Benvolguts,
Aclaridor article de l’Oriol
Izquierdo.
Ens enfrontem a la investidura del nou president de
Catalunya. De caràcter molt urgent, de cara a nosaltres, de cara als unionistes,
de cara a l’estranger, de cara a la galeria...
Per quadrar els números cal recordar que dues formacions, JxS i CUP es varen presentar a les
eleccions demanant el SÍ a la independència, tres formacions C’s, PSC i PP, es varen presentar a les eleccions demanant el NO a la
independència. Una formació, CSQP, no va demanar ni SÍ ni NO.
La votació del 27-S va donar els
següents resultats:
Partit
|
Diputats
|
Vots
|
%
|
JxS
|
62
|
1.620.973
|
39.54%
|
C's
|
25
|
734.910
|
17.93%
|
PSC
|
16
|
522.209
|
12.74%
|
CSQP
|
11
|
366.494
|
8.94%
|
PP
|
11
|
348.444
|
8.50%
|
CUP
|
10
|
336.375
|
8.20%
|
SUMA
|
125
|
3.437.805
|
95,80%
|
Per a la investidura de Mas (o de qui sigui) a JxS li manquen dos vots per tenir-ne més que els no
independentistes. Diverses solucions:
L’Oriol Izquierdo
explica que a JxS que té 62
escons que és majoria
simple n’hi manquen 2 per tenir-ne 64 i arribar a tenir, per tant, un escó més que
tota la resta C’s (25)
+ PSC (16) + PP (11)
+ CSQP (11) no
independentista = (63). O sigui majoria absoluta independentista.
·
La CUP
pot cedir 2
vots a JxS per deixar el resultat
en 64 a 63.
·
O bé CSQP
pot:
o
Cedir-ne també 2 per deixar el resultat també en 64 a 63
o
O pot fer dues abstencions, de forma que els no
independentistes es quedin a 61 vots.
El que no explica l’Oriol
Izquierdo és que aquestes solucions són per a la investidura del president de Catalunya, però també, per evitar
inestabilitats, han
de ser pactades amb sang per a totes les altres votacions
durant els 18
mesos previstos de legislatura.
L’article és entenedor i agut respecte als raonaments i a la
conclusió final: En aquest tram que ens queda del camí, ens hi
esperen les riuades, la set, els cops del vent...
Vegem l’article:
Les quadratures del cercle
Per: Oriol Izquierdo
Dilluns 9.11.2015 02:00
El 9 de
novembre, avui fa un any, una notable majoria de ciutadans d’aquest país vam
sentir-nos lliures. I vam exercir aquesta llibertat amb un gest simple, que va
ser simbòlic, que també va ser revolucionari: dipositar una papereta dins una
urna. Avui, un any després, dia per dia, el gest s’institucionalitza i es
renova dins el parlament. Amb la resolució que proclama el que en diem la
‘desconnexió’ de l’estat on hem estat fins avui captius. Que no vol dir res més
sinó començar a fer passos ferms i concrets, ara sí, per poder crear un estat
propi, el nostre.
Tots ho tenim més que
present: l’any que hi ha d’un 9 de novembre a un altre no ha estat fàcil. Fa la
impressió que la distribució de rols entre els partits polítics i d’aquests amb
les entitats de la societat civil no ha estat tan equilibrada, tan cooperadora,
tan eficaç, com l’envergadura del repte exigia. I massa vegades hem destinat
més energia que no tenim a discussions bizantines: que si llista única o
llistes separades, sobretot. Ens en vam fer un tip.
Igualment serà
enrevessat i difícil l’any que ara encetem. Ho serà perquè l’estat del qual hem
començat a desconnectar s’hi resistirà amb dents i ungles i joc brut. I perquè, ho veiem prou aquests dies, sembla que hàgim
trobat gust a discutir sobre el sexe dels àngels. Ara mateix, que si Artur Mas
suma més que no resta o, al contrari, resta i no suma prou. Algú pensa, de
debò, que aquí hi ha gaires arguments?
El president suma i suma molt: sense ell,
és segur que un gruix considerable dels qui enarboren l’estelada no hi serien o
encara hi tindrien més recel. I, alhora, n’hi ha prou de parlar una mica amb qualsevol per
reconèixer que Mas també resta: no són pas pocs els qui, tant se val amb quin
índex de raó, hi veuen encarnats tots els mals, des de la corrupció fins a les
retallades, si no més. I doncs, de quina manera es pot mesurar què
dóna aquesta operació tan poc aritmètica?
N’hi ha una, i ja en
tenim el resultat sobre la taula: es diu eleccions.
La
candidatura que proposava la presidència d’Artur Mas va guanyar-les netament [62].
Però,
tornem-ho a dir, va quedar a un escó de la majoria simple [C’s
(25) + PSC (16) + PP (11) + CSQP (11) = 63] i, per tant, ara el candidat en necessita [almenys] dos
d’altres grups parlamentaris per poder ser investit.
Jo, que no sóc masista, confio que el
president Mas sabrà
llegir totes les variables que hi ha en joc, que tindrà la valentia de
prendre les decisions que li
corresponen i que, siguin quines siguin aquestes decisions, podrà convèncer-ne
la resta d’actors del procés. I confio que tots, els que li són fidels tant com els
detractors, li faran aleshores costat una vegada més, tant si el desllorigador
finalment l’inclou com si se n’exclou.
Confio a més, vull confiar-hi, que aquesta
vegada la quadratura del cercle ens sorprendrà abans que no ens pensem. Que,
probablement, ens agradarà en molts aspectes tan poc com en altres ens han
disgustat les quadratures anteriors –la cèlebre pregunta, la tombarella per fer
viable el 9-N, la candidatura quasi unitària. I, al
mateix temps, que hi trobarem totes les virtuts que tindrà. I al capdavall les
tindrà totes si ens permet de continuar fent camí, resistint les riuades com
les canyes que es vinclen, trobant indicis d’aigua en les fondalades més
eixutes del desert, aprofitant els embats del ponent per guanyar temps al temps
i avançar més de pressa encara.
Pot semblar que m’hagi posat líric, sí,
però és que ara arribem a aquest tram del camí. Ens
hi esperen les riuades, la set, els cops del vent. Us en recordeu de l’abraçada de fa un any? Ens en caldran
moltes, moltes, i amb els companys de viatge que trobem o per a qui som més
antipàtics i desconfiats. Des d’ara mateix.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada