Benvolguts,
En Partal, tant realista com sempre, ens mostra el desencant
de la seva generació, els nascuts als anys cinquanta, que els de la generació
anterior, que som nascuts als anys trenta, ja havíem assumit des de la mort de
Franco i que ens va fer moure sense parar entre els estranys partits independentistes
que hi havia o que varen anar apareixent, el Front Nacional
de Catalunya, el PSAN, l’MDT, els IPC, els Nacionalistes d’Esquerra, ERC, les
CUP, per tal d’assolir el moment actual, on som en una posició
immillorable per aconseguir la República
catalana. Però, tal com escriu la Blanca Serra, a Demolidor
article d’una històrica independentista de la CUP alertant dels “malalts
d’esquerranisme” de la CUP, ho hem fet molt bé fins ara i al final, com passa sovint en
aquests casos ens estem equivocant...
Vegem com ho explica en Partal:
Editorial
Vicent Partal
40+40 (i
ja en tenim prou)
Divendres 20.11.2015 02:00
Avui fa quaranta anys de la mort de Franco. Al llit. Recorde
aquell dia i l’esperança
de què ens parlaren en veu baixa alguns dels professors de l’institut de
Montcada, on jo estudiava. Quaranta anys després, només puc dir que aquella esperança
no s’ha concretat encara. I que hem viscut quaranta anys més de decepcions. Que
no es poden comparar, és cert. Només cal haver escoltat les històries dels qui
hagueren de resistir als anys quaranta per saber que no es pot comparar. Però que no es
puguen comparar els terribles anys de després de la guerra amb aquests que ens
ha tocat de viure només és una constatació de l’heroïcitat dels qui ens van
precedir.
Això a banda, avui encara
hem de dir que no som ni de bon tros en la societat lliure que voldríem viure.
No únicament això. La pervivència de les institucions franquistes, començant per
la monarquia, és visible i contrastable. Però
encara ho és més la pervivència del franquisme sociològic, amb formes ben persistents.
Des de l’abús
del catolicisme
a l’exaltació de l’imperi, des de l’anticatalanisme a l’anatematització de la
diferència.
La transició democràtica fou
un engany,
un pacte tant de mínims que de fet va salvar més les estructures del
vell estat franquista que no pas va bastir les d’un estat democràtic com
qualsevol dels que ens envolten. Ara
ho veiem en tots els detalls, per més petits que siguen. Érem tan innocents, per exemple, que vam creure que la llei d’amnistia era una victòria de
l’oposició democràtica. Avui fins i tot l’ONU en demana la
derogació, i l’equipara a les lleis de punt
final que a l’Amèrica Llatina serviren sobretot per a protegir el futur dels còmplices de la dictadura.
Aquests últims vint anys, particularment, hem vist retornar
les idees-força del franquisme, maquillades a l’entorn europeu del segle XXI
però no pas adaptades a l’entorn de l’Europa democràtica. Quan veiem com reacciona la Gran Bretanya a l’envit escocès, com reacciona el Canadà a l’envit quebequès i com
reacciona Espanya a l’envit català, la comparació
és una lliçó pràctica de democràcia i de respecte, que Espanya simplement és incapaç de superar.
Als Països Catalans vivim ara, vuitanta anys després, temps
d’esperances. Amb ritmes diferents i amb recuperacions d’abast diferent. Fa quaranta
anys, durant uns quants mesos, va semblar que ho podíem aconseguir tot. Al País Valencià, sobretot, la reacció va ser brutal i la nit
es va tornar molt fosca massa prompte. Però
avui, arreu,
la consciència que hi ha un
fil conductor entre els quaranta anys de Franco i aquests quaranta anys de
transició és molt important i a bastament assumida.
I ens ha d’ajudar a criticar amb la duresa necessària
aquesta societat on vivim i a no caure en les trampes on caiguérem als anys setanta. Maquillar el règim, a la llarga, val de ben poc i no anar a totes,
confiant més en el pactisme que en la radicalitat, s’acaba pagant molt car.
Massa.
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada