Benvolguts,
En Bernat Vilaró fa una llarga i sucosa entrevista a Francesc-Marc Álvaro, amb motiu del
llibre que acaba de publicar 'Per què hem guanyat'.
Diu que el llibre ja estava fet i ell i l’editor varen esperar el resultat de
les eleccions del 27-S per posar-li
títol. Les opcions eren 'Per què hem perdut'
i 'Per què hem guanyat'...
Des de fora, critica les CUP i JxS i també els
votants que es van deixar il·lusionar amb uns conceptes que no estaven prou
assumits per la societat catalana. Comença amb un concepte de caire retrospectiu, molt
clar: Els 127 dies entre el 24M i el 27S han canviat
el país perquè molta gent ja prèviament havíem canviat la mentalitat. En
aquests dies el canvi es veu, sura, surt enfora. I segueix amb
un altre concepte que li dol: "El 27-S era
per iniciar la desconnexió, no per a la revolució social".
Usa la següent frase: Els polítics no ho
poden dir, però jo puc dir que l'elector potser no va reflexionar prou quan va
plantejar què anàvem a fer amb aquestes eleccions. De fet el que fa és criticar l’elector però permet
inferir que les coalicions en pugna no varen ensenyar o no varen voler ensenyar
prou les cartes abans del 27-S. L’elector no
fou prou informat sobre les opcions de cada coalició i per això usa un concepte molt senzill, sobre la idoneïtat
de les eines per fer cada treball: Si tu vols tallar
un pa la cullera no et serveix, necessites un ganivet. Aquestes eleccions eren
per saltar la paret, per fer el primer salt cap a la independència, no eren per
la revolució social.
Tal com ell diu, burxa en el terreny que més es coneix: La campanya de Junts pel Sí tenia molts errors, alguns ja els
veia i els explico al llibre, i d'altres els he vist després.
Critica el capteniment partidista de CDC i d’ERC, que segons
el meu parer varen retardar expressament i fastigosament, ves a saber amb
quines intencions i amb mala voluntat, les eleccions durant mesos i mesos,
oblidant a consciència l’opinió del poble de Catalunya i de l’Assemblea i que
va fer exclamar debades a Carme Forcadell: President, posi les urnes!
També analitza l’endemà de les eleccions: La lògica de la campanya era unitària fins i tot més
enllà de Junts pel Sí. Però la lògica de l'endemà de les eleccions ha estat de
cadascú la seva bandera i el seu xiringuito.
Em sembla, com a mínim, desconcertant pel públic
sobiranista. I òbviament, aquest escenari segur que no era volgut ni pels
dirigents de la CUP ni pels de Junts pel Sí.
Critica amb contundència la improvisació o el desconeixement
de les maneres de tractar amb un estat
castrador: Jo he estat crític amb la declaració
d'independència del 9-N
de 2015 al Parlament, no pel contingut sinó pel moment
on s'ha proclamat. Era més congruent i eficaç de cara enfora col·locar-la quan
tinguéssim un Govern creat i un president investit. Perquè la declaració és un
desafiament i demana que tinguis un equip preparat...
Vegem l'entrevista:
Bernat Vilaró
Entrevista al periodista, Francesc-Marc Álvaro, que acaba de publicar 'Per què hem guanyat'.
El 27-S era per iniciar la desconnexió,
no per a la revolució social
Entrevista d'El Món a Francesc-Marc
Álvaro | JORDI BORRÀS
25 de Novembre 2015 a les 14.20 h
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967) és columnista de 'La
Vanguardia' i de la revista 'Serra d'Or'. Participa en programes de Rac1 i
de TV3. És professor de Periodisme a la Facultat de Comunicació i Relacions
Internacionals Blanquerna (URL). Segueix la política del país des de fa més de
25 anys i és autor, entre d'altres, d'Els assassins de Franco (2005)
i Ara sí que toca! (2003 i 2014). És Premi Nacional de
Periodisme, i acaba de publicar Per què hem guanyat. 127 dies que van canviar Catalunya (Comanegra,
2015), un dietari que va de les eleccions municipals del 24-M al plebiscit del
27-S.
El títol del llibre, Per què hem guanyat,
respon a una necessitat d'explicar el resultat del 27-S?
No és un títol per justificar-nos. Amb l'editor vam dir que posaríem un títol o un altre, o Per què hem guanyat, o bé Per què hem perdut, i vam esperar al matí del 28 de setembre per decidir-lo. I hem posat Per què hem guanyat perquè jo crec que és un fet clar, el sobiranisme ha guanyat les eleccions. Altra cosa és si es tracta d'una victòria folgada o no, que no ho és. És una victòria que ve massa justa. Però hem guanyat. Girem-ho d'una altra manera. Si l'unionisme hagués tret 72 diputats, ells haurien considerat que haurien guanyat? Sí. Doncs nosaltres també. Per tant, hem de ser lògics i coherents. Però cal ser autocrítics, hauríem pogut tenir un èxit millor, i estaríem ara en una situació menys complicada.
Per què un dietari del procés?
El llibre neix de tres motius. D'una banda, neix d'una necessitat d'explicar-me a mi mateix el que estic vivint. També neix d'una voluntat de fer un llibre del sobiranisme però que també sigui crític amb el sobiranisme. Jo no amago que vull la independència ni que he votat Junts pel Sí. I a partir d'aquí jo ho puc criticar tot. Al llibre critico Xavier Trias, Raül Romeva, Artur Mas, la gent que ha dut la campanya de Junts pel Sí... i moltes coses. Hem de ser autocrítics per avançar. Jo no sóc un creient, sóc una persona que vol la independència però no tot el que fan els independentistes està bé. Tampoc volia fer el llibre de l'entrenador, que a vegades hi ha textos de "apa nois, endavant, ho farem". Jo no vull fer d'entrenador. I per acabar, tenia ganes de fer un dietari, un gènere que permet d'una banda aprofitar material que no pots aprofitar als articles, i fer una escriptura més intensa i directa perquè hi mostres una part del teu jo que no mostres als articles, des d'un angle diferent, amb focus en els detalls i il·luminant elements del procés que en un article no pots destacar. El dietari permet il·luminar racons del procés.
Del 24-M al 27-S. Són 127 dies ben intensos
Sí, i el tall de temps té una entitat pròpia. Hi ha unes eleccions municipals que indiquen una cosa, hi ha unes eleccions catalanes que són un repte, i entremig hi ha 127 dies que van canviar Catalunya. Han canviat el país perquè molta gent ja prèviament havíem canviat la mentalitat. En aquests dies el canvi es veu, sura, surt enfora.
No és un títol per justificar-nos. Amb l'editor vam dir que posaríem un títol o un altre, o Per què hem guanyat, o bé Per què hem perdut, i vam esperar al matí del 28 de setembre per decidir-lo. I hem posat Per què hem guanyat perquè jo crec que és un fet clar, el sobiranisme ha guanyat les eleccions. Altra cosa és si es tracta d'una victòria folgada o no, que no ho és. És una victòria que ve massa justa. Però hem guanyat. Girem-ho d'una altra manera. Si l'unionisme hagués tret 72 diputats, ells haurien considerat que haurien guanyat? Sí. Doncs nosaltres també. Per tant, hem de ser lògics i coherents. Però cal ser autocrítics, hauríem pogut tenir un èxit millor, i estaríem ara en una situació menys complicada.
Per què un dietari del procés?
El llibre neix de tres motius. D'una banda, neix d'una necessitat d'explicar-me a mi mateix el que estic vivint. També neix d'una voluntat de fer un llibre del sobiranisme però que també sigui crític amb el sobiranisme. Jo no amago que vull la independència ni que he votat Junts pel Sí. I a partir d'aquí jo ho puc criticar tot. Al llibre critico Xavier Trias, Raül Romeva, Artur Mas, la gent que ha dut la campanya de Junts pel Sí... i moltes coses. Hem de ser autocrítics per avançar. Jo no sóc un creient, sóc una persona que vol la independència però no tot el que fan els independentistes està bé. Tampoc volia fer el llibre de l'entrenador, que a vegades hi ha textos de "apa nois, endavant, ho farem". Jo no vull fer d'entrenador. I per acabar, tenia ganes de fer un dietari, un gènere que permet d'una banda aprofitar material que no pots aprofitar als articles, i fer una escriptura més intensa i directa perquè hi mostres una part del teu jo que no mostres als articles, des d'un angle diferent, amb focus en els detalls i il·luminant elements del procés que en un article no pots destacar. El dietari permet il·luminar racons del procés.
Del 24-M al 27-S. Són 127 dies ben intensos
Sí, i el tall de temps té una entitat pròpia. Hi ha unes eleccions municipals que indiquen una cosa, hi ha unes eleccions catalanes que són un repte, i entremig hi ha 127 dies que van canviar Catalunya. Han canviat el país perquè molta gent ja prèviament havíem canviat la mentalitat. En aquests dies el canvi es veu, sura, surt enfora.
La cullera no talla el pa
El periodista Francesc-Marc Álvaro
acaba de publicar 'Per què hem guanyat' | J.
BORRÀS
El llibre demostra que cada dia és una aventura pel
procés. S'imaginava que seria tan dens?
Tens raó, és un període que no arriba a mig any [abraça del 24-M al 27-S] i en canvi tens la sensació que passa tot. Quan cada dia passava a net les llibretes i el material m'adonava de la quantitat de coses que havien passat en un sol dia o en una sola setmana. La densitat d'esdeveniments és excepcional. Això vol dir que hem estat en un període, i encara hi som, que no és habitual. La quantitat de declaracions, de gestos, realitats i decisions, en tants pocs dies indica que s'està donant una transformació real de la base social de Catalunya, més enllà que l'articulació política sigui millor o pitjor.
Tens raó, és un període que no arriba a mig any [abraça del 24-M al 27-S] i en canvi tens la sensació que passa tot. Quan cada dia passava a net les llibretes i el material m'adonava de la quantitat de coses que havien passat en un sol dia o en una sola setmana. La densitat d'esdeveniments és excepcional. Això vol dir que hem estat en un període, i encara hi som, que no és habitual. La quantitat de declaracions, de gestos, realitats i decisions, en tants pocs dies indica que s'està donant una transformació real de la base social de Catalunya, més enllà que l'articulació política sigui millor o pitjor.
Els terminis són imprevisibles. El procés s'escurçarà
temporalment o s'eternitzarà?
El procés té una situació diabòlica per una qüestió de majories i minories dins del bloc sobiranista. Des d'un punt de vista de l'empresa que anàvem a fer, que era saltar la paret, aconseguir la primera obertura de portes cap a la independència, semblava de sentit comú polític que calia reforçar la musculatura de la columna vertebral del sobiranisme. No ho vam reforçar prou i els electors vam decidir reforçar més un braç, una extremitat, del sobiranisme. Això ens ha portat a un panorama complicat. Perquè si Junts pel Sí hagués tingut més vots hauria pogut iniciar aquest procés amb més comoditat i a la vegada la CUP no hauria tingut la pressió de ser tan decisiva. Com que hem musculat més un braç que no pas el tronc central ens trobem amb un problema molt complicat. Els polítics no ho poden dir, però jo puc dir que l'elector potser no va reflexionar prou quan va plantejar què anàvem a fer amb aquestes eleccions.
Què vol dir?
Si tu vols tallar un pa la cullera no et serveix, necessites un ganivet. Aquestes eleccions eren per saltar la paret, per fer el primer salt cap a la independència, no eren per la revolució social.
El procés té una situació diabòlica per una qüestió de majories i minories dins del bloc sobiranista. Des d'un punt de vista de l'empresa que anàvem a fer, que era saltar la paret, aconseguir la primera obertura de portes cap a la independència, semblava de sentit comú polític que calia reforçar la musculatura de la columna vertebral del sobiranisme. No ho vam reforçar prou i els electors vam decidir reforçar més un braç, una extremitat, del sobiranisme. Això ens ha portat a un panorama complicat. Perquè si Junts pel Sí hagués tingut més vots hauria pogut iniciar aquest procés amb més comoditat i a la vegada la CUP no hauria tingut la pressió de ser tan decisiva. Com que hem musculat més un braç que no pas el tronc central ens trobem amb un problema molt complicat. Els polítics no ho poden dir, però jo puc dir que l'elector potser no va reflexionar prou quan va plantejar què anàvem a fer amb aquestes eleccions.
Què vol dir?
Si tu vols tallar un pa la cullera no et serveix, necessites un ganivet. Aquestes eleccions eren per saltar la paret, per fer el primer salt cap a la independència, no eren per la revolució social.
Si tu votes un partit en el qual la revolució social té tanta importància com la desconnexió, entres en una situació imprevista, que és on estem. Un debat interessant i llarg és per què gent que no és en principi un públic natural de la CUP, que són uns 200.000 vots, van anar a parar-hi en comptes de reforçar Junts pel Sí. Hi ha una explicació superficial, que és perquè no els agradava Artur Mas, estaven cansats de les retallades, volien combatre la corrupció... Però n'hi ha més. Confondre la necessitat de regeneració -que és indispensable i cal- amb el dictat de la puresa. La puresa és una cosa, la regeneració n'és una altra. La regeneració és un element propi del moviment sobiranista i un horitzó que cal assolir. La puresa ens bloqueja, forma part d'una ideologia que vol una perfecció del sistema que és impossible, que no és practicable, forma part d'un ideal absolut.
Però hi ha gent de la CUP que abans de saltar la paret creu que s'ha de regenerar el sistema
Hi havia una missió, que era saltar la paret. No hem reforçat prou el múscul per fer-ho. Ara ens trobem que l'equilibri de forces dins del bloc sobiranista ens bloqueja. Ens paralitza. Quan hauria estat immediat, després de les eleccions del 27-S, constituir Govern, prendre decisions i donar una imatge de solidesa. Justament perquè el procés demana una actitud proactiva per part del sobiranisme calia actuar amb diligència, i hem fet tot el contrari. Dit de manera rotunda, estem deixant podrir la victòria.
L'endemà del 27-S
'Per què hem guanyat', el nou llibre
de Francesc-Marc Álvaro | J. BORRÀS
Al llibre descriu la CUP i insinua que hi ha gent que
l'ha votat sense conèixer-la prou bé, o que no en coneix el programa
Hi ha un nucli fidel de votants de la CUP que la coneixen perfectament, és gent que participa en aquest món, és activa i forma part de l'activisme. És un tipus de votant que ja hi era. Però això són uns 100.000. Els 200.000 restants, una part important, ha votat la CUP sense tenir en compte el seu programa real, sinó perquè aquest partit fos el vigilant del procés, cosa que està bé però que ens ha complicat la situació. Sóc conscient que la CUP no porta gaire bé les crítiques, té la pell molt fina. Està acostumada que dins el sobiranisme s'ha acollit el paper de la CUP amb una barreja de paternalisme i simpatia. Quan els critiques no ho porten bé. Jo estic tant lluny de la CUP que no cal que els critiqui, els problemes que tinc els tinc amb qui és més proper. Jo he votat Junts pel Sí, i a qui he de criticar més és a Junts pel Sí. La CUP està allà, els respecto, però no tinc gaire més a dir. La campanya de Junts pel Sí tenia molts errors, alguns ja els veia i els explico al llibre, i d'altres els he vist després. Jo cada dia explicava la impressió que tenia en aquell moment, no m'he corregit, tampoc tenia temps.
Hi ha un nucli fidel de votants de la CUP que la coneixen perfectament, és gent que participa en aquest món, és activa i forma part de l'activisme. És un tipus de votant que ja hi era. Però això són uns 100.000. Els 200.000 restants, una part important, ha votat la CUP sense tenir en compte el seu programa real, sinó perquè aquest partit fos el vigilant del procés, cosa que està bé però que ens ha complicat la situació. Sóc conscient que la CUP no porta gaire bé les crítiques, té la pell molt fina. Està acostumada que dins el sobiranisme s'ha acollit el paper de la CUP amb una barreja de paternalisme i simpatia. Quan els critiques no ho porten bé. Jo estic tant lluny de la CUP que no cal que els critiqui, els problemes que tinc els tinc amb qui és més proper. Jo he votat Junts pel Sí, i a qui he de criticar més és a Junts pel Sí. La CUP està allà, els respecto, però no tinc gaire més a dir. La campanya de Junts pel Sí tenia molts errors, alguns ja els veia i els explico al llibre, i d'altres els he vist després. Jo cada dia explicava la impressió que tenia en aquell moment, no m'he corregit, tampoc tenia temps.
També parla d'un home que justifica que la CUP odia Mas.
És aquest el problema actual del procés?
És més complicat, perquè hi ha gent que odia Mas tant dins com fora de la CUP. Però sortint d'aquest paradigma, la situació ens indica que tenim un país que potser no ha acabat de comprendre què anàvem a fer. El país no ha acabat de comprendre que per a torcebraç amb Espanya calia blindar molt bé l'equip d'aquí, i superar les raonables distàncies entre uns i altres. I en comptes de suspendre les diferències entre uns i altres, les hem subratllat. L'endemà del 27-S hem començat a fer allò que no vam fer durant la campanya, quan tots érem el mateix, i era igual si votaves Junts pel Sí o la CUP. Si ets sobiranista, todo el mundo bueno. Coi! Després del 27-S ha sigut tot el contrari, hem començat a mirar-nos i a dir "tu ets això" i "tu has votat aquests". Això no té sentit. La lògica de la campanya era unitària fins i tot més enllà de Junts pel Sí. Però la lògica de l'endemà de les eleccions ha estat de cadascú la seva bandera i el seu xiringuito. Em sembla, com a mínim, desconcertant pel públic sobiranista. I òbviament, aquest escenari segur que no era volgut ni pels dirigents de la CUP ni pels de Junts pel Sí.
Coneix bé Artur Mas i Antonio Baños. Què en pensa de les negociacions, tenint en compte els dos personatges?
Sincerament, crec que Baños no és qui té més pes en el grup de la CUP al Parlament, és molt més important Anna Gabriel o Benet Salellas. Baños és la imatge del venedor simpàtic. Ho dic amb respecte, fa una funció més externa. Al nucli decisori hi ha altres persones. La comparació no seria exacte, perquè Mas sí que és qui pren les decisions en el seu espai.
És més complicat, perquè hi ha gent que odia Mas tant dins com fora de la CUP. Però sortint d'aquest paradigma, la situació ens indica que tenim un país que potser no ha acabat de comprendre què anàvem a fer. El país no ha acabat de comprendre que per a torcebraç amb Espanya calia blindar molt bé l'equip d'aquí, i superar les raonables distàncies entre uns i altres. I en comptes de suspendre les diferències entre uns i altres, les hem subratllat. L'endemà del 27-S hem començat a fer allò que no vam fer durant la campanya, quan tots érem el mateix, i era igual si votaves Junts pel Sí o la CUP. Si ets sobiranista, todo el mundo bueno. Coi! Després del 27-S ha sigut tot el contrari, hem començat a mirar-nos i a dir "tu ets això" i "tu has votat aquests". Això no té sentit. La lògica de la campanya era unitària fins i tot més enllà de Junts pel Sí. Però la lògica de l'endemà de les eleccions ha estat de cadascú la seva bandera i el seu xiringuito. Em sembla, com a mínim, desconcertant pel públic sobiranista. I òbviament, aquest escenari segur que no era volgut ni pels dirigents de la CUP ni pels de Junts pel Sí.
Coneix bé Artur Mas i Antonio Baños. Què en pensa de les negociacions, tenint en compte els dos personatges?
Sincerament, crec que Baños no és qui té més pes en el grup de la CUP al Parlament, és molt més important Anna Gabriel o Benet Salellas. Baños és la imatge del venedor simpàtic. Ho dic amb respecte, fa una funció més externa. Al nucli decisori hi ha altres persones. La comparació no seria exacte, perquè Mas sí que és qui pren les decisions en el seu espai.
Els errors del sobiranisme
Álvaro és professor de Periodisme a la
Facultat de Comunicació Blanquerna | J.
BORRÀS
Com pot afectar un acord entre Junts pel Sí i la CUP
abans de la campanya de les eleccions espanyoles, o just abans del 20-D?
No ho sé, crec que l'acord s'hauria d'haver fet molt ràpidament de les eleccions catalanes justament perquè Madrid ens trobés aquí preparats, amb consellers nous, frescos i amb un Parlament en marxa. I Madrid ens troba amb un Govern en funcions, amb un president qüestionat des del mateix món sobiranista en part, i amb un gran desconcert. És l'autogol del sobiranisme. Si finalment hi ha acord entre Junts pel Sí i la CUP, veurem què diu l'acord, no jutjo. Però ja sé que el desgast d'aquests dies passa factura. Això ha erosionat el sobiranisme, la figura de Mas, i també la mateixa majoria de 72 diputats. Ens hem autoerosionat. Si haguéssim fet un acord ràpidament, i sense tanta erosió, hauríem donat una imatge que hauria superat, en part, la victòria ajustada. En trigar tant donem la sensació que la victòria encara és més ajustada i precària.
No ho sé, crec que l'acord s'hauria d'haver fet molt ràpidament de les eleccions catalanes justament perquè Madrid ens trobés aquí preparats, amb consellers nous, frescos i amb un Parlament en marxa. I Madrid ens troba amb un Govern en funcions, amb un president qüestionat des del mateix món sobiranista en part, i amb un gran desconcert. És l'autogol del sobiranisme. Si finalment hi ha acord entre Junts pel Sí i la CUP, veurem què diu l'acord, no jutjo. Però ja sé que el desgast d'aquests dies passa factura. Això ha erosionat el sobiranisme, la figura de Mas, i també la mateixa majoria de 72 diputats. Ens hem autoerosionat. Si haguéssim fet un acord ràpidament, i sense tanta erosió, hauríem donat una imatge que hauria superat, en part, la victòria ajustada. En trigar tant donem la sensació que la victòria encara és més ajustada i precària.
Mas o març? Unes noves eleccions encara erosionarien més
el sobiranisme?
La feblesa del sobiranisme s'ha traduït en una decisió que jo critico, que és que Junts pel Sí ja no es presenta a les eleccions espanyoles. És un error. Respecto la lògica interna de cada partit, i em consta que tant ERC com CDC preferien anar separats, perquè tothom volia la seva part de protagonisme. Però jo m'ho miro amb una lògica que no vol ser partidària, i crec que no és massa congruent que Catalunya endins facis una cosa tan excepcional com Junts pel Sí, i aquest significat no el traslladis a Madrid, on cal treballar per a la desconnexió. De cop i volta, allò que explicaves a la gent, que era un espai de complicitats, ara ja no funciona. "Les tindrem però ara ja no". Home... Per què ja no? Si cap enfora és tan o més important com cap endins.
La feblesa del sobiranisme s'ha traduït en una decisió que jo critico, que és que Junts pel Sí ja no es presenta a les eleccions espanyoles. És un error. Respecto la lògica interna de cada partit, i em consta que tant ERC com CDC preferien anar separats, perquè tothom volia la seva part de protagonisme. Però jo m'ho miro amb una lògica que no vol ser partidària, i crec que no és massa congruent que Catalunya endins facis una cosa tan excepcional com Junts pel Sí, i aquest significat no el traslladis a Madrid, on cal treballar per a la desconnexió. De cop i volta, allò que explicaves a la gent, que era un espai de complicitats, ara ja no funciona. "Les tindrem però ara ja no". Home... Per què ja no? Si cap enfora és tan o més important com cap endins.
S'han imposat els elements
de personalisme tant d'ERC com de CDC, dels dos per igual. I ho lamento.
I a escala internacional com es veu la incertesa sobiranista?
Em consta que al govern francès hi havia molta curiositat, i més que curiositat. És normal que interessi. França sempre ens ha observat als catalans, hi ha una part de Catalunya dins l'Estat francès. Una cosa que observa la comunitat internacional, europea sobretot, és com fem les coses. Fins ara el procés havia tingut una certa simpatia perquè s'havia anat reforçant amb una idea bona, que és "no ens deixen votar però volem votar, i tot ho fem amb un cert sentit lògic". Jo he estat crític amb la declaració d'independència del 9-N de 2015 al Parlament, no pel contingut sinó pel moment on s'ha proclamat. Era més congruent i eficaç de cara enfora col·locar-la quan tinguéssim un Govern creat i un president investit. Perquè la declaració és un desafiament i demana que tinguis un equip preparat. Però no ho hem fet així. Hem fet una declaració important quan no teníem l'equip. Tenim un equip en funcions. És un error de ràcord. El món exterior l'error de ràcord ens el pot fer pagar. Perquè quan vas a una ruptura la pots fer millor o pitjor. Fins ara s'havia aconseguit que la ruptura institucional tenia un equilibri suficient que permetia fer pensar que "aquesta gent vol desconnectar d'Espanya però són uns actors fins, amb un cap endreçat". Em temo que haver col·locat la declaració al dia 9-N ens ho desfigura i desdiu una mica.
La Generalitat està intervinguda
És clar, l'autonomia no existeix. És una carcassa buida intervinguda econòmicament, com és notori, amb el FLA, i podríem dir-ne amb el re-FLA, intervinguda des del punt de vista simbòlic constantment, i amb una amenaça que ens intervindran amb altres nivells, com el control de la policia. Què li queda a la Generalitat? Molt poc. Li queda la figura del president, que encara pot jugar unes certes prerrogatives com va fer aquest dimarts en roda de premsa. No és intel·ligent per part de ningú qüestionar Mas, perquè del poc poder que tenim, un que queda és el poder d'un senyor que diu que parla en nom del Govern de Catalunya, i que pugui parlar encara. Això s'hauria de llegir de manera prou intel·ligent per no eliminar aquesta peça que tenim a la batalla, que és una de les poques que encara tenim.
I a escala internacional com es veu la incertesa sobiranista?
Em consta que al govern francès hi havia molta curiositat, i més que curiositat. És normal que interessi. França sempre ens ha observat als catalans, hi ha una part de Catalunya dins l'Estat francès. Una cosa que observa la comunitat internacional, europea sobretot, és com fem les coses. Fins ara el procés havia tingut una certa simpatia perquè s'havia anat reforçant amb una idea bona, que és "no ens deixen votar però volem votar, i tot ho fem amb un cert sentit lògic". Jo he estat crític amb la declaració d'independència del 9-N de 2015 al Parlament, no pel contingut sinó pel moment on s'ha proclamat. Era més congruent i eficaç de cara enfora col·locar-la quan tinguéssim un Govern creat i un president investit. Perquè la declaració és un desafiament i demana que tinguis un equip preparat. Però no ho hem fet així. Hem fet una declaració important quan no teníem l'equip. Tenim un equip en funcions. És un error de ràcord. El món exterior l'error de ràcord ens el pot fer pagar. Perquè quan vas a una ruptura la pots fer millor o pitjor. Fins ara s'havia aconseguit que la ruptura institucional tenia un equilibri suficient que permetia fer pensar que "aquesta gent vol desconnectar d'Espanya però són uns actors fins, amb un cap endreçat". Em temo que haver col·locat la declaració al dia 9-N ens ho desfigura i desdiu una mica.
La Generalitat està intervinguda
És clar, l'autonomia no existeix. És una carcassa buida intervinguda econòmicament, com és notori, amb el FLA, i podríem dir-ne amb el re-FLA, intervinguda des del punt de vista simbòlic constantment, i amb una amenaça que ens intervindran amb altres nivells, com el control de la policia. Què li queda a la Generalitat? Molt poc. Li queda la figura del president, que encara pot jugar unes certes prerrogatives com va fer aquest dimarts en roda de premsa. No és intel·ligent per part de ningú qüestionar Mas, perquè del poc poder que tenim, un que queda és el poder d'un senyor que diu que parla en nom del Govern de Catalunya, i que pugui parlar encara. Això s'hauria de llegir de manera prou intel·ligent per no eliminar aquesta peça que tenim a la batalla, que és una de les poques que encara tenim.
L'estat d'ànim
Álvaro, Premi Nacional de Periodisme,
en la conversa amb El Món | JORDI BORRÀS
Els propers 127 dies donarien per a fer un altre dietari?
Segur que sí. Però jo no l'escriuré [riu]. Donaria de si, eh. Però l'estat d'ànim no seria el mateix. En aquest període hi ha un estat d'ànim que ve de les conferències de Mas i Junqueras. Hi ha una capacitat de reacció, s'anuncien les eleccions i hi ha un retorn cap a la il·lusió del món sobiranista. Aquest dietari que ens portaria del setembre al gener tindria un altre ambient.
Què hauria de passar perquè el sobiranisme recuperés la il·lusió?
Hauríem de desembussar la situació i deixar-nos dels interessos partidistes, de càlcul petit, i de certes coses, per entendre que tenim davant un Estat molt fort que no ens permet fer un referèndum, i que hauríem d'aplicar amb intel·ligència tot un procés que ens porti a aconseguir el que volem de la manera més sòlida i tranquil·la possible. Hem d'agafar el full de ruta de Carles Viver i Pi-Sunyer, l'impuls del carrer, i la voluntat política dels 72 diputats. I la coctelera ha de transmetre determinació, intel·ligència, eficàcia i control del temps. El que no pot transmetre és pugna interna, improvisació, anades i vingudes, i mal rotllo, que és el que està passant.
Al llibre explica que es vas fer una selfie amb Quim Arrufat (CUP). Amb qui no se'n faria mai una?
Intento ser fidel a una frase que deia Manuel Ibáñez Escofet, periodista important de Catalunya, que deia que les actituds haurien de ser més importants que les idees. Jo em faria selfies amb gairebé tothom menys amb els feixistes. Però fora d'això, em faria una selfie amb tothom. I a dins del camp sobiranista també, si són dialogants i tolerants, també. Em vaig fer una selfie amb Quim Arrufat perquè és molt amic d'un familiar meu, el conec de la meva ciutat [Vilanova i la Geltrú], i tinc una relació personal amb ell limitada però bona. Parlant amb ell hem arribat a punts de coincidència importants. En aquest moment és bo subratllar els punts de coincidència. Si subratllem la discrepància no avançarem.
Segur que sí. Però jo no l'escriuré [riu]. Donaria de si, eh. Però l'estat d'ànim no seria el mateix. En aquest període hi ha un estat d'ànim que ve de les conferències de Mas i Junqueras. Hi ha una capacitat de reacció, s'anuncien les eleccions i hi ha un retorn cap a la il·lusió del món sobiranista. Aquest dietari que ens portaria del setembre al gener tindria un altre ambient.
Què hauria de passar perquè el sobiranisme recuperés la il·lusió?
Hauríem de desembussar la situació i deixar-nos dels interessos partidistes, de càlcul petit, i de certes coses, per entendre que tenim davant un Estat molt fort que no ens permet fer un referèndum, i que hauríem d'aplicar amb intel·ligència tot un procés que ens porti a aconseguir el que volem de la manera més sòlida i tranquil·la possible. Hem d'agafar el full de ruta de Carles Viver i Pi-Sunyer, l'impuls del carrer, i la voluntat política dels 72 diputats. I la coctelera ha de transmetre determinació, intel·ligència, eficàcia i control del temps. El que no pot transmetre és pugna interna, improvisació, anades i vingudes, i mal rotllo, que és el que està passant.
Al llibre explica que es vas fer una selfie amb Quim Arrufat (CUP). Amb qui no se'n faria mai una?
Intento ser fidel a una frase que deia Manuel Ibáñez Escofet, periodista important de Catalunya, que deia que les actituds haurien de ser més importants que les idees. Jo em faria selfies amb gairebé tothom menys amb els feixistes. Però fora d'això, em faria una selfie amb tothom. I a dins del camp sobiranista també, si són dialogants i tolerants, també. Em vaig fer una selfie amb Quim Arrufat perquè és molt amic d'un familiar meu, el conec de la meva ciutat [Vilanova i la Geltrú], i tinc una relació personal amb ell limitada però bona. Parlant amb ell hem arribat a punts de coincidència importants. En aquest moment és bo subratllar els punts de coincidència. Si subratllem la discrepància no avançarem.
Pensem una cosa, a
l'altra banda, els que volen mantenir Catalunya dins d'Espanya fan això,
subratllen la coincidència i no la discrepància. Doncs fem el mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada