07/11/2015, Diversos
Per què deu ser que confiem tan poc
en aquest país?
Per: Vicent Partal
Divendres 6.11.2015 02:00
Diuen que un
pessimista és aquell que veu la dificultat de cada oportunitat i que un
optimista és aquell que veu una oportunitat en cada dificultat. Ja he dit unes
quantes vegades que em molesta molt aquesta idea estesa en alguns cercles que
m’identifica com un optimista, però en vista de les reaccions al meu editorial
d’ahir potser sí, que m’ho hauré de fer mirar.
Ahir vaig exposar tan cruament
com vaig saber la situació que s’obre davant nostre una volta, formalment i
oficialment, la CUP ha comunicat que no votaria en cap cas la investidura de
Mas. I reconec que algunes de les reaccions em van sorprendre.
No em van sorprendre
els fanàtics que quan no dius allò que volen sentir immediatament inventen
historietes per no haver de pensar ni reflexionar. Ni em van sorprendre els
indignats que van fer evident el seu malestar, potser d’una manera massa
explosiva. El que em van sorprendre va ser l’abundància de pessimistes.
D’aquesta gent que immediatament corre a dir, amb una seguretat esborronadora,
que les eleccions del març les perdríem, els independentistes.
Evidentment, som molt
lluny del març i passaran massa coses fins que no hi arribem. Avui ningú no té
capacitat, ni tan sols demoscòpica, de saber què ens trobarem al març. No diré,
per tant, que les guanyarem de segur, però sí que em sembla forassenyat
d’assegurar que les perdrem. Per què? Per quina raó hauríem de perdre unes
eleccions al març si el sobiranisme és tan fort i potent com va demostrar el
27-S? A què treu cap tant de pessimisme? En tot cas podríem convenir que la
derrota és una possibilitat, això no ho negaré. Però en cap cas no és una
certesa, per favor!
La fase contemporània
del procés independentista té cinc anys, si voleu comptar des de la sentència
de l’estat, o tres si comptem des de la primera gran manifestació de l’ANC. I,
entre nosaltres, només els més destructius poden afirmar que no ho hem fet molt
bé, en aquest període.
Fa tres anys que
Forcadell va anar al parlament a demanar la secessió i ara n’és la presidenta.
Els partits que es reclamen independentistes han estat capaços d’aconseguir la
majoria dels escons del parlament de Catalunya –i que no es posen d’acord no
esborrarà en cap cas aquest fet. El sistema de partits, complet, s’ha fet
miques. Tenim un programa concret i directe per a proclamar la república,
socialitzat a uns nivells extrems. La veu de Catalunya s’ha sentit a tot el món
i fins i tot hi ha parlaments estrangers que han pres posició a favor del
procés, amb què s’ha trencat una regla diplomàtica que semblava inamovible. Hem
posat Espanya contra la paret, com s’ha demostrat cada dia en les seues
declaracions i intencions. I el país no s’ha trencat, per més que ho intenten…
Té sentit aquesta desconfiança respecte del nostre país i la nostra gent, en
veient tot això que hem fet i tenint en compte el poc temps en què ho hem fet?
En tres anys,
l’independentisme ha capitanejat una epopeia política difícil d’igualar, que ha
canviat el Principat de dalt a baix. I ho ha fet superant una dificultat rere
una altra, que no podem oblidar que ningú no ens ha regalat res ni ens ha
facilitat res. Si estem d’acord en tot això, si sabem apreciar com hem arribat
fins ací partint pràcticament del no-res, aleshores a què treu cap el
pessimisme sobre com encararem la fase següent? Puc entendre el disgust, que el
compartesc. Puc entendre un cert cansament fins i tot –és veritat que cada
vegada que fem un gran pas endavant sembla que passa alguna cosa. Estic
disposat, doncs, a entendre algunes reaccions d’ahir com una expansió
emocional. Però ja està. Ara cal no perdre més temps i mirar cap endavant, amb
el somriure de sempre als llavis. Que tot això que passa ara només és un
obstacle més en el camí i no tindrà cap més transcendència.
David Fernàndez:
‘Vols un contrapunt crític? Xirinacs deia que aquest país, finalment, era una
gran fullaraca’
Anna Gabriel i
David Fernàndez expliquen el moment polític en un acte a la Torna de Gràcia
Per: Andreu Barnils
Divendres 6.11.2015 02:00
David Fernández i Anna Gabriel,
ahir a l'Ateneu la Torna de Gràcia (fotografia: VilaWeb).
Ahir al vespre els
membres de la CUP David Fernàndez i Anna Gabriel van fer un col·loqui a
l’Ateneu la Torna de Barcelona. Un centenar de persones van omplir, sense
vessar, la sala per escoltar els membres de la CUP sobre l’actualitat política
del moment. Però també van omplir la sala per preguntar. Si l’exposició des de
la tarima va durar quaranta-cinc minuts, la part amb intervencions del públic,
tres quarts més. Aquesta va ser la part més interessant d’un acte que no va ser
intens, ni acalorat, ni vehement, sinó més aviat calmat i en què els dos
cupaires jugaven a casa.
Tampoc no ens
esperàvem un debat intens sobre si Mas sí, o Mas no, però sí que ens va
sorprendre que cap ni una de les intervencions no preguntés sobre aquesta
qüestió. Ni una. A la Torna, ho donen per fet, que no. Ni es debat. I si al
final es va parlar d’Artur Mas d’una manera més insistent és perquè David
Fernàndez el va esmentar, i de passada.
La primera intervenció
fou d’una senyora, mitjana edat, catalanoparlant: ‘Respecto les vostres
postures, i les de Junts pel sí. Les de Convergència, no. No he votat mai Mas,
i tant de bo no sigui president. Però una cosa sí que em preocupa. Noves
eleccions. No em digueu que no les voleu, perquè això ja ho sé. Vull saber com
creieu que anirien unes noves eleccions, i si val la pena de córrer aquest
risc.’
—Anna Gabriel: ‘Dins
la CUP hi ha dues reflexions. Una diu que hem d’evitar que hi hagi eleccions
com sigui. Perquè tenim pressa, perquè la gent no ho entendria, perquè
els 
resultats poden ser pitjors per als
independentistes. També hi ha una segona reflexió dins la CUP que diu: és aquí
per on ens faran xantatge. Si afirmem, com afirmem, que no volem noves
eleccions, ens diran o Mas, o noves eleccions. Aquesta reflexió també hi és.
Alguns poden dir: ‘Jo ja he votat el 27-S. I ara us castigaré per no haver-vos
posat d’acord.’ Creiem que hem de trencar aquesta visió que ens han inoculat
que els votants som mers espectadors, i cada quatre anys votem i prou. I que
ara els votants poden mirar el TN per veure quan es posen d’acord els polítics
entre ells. Això voldria dir que no hem incorporat la complexitat del procés.
resultats poden ser pitjors per als
independentistes. També hi ha una segona reflexió dins la CUP que diu: és aquí
per on ens faran xantatge. Si afirmem, com afirmem, que no volem noves
eleccions, ens diran o Mas, o noves eleccions. Aquesta reflexió també hi és.
Alguns poden dir: ‘Jo ja he votat el 27-S. I ara us castigaré per no haver-vos
posat d’acord.’ Creiem que hem de trencar aquesta visió que ens han inoculat
que els votants som mers espectadors, i cada quatre anys votem i prou. I que
ara els votants poden mirar el TN per veure quan es posen d’acord els polítics
entre ells. Això voldria dir que no hem incorporat la complexitat del procés.
Una noia més jove,
també catalanoparlant, fa una pregunta curta, però xocant: ‘Jo sóc una de les
anarquistes que Anna Gabriel esmentava. I jo sí que us he votat. Però amics, jo
tinc por. I si ens tiren bombes?’
—David Fernàndez:
Bombes? No ho veig. L’estat no és idiota. No som a l’any 1978. Sí que veig grups
d’extrema dreta. Però l’estat espanyol té estratègies repressives més subtils.
Una cosa més sofisticada. Aquí tenim cases de gent nostra que apareixen amb
llums encesos, i ombres, quan en teoria no hi ha ningú dins. Són seguiments.
Són telèfons que no funcionen. Bateries que s’esgoten. Són gent esperant-te
quan arribes. També ells es mouen pensant en Europa. No és igual dissoldre un
parlament que dissoldre algunes competències del parlament. Veig repressió
‘soft’, no dura.
La tercera pregunta,
en castellà, va ser la que va suscitar més debat. Un senyor, a mitja sala:
‘Independentment del govern que es formi, i del president que hi hagi, ja sap
tot el bloc del sí que si desobeïm, desobeïm i anem a totes? Això serà molt
fort, eh?’
—David Fernàndez: Si
tu em dius si tothom aguanta, jo et dic que hem d’aguantar. Però vols que et
faci un contrapunt crític? Doncs Xirinacs deia que aquest país, finalment, era
una fullaraca. Ens emocionem, ens emocionem, i vinga a pujar la fullaraca, la
fullaraca, però quan venia un cop de vent… no quedava ni una fulla! Això ho
explica al llibre ‘La
traïció dels líders‘. Som en el mateix moment? No. Perquè no venim d’una
dictadura franquista. I l’única cosa bonica, i l’única cosa real, és que depèn
de nosaltres. Si la gent aguanta, els de dalt aguanten.
La quarta no va ser
una pregunta, va ser una opinió, d’un senyor de les primeres files que els va
dir, també en castellà: ‘No em va agradar que a la declaració amb Junts pel Sí
el pla contra la pobresa no es destaqués més. I em sembla bé la línia vermella
amb Mas. Però crec que n’hi ha més. I si ens posen Pepito Pérez, que fa les
mateixes polítiques que Mas? Junts pel Sí és molt més homogeni que no ens
pensem.
—Anna Gabriel: Hi ha
gent que ens diu: ‘Com pot ser que 10 diputats manin més que 62?’ No serà tant,
no serà tant. Nosaltres plantegem socialdemocràcia, en aquesta declaració. No
hem posat, en cap cas, el programa polític de la CUP. Recordo que som
anticapitalistes. Hem posat els mínims, en el tema de la pobresa. Els mínims.
Però als annexos de la declaració s’explica més.
I quan la cosa ja
s’esllanguia, la primera dona va tornar a intervenir per dir: ‘Jo veig que la
dreta té poques divisions, i nosaltres en tenim més.’ I la cosa va derivar a
parlar de les febleses, i aquí David Fernàndez, doncs es va deixar anar:
—David Fernàndez: Avui
Ibarretxe deia que el procés era fortíssim, però que pot petar per dins, no per
fora. Les febleses no provenen de l’estat. Provenen de dins. I no parlo del
govern, ni del president. Perquè això també és una feblesa: reduir-ho tot, ‘ad
hominem’, de forma cesarista i bonapartista, a una sola persona. Doncs ja està
bé. Sortim de trenta anys que Pujol no era Catalunya, i ara hem de tornar a
insistir que el procés no és Mas? I aquí ningú no nega res, eh: Convergència ha
canviat. Ara, ens pregunten: ‘Fallarem a la llibertat del nostre poble?’ No. És
clar que no. I quan els preguntem: ‘Fallareu vosaltres amb la justícia social i
amb la seva gent?’ Llavors emmudeixen. No, és que hi ha un problema amb la
troica. Sí, sí, i amb l’estat. Ens diuen primer la independència i després la
revolució. Doncs aleshores també podem dir primer la independència, i després
les retallades. És clar que volem la independència. I com més aviat millor.
Però també hem de veure que hi ha feina per fer. I que hem deixat en l’exclusió
política i social moltíssima gent.
La darrera intervenció
va ser la més breu i directa. Un home agafa i diu: ‘Ho feu molt bé.’ Uns
aplaudiments, una mica més, i llestos.
3 novembre 2015 2.00 h
DE SET EN SET
Estelades al revés
Enric Serra
Entre els milers i milers d'estelades que es veuen a les
finestres i balcons, n'hi ha força que són al revés, amb el triangle blau i
l'estel blanc a la dreta. Podríem dir que una seria casualitat i deu, una
curiositat; però són prou per considerar que és un indicador d'un cert grau de
dislèxia entre els catalans. Potser tenim tanta pressa per tenir un país propi
que ni tan sols ens aturem a fixar-nos en aquestes nimietats i sentim que ens
avala la convicció que hi ha darrere del gest.
Però la imatge d'aquestes estelades girades també pot ser
una representació del que ens passa: no sabem exactament què volem. Si ho
sabéssim, aquest sector de Convergència que continua mantenint el sentit de
casta, que encara mira els membres d'altres formacions per damunt de l'espatlla,
que malparla d'Esquerra i de la CUP perquè els fa urticària la inspiració
socialista de les seves polítiques, o que corre a les redaccions d'alguns
diaris a filtrar tensions internes, potser callaria, no convertiria Artur Mas
en intocable i deixaria que fluís el pacte que necessita el país. Si ho
sabéssim, aquest aparell d'Esquerra Republicana, tan gelós del protagonisme de
Mas, tan interessadament afalagador de la CUP i tan delerós de prendre el
lideratge polític del país, potser es creuria de veritat que l'experiència de
Junts pel Sí no és una coalició puntual forçada sinó una estratègia reclamada
pel sentit comú de la majoria i la mantindria fins l'endemà de la proclamació
de la independència. Si ho sabéssim, la CUP ja formaria part de Junts pel Sí
des del primer dia, no s'obsediria amb Artur Mas, no perdria el temps buscant
recargolades i impracticables fórmules de govern i, sobretot, s'adonaria que
traurà molt més rendiment polític i social de sumar que no pas de restar. Si ho
sabéssim, tots plegats ens adonaríem que el front que ens espera –amb tots els
partits i les institucions de l'Estat espanyol en clara ofensiva i amb plena
disposició repressora– requereix fer pinya i deixar els programes i els matisos
per després de la tempesta.
La banca
1 novembre 2015
2.00 h
ECONOMIA
- La banca tem Europa
La CE opina
que les entitats haurien de retornar tots els diners cobrats de més a través de
les clàusules sòl de les hipoteques que esquiven les baixades de l'Euríbor
La conclusió
no és vinculant, però ha estat tramesa al Tribunal de Justícia de la UE
La
reivindicació dels consumidors pot costar al sector desenes de milions d'euros
M. MORENO
La banca les va afegir a les hipoteques, sovint com a lletra petita,
per protegir-se dels descensos de l'Euríbor que forcessin massa a la baixa els
seus marges en el cas dels crèdits que se signaven a tipus variable. Si
durant un temps es van generalitzar, ara les conegudes com a clàusules sòl
estan tocades de mort. La Comissió Europea (CE) ha suggerit al Tribunal
de Justícia de la UE les conclusions dels seus equips jurídics que recomanen que la banca ha de reintegrar els
diners de més cobrats durant el temps que va aplicar aquesta clàusula, ara
declarada irregular. Tot i que l'opinió de la Comissió no és vinculant, la
decisió de l'alt tribunal europeu, que sí que ho serà, podria canviar totalment
la solució parcial donada per la justícia espanyola a les reiterades denúncies
dels usuaris. Els observadors creuen, però, que la seva resposta no serà
precisament immediata, ja que el termini mitjà amb què se sol pronunciar el
tribunal europeu és d'uns quinze mesos. Algunes no descartaven que aquesta
instància judicial decideixi obrir fins i tot una audiència oral sobre el cas.
El govern
espanyoldefensa la legalitat de les clàusules i diu que només cal vigilar-ne la
transparència
Els arguments de la
Comissió són molt contundents fins i tot per als que no són experts en matèries
legals: si les clàusules s'han declarat nul·les, aquesta nul·litat s'ha de fer
retroactiva a tota la vida prèvia de la hipoteca, ja que si una actuació és
improcedent o injusta, ho és des del moment en què es va iniciar. Això
implicaria retornar els diners que no es van descomptar coincidint amb les
caigudes de l'Euríbor, i no tan sols a partir del maig del 2013, moment en què
el Tribunal Suprem espanyol va ordenar desactivar les clàusules d'algunes
entitats.
La Comissió insisteix
que les regles espanyoles “haurien d'estar d'acord amb la directiva europea
sobre termes injustos en els contractes dels consumidors”, per la qual cosa
Brussel·les està estudiant els arguments que la legalitat espanyola aplica
sobre aquest assumpte i està dialogant amb les autoritats de l'Estat per
treure'n l'entrellat.
Al darrere de tot
plegat hi plana la patacada que la retroactivitat de la prohibició de les
clàusules sòl podria tenir per al sistema financer espanyol. De moment, tant
l'Associació Espanyola de la Banca (AEB) com la Confederació Espanyola de
Caixes d'Estalvis (CECA) han defensat la legalitat de les clàusules, perquè
estan recollides en l'ordenament jurídic. En aquest sentit, consideren que el
que s'ha de dirimir a nivell legal és si la comercialització de les hipoteques
que incloïen aquestes condicions es va fer de forma irregular o poc
transparent.
Per la seva banda, en
un comunicat, l'AEB no es va estar de minimitzar la transcendència del que
s'està coent a Europa afirmant que el que ha declarat Brussel·les és “ una
opinió més” i va defensar que la legislació hipotecària espanyola és de les més
protectores de la tota la UE.
Tres mil euros
anuals per crèdit
A l'altra riba de la
polèmica, hi ha les associacions d'usuaris, que calculen que les hipoteques amb
clàusula sòl impliquen un sobrecost d'uns 3.000 euros anuals per usuari. Entre
les entitats hi ha Adicae, que ha estat al darrere de la macro demanda de més
de 15.000 afectats contra 35 entitats, i que també s'exclama perquè, subratlla,
els bancs estan oferint propostes inacceptables a canvi d'eliminar les
clàusules. Segons la documentació aportada pels consumidors, Adicae denuncia
que els bancs plantegen exigències abusives a ca
nvi de la retirada de la
polèmica condició, sense preveure, a més, la retroactivitat del retorn dels
diners cobrats incorrectament. Adicae denuncia que, per exemple, els hipotecats
sovint han de signar una declaració assegurant que coneixien les condicions i
els riscos de la clàusula. També, en algun cas, els prometen retirar la clàusula
sòl a canvi d'augmentar el diferencial del préstec, de subscriure una hipoteca
a tipus fix o de contractar altres productes de l'entitat. Eradicar les
clàusules de forma retroactiva, assegura Adicae, no tan sols evitaria aquests
“abusos” sinó que contribuiria a reduir les execucions hipotecàries.
Junt amb altres
associacions com ara Facua o l'OCU, Adicae ha sol·licitat al Tribunal de
Justícia Europeu que prengui en consideració les conclusions de la Comissió
Europea, atès que, segons els seus càlculs, hi ha uns dos milions d'hipoteques
amb clàusules sòl que estan proporcionant uns 6.000 milions d'euros anuals
extres al sector bancari. La falta de dades oficials impedeix fer un càlcul
exacte i obre pas a les especulacions, que van des dels 10.000 als 36.000
milions des que es va implantar la controvertida condició. Alguns diputats han
reclamat al govern espanyol estadístiques que verifiquin el nombre i l'abast
del problema, però la resposta de l'executiu popular ha estat defensar-ne la
legalitat i insistir que l'únic que s'hi pot qüestionar és si han estat
comercialitzades sense prou informació.
El que està clar és
que si el Tribunal de Justícia Europeu escolta la recomanació de la Comissió,
la banca haurà d'assumir una retallada important després d'haver estat
rescatada. Entre els bancs més exposats hi ha Unicaja, Liberbank, Ibercaja, BMN
i, en menor mesura, el Sabadell i el Popular. Algunes entitats, com ara
CaixaBank i Bankia, ja han decidit retirar la polèmica clàusula en les seves
hipoteques.
2
milions
d'hipoteques amb la
polèmica clàusula són les que Adicae calcula que hi ha a l'Estat. El tipus
d'interès mitjà és del 3,5%, és a dir, que supera fins a un 426% el que
s'hauria d'aplicar segons l'Euríbor.
Països Catalans
1 novembre 2015
2.00 h
POLÍTICA
- Objectiu: una república federal dels Països Catalans
REDACCIÓ
La ponència
programàtica de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca, presentada ahir a Palma,
aposta per la creació a llarg termini d'una república federal dels Països
Catalans, que es configuri a mesura que hi hagi la majoria social per fer-ho a
cada territori. El president de l'entitat, l'expresident balear Cristòfol
Soler, es va fixar abans la fita d'esperonar els partits locals a involucrar-se
en el projecte, que vol estendre a totes les Illes. A més, organitzaran
consultes populars als municipis quan estiguin en condicions per fer-ho. Va
donar suport in situ al
projecte el president de l'ANC, Jordi Sànchez, que va garantir el suport des de
Catalunya i va anunciar la voluntat d'aprofundir relacions.
Som un sol poble
Diumenge 1.11.2015 02:00
Antoni Infante i
Cristòfol Soler, amb Jaume Marfany
La ruptura democràtica
a Catalunya i la declaració d’ independència ha de fer-se amb una visió i una
perspectiva de Països Catalans.
Una de les més clares
conseqüències de l’apoderament popular i de la recuperació del dret a decidir
és el fet de poder pensar per nosaltres mateixos sense l’obligatorietat de
pensar-nos sempre sota paradigmes aliens. Així, al reconèixer-nos com a
poble, emergeixen amb tota plenitud, les nostres arrels, les nostres
continuïtats i el nostre desig de ser. També però, apareixen amb claredat els
elements exògens que intenten constantment que pensem com a poble immadur, mancat
dels elements mínims necessàries per a poder exercir la nostra independència.
Els Països Catalans
portem més de 300 anys resistint contra un relat imposat que nega la nostra
realitat nacional, que tot i diversa és clarament unitària. Ens han imposat
unes separacions que han afavorit l’assimilació fragmentada a una
realitat nacional aliena i negadora dels nostres trets nacionals, culturals,
socials i econòmics, alhora que forçaven uns lligams que van nàixer de la
imposició i que alimenten amb tergiversacions interessades i amb
banalitzacions folcloritzades.
Ara, quan Catalunya,
una part del nostre poble, es troba en ple procés de ruptura democràtica contra
totes aquestes imposicions, i s’encamina amb força i determinació cap a la
construcció de les estructures d’estat que garantiran la seva independència,
volem que es tinga present la totalitat de la nostra nació. Som conscients que
el grau de consciencia política en cadascú dels nostres territoris
impossibilita a hores d’ara que el procés de Catalunya puga ser d’aplicació
mecànica també a la resta. Nogensmenys volem i demanem que la tasca legislativa
que està creant el nou corpus jurídic tinga present sense cap gènere de dubtes
que la llibertat de Catalunya sols és una part de la llibertat del conjunt nacional.
Com a connacionals hem
practicat la solidaritat i continuarem fent-ho sempre que calgui. També
en som conscients que la mateixa solidaritat també l’hem tinguda i la tindrem
sempre que ho necessitem. De fet ha sigut la solidaritat en la lluita comuna
per continuar sent una nació la que ha possibilitat la nostra permanència en la
història. El procés de pressa de consciencia individual i col·lectiva fa de
totes i tots nosaltres persones independents de facto. Des de aquesta
independència de criteri volem que es tinga ben present que tant des de les
Illes Balears com des del País València (i suposem que des de la resta de
territoris), les persones i entitats que lluitem per la independència volem
veure recollit a la nova constitució catalana que la nostra nació són els
Països Catalans i que treballem per una república federativa que els englobe.
En aquesta hora, no
hem d’assumir el relat imposat ni les propostes conciliadores que sempre acaben
treballant a benefici del manteniment de la nostra submissió nacional. El
balanç de riscos i oportunitats no pot frenar el nostre procés d’apoderament.
Les tàctiques de curta volada mai han alliberat cap poble. Ara i ací amb
tota modèstia però també amb tota l’energia que emana de les nostres lluites
per ser afirmem que som un sol poble.
Cristòfol Soler,
president de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, ASM.
Antoni Infante,
coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, PDaD.
Joan A. Forès
Reflexions
- Joan Francesc Mira. La
canallada més gran va ser treure’ns el nom. País Valencià
Entrevista al filòsof
que acaba de publicar el llibre 'La nació dels valencians'
(Pòrtic)
ANTONI
BASSAS ACTUALITZADA EL 24/10/2015 23:57 CONTINGUT PREMIUM
vídeo
Segueix-me
Professor, com estem?
Passablement bé, dadas la edad, sexo y condición.
Així que amb el País
Valencià hi manté una relació “apassionada, esgotadora i sovint frustrant”.
Apassionada perquè des
dels meus 18 anys és una espècie de passió, un lligam que no és aquella
fidelitat bàsica amb el teu lloc d’origen, sinó un interès actiu. He participat
en tota classe d’organitzacions. Frustrant perquè quan tens un ideal i veus que
no hi arribes, és com estar molt enamorat d’una senyora guapíssima però amb qui
mai pots arribar al final.
La seva aproximació al
País Valencià deu ser la mateixa que Prat de la Riba va tenir amb Catalunya.
Recordo una frase del
meu amic Joan Fuster quan va aparèixer Crítica de la nació pura : “Aquest és un dels llibres més
importants que s’han publicat des de Prat de la Riba”. I després es va estar
així pensant i va dir: “No, és més important que Prat de la Riba”. Havia fet
una reconsideració conceptual. És importantíssim, en una ciència de tipus
social, elaborar un sistema d’interpretació d’aquesta hipotètica realitat
nacional.
A què li diuen nació , els valencians?
Mirem la Renaixença a
Catalunya. Arriben a una consciència: “Ostres, no som una simple província
espanyola perquè tenim una història política compacta i clara, una llengua, una
literatura, la volem tornar a tenir”. Era el que passava simultàniament a mig
Europa, que estava formada per 3 o 4 imperis més França i Suïssa. Tot això es
va convertir ràpidament en 7 o 8 o 15 estats després de 1920, i més estats
encara després de 1945 i encara més després de 1989 i 1990, quan cau el Mur.
Això dels nacionalismes, a Europa, és la contemporaneïtat. Ben al contrari del
que diu la meitat, o el 99,9%, de la premsa de Madrid, que són una banda d’ineptes
i indocumentats ignorants: “Esto es
una cosa arcaica, superadlo ”. ¿Però vostè ha estudiat la història
d’Europa?
¿I això per què no ha
passat al País Valencià?
Primer, perquè la
història i la composició social i cultural del País Valencià és diferent de la
de Catalunya. És un dels pocs territoris d’Europa amb partida de naixement.
Estem parlant de 1238-1240, quan es fa la institucionalització del regne. Jaume
I traça unes fronteres i crea un regne. Que fixa’t que és un regne de València,
o sigui de la ciutat, i sempre s’ha dit la ciutat i Regne de València.
O sigui, les
condicions històriques estan donades.
Sí, però a partir dels
segles VIII, IX i X, lentament, Catalunya va creant una societat pròpia
diferenciada. És la societat que a poc a poc va prenent consciència que són
catalans. Després crea una espècie d’estat, una institució comuna col·lectiva.
És normal a Europa: primer hi ha els francs i després hi ha França, primer hi
ha els anglosaxons i després hi ha Anglaterra, primer hi ha els catalans i després
Catalunya, primers hi ha els castellans i després Castella. Al País Valencià
no, primer hi ha el país i després hi ha institucions, territoris i regne, i
després comença a haver-hi valencians, que al principi són colonitzadors.
Aquella població original, de majoria catalanoparlant, amb unes minories
d’aragonesos i també occitans i gascons, s’integren ràpidament i comencen a
parlar català tot i tenir cognom aragonès. S’hi ha incorporat immigració durant
segles i segles. Per tant, és difícil que allò tingués una consciència de poble
diferenciat. I, a més, Catalunya té unes institucions amb una força molt real
durant els segles XVI i XVII, i manté una resistència repetida que crea
consciència: la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió. Fins al 1714 hi
ha hagut una resistència continuada. València ha patit la història, no l’ha
protagonitzat. Per tant, la gent no ha pogut expressar una lleialtat valenciana
visible en fets de tipus institucional.
Això és el que fa que
Joan Fuster digui: “El valencià present que no és carn ni peix, o que té una
deficiència obscura en la seva constitució col·lectiva”.
Sí, però això són
metàfores i al·legories. A mi m’agrada fer observació i descripció, i després
interpretació. L’única festa de contingut històric remot que s’ha mantingut és
el 9 d’Octubre, perquè és com qui celebra el seu aniversari. L’única cosa que
la gent ha dit és que parlen valencià. Des de Vinaròs, on parlen una classe de
valencià que no es pot diferenciar ni amb microscopi del que parlen a Tortosa,
fins a Elx, que parlen una altra classe de valencià. I a Albacete i a Aragó
quan venien a València deien “ Ir
al reyno ”. I la gent de l’Alt Maestrat diuen “Mira, allí està la
frontera”.
¿Els anys d’autonomia
han servit per renacionalitzar la societat?
No, però per crear
aquella consciència col·lectiva sí. Hi ajuda que existeixi una institució que
coincideix amb els límits històrics del territori. L’any 1936, durant la
República, hi havia un Estatut d’Autonomia a punt d’aprovar quan es va produir
el cop militar. Per això no som nació històrica.
Al País Valencià li
han negat el nom, li han dit Comunitat Valenciana i fins i tot li han tret el
Valenciana i l’han deixat en Comunitat.
Aquesta és la
canallada més gran que ens han fet. Quan Alfonso Guerra i Joan Lerma, que
després va ser president de la Generalitat, van veure que, després del cop
d’estat del 23-F, les següents eleccions -les del 1982- les guanyaria el PSOE
per majoria absoluta i no dependrien de ningú, no van voler esperar a tenir la
majoria absoluta per aprovar l’Estatut, perquè això els hauria obligat a
aprovar un Estatut amb cara i ulls i amb el nom del País Valencià. El van
aprovar abans per poder dir: “És que hem hagut de pactar amb la dreta perquè no
tenim prou vots”. I llavors, amb aquesta excusa, van fer una sèrie de
claudicacions, entre les quals la del nom. Tot vingué de l’obsessió d’un sector
de la dreta, que descobreix que això de País Valencià és molt perillós. Però
del 1976 al 1981 fins i tot els del PP deien País Valencià amb tota tranquil·litat.
Després de l’allisada
del pas del PP pel Consell, era com regenerador veure el president Ximo Puig,
l’altre dia, condecorant Raimon i les víctimes de l’accident del metro.
El Ximo Puig és una
altra cosa. Un home que quan cal diu País Valencià o que agafa l’himne regional
(“Per ofrenar noves glòries a Espanya”) i diu: “Ja estem farts d’ofrenar les
glòries a Espanya!” És important, hi ha tot un cert sector de la població que
de sobte es pregunta: “Què passa?”
¿I quina relació creu
que té la societat valenciana amb Catalunya?
És que no es pot
generalitzar. A Catalunya, fins i tot els polítics, inclosos els que diuen
Països Catalans, quan diuen “nació” pensen en Catalunya fins a Amposta. Per
tant, allò que diuen els anticatalans que els catalans ens volen absorbir és
una pura fantasia, entre altres coses perquè als catalans no els importen un
rave els valencians.
Si Catalunya acabés
sent un estat independent, ¿el País Valencià en sortiria perjudicat en alguna
cosa?
Jo crec que no, però
cadascú pot pensar el que vulgui. Les conseqüències pràctiques crec que serien
irrellevants. ¿Que no poden passar els trens o què? ¿O els cotxes d’Almussafes
o les taronges? Això són collonades. Ara, ¿la societat valenciana percebria
Catalunya com un element d’estímul, d’imitació, o com un element hostil?
Que un 48% voti
explícitament independència, ¿què li diu de la nació dels catalans?
Primera qüestió: la
gent que forma aquest 48% no han anat a votar explícitament independència, han
anat a votar una coalició de 2 partits a un dels quals han votat tota la vida,
CDC o ERC. No dic que aquesta gent no siguin partidaris de la independència,
però no han votat per la independència, han votat per aquests dos partits. Hi
estan a favor? Evidentment. ¿I tots els que no han votat això vol dir que estan
en contra de la independència? Tampoc n’estic segur. Ara bé, hi ha una cosa que
encara és més important, i la premsa de Barcelona en parla molt poc: els
factors d’identificació etnonacional.
Què vol dir això?
Recordo una de les
expressions, des de la pura ignorància apocalíptica, del pseudoprofeta Pablo
Iglesias: “ Los hijos de los
andaluces y los extremeños ”. I la Catalunya obrera va votar, i el
Pablo Iglesias no s’ho esperava: he agafat tots els resultats electorals
municipi per municipi, i allà on hi ha hagut un augment espectacular de
Ciutadans coincideix matemàticament, geogràficament, amb les poblacions o
barris on la majoria és d’origen immigrat i bàsicament castellanoparlant.
Aquesta vegada han votat en clau d’identitat pròpia: “Jo què sóc: català o
espanyol espanyol?” Pablo Iglesias pensava que votarien esquerra, i han votat
Espanya. És el que ha donat a Ciutadans un resultat espectacular.
¿I creu que la
narrativa catalana es nega a veure-ho?
Sí, perquè no és
políticament correcte, perquè se suposava que la societat catalana havia
incorporat a la seva consciència d’identitat col·lectiva tota aquesta població
d’origen exterior. Bé, doncs resulta que ells no ho pensen i voten Ciutadans
perquè la seva ideologia no enganya ningú. Cada cop que connectaven amb
Ciutadans durant la nit electoral sortien cantant entusiàsticament el “ Yo soy español, español”. Per
tant, sí que ja s’està produint una certa fractura de tipus identificació
nacional. Fractura en el sentit d’una ratlla que s’ha format al mig de la gent
i de la qual la gent abans no tenia consciència. Una gent que, quan ha aplicat
un principi d’identificació personal a una opció electoral definida en aquests
termes, no vol distanciar-se d’Espanya perquè se sent espanyola.
Deixi’m que abusi i li
demani un consell per mirar d’abordar la realitat catalana.
Claredat de les idees
i instruments d’anàlisi clars, no contaminar les explicacions, ser
apassionadament objectius i no enganyar la gent intentant difondre esperances
il·lusòries. Dir a la gent que això és difícil, que s’haurà de fer un esforç, i
que si són capaços de resistir-ho, el més probable és que això tingui, per
dir-ho així, un final feliç.
COMENTARIS
1
- Usuari
PremiumRe Orso
25/10/2015 08:19
Quin luxe que la nostra cultura (o podríem dir "nació"?)
compti amb humanistes amb una mirada tan clara i informada de la realitat com
JF Mira! Des de sempre ha estat un plaer llegir-lo o escoltar-lo.
La UE
1 novembre 2015
2.00 h
ANÀLISI
Espectacle o
pensament?
ESTEVE VILANOVA
Daniel Innerarity diu
que la política ha deixat de ser un lloc d'autoritat i que ara és un producte
de la construcció mediàtica de la imatge. Per tant, els partits polítics, tal
com els hem conegut fins ara, han perdut força del seu poder i l'han guanyat les
plataformes televisives. Fa uns anys hauria estat impensable que en un horari
de màxima audiència d'un dissabte dues de les plataformes televisives
espanyoles competissin amb programes teòricament de política –però que en
realitat són una còpia de Sálvame–,
o que triomfessin programes còmics com Polònia, o més corrosius, comEl intermedio.
Hem fet de la política
un espectacle o ha estat la política que s'ha transformat en un espectacle?
Certament, la resposta és difícil, tot i que em temo que per a una majoria
haurà estat la política. I malgrat la banalitat que n'hem fet tots, de la
política, no podem oblidar que, per ser bona, l'autoritat del pensament i de la
ideologia s'hauria d'imposar a la de l'espectacle mediocre, cridaner o
ridiculitzador. Com que tot torna, estic segur que tornarem a recuperar el
pensament i la ideologia per imposar-se a l'espectacle i al nombre d'hores
d'exposició televisiva. Però ara per ara estem instal·lats en el més pur
màrqueting polític i la televisió és una eina poderosíssima i el seu aliat
natural. Segurament, aquesta exigència del consumisme a curt termini és una
causa, o la causa, per la qual hi ha aquest desert espantós d'una visió a mitjà
i a llarg termini. La UE és un exemple clar, i ben actual, de com la
improvisació, forçada per les circumstancies, és la fórmula de construcció, i
això ens explica totes aquestes contradiccions que afloren, així que tenim un
problema.
Els més romàntics
europeus pensàvem que la UE seria un cavall, i estem veient que s'està
dibuixant un camell. Segurament, la part més gran del problema és que dibuixar
un cavall requeria ser primer europeus, un fet que els nacionalismes de les
nacions rebutgen frontalment. Volen fer Europa sense europeus, i és impossible,
perquè la resposta és aquesta munió de tanques que floreixen a les fronteres
mentre ens diuen que una de les conquestes era la lliure circulació de persones
dins la UE. El reforçament dels nacionalismes extrems de molts dels països de
la Unió és un fet que ens diu clarament que la construcció europea no té ni uns
bons plànols ni una bona base, i s'ha convertit en un club on tothom va a mirar
què en pot treure per tornar al seu país brandant l'èxit com un botí de guerra.
Quan hi ha greus
crisis i les estructures tremolen és que les estructures no són prou sòlides.
És el mateix que passa a Espanya amb el procés català. Aquesta setmana hem vist
com per fi han entès que ja no hi ha suflé ni “bogeria de Mas”, ni tan sols els
queda l'alegria de la seva lectura dels resultats electorals. De cop s'han
trobat, segons ells, amb el problema espanyol més important de la democràcia.
Ni ETA ni el 23-F han estat mai tan greus com una simple proposta que pretén
votar el Parlament de Catalunya. I com sempre passa, el PSOE, el PP i C's
(aquesta mena estranya de fissió ideològica, que em recorda massa a una espècie
de Falange) s'han conjurat per posar a ratlla els catalans díscols i deixar
clar que Catalunya, que és botí de guerra, és d'Espanya.
Ni la greu crisi
econòmica que hem patit va ser suficient per a una unitat semblant i que té com
a precedent els pactes de La Moncloa, no. Durant aquests anys hem vagat pel món
entre l'oposició distreta i la imposició que una majoria de 44,63% de vots ha
permès al Partit Popular fer i desfer “democràticament” tot el que li ha donat
la gana. I neguen la “democràcia” del 47,8% a Catalunya!
Podem afirmar que “el problema
més greu d'Espanya” serà l'estrella en la propera campanya, i no ho seran ni la
corrupció ni els prop de 4.000 milions d'euros extres de retallades que ens
exigeix la UE per l'any que ve. De fet, fer política de plató televisiu té
aquestes coses: que l'espectacle s'imposa al pensament.
Ada Colau, Lluís Rabell,
Pablo Capillas i d’altres
- BComú decideix
presentar-se a les eleccions espanyoles
La plataforma encara ha de decidir la fórmula electoral i
si forma coalició amb ICV-EUiA i Podem
Divendres 16.10.2015 21:11
Una
imatge del consell plenari de BComú (Foto: Twitter BComú)
Barcelona En Comú ha decidit impulsar una candidatura
catalana per a les eleccions espanyoles. Una decisió que ha
adoptat de forma majoritària el consell plenari d’aquesta plataforma.
Ara s’haurà de negociar si es presenten de forma conjunta
amb ICV-EUiA i Podem. Un aspecte que a partir d’ara hauran de negociar. Des
de BComú han explicat a VilaWeb que aquest aspecte encara ‘està per
veure’ i s’haurà de debatre internament en els pròxims dies.
La reunió del consell plenari celebrada aquesta tarda ha
durat tres hores i ha comptat amb la presència de la batllessa de Barcelona,
Ada Colau, que no ha intervingut durant un debat que ha tingut un únic
punt de l’ordre del dia.
BComú ha emès una nota de premsa després del consell
plenari per exposar les seves condicions per tirar endavant una candidatura
electoral per a les eleccions espanyoles del 20-D. Vegeu quines són:
1. La naturalesa de la candidatura ha de reflectir el desig
de canvi social que la ciutadania experimenta per sobre de la suma de forces
polítiques. No serà una simple suma de sigles.
2. La candidatura actuarà com un projecte polític sobirà.
L’objectiu és aconseguir un grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats.
3. La candidatura adoptarà la forma d’una llista electoral
de naturalesa eminentment ciutadanista, que integrarà diferents
sensibilitats polítiques, i que constituirà el reflex de les lluites socials i
ciutadanes contra la crisi econòmica i política que encara patim.
4. La campanya electoral i l’orientació política d’aquesta
força electoral estarà dirigida amb criteris propis de sobirania catalana.
Alhora, es relacionarà de manera solidària amb els processos de radicalització
democràtica que estan tenint lloc a tot l’Estat.
5. El programa de la candidatura girarà al voltant de dos
punts principals:
a. Radicalització democràtica mitjançant el dret a decidir.
Exigència d’un referèndum vinculant sobre el futur polític de Catalunya en el
qual totes les opcions es puguin expressar lliurement amb totes les garanties.
b. Defensa del municipalisme ciutadà que ja està demostrant
que es pot governar d’una altra manera. Fem fora els governs corruptes
responsables de la crisi. En defensa dels drets socials, els serveis públics,
els béns comuns. Pla de rescat ciutadà contra la crisi i les polítiques
d’austeritat, amb l’objectiu d’aturar el retrocés democràtic d’aquests anys
(reforma laboral, privatitzacions mafioses, pobresa energètica, Llei Montoro…).
Mesures per construir processos de canvi i aturar problemàtiques que afecten
més enllà de l’àmbit estatal (TTIP, canvi climàtic…).
La plataforma que es va imposar a les eleccions municipals
de Barcelona ha convocat un acte públic obert el diumenge 25
d’octubre en què es presentarà aquesta proposta al conjunt de la ciutadania.
L’objectiu és ‘llançar una crida a la majoria social de canvi, per sumar forces
amb la màxima il·lusió en aquesta batalla electoral contra els responsables de
la crisi econòmica, social i democràtica’, han apuntat.
Per la seva banda, els coordinadors nacionals d’ICV, Dolors
Camats i Joan Herrera, han refermat avui la seva intenció d’anar en coalició
amb Podem i Equo al 20-D, i confien a sumar BComú. Volen
que la suma de les forces tingui ‘veu pròpia’ i un marcat accent ‘catalanista’
al congrés espanyol i que estigui liderada per un independent.
Benvolguts,
Un nou panorama, no previst abans per cap dels opinadors que
hem consultat!
Si en la investidura
de president/presidenta resultés que la CUP s’abstingués, caldrien només dues
abstencions o vots afirmatius més per investir Mas com a president!
Sembla que això podria esdevenir-se si l’OPA (que no sabíem que es podia haver
produït) d’Ada Colau a Rabell o sigui a Catalunya
sí que es pot es decantés cap a l’Ada Colau i el seu grup de Barcelona sí que es pot (o Bcomú).
1 DE NOVEMBRE DE 2015
05:00 H
El temps passa i
les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP segueixen en situació complicada,
els afers “externs” compliquen un acord. De l’OPA d’Ada Colau a la coalició
Catalunya sí que es pot en pot sortir la solució.
Ada Colau necessita
oxigen per governar Barcelona, aquesta setmana mateix ha hagut de retirar les
ordenances fiscals per manca de suport, els seus 11 regidors van asfixiats amb
tan sols porten quatre mesos de govern i BComú ha decidit presentar-se a les
eleccions espanyoles prèvia OPA a Catalunya sí que es pot. En l’elecció de la
presidenta del Parlament, Carme Forcadell va obtenir 5 vots per sorpresa de la
coalició liderada per Lluís Rabell, tindrem una altre sorpresa per l’elecció de
president/a de la Generalitat?
Recordem que si la
CUP s’absté, tant sols manquen dues abstencions més per fer president al
candidat de Junts pel Sí.
Complements:
Ada Colau entra en
joc per a l’elecció del president independentista de la Generalitat
Colau necessita oxigen a Barcelona i que més que aconseguir ajudes tant des d’ERC i fins i tot per part de CiU, a canvi d’impedir unes eleccions anticipades que no vol ningú a Catalunya. Colau, a més, lidera la candidatura a les eleccions espanyoles, ha imposat el cap de llista i bona part de l’ordre de la candidatura i sap que no pot tancar els ulls a una realitat.
Colau necessita oxigen a Barcelona i que més que aconseguir ajudes tant des d’ERC i fins i tot per part de CiU, a canvi d’impedir unes eleccions anticipades que no vol ningú a Catalunya. Colau, a més, lidera la candidatura a les eleccions espanyoles, ha imposat el cap de llista i bona part de l’ordre de la candidatura i sap que no pot tancar els ulls a una realitat.
Colau vol poder governar l’Ajuntament amb més tranquil·litat i,
sobretot, repetir i consolidar mandat i no seria cap cosa estranya que en la
segona votació veiéssim un miracle, la CUP quedaria alleugerada i Colau
guanyaria protagonisme.
La CUP exerceix el seu poder, però a la vegada quedaria descansada si Colau els fa la feina
Veurem com acaba tot, però tots els partits independentistes no volen eleccions el proper mes de març, ningú pot negar el desgast d’unes eleccions anticipades per manca d’acord, sense reconèixer-ho tant Junts pel Sí com la CUP respirarien tranquils.
La CUP exerceix el seu poder, però a la vegada quedaria descansada si Colau els fa la feina
Veurem com acaba tot, però tots els partits independentistes no volen eleccions el proper mes de març, ningú pot negar el desgast d’unes eleccions anticipades per manca d’acord, sense reconèixer-ho tant Junts pel Sí com la CUP respirarien tranquils.
Recordem que si la CUP s’absté, tant sols manquen dues abstencions més
per tal que els 62 escons de Junts pel Si nomenin candidat. Veurem president/a
ben aviat? Colau i la CUP en tenen la paraula.
Directe.cat
Joan A. Forès
Reflexions
Palinuro-Cotarelo
- Comentari del Gat Negre sobre historia de
Catalunya. Del web de Ramón Cotarelo
Publicado el 1 oct. 2015
David Fernandez (CUP) &
Ramon Cotarelo final campaña Catalunya 27 Setembre
El problema es que muchos ignoran la naturaleza
política intrínseca de Cataluña, porqué ignoran su historia, es decir, su ser
en el largo termino. Adjunto algunas notas para comprender mejor esa
naturaleza. Es bastante común que las personas de cultura catalana identifiquen
de forma tradicional y por antonomasia la expresión "el Principado"
con la Cataluña española. Este nombre ayuda a distinguir la Cataluña austral de
la parte más septentrional del país, que permanece desde 1659 bajo dominio
francés, así como también del resto de territorios catalanófonos: Islas
Baleares y Pitiusas, Valencia, Franja (en Aragón) e, incluso, de Andorra, a
despecho de que este estado es oficialmente un principado. Lo que ya no es tan
habitual es que estas personas conozcan el porqué histórico de esta
identificación, al que hecho ha contribuido poderosamente la historiografía
catalana y no digamos ya la española de las últimas dos centurias. Ambas han
privilegiado la expresión "condado de Barcelona" que, si bien desde
el rigorismo jurídico ha sido uno de los nombres políticos del país entre el
siglo XII y la revolución liberal, no era el único ni el principal. En cambio,
han menospreciado especialmente de cara a la divulgación general, el nombre
"Principado de Cataluña", extremadamente abundante en la
documentación histórica, que se refiere a Cataluña entre mediados del siglo XIV
y principios del XIX. Según las investigaciones realizadas en las últimas
décadas, se considera que es en la segunda mitad del siglo XII cuando los
condados catalanes forman una entidad política unitaria y cohesionada, aunque
jurisdiccionalmente dividida llamada "Cataluña". Esto sucedió porque
los condes de Barcelona se convirtieron, por un lado, soberanos de la mayoría
de condados catalanes y, por otro, reyes de Aragón, lo que les ayudó imponerse
al resto de condes catalanes autónomos (Pallars, Urgell y Empúries), que
acabaron convirtiéndose si no lo eran ya en sus vasallos feudales, al tiempo
que también incorporaron a sus dominios catalanes los amplios territorios
islámicos de Tortosa y Lleida. La entidad política resultante de este proceso,
ya desde el siglo XIII, fue mencionada en varias ocasiones con el término
"reino", como estado medieval, es decir, un dominio político con
régimen público monárquico de gobierno. Sin embargo, no se consolidó esta
denominación de forma oficial, debido a que, por variados motivos históricos en
los que ahora no me adentraré, los soberanos de la Corona de Aragón nunca
utilizaron el título de "Rey de Cataluña". Es aquí donde entra en
escena el uso del término "principado", puesto que, como mínimo desde
el siglo XII, esta palabra era sinónimo total del término "reino",
que aludía de forma genérica las entidades políticas, que catalogamos
historiográficamente con la expresión: "estados medievales". Con
todo, no fue hasta el siglo XIV concretamente, desde el año 1350 que, por obra
del rey Pedro III el Ceremonioso, "Principado de Cataluña" se
convirtió en el nombre oficial y popular de uno de los estados medievales y
modernos de la Península Ibérica. Esta entidad política, el principado catalán,
formó parte de algunas monarquías compuestas o conglomerados dinásticos como la
Corona de Aragón, la Monarquía de España de la Casa de Austria o la Monarquía
de Francia (1641-1652), encontrándose en pie de igualdad con otras comunidades
políticas de la época, propias o externas en relación a los mencionados grandes
imperios, como eran los reinos de Castilla, de Aragón, de Valencia, de
Inglaterra o el ducado de Milán, por citar algunas. Esta afirmación nos la
constatan los coetáneos, como por ejemplo, el cronista castellano Pedro Salazar
de Mendoza (ss. XVI y XVII), quien, en su crónica Monarquía de España, hablaba
de la comunidad política catalana, afirmando: << El Principado de
Cataluña, en grandeza y autoridad puede competir con qualquier Reyno del mundo
sin quedarle á deber nada >>. Así pues, incluso con la aniquilación manu
militari del estado catalán de Antiguo Régimen, como consecuencia de la Guerra
de Sucesión (1705-1714), siendo el territorio anexionado a Castilla y
convertido en una provincia del nuevo y mucho más unificado reino de España de
los Borbones, "principado" continuó siendo el nombre del territorio,
como atestigua el decreto de << Nueva Planta de la Real Audiencia del
Principado de Cataluña >> de 1716. Esta situación se mantuvo hasta que el
reino de España se transformó definitivamente, a pesar de las diversas guerras
carlistas decimonónicas, en un estado liberal en 1833, cuando el secretario de
fomento Javier de Burgos eliminó el nombre de "Principado de
Cataluña", dividiendo el territorio en las cuatro provincias catalanas aún
existentes. De esta forma, el término que nos ocupa desapareció para siempre de
la realidad político-adminsitrativa del país. LA GESTACIÓN DE LA NUEVA PLANTA
BORBÓNICA En 1700 la Monarquía Hispánica de los Austrias, conocida oficialmente
como la Monarquía Católica, continuaba siendo un conglomerado dinástico de
diversos "Reinos, Estados y Señoríos" unidos según la fórmula aeque
principaliter, "bajo la cual los reinos constituyentes continuaban después
de su unión siendo tratados como entidades distintas, de modo que conservaban sus
propias leyes, fueros y privilegios. «Los reinos se han de regir, y gobernar
—escribía Solórzano en el siglo XVII—, como si el rey que los tiene juntos, lo
fuera solamente de cada uno de ellos» [...] En todos estos territorios se
esperaba que el rey, y de hecho se le imponía como obligación, que mantuviese
el estatus e identidad distintivos de cada uno de ellos". La consecuencia
de todo ello era que el rey católico no tenía los mismos poderes en sus
Estados. Así, mientras en la Corona de Castilla gozaba de una amplia libertad
de acción debido a la debilidad de las Cortes de Castilla tras la derrota de la
revuelta de las Comunidades de Castilla en la tercera década del siglo XVI, en
los estados de la Corona de Aragón —y en Portugal cuando estuvo unido a la
Corona entre 1580 y 1668— su autoridad estaba considerablemente limitada por
las leyes e instituciones de cada uno de ellos. Esto explica que Castilla
soportara la mayor carga de los gastos de la Monarquía,a pero que también
gozara del beneficio de constituir el núcleo central de la misma —por ejemplo,
la inmensa mayoría de los cargos eran ocupados por la nobleza castellana y por
juristas castellanos— y que quedara adscrita a su Corona el Imperio de las
Indias. A principios del siglo XVII, la situación de Castilla —de donde hasta
entonces habían salido los hombres y los impuestos que necesitaron Carlos I y
Felipe II para su política hegemónica en Europa— ya no era la misma que la del
siglo anterior —como ha señalado Joseph Pérez, Castilla "se hallaba exhausta,
arruinada, agobiada después de un siglo de guerras casi continuas"— lo que
junto con la caída de las remesas de metales preciosos de las Indias provocó la
crisis de la Hacienda real, que se acentuó cuando comenzó la Guerra de los
Treinta Años (1618-1648). En este contexto se sitúa el proyecto del Conde-Duque
de Olivares, valido de Felipe IV de España, de lograr una mayor unidad de la
Monarquía que quedó resumido en su aforismo Multa regna, sed una lex, «Muchos
reinos, pero una ley», que evidentemente se refería a la de Castilla. Esto
implicaba la modificación del modelo político de monarquía compuesta de los
Austrias en el sentido de uniformizar las leyes e instituciones de sus reinos y
conseguir de esta forma que la autoridad del rey saliera reforzada al alcanzar
el mismo poder que tenía en Castilla. Este proyecto fue plasmado en el famosos
memorial secreto preparado por Olivares para Felipe IV, fechado el 25 de
diciembre de 1624, cuyo párrafo clave decía: "Tenga Vuestra Majestad por
el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España: quiero
decir, Señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser Rey de Portugal, de
Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo
mudado y secreto, por reducir estas reinos de que se compone España al estilo y
leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza
será el Príncipe más poderoso del mundo." Como llevar a cabo ese proyecto
llevaría mucho tiempo y las necesidades de dinero y de hombres para la guerra
eran acuciantes, Olivares presentó al año siguiente una propuesta menos
ambiciosa pero igualmente innovadora que llamó la Unión de Armas. Se trataba de
que todos los "Reinos, Estados y Señoríos" de la Monarquía Hispánica
contribuirían en proporción a su población y a su riqueza a la formación de un
ejército de reserva de 140.000 hombres. El proyecto fue aprobado, aunque sin
entusiasmo y rebajado, por las Cortes del Reino de Valencia y las Cortes del
reino de Aragón, NO ASÍ POR LAS CORTES CATALANAS que no llegaron a concluirse
en dos ocasiones, 1626 y 1632. Finalmente la sublevación de Cataluña y la de
Portugal en 1640 acabaron con el proyecto de la Unión de Armas y Felipe IV
apartó del poder a Olivares tres años después. Desde entonces no se volvió a
hablar más de "unificar" la Monarquía Hispánica sobre todo tras el
duro golpe que supuso para los Austrias reconocer la independencia de Portugal
en 1668. EL TESTAMENTO DE CARLOS II Y LA GUERRA DE SUCESIÓN ESPAÑOLA En el
testamento Carlos II establecía dos normas de gran importancia y que el futuro
Felipe V no cumpliría. La primera era el encargo expreso a sus sucesores de que
mantuvieran "los mismos tribunales y formas de gobierno" de su
Monarquía y de que "muy especialmente guarden las leyes y fueros de mis
reinos, en que todo su gobierno se administre por naturales de ellos, sin
dispensar en esto por ninguna causa; pues además del derecho que para esto
tienen los mismos reinos, se han hallado sumos inconvenientes en lo contrario.
Así decía que la "posesión" de "mis Reinos y señoríos" por
Felipe de Anjou y el reconocimiento por "mis súbditos y vasallos... [como]
su rey y señor natural" debía ir precedida por "el juramento que debe
hacer de observar las leyes, fueros y costumbres de dichos mis Reinos y señoríos",
además de que en el resto del testamento se incluían nueve referencias directas
más al respeto de las "leyes, fueros, constituciones y costumbres".
Según Joaquim Albareda, todo esto manifiesta la voluntad de Carlos II de
"asegurar la conservación de la vieja planta política de la monarquía
frente a previsibles mutaciones que pudieran acontecer, de la mano de Felipe
V". La segunda norma era que Felipe debía renunciar a la sucesión de
Francia, para que "se mantenga siempre desunida esta monarquía de la
corona de Francia". En principio Felipe V cumplió el primer requisito del
testamento —no así el segundo cuando Luis XIV reconoció sus derechos al trono
de Francia—. Fue proclamado rey por las Cortes de Castilla reunidas el 8 de
mayo de 1701 en el Real Monasterio de San Jerónimo, el 17 de septiembre juraba
los fueros del reino de Aragón y el 4 de octubre de 1701 las Constituciones
catalanas. Poco después inauguraba las las Cortes catalanas en las que hizo
importantes concesiones –como la creación del Tribunal de Contrafacciones–,
reforzándose así la concepción pactista de las relaciones entre el soberano y
sus vasallos. Como recordó un memorial presentado por las instituciones
catalanas: «en Cataluña quien hace las leyes es el rey con la corte» y «en las
Cortes se disponen justísimas leyes con las cuales se asegura la justicia de
los reyes y la obediencia de los vasallos». Por su parte las Cortes del reino
de Aragón, presididas por la reina ya que Felipe embarcó el 8 de abril desde
Barcelona hacia el reino de Nápoles, no llegaron a clausurarse a causa de la
marcha de la reina a Madrid, quedando pendientes de resolverse la peticiones de
los cuatro brazos que la componían. Las Cortes del reino de Valencia nunca
llegaron a convocarse. La primera reforma que introdujo Felipe V fue en la
corte de Madrid. Siguiendo las indicaciones del embajador francés Marqués de
Harcourt, formó un "consejo de Despacho" —máximo órgano de gobierno
de la Monarquía por encima de los Consejos establecidos por los Austrias— al
que pronto se unió el embajador francés, por imposición de Luis XIV, ya que en
seguida quedó claro, según la historiadora francesa Janine Fayard, que
"Luis XIV iba a actuar como el verdadero dueño de España". Así en
junio de 1701 envió a la corte de Madrid a Jean Orry para que se ocupara de
sanear y aumentar los recursos de la Hacienda de la Monarquía. LA REBELIÓN
AUSTRIACISTA DE LA CORONA DE ARAGÓN Fue el alineamiento de los estados de la
Corona de Aragón con el archiduque Carlos lo que abrió el debate entre los
consejeros de Felipe V (y de Luis XIV) sobre la modificación de la estructura
política la monarquía compuesta de los Austrias. Así el embajador francés
Jean-Michael Amelot defiende la abolición de los fueros e instituciones propias
de los estados "rebeldes" de la Corona de Aragón porque «por más
afectos que sean al rey, siempre lo serán mucho más a su patria», mientras que
el Consejo de Aragón se opone pidiendo que cualquier «innovación» que se quiera
introducir se posponga hasta después de la guerra, aunque sin dejar de
reconocer que «la subsistencia de los fueros, libertades y privilegios penden
del absoluto arbitrio del soberano» —rompiendo así con el pactismo que
tradicionalmente había defendido el Consejo—. Ya en septiembre de 1705, cuando
Barcelona se proclama a favor del Archiduque Carlos, el irlandés católico
Tobías de Bourk, colaborador del duque de Berwick, escribe al secretario de
Estado francés, el marqués de Torcy, dándole su opinión de que Felipe V debía
aprovechar la rebelión para ser "el señor absoluto de las provincias"
de las que sólo lo era nominalmente, aboliendo "los extravagantes
privilegios" de que gozaban. De la misma opinión era el arzobispo de
Zaragoza, Antonio Ibáñez de la Riva, cuando afirmaba ese mismo año que el rey
"estaba atado por los fueros". En abril de 1706 Amelot opinaba,
refiriéndose a Cataluña, que había que acabar con sus privilegios y construir
una ciudadela en Barcelona que pagaran sus habitantes. La victoria borbónica en
la batalla de Almansa el 25 de abril de 1707 y la consiguiente conquista de los
reinos de Valencia y de Aragón, aceleraron la toma de decisiones. Cuando el 11
de mayo entró en la ciudad de Valencia el duque de Berwick hizo una primera
advertencia de lo que podían esperar la ciudad y el Reino del nuevo poder
borbónico: "ESTE REYNO [sic] ha sido rebelde a Su Magestad [Felipe V] y HA
SIDO CONQUISTADO, haviendo [sic] cometido contra Su Magestad una grande
alevosía, y assí [sic] no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que su
Magestad quisiere conceder en adelante." Por esas mismas fechas en la
corte de Madrid Melchor de Macanaz preparaba un informe que presentó el 22 de
mayo, en el que retomaba el proyecto del Conde-Duque de Olivares de 75 años
antes recomendando que Felipe V aprovechara la «occasione» para dejar de ser un
«rey esclavo» de los fueros y se hiciera efectivamente "rey de
España", como decía el Memorial secreto del Conde-Duque. Macanaz también
decía en su informe: "CON LAS ARMAS en la mano todo se consigue... Si al
tiempo de SUJETAR A LOS PUEBLOS rebeldes no se les desarma y da la ley, se
necesitará después de nuevas fuerzas para conseguirlo" En ese mismo mes de
mayo en una reunión del Despacho se acordó «establecer las leyes que fuera
servido con plena libertad y sin limitación alguna, ni atención a los fueros
que han tenido por lo pasado». El 16 de mayo Luis XIV interviene en el debate
decantándose a favor de la postura abolicionista defendida por Amelot para
afianzar así el poder absoluto de Felipe V: "Una de las primeras ventajas que
el rey mi nieto obtendrá sin duda de su sumisión [de los estados de la Corona
de Aragón] será la de establecer allí su autoridad de manera absoluta y
aniquilar todos los privilegios que sirven de pretexto a estas provincias para
ser exentas a la hora de contribuir a las necesidades del Estado" El 15 de
junio Amelot escribía a Luis XIV volviendo sobre la idea de aprovechar la
guerra para imponer las leyes de Castilla a los territorios conquistados de
Valencia y de Aragón, añadiendo a continuación que valencianos y aragoneses al
ser naturalizados castellanos obtendrían ventajas que les compensarían por la
pérdida de sus fueros. El 27 de junio Luis XIV insistía en que «el
mantenimiento de estos privilegios era una carga perpetua a la autoridad real».
El 29 de junio Felipe V promulgaba en Madrid el decreto de Nueva Planta en el
que abolía y derogaba los fueros de los reinos de Aragón y de Valencia. Tres
semanas después recibía la felicitación de Luis XIV por haber implantado allí
las leyes de Castilla. LOS DECRETOS DE NUEVA PLANTA EN LOS ESTADOS DE LA
ANTIGUA CORONA DE ARAGON El 29 de junio de 1707 Felipe V promulga el Decreto de
Nueva Planta en el que declara «abolidos y derogados todos los referidos
fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observados en los
referidos reinos de Aragón y Valencia, siendo mi voluntad que éstos se reduzcan
a las leyes de Castilla, y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y
ha tenido en ella, y en sus tribunales sin diferencia alguna en nada».|[1] El
proceso culmina el 15 de julio cuando Felipe V liquida el Consejo de Aragón,
«porque con esta disposición se logra el importante fin de la uniformidad que
tanto deseo haya entre mis vasallos». Su promulgación, más que una medida
innovadora surgida de las coyunturas de la guerra, es la evolución de proyectos
anteriores que habían fracasado, como el del Conde Duque de Olivares, causa de
la guerra de 1640. La abolición de los «fueros, privilegios, prácticas y
costumbres hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y de
Valencia» se justificó en el decreto en base a tres argumentos. El primero, la
ruptura del juramento de fidelidad hecho al rey: "por la rebelión que
cometieron, faltando enteramente al juramento de fidelidad que me hicieron como
a su legítimo Rey y Señor" el segundo, el dominio absoluto del que gozaba
el rey en todos los reinos y estados de su Monarquía: "y tocándome el
dominio absoluto de los referido reinos de Aragón y Valencia... considerando
también que uno de los principales atributos de la soberanía es la imposición,
y derogación de las leyes, las cuales, con la variedad de los tiempos y
mudanzas de costumbres podría yo alterar" Y EL TERCERO EL DERECHO DE
CONQUISTA QUE LE PERMITÍA IMPONER SU LEY EN LOS TERRITORIOS VENCIDOS: "del
justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas con
el motivo de su rebelión" Según algunos historiadores el primer y el
tercer argumentos eran ciertos desde la óptica del bando felipista —no así
desde la del bando austracista— pero el segundo era muy discutible "ya que
la Corona de Aragón, mediante el pactismo, mantenía cauces distintos de
relación con la monarquía que condicionaban sobremanera la soberanía
real". De todas formas el decreto de Nueva Planta, como ha destacado Carme
Pérez Aparicio, fue "el golpe de gracia para el Reino de Valencia", y
también para el de Aragón. El Decreto de Nueva Planta obedeció al deseo de
llevar a «todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes,
usos, costumbres y Tribunales». Se impuso una nueva organización
político-administrativa basada en la de Castilla, siguiendo el modelo
centralista de la monarquía absolutista francesa. El 3 de abril de 1711 se
dictó un segundo decreto exclusivo para el Reino de Aragón por el que se
restablecía parte del derecho aragonés otorgándose una nueva organización o
planta a la Audiencia de Aragón, cuya sede estaba en Zaragoza. En el caso de
Aragón la asimilación de la lengua castellana fue menos traumática, puesto que
el idioma propio, el aragonés, había sido sustituido en la administración por
el castellano. Sin embargo LA IMPOSICIÓN DEL CASTELLANO EN LAS CLASES POPULARES
tuvo un impacto similar al del resto de territorios. LOS DECRETOS DE NUEVA
PLANTA EN EL PRINCIPADO DE CATALUÑA Y REINO DE MALLORCA El 28 de noviembre de
1715 se publicó el Decreto de Nueva Planta del Reino de Mallorca, siendo más
complaciente y fruto de una actitud más benévola. El decreto que afectaba al
Principado de Cataluña se dictó el 9 de octubre de 1715, despachado por Real
Cédula con fecha de 16 de enero de 1716. - Abolía las Cortes y el Consejo de
Ciento. - Además se sustituía al virrey por un capitán general, al igual que en
el resto de los reinos de la Corona de Aragón, y se dividía Cataluña en doce
corregidurías, como Castilla y no en las tradicionales veguerías,24 no obstante
los Batlles se mantienen. - Se prohíben los somatenes (milicias populares
armadas de Cataluña y Aragón). - Se estableció el catastro gravando propiedades
urbanas y rurales y los beneficios del trabajo, el comercio y la industria. -
Igualmente, el idioma oficial de la Audiencia dejó de ser el latín y se
sustituyó por el castellano. El decreto mantiene el derecho civil, penal y
procesal, al igual que el Consulado del Mar y la jurisdicción que éste ejercía,
y no afectó al régimen político-administrativo del Valle de Arán por lo que
éste no fue incorporado a ninguno de los nuevos corregimientos en que se
dividió el Principado de Cataluña. En la cuestión lingüística, EL CATALÁN DEJO
DE SER LA ÚNICA LENGUA OFICIAL DEL PRINCIPADO DE CATALUÑA QUE HASTA ENTONCES
HABÍA SIDO Y TODOS LOS DOCUMENTOS DE LAS DIVERSAS NUEVAS INSTITUCIONES
POLÍTICAS TUBIERON QUE SER REDACTADOS OBLIGATORIAMENTE EN CASTELLANO, aunque,
en el plano no institucional, el siglo XVIII fue abundante en cuanto a
publicación, por parte del pueblo catalán, de DEFENSAS DE LA LENGUA CATALANA,
incluyendo gramáticas y diccionarios con el fin de preservar la lengua
catalana, y el catalán siguió usándose tanto en la documentación notarial como
en la literatura no oficial. De todas formas CON LA MONARQUIA BORBÓNICA SE
ACENTUÓ MUCHO EL PROCESO DE CASTELLANIZACIÓN DE LA CULTURA Y LA SOCIDEAD que
venía dándose a lo largo de toda la Edad Moderna, ESPECIALMENTE DESDE QUE LA
MONARQUIA Y LA INQUISICIÓN ESPAÑOLA IMPUSIERAN LA CENSURA Y LA OBLIGACIÓN DE
IMPRIMIR LOS LIBROS EN CASTELLANO de tal modo muchos escritores catalanes de
los siglos XVI y XVII fueron obligados a publicar sus obras en castellano, o no
publicarlas. EL FIN DE LOS ESTADOS DE LA CORONA DE ARAGÓN Y NACIMIENTO DEL REINO
DE ESPAÑA COMO UN SOLO ESTADO DE TIPO UNIFICADO PARA TODA LA CORONA ESPAÑOLA
Como resultado de los decretos, los antiguos reinos de la Corona de Aragón
perdieron sus instituciones político-administrativas aunque, salvo Valencia,
mantuvieron su derecho privado propio. No fueron una adaptación total a las
leyes de Castilla, ya que, además, mantuvieron un régimen tributario diferente
al castellano, y Cataluña siguió gozando de la exención de quintas (servicios
militares obligatorios a la monarquía). Se implantó el absolutismo. Las cortes
de los distintos territorios fueron disueltas y se concedió a algunas
poblaciones el derecho de asistir a las cortes castellanas, reconvertidas ya en
cortes comunes a toda España, salvo Navarra, que mantuvo sus cortes reales
hasta 1841. En 1709 asistieron a las Cortes representantes de Aragón y
Valencia, y a las de 1724 también asistieron representantes de Cataluña. Se
modificaron los mecanismos de elección de los gobiernos municipales
adaptándolos a las normas de Castilla. Los municipios importantes pasaron a ser
regidos por un corregidor, y los cabildos locales por un regidor, que en Aragón
pasaron a ser hereditarios, por lo que, a finales del siglo XVIII casi todos
los cargos estaban ocupados por miembros de la nobleza. Los batlles locales,
que ayudaban a los regidores, eran nombrados cada año por la Audiencia. A nivel
interno Felipe V puso fin a la Corona de Aragón por la vía militar y abolió las
instituciones y leyes propias que regían los estados que la componían, instaurando
en su lugar un Estado absolutista, centralista y uniformista, inspirado en la
Monarquía absoluta de su abuelo Luis XIV y en algunas instituciones de la
Corona de Castilla. Así pues, se puede afirmar que los grandes derrotados de la
guerra fueron los austracistas defensores no sólo de los derechos de la
dinastía de los Austrias sino del mantenimiento del carácter
"federal" de la Monarquía Hispánica. Según el historiador Ricardo
García Cárcel, la victoria borbónica en la guerra y la aplicación de los Decretos
de Nueva Planta supuso el "triunfo de la España vertical sobre la España
horizontal de los Austrias", entendiendo por "España
horizontal", la "España austracista", la que defiende "la
España federal que se plantea la realidad nacional como un agregado territorial
con el nexo común a partir del supuesto de una identidad española plural y
«extensiva»", mientras que la "España vertical" es la
"España centralizada, articulada en torno a un eje central, que ha sido
siempre Castilla, vertebrada desde una espina dorsal, con un concepto de una
identidad española homogeneizada e «intensiva»". Así pues, la llegada de
los Borbones a la Corona española supuso un cambio radical en la concepción de
la Monarquía de España: desde que los Reyes Católicos firmaran el segundo
Tratado de los Toros de Guisando, se había establecido que los ocupantes de las
coronas reunirían sus territorios in persona regis, manteniendo cada uno de
ellos sus particularidades jurídicas y de gobierno. Estas peculiaridades fueron
conservadas, aunque con modificaciones, por la Casa de Austria, pero fueron
eliminadas por Felipe V tras su victoria en la guerra, excepto para el Reino de
Navarra, el Señorío de Vizcaya, Álava y Guipúzcoa, que mantuvieron sus fueros e
instituciones propias al haberse mantenido fieles a la causa borbónica. Al
recibir los territorios de Carlos II en herencia, y tras la guerra de sucesión,
Felipe de Anjou y sus consejeros, apoyados por la corte del Rey Sol, abordaron
la modificación del estatus jurídico y administrativo de sus territorios, para
acercarlo al modelo centralista y absolutista de la Monarquía Luis XIV. Para
desarrollar este programa político se marcaron los siguientes objetivos: -
Unificar las formas de gobierno en todos los territorios, lo que significaba la
desaparición de las instituciones propias de los estados de la Corona de
Aragón, sustituidas por otras nuevas que seguían el modelo castellano o
francés, y la centralización del poder en las manos del monarca. Lo que iría
acompañado de la creación de un corpus jurídico común —las leyes de Castilla,
lo que significaba la abolición de la mayor parte de los fueros, regímenes
jurídicos y privilegios privativos de los reinos y estados no castellanos. -
Eliminar los privilegios de extranjería, lo que significaba que no habría
distinción entre castellanos, aragoneses, catalanes, valencianos y mallorquines
a la hora de ocupar cargos en la Monarquía, las Indias y las distintas
"provincias". Esto también supondría también la eliminación de
fronteras y aduanas interiores. - Asegurar el poder supremo del Rey,
especialmente en los territorios de los estados de la Corona de Aragón y dentro
de ellos especialmente en el Principado de Cataluña. - Someter a todos sus
súbditos a un mismo ordenamiento jurídico, el de Castilla. - La desaparición de
los antiguos reinos (salvo el de Navarra) y el nacimiento de las provincias en
la Península - La aplicación de una sola lengua administrativa: el castellano,
excepto en la Sala de Vizcaya de la Audiencia de Valladolid, en la que se permite
el uso del eusquera. MÁS INFO SOBRE LOS DECRETOS DE NUEVA PLANTA Los Decretos
de Nueva Planta suponen la aplicación práctica del modelo centralizador que
Felipe V y el resto de los reyes de la dinastía Borbón van a aplicar en España,
es un modelo centralizador y reformista que ya se había desarrollado en Francia
(el modelo de estado absolutista) y que pone fin al modelo político pactista
que habían aplicado los reyes de la dinastía Habsburgo en España durante los
siglos XVI y XVII. Este modelo pactista hacía de la monarquía hispánica una
mera unión de territorios con instituciones y legislación propias. Las
instituciones de la Corona de Aragón eran un estorbo para esa política por lo
que debían ser suprimidas. Los decretos supusieron la integración de esos
territorios en la administración castellana y la adopción de sus instituciones.
En este sentido, el Consejo de Castilla pasó a ejercer las funciones de
gobierno de todo el país, con facultades legislativas y judiciales, aunque
siempre dependiendo del poder del rey. En el preámbulo se cita la fecha de 9 de
octubre de 1715 que fue cuando se promulgó aunque se publicara en enero de
1716, y se comenta la pacificación del Principado de Cataluña a resultas de la
cual (se puede entender una justificación del derecho de conquista) se impone
un nuevo modelo político-jurídico y administrativo para el gobierno del
territorio. En este modelo participa la Audiencia (órgano de administración de
justicia) que se transforma en un órgano de control real, además bajo control
militar: un Capitán General, bajo directo mando del Rey, que acabará
sustituyendo a la figura de Virrey, ya que los reinos de la monarquía se
convertirán en provincias. Se disolverá la Diputación permanente y las Cortes
Catalanas, siendo utilizadas sus instalaciones para la nueva Audiencia Se
establece el castellano como idioma oficial en la Audiencia y en los escritos
oficiales. Se establece el sistema de administración local castellana de
Regidores y corregidores, elegidos por los reyes, como forma de fortalecimiento
del poder, los regidores de los municipios de menor entidad serán elegidos por
la Audiencia. Se suprimen todas las instituciones propias del Principado, (por
ejemplo el virrey, consellers, las Cortes) ..., asignando sus funciones a la Audiencia.
Para poner orden en los asuntos económicos se crea un nuevo cargo: el
intendente (nueva figura en la administración tomada del modelo francés que se
encarga de cuestiones tributarias, asuntos económicos,...) dependientes
directamente del poder monárquico. Se disuelven todos los grupos armados
(somatenes) de carácter voluntario, de dudosa fidelidad, para evitar
igualmente, tener en un territorio gente armada, que pudiera presentar
resistencia al nuevo poder del Rey. Se pone fin a la consideración de “extranjeros”
a los súbditos que habitasen un determinado reino respecto a otro. Los
castellanos consideraban extranjeros a los habitantes del reino de Aragón, o de
Valencia, o del Principado, estando vetado mutuamente el acceso a determinados
cargos, en incluso al comercio y administración directa con las Indias. Con el
fin de estas prohibiciones de extranjerias, se da un paso más de carácter de
igualdad jurídica a todos los súbditos del rey, que favorecerá la política
unitaria y centralista del nuevo estado borbónico. Así pues, con los Decretos
de Nueva Planta, desaparecen los fueros e instituciones tradicionales (salvo en
el reino de Navarra y vascongadas que se mantuvieron fieles a Felipe V) de la
Corona de Aragón y se establece una monarquía absoluta basada en la
centralización y en la uniformización política y administrativa.
24/10/2015. Ramón Cotarelo. L'ajornament.
La recrudescència de l'atac del Gobierno que compta amb el suport de tot el
nacionalisme espanyol, de
dreta i d'esquerra. El primer que han fet ha estat formar un front
espanyolista format per C's, PSC, PPC i ICV-Podemos, o sigui una reunió de
neofalangistes, retardataris, sucursalistes i epicenos. Ni les formes guarden. Abans es valien dels militars. Ara, dels jutges...
Benvolguts,
Ahir, una nodrida representació del Grup d’Opinió
GOAL vàrem anar a sentir una conferència a quatre mans del Ramón Cotarelo
i d’en Vicent Partal al Casinet de Sants. D’antuvi una
felicitació a SMxI (Sants-Montjuic per la Independència) que no s’ha de
confondre amb SMxI (Sant Martí per la Independència), per l’organització de l’acte.
El teatre o la Sala d’Actes estava ple de gom a gom, amb gent dreta cobrint les
parets laterals.
L'ajornament
"Hi ha coincidència en el que es vol, la independència, i el que
no es vol, eleccions noves. No serà possible un acord?"
per Ramón Cotarelo
24 d' Octubre 2015 a
les 20.53 h
Van negar el caràcter
plebiscitari de les eleccions del 27
de setembre fins a la mateixa vigília. En perdre-les, van canviar d'opinió
perquè els resultats no deixaven lloc a dubtes. Els nacionalistes espanyols saben enmendalla quan els interessa. Ara són els grans líders
de la mentalitat plebiscitària. La
prova: el primer que han fet ha estat formar un front espanyolista format per C's, PSC, PPC i ICV-Podemos, o sigui una reunió de neofalangistes, retardataris, sucursalistes i epicenos. La seva finalitat, mantenir
l'statu quo, si es pot, tornar al sa regionalisme franquista,
parar l'impuls a la independència i, si
pot ser, empresonar Mas.
Podemos
hauria de desmarcar-se d'aquesta coalició de nostàlgics imperials si vol que
algú d'esquerra els prengui seriosament a Espanya.
A l'altre costat, el front independentista amb el clar objectiu del mandat de les urnes, d'obrir el camí cap a la independència. L'obstacle amb el qual es troba té dues facetes interrelacionades:
A l'altre costat, el front independentista amb el clar objectiu del mandat de les urnes, d'obrir el camí cap a la independència. L'obstacle amb el qual es troba té dues facetes interrelacionades:
- la seva divisió interna
- i la recrudescència de l'atac del govern que compta amb el
suport de tot el nacionalisme espanyol, de dreta i d'esquerra.
Sobre la divisió
interna. Els resultats en vots mostren una gran diferència que no ha
d'oblidar-se a l'hora de ponderar pesos respectius. 10 diputats no poden imposar-se a 62 ni 8,2% al 39,5%. Cert. Però tampoc cal oblidar que la CUP és una força única, sòlida (almenys fins ara), mentre que JxS és una coalició variopinta i
heterogènia. Aquests dos factors no es compensen, però no poden ignorar-se. No
obstant això, tampoc impedeixen que hi hagi un acord a curt i mig termini.
Aquest acord és: supeditar tot a l'objectiu immediat de la
independència.
Tot allò que es pugui
supeditar, està clar. I què és i què no és supeditable? Això és el que s'haurà de dilucidar en un futur proper que comença
demà. El front independentista ha aconseguit com a principi d'acord:
- un compromís irreversible amb la independència, enunciat ja, aquí
i ara,
- i un ajornament de la qüestió de qui ha de dirigir el camí cap a
ella.
No hi cap dubte. El nacionalisme espanyol no s'aturarà davant res i
farà ús de tots els mitjans, els imaginables i els inimaginables.
Només ho aturarà
una força major que, si ha de venir de Catalunya, no pot venir dividida i
si ha de comptar amb suport exterior no pot presentar-se com alguna cosa
intransigent i maximalista.
L'ajornament, per tant, és mesura assenyada. Però més ho serà si es consideren les dimensions reals del problema. L'atac judicial a Mas i el seu partit està directament instigat pel govern i els mitjans afins que són tots, inclòs El País. El seu argument que es tracta d'actuacions independents de la justícia és ridículament inversemblant tractant-se d'un govern corrupte, que ha destrossat l'Estat de dret, començant per la independència dels tribunals. Per veure com tots els mitjans estan a les seves ordres n'hi ha prou amb comparar:
L'ajornament, per tant, és mesura assenyada. Però més ho serà si es consideren les dimensions reals del problema. L'atac judicial a Mas i el seu partit està directament instigat pel govern i els mitjans afins que són tots, inclòs El País. El seu argument que es tracta d'actuacions independents de la justícia és ridículament inversemblant tractant-se d'un govern corrupte, que ha destrossat l'Estat de dret, començant per la independència dels tribunals. Per veure com tots els mitjans estan a les seves ordres n'hi ha prou amb comparar:
- la cridòria mediàtica sobre
la presumpta corrupció de CDC (3%) i
- el silenci total respecte a
la mateixa qüestió (un altre 3%) en el PP.
Pura persecució judicial de l'adversari ideològic.
Ni les formes
guarden. Abans es valien dels militars. Ara, dels jutges.
El punt fort i feble al mateix temps del baluard independentista és Mas. Per això els atacs es dirigeixen a ell. És lògic que el propi Mas vulgui seguir en l'obstinació que en el seu moment (i per les raons que siguin) es va marcar o es va autoadjudicar i que l'ha portat fins aquí, a punt, potser, de ser l'últim president de la Generalitat i el primer de la República catalana. És una perspectiva individual, però molt digna de consideració. Mas pràcticament ha acabat per sobre dels partits. El que té són votants. I molts. Sense ells, no hi haurà independència. És lògic doncs que els seus aliats recolzin la seva candidatura mentre ell la sostingui.
Però també és lògic que la CUP insisteixi en la seva negativa a la investidura.
El punt fort i feble al mateix temps del baluard independentista és Mas. Per això els atacs es dirigeixen a ell. És lògic que el propi Mas vulgui seguir en l'obstinació que en el seu moment (i per les raons que siguin) es va marcar o es va autoadjudicar i que l'ha portat fins aquí, a punt, potser, de ser l'últim president de la Generalitat i el primer de la República catalana. És una perspectiva individual, però molt digna de consideració. Mas pràcticament ha acabat per sobre dels partits. El que té són votants. I molts. Sense ells, no hi haurà independència. És lògic doncs que els seus aliats recolzin la seva candidatura mentre ell la sostingui.
Però també és lògic que la CUP insisteixi en la seva negativa a la investidura.
- Va ser una promesa i les
promeses es compleixen per raons ètiques.
- I una amenaça i les amenaces
també es compleixen per raons pràctiques.
El radicalisme social de la CUP
no té per què cedir davant la component antisocial, reaccionària i agressiva
del neoliberalisme dels governs de Mas i menys davant les acusacions de
corrupció a CDC.
Tots dos costats tenen sòlides raons i tots dos tendeixen a utilitzar les seves bases per pressionar-se mútuament. És elemental en la dinàmica de jocs.
Tots dos costats tenen sòlides raons i tots dos tendeixen a utilitzar les seves bases per pressionar-se mútuament. És elemental en la dinàmica de jocs.
·
Si JxS no canvia de candidat, la CUP no
investirà a Mas, no hi haurà govern i seran necessàries noves eleccions.
o
Si la CUP no investeix Mas en un temps
raonable, el president convocarà noves eleccions.
Ningú vol eleccions anticipades. Així, hi ha coincidència en el que es
vol, la independència, i el que no es vol, eleccions noves. No serà possible un
acord?
Ho serà. Però, per a això, cal aclarir un altre aspecte encara no esmentat: què està disposat a sacrificar cadascú per arribar a l'objectiu que tots dos diuen desitjar?
Ho serà. Però, per a això, cal aclarir un altre aspecte encara no esmentat: què està disposat a sacrificar cadascú per arribar a l'objectiu que tots dos diuen desitjar?
Si l'important és la independència i no hi ha una altra
manera d'aconseguir-la, al marge d'altres consideracions, Mas bé pot fer un pas enrere, com ja va anunciar fa uns dies. El
seu lloc en la història de Catalunya està ja assegurat i si, com és de suposar, està judicialment net, res impedirà que sigui
triat president de la República catalana en les primeres eleccions que se
celebrin.
Però, igualment, si l'atac del nacionalisme espanyol segueix centrat en la figura de Mas i s'amplia a la implantació de circumstàncies d'excepció, la CUP pot argumentar aquesta mateixa excepcionalitat i el seu caràcter transitori per suspendre durant un temps la seva negativa a la investidura. Ningú en el seu sa judici pot esperar que els esdeveniments propers siguin normals. Es tractaria llavors d'investir Mas i no solament d'investir-lo sinó de fer-ho amb un específic mandat de plens poders (com de fet es preveu en el full de ruta per al Parlament), a imitació d'aquelles circumstàncies en què el Senat romà investia a un cònsol amb poders dictatorials extraordinaris i transitoris amb la finalitat de restaurar la salut de la República.
Perquè, al final, la qüestió és clara: República catalana sí o no.
Però, igualment, si l'atac del nacionalisme espanyol segueix centrat en la figura de Mas i s'amplia a la implantació de circumstàncies d'excepció, la CUP pot argumentar aquesta mateixa excepcionalitat i el seu caràcter transitori per suspendre durant un temps la seva negativa a la investidura. Ningú en el seu sa judici pot esperar que els esdeveniments propers siguin normals. Es tractaria llavors d'investir Mas i no solament d'investir-lo sinó de fer-ho amb un específic mandat de plens poders (com de fet es preveu en el full de ruta per al Parlament), a imitació d'aquelles circumstàncies en què el Senat romà investia a un cònsol amb poders dictatorials extraordinaris i transitoris amb la finalitat de restaurar la salut de la República.
Perquè, al final, la qüestió és clara: República catalana sí o no.
COMENTARIS
Lia fa 11 hores
És per això que JXS no
farà cap pas enrera pel que fa al president , per tant o bé s'acorda un
formalisme com dividir les funcions posant un conseller en cap o anem cap a
noves eleccions. Avui en Baños ja ha dit que això no es pot descartar. Els de
la CUP, de ben segur perdran com a mínim la meitat dels escons i així se'ls hi
rebaixarà la pressió que tan els fa patir, perquè no volen ni poden governar,
els hi generaria massa contradiccions i tenen pànic.
Precisament
l'embolic que hi ha ara ... fa
11 hores
VEURE
Lia fa 11 hores
ERC per fi ha entés
que de cap manera no poden arrabassar-li a Mas el lideratge del procés i
sàbiament han decidit esperar a intentar prendre-li el relleu quan es retiri,
un cop finalitzada la transició. Per això son els primers interessats a que Mas
sigui investit perquè si s'investeix algú altre de CDC amb perfil més social (
com Neus Munté) i que presideixi amb èxit la transició cap a la independència,
ERC ho tindrà molt més complicat a les properes eleccions.
Lia fa 12 hores
Que en Mas pugui fer
ara un pas enrere per poder ser més tard el president de la república catalana
ho veig molt difícil perquè el que s'ha acordat a JXS és justament el contrari.
Encara que per a en Mas, pogués resultar temptador a nivell personal poder ser
el primer president de la República catalana, s'ha compromés a renunciar a això
a canvi de culminar el procés de transició, que és sense cap dubte l'etapa més
feixuga i complicada.
CarlesMS fa 13 hores
Excel·lent.
Necessitarem gent molt valenta i molt lúcida alhora i per això espero que en
Ramón Cotarelo formi part, d'una o altra manera, de l'equip de gent que ens ha
de guiar per aquest camí de mines i fins la independència final. Visca
Catalunya!
LLeidatà fa 14 hores
Aquest matí he
escoltat al Baños a RAC1, i de forma molt intel·ligent a vingut a dir que
primer el qué, com i quan i, si en totes 3 coses hi ha accord, no hi haurà
problema per "encabir" en Mas com a part principal d'aquest procés de
fins 18 mesos (1er ministre amb President Honorific, Presidencia plural, ...o
de la manera que sigui). Fa l'efecte que s'utilitza el NO a Mas com un as a la
màniga per aprovar i consesuar el qué, com i quan. Tindrem Repùblica, segur!!!
yellowcat fa 13 hores
A mi em sembla que el
NO a Mas són només titulars, la cortina de fum. En totes les entrevistes, si
prescindiu del titular, tothom és constructiu i està segur d'arribar a l'acord.
Em fa bastanta ràbia que aquests dies només es parli del Mas, quan hauríem
d'estar parlant de com construirem el nou país: ruptura amb el constitucional,
com i quan? hisenda pròpia, com? referèndum pertinència a europa? etc. Però no,
tothom obsessionat amb el Mas...
yellowcat fa 14 hores
És increible que la
persona més lúcida del post-27S digui un senyor de Madrid. La línia roja és la
independència! Tots tranquils, siusplau. PD: He hagut de buscar epiceno al
diccionari... però els queda clavat l'adjectiu als de Podemos.
Narcís fa 14 hores
El quart paràgraf n'és
" exacte "! PD: així com el darrer punt i apart! Nota: ça com lla ..
no oblidem que defensaven l'independentisme i aquesta ha de ser acomplida ( i
quina millor garantia per a ser " complida"?)! Anotació al marge: en
l'endemig som perdent el temps i .. espanya mortificant-nos en tots els ordres,
en totes les facetes!
Isabel C. fa 15 hores
En el que havia de ser
el tram final cap a la independència, un cert sector d'esquerra s'ha llençat no
pas a fer cap revolució, sinó a disputar l'hegemonia política del país en
l'auto engany de que si ara aprofiten per carregar-se CDC, el catalanisme
descansarà únicament sobre l'esquerra. No és així. El que passarà és que gran
part de la classe mitjana i alta recularà cap a posicions que acabaran essent
representades per un Ciudadanos més camaleònic. Retrocedirem 20 anys.
Isabel C. fa 15 hores
La sensació que tinc
és que una certa part de l'esquerra prefereix utilitzar el moment actual per
ensorrar CDC a fer la independència aglutinant quants més sectors socials i
econòmics millor. Pensen que tot el que perdi CDC s'ho emportaran ells, els
partits d'esquerra. No veuen que no serà així, sinó que s'ho acabaran quedant
Ciudadanos, PP i un PSC ressucitat. Precisament per això és que el PSC
resisteix, esperant aquest moment. Aquesta és la raó real per arraconar Mas.
Isabel C. fa 15 hores
Aclariment: quan dic
que Catalunya es valencianitzaria vull dir que a Catalunya ha estat un element
clau que el principal partit de bona part de la classe mitjana i alta hagi
estat un partit catalanista i ara independentista. Clau per no acabar totalment
a les mans de les grans oligarquies espanyoles i clau per avançar cap al
sobiranisme. Si destrossem CDC a base d'arraconar Mas, servim aquest espai en
safata de plata als partits espanyolistes com Ciudadanos, PP i PSC. És això el
que volem?
Isabel C. fa 15 hores
Molt encertada la
reflexió que fa Cotarelo: efectivament, Mas no és ja el candidat de CDC. Mas el
que té són votants que van molt més enllà dels que estrictament arreplegaria
CDC sense Mas. Per això aquest interès de certa esquerra d'arraconar-lo, perquè
saben que arranconant Mas destrossen CDC. I es pensen que els beneficiats
serien ERC i CUP, però s'equivoquen. El gran beneficiat seria Ciudadanos i el
gran perjudicat Catalunya, que es valencianitzaria.
Lali fa 16 hores
VEURE
Que Mas no sigui
Mas fa 16 hores
La CUP pot investir
Mas si pot demostrar que Mas ja no és aquell Mas. Puig no hi ajuda gens. SI CDC
i JxS aconsegueixen que Mas passi a ser un President d'un govern
social-demòcrata que augmenti en despesa pública, recapti + dels sectors més
rics i ignori les lleis espanyoles anticatalanes aleshores la CUP podrà
justificar que ha investit un Mas diferent. Però cal que CDC assumeixi un gir a
l'esquerra i a la independència per la via DELS FETS, no de la retòrica.
Quim fa 18 hores
Primer: República
Segón: ja jutjarem nosaltres a en Mas (sense pre-judicis no perjudicis)
Guardiolenc fa 23 hores
Als redactors:
"prendre en sèrio" no existeix i fot mal als ulls= PRENDRE
SERIOSAMENT. Foteu-vos un corrector. És gratuït. Gràcies.
Guardiolenc fa 23 hores
VEURE
Desfeta fa 1 dia
Magnífica síntesi de
la situaciò. R.cotarelo es molt lúcid està ben informat i te la perspectiva de
veure-ho des de fora. Hi ha una dita que mes o menys diu : el enemigo de mi
enemigo es mi amigo, oi ? No m'agrada gens parlar d'enemigs, peró la CUP s'ho hauria
d'aplicar: Mas es el seu amic. Transitori , això si
ricard de girona fa 1 dia
"els prengui EN
SÈRIO"
RAMON-GRÀCIA fa 1 dia
"La component
antisocial, reaccionària i agressiva del neoliberalisme dels governs de Mas
": El 70% del pressupost de la Generalitat està dedicat a polítiques
socials. I si es fan retallades és perquè no hi ha un duro al calaix i a sobre
tenim un dèficit fiscal i una oposició del govern espanyol absolutament
indecents.... retallades que per molt que cridin també haguessin fet el
sr.Cotarrelo i els seus amics de les CUP. I si no s'ho creuen, que li preguntin
al seu amic Tsipras.
fenollosa fa 1 dia
VEURE
Gallimarsot fa 1 dia
Cotarelo, l'has
clavat!
Boris fa 1 dia
Ara resulta que hem de
passar la prova del cotó fluix. Nosaltres si, ells no. No n'hi ha prou amb
haver de driblar a un estat amb les seves influències i martingales, hem a més
de posar-nos nosaltres mateixos una llosa addicional. Si Mas marxa, marxaran
amb ell molts votants que no són de CDC sinó de Mas, i els que ara demanen el
seu cap, diran tan contents, després de fracassar, amb els seus maximalismes,
que la culpa va ser de CDC per no passar la prova del cotó fluix.
Boris fa 1 dia
Ara resulta que hem de
passar la prova del cotó fluix. Nosaltres si, ells no. No n'hi ha prou amb
haver de driblar a un estat amb les seves influències i martingales, hem a més
de posar-nos nosaltres mateixos una llosa addicional. Si Mas marxa marxaran amb
el molts votants que no són de CDC sinó de Mas, i els que ara demanen el seu
cap, diran tan contents, després de fracasar amb els seus maximalismes, que la
culpa va ser de CDC per no passar la prova del cotó fluix.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada