mitjana i amb un currículum polític nítid:
fou procurador
en Corts durant el franquisme i actualment és president de l’Hermandad del
Valle de los Caidos. El problema
no rau només en l’historiador que va redactar el text, sinó també en el polític que
va impulsar l’obra: l’aleshores ministra Esperança Aguirre. Tot i
que l’acadèmia va rectificar, el cas posa en evidència la dificultat de superar la versió
revisionista, clarament arrelada en algunes institucions o mitjans de
comunicació.
Un dels pilars en què es fonamenta aquesta visió
és el de considerar que el règim franquista va evolucionar, de forma
pretesament volguda, des d’una versió feixista cap a un règim autoritari; i, en
definitiva, que la transició democràtica havia estat concebuda per la mateixa
dictadura. Per tal de sostenir aquesta teoria, s’intenta
edulcorar la imatge del règim franquista i silenciar o atenuar els crims que va cometre.
D’aquí
l’interès per amagar les vinculacions amb l’Alemanya nazi o la Itàlia feixista
o per relativitzar els crims comesos des del 1936 fins al 1975.
L’OSTENTACIÓ DELS SÍMBOLS FRANQUISTES
Fa quatre anys, un turista
canadenc fou arrestat per fer la salutació nazi davant el Reichstag
alemany. L’episodi és una mostra de la contundència d’aquest país respecte
la simbologia nazi. L’article 86 de
l’Strafgesetzbuch castiga amb duresa la propaganda d’organitzacions
anticonstitucionals, entre les quals hi ha les de caràcter neonazi. L’article 86a, a més a més, penalitza l’exhibició de símbols d’aquestes
organitzacions, per la qual cosa es considera delicte fer la salutació nazi pel
carrer o exhibir una bandera nazi. El
mateix succeeix a França, on l’article R645-1
del Codi Penal prohibeix
expressament “l’exhibició
de qualsevol uniforme, insígnia o emblema” d’organitzacions declarades
criminals per part del Tribunal Militar Internacional. Finalment,
l’article 4
de la Legge 20 giugno 1952 preveu
penes de presó i multes en el cas d’“apologia del feixisme”.
Una
actuació semblant resulta inconcebible a l’Estat espanyol, on resulta fàcil veure banderes amb l’àliga franquista als
estadis de futbol o bé trobar fotografies de persones amb el braç alçat, en alguns casos no només perfectament identificables,
sinó fins i tot càrrecs públics. Fa poques setmanes es va donar a conèixer que el PP de
Guadalajara no tenia cap mania a recol·locar a la Diputació provincial un regidor que havia estat enxampat en diverses ocasions fent
la salutació nazi.
Fotos comentades:
La impunitat pels crims del franquisme. Presentació de l’acte d’Òmnium Cultural en el que es recordaran els
40 anys del franquisme. ARXIU / ALBERT SALAMÉ
La salutació i la bandera feixistes. Acte de suport a Francisco Franco en el 39è aniversari de la seva
mort. AGENCIA FRANCE PRESS
L’urbanisme caòtic Un
dels símptomes més visibles de la dictadura franquista el trobem a moltes
ciutats del país, amb barris que, malgrat les inversions dels ajuntaments
democràtics, han esdevingut paradigmes del desarrollismo
Els horaris del nazisme
El 7 de març de 1940, el Generalísimo va aprovar una ordre per avançar els
rellotges una hora. L’objectiu era situarse al nivell de l’Alemanya nazi o
l’Itàlia feixista. Setanta-cinc anys després, tot segueix igual
El doblatge als cinemes
El 1941 es va aprovar la Llei de Defensa del Idioma, que obligava a doblar
totes les pel·lícules. Un dels motius d’aquesta mesura (la necessitat de
censurar els continguts) ha desaparegut, però encara segueix vigent.
Les bases militars A
través dels anomenats Pactes de Madrid de 1953, el règim franquista va permetre
l’establiment de quatre bases dels Estats Units, amb la qual cosa el règim
aconseguia superar l’aïllament internacional.
Jordi Bosch i Cuenca
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada