Benvolguts,
L’endemà del dijous
que en Mas va rebre la segona rebregada, l’Editorial del PuntAvui ens engipona un
títol encertat i tal vegada amb segona intenció que ens recorda com Butch Cassidy and The Sundance Kid (Paul Newman
i Robert Redford) volen atracar un banc a sud-amèrica, sense saber dir ni “mans enlaire” en la llengua del país. Esperem que aquest títol no sigui premonitori de les
matusseries i potineries dels nostres diputats.
Pel que fa a la
pèrdua de temps, citada implícitament al final de l'Editorial,
esperem que no estigui impregnada
de l’esperit maldestre i antipatriòtic que van comportar els deu mesos transcorreguts entre el 9N i el 27S...
A més a més ja sabem
que quan un és al ball, ha de ballar, per tant mentre els dos responsables dels
72 diputats es posen d’acord, els altres
espero que no perdin el temps i estiguin treballant en les lleis que s’han
compromès a portar al parlament de la República...
Hem afegit els extractes d'un article d'El País citats en un parell de Comentaris dels lectors del PuntAvui perquè són molt incisius en comentar la Reforma de la llei del TC:
- “Mariano Rajoy legisla para la extrema derecha de su partido”...
- "Las leyes no se hacen para una persona o un apellido en concreto, se hacen para todos."...
- "La reforma es una "chapuza legislativa y un atropello por evitar, en una reforma de este calado, los informes de los órganos consultivos" como el Consejo General del Poder Judicial o el Consejo de Estado...
- El Tribunal Constitucional carece de capacidad sancionadora de acuerdo a la Constitución...
Per cloure, estem segurs que ens en sortirem, però patirem. Els diputats de la CUP ho han repetit un cop i un altre. Però s’haurien d’afanyar...
Vegem l'Editorial del PuntAvui:
13 novembre 2015
2.00 h
Setanta-dos diputats i un destí
El Parlament de
Catalunya va viure ahir una jornada intensa en què el candidat a la presidència
de la Generalitat va perdre la segona votació d'investidura, la qual cosa manté
vacant la direcció del país en el moment més delicat de la transició cap a la
independència. No
hi ha res perdut, perquè totes les forces independentistes continuen
convençudes que no hi ha cap alternativa plausible a la desconnexió. Tanmateix,
amb convicció no n'hi ha prou. Ni tan sols és suficient tenir majoria absoluta,
cal saber-la gestionar. Cal voler-la gestionar en aquesta direcció i cal tenir
en compte quines són les conseqüències de no voler fer-ho, o de no saber
fer-ho.
L'Estat espanyol no
s'ha quedat pas quiet esperant el moviment de fitxa a la cambra catalana. El corró jurídic i
institucional s'ha posat en marxa amb tota la contundència dialèctica i amb
tota la capacitat d'amenaça que té un estat que històricament ha demostrat que
és capaç de llançar-se sense compassió contra Catalunya. Mentre la política catalana discorre pels meandres de
la dialèctica
ideològica i l'estratègia
d'aparador, des de Madrid totes les forces polítiques han sabut actuar amb un sentit d'estat que
a Catalunya no existeix.
Ahir al Parlament no va
fracassar ningú, ni ningú va trair res, perquè no hi va haver cap actuació
irremeiable. La correlació de forces entre l'independentisme és la que van
donar les urnes i la ciutadania ha de respectar el ritme de les negociacions. Un ritme que pot
semblar inevitable per a uns quants, injustificable per a alguns i
incomprensible per a molts. Entre tots els camins s'ha triat el més enrevessat,
però continua havent-hi camí.
Editorial
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada