Benvolguts,
En Xevi Xirgo toca el punt sensible de la diferència entre
el somriure i
la cara de mala
llet. Fins el 27-S somrèiem. Ara, diu, estem
astorats, perplexos, enfadats. I tots plegats estan una mica emprenyats amb
ells mateixos perquè no poden fer res sols i es necessiten els uns als altres. Estan
perplexos. I es mereixerien, després de tanta i tanta feina, tornar a somriure.
Que tot
plegat acabés amb un somriure d'orella a orella.
I aquí és quan jo hi torno a intervenir. Ho he preguntat
moltes vegades, a l’ANC i als partits polítics al meu abast, i a tots els
partits amb el meu Bloc!:
- Per què no es van conjurar els dels somriures, els partidaris de la independència a datar les eleccions al gener, tal com el poble proposava?
- Per què varen ajornar-ho 10 mesos des del 9-N?.
- Per què no ens varen creure?
- Per què no varen seguir els precs de la Carme Forcadell i la Muriel Casals:
President (deia President, eh) posi les urnes!
- Per què no es varen posar d’acord els partits partidaris de la independència, JxS, ERC i les CUP a avançar les eleccions al màxim?
- Per què no es varen posar d’acord molts mesos abans a fer el que ara, que ja han fet el ridícul, estan intentant fer a corre-cuita? Recordeu la frase de Tarradellas que un polític pot fer qualsevol cosa excepte el ridícul!
- Per què no varen posar-se d’acord de bon principi sobre qui hauria de ser el president? Per què no varen posar-se d’acord per fer els mítings unitaris, per tal que el poble i els mitjans de comunicació veiessin un projecte seriós i unitari, malgrat les variants, i no una merda lligada amb un cordill?
Podria ser que d’aquesta
manera no haguéssim parat de somriure, Sr. Xirgo!
I ara l’article:
29 novembre 2015
2.00 h
La revolució dels somriures?
Xevi Xirgo
“Ara, més que un
somriure, els del sí fem cara de pòquer”
Jo no sé quantes
vegades hem escrit tots plegats allò que aquesta era la revolució dels somriures, que
aquest és un país en què centenars de milers de catalans sortim de tant en tant
al carrer amb
un somriure d'orella a orella per manifestar-nos; sigui per fer una
cadena humana, sigui per fer una V immensa, sigui per anar a un concert al Camp
Nou. Tots amb un somriure. Contents. Som els del sí, dèiem. I el sí és sinònim del somriure aquest
d'orella a orella. I a Madrid eren els del no, els de la cara de mala llet,
amb perdó de l'expressió. M'atreviria
a dir que en molts moments hem fet enveja, i que hem fet enveja arreu del món. Només han de
repassar el que deia la premsa internacional l'endemà de cada Onze de Setembre. A totes les informacions hi sortien fotos de gent
somrient. Déu
nos en guard que ens els fessin ara, aquests reportatges. Ens els
hem empassat, aquests somriures. Ara tots plegats fem cara d'astorats, de
perplexitat. Els convergents estan perplexos perquè, després d'haver fet mil i
una concessions, d'haver fet propostes i més propostes corals, no aconsegueixen
que Mas sigui investit president. ERC està perplexa perquè, després d'haver fer
tota mena de concessions i d'empassar-se la llista conjunta, tot plegat pot
acabar en res. Els candidats de la societat civil, Lluís Llach, Muriel Casals i
companyia, es deuen estar preguntant què hi fan al Parlament, si resulta que
podem haver de tornar a fer eleccions. I els de la CUP estan enfadats perquè
tothom els pressiona i se senten incompresos amb aquella coherència que els
hauria estat més fàcil de mantenir amb un diputat menys. I tots plegats estan una mica emprenyats amb
ells mateixos perquè no poden fer res sols i es necessiten els uns als altres. La revolució dels somriures? Ara mateix, a molts
electors, a molts electors dels del sí, no els ho sembla. Estan perplexos. I es
mereixerien, després de tanta i tanta feina, tornar a somriure. Que tot plegat
acabés amb un somriure d'orella a orella.
Xevi Xirgo
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada