Benvolguts,
Una bona explicació de l’estratègia independentista i interpartidista a
les eleccions del 20 de desembre:
Separats pel sí
Les raons de CDC i ERC per no anar junts a les eleccions espanyoles
per Jofre Llombart
30 d' Octubre 2015 a
les 19.55 h
No es podia repetir
Junts pel Sí: De la mateixa
manera que de 9N (amb totes les seves peculiaritats) n'hi va haver un i només
un, de 27S també. El plebiscit ja es va fer i els independentises van treure
més vots i més escons que els seus rivals. El resultat és nítid i més tenint en
compte que la participació va ser del 77%. Assistir a unes noves eleccions tres
mesos després es podria interpretar com una revàlida que ningú no vol. De tots
és sabut que legalment va ser impossible fer el referèndum que un 75% dels
catalans demana a crits. La única manera de construir una papereta del Sí va
ser fusionar independentistes que anaven del centre-dreta liberal a l'esquerra
clàssica passant pels democristians, socialdemòcrates i conservadors. Això va
ser possible perquè es va aconseguir, a empemptes i rodolons, que l'eix
dreta-esquerra quedés difuminat. Ara no es pot exigir el mateix perquè el marc
mental és diferent i múltiple.
La CUP no es
presenta: El vot
independentista del 27S es va poder
inclinar per dues candidatures (per bé que alguns també eren a Catalunya sí que
es Pot). La CUP ha decidit no
concòrrer a les eleccions del 20 de desembre i això podia deixar 'orfes' una
part de les més de 300.000 persones
que els van votar a les eleccions catalanes. Una candidatura independentista
unitària entre CDC i ERC sense la
possibilitat d'optar per una CUP era
una invitació a que una part important d'aquests 300.000 se
n'anessin a l'abstenció o bé a altres formacions no tan nítidament
independentistes. De l'absència de la CUP
en unes eleccions en té bon record ERC.
Els republicans van guanyar les europees de l'any passat (des de la República
que no en guanyaven unes) i un dels factors que ajuden a explicar aquesta
victòria és que part del públic cupaire va
preferir votar Terricabras abans que
quedar-se a casa.
La fragmentació de l'esquerra: Com a factor cosí germà de l'anterior, caldrà estar atent per saber en què queda la confluència d'esquerres 'En Comú Podem'. No està clar encara que Esquerra Unida i Alternativa se sumi a la plataforma promoguda per Ada Colau i Pablo Iglesias. Si no s'hi suma, caldrà preguntar-li aleshores a Iniciativa per Catalunya si prefereix anar amb els seus socis de sempre (bé, des del 2003) o bé aposta per sotmetre de nou el nom al fenomen morat. En qualsevol dels dos escenaris, una Esquerra Republicana alliberada d'una unió amb 'les dretes' podrà pescar més vots en àmbits progressistes que no pas si va en una llista unitària. A aquesta escudella, a més, cal afegir-hi un polsim de cas Pujol.
El sistema electoral: Dels 350 diputats que s'escolliran el pròxim dia 20 de desembre, només 47 provenen de Catalunya. Això significa que la batalla, escó per escó, serà aritmèticament més aferrissada. Però si posem la lupa, veurem que d'aquests 47, 31 corresponen a Barcelona. El qui aconsegueixi seduir més gent a l'àrea metropolitana, com sempre passa, tindrà molta feina feta. No és d'estranyar doncs, que ERC estigui coquetejant amb Gabriel Rufián, de Súmate, i amb Joan Tardà (de Cornellà) per liderar la candidatura. Però superada aquesta lluita metropolitana, hi ha setze diputats més (6 a Tarragona, 6 a Girona i 4 a Lleida) en què les enquestes internes donen més bons rèdits a unes ERC i CDC separades que no pas juntes. I això és encara més accentuat en el cas del Senat i la possibilitat de marcar candidats diferents. Hi ha un altre factor que emana del sistema electoral: com que hi ha llistes separades, també hi haurà caps de llista diferenciats. I això permetrà més presència d'independentistes en, per exemple, debats als mitjans de comunicació. Al 27S es convidava a un únic representant de Junts pel Sí i ara se n'haurà de convidar a un d'ERC i un altre de CDC.
(and last but not least) El catalanisme majoritari ja no s'apunyala: per primera vegada en anys, l'estratègia per fer avançar les posicions sobiranistes (en aquest cas a Madrid) es pren sense causar esgarrapades ni víctimes colaterals. La decisió d'anar per separat no ha estat fruit d'una calorada de ningú ni de cap cop de porta ni de puny. S'han analitzat fil per randa el millor i pitjor de cada escenari i s'ha arribat a la conclusió que la més idònia, la menys dolenta, la més profitosa, la menys lesiva, és aquesta. S'han contraposat hipòtesis, s'han assajat altres fórmules i s'han acabat decantant per aquesta. Però, equivocada o no, (això es sabrà el 20 de desembre) la decisió és serena i conjunta. La prova d'això és la imatge que s'ha volgut donar tant política com estètica. Política: pacte de no-agressió, programa electoral compartit en allò que té a veure amb la cosa i unitat d'acció quan el Congrés es posi en marxa. Estètica: la presentació de l'acord s'ha fet també de manera conjunta i tant Rull com Rovira lluint somriure.
La fragmentació de l'esquerra: Com a factor cosí germà de l'anterior, caldrà estar atent per saber en què queda la confluència d'esquerres 'En Comú Podem'. No està clar encara que Esquerra Unida i Alternativa se sumi a la plataforma promoguda per Ada Colau i Pablo Iglesias. Si no s'hi suma, caldrà preguntar-li aleshores a Iniciativa per Catalunya si prefereix anar amb els seus socis de sempre (bé, des del 2003) o bé aposta per sotmetre de nou el nom al fenomen morat. En qualsevol dels dos escenaris, una Esquerra Republicana alliberada d'una unió amb 'les dretes' podrà pescar més vots en àmbits progressistes que no pas si va en una llista unitària. A aquesta escudella, a més, cal afegir-hi un polsim de cas Pujol.
El sistema electoral: Dels 350 diputats que s'escolliran el pròxim dia 20 de desembre, només 47 provenen de Catalunya. Això significa que la batalla, escó per escó, serà aritmèticament més aferrissada. Però si posem la lupa, veurem que d'aquests 47, 31 corresponen a Barcelona. El qui aconsegueixi seduir més gent a l'àrea metropolitana, com sempre passa, tindrà molta feina feta. No és d'estranyar doncs, que ERC estigui coquetejant amb Gabriel Rufián, de Súmate, i amb Joan Tardà (de Cornellà) per liderar la candidatura. Però superada aquesta lluita metropolitana, hi ha setze diputats més (6 a Tarragona, 6 a Girona i 4 a Lleida) en què les enquestes internes donen més bons rèdits a unes ERC i CDC separades que no pas juntes. I això és encara més accentuat en el cas del Senat i la possibilitat de marcar candidats diferents. Hi ha un altre factor que emana del sistema electoral: com que hi ha llistes separades, també hi haurà caps de llista diferenciats. I això permetrà més presència d'independentistes en, per exemple, debats als mitjans de comunicació. Al 27S es convidava a un únic representant de Junts pel Sí i ara se n'haurà de convidar a un d'ERC i un altre de CDC.
(and last but not least) El catalanisme majoritari ja no s'apunyala: per primera vegada en anys, l'estratègia per fer avançar les posicions sobiranistes (en aquest cas a Madrid) es pren sense causar esgarrapades ni víctimes colaterals. La decisió d'anar per separat no ha estat fruit d'una calorada de ningú ni de cap cop de porta ni de puny. S'han analitzat fil per randa el millor i pitjor de cada escenari i s'ha arribat a la conclusió que la més idònia, la menys dolenta, la més profitosa, la menys lesiva, és aquesta. S'han contraposat hipòtesis, s'han assajat altres fórmules i s'han acabat decantant per aquesta. Però, equivocada o no, (això es sabrà el 20 de desembre) la decisió és serena i conjunta. La prova d'això és la imatge que s'ha volgut donar tant política com estètica. Política: pacte de no-agressió, programa electoral compartit en allò que té a veure amb la cosa i unitat d'acció quan el Congrés es posi en marxa. Estètica: la presentació de l'acord s'ha fet també de manera conjunta i tant Rull com Rovira lluint somriure.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada