Espanya
1 novembre 2015 2.00 h
DESCLOT
1. El principi de proporcionalitat
VICENT SANCHIS
Contra la ira desbocada d'Albert
Rivera, que exigia als altres partits “nacionals” un “pacte per Espanya”, Mariano Rajoy ha fet ús de la
displicència habitual. Les “mesures correctives” que les institucions de
l'Estat desplegaran contra els “sediciosos” catalans
seran graduals i
“proporcionades”. Això no vol dir que
no siguin contundents,
agressives i excessives. Al Tribunal
Constitucional, primera barricada contra el secessionisme, sonen tambors de
guerra i s'hi senten declaracions que farien empal·lidir de vergonya qualsevol
àrbitre honrat. Però
n'hi ha que volen més. L'extrema dreta, per exemple, que fa temps que hauria
enviat la cabra Pablo a Catalunya. O el mateix Rivera. El líder de Ciutadans
pugna per convertir-se en el més espanyol de tots i s'ha guanyat la simpatia,
no només dels votants que diuen que se senten cansats de la corrupció del PP,
sinó també d'aquells que consideren que l'himne de Catalunya hauria de ser l'Oriamendi.
Dit tot això, que ningú s'enganyi. Contra la sota de bastos d'Albert Rivera Mariano Rajoy proposa la d'espases. No la moneta. Els
independentistes dubtosos catalans –la tropa rupturista que veta presidents–
haurien de prendre'n nota. El substitut del PP a Espanya serà pitjor. Serà el PP més Ciutadans. Com més sal, més coïssor. El “principi de proporcionalitat” es desproporcionarà del tot a partir
de desembre. Constatada la divisió independentista, que no té remei, l'única
solució són les farmàcies. Però resulta que no cobren de la Generalitat.
+13#1 RAMON B.
A una bona part d'espanyols els ha entrat la dèria de
demostrar qui es més nacionalista espanyol, de totes les frases d'aquests dies em
quedo amb una que va dir el subvencionat per Ibex-35, " España no se toca", dir això, demostra una intolerància
molt espanyola, ja no cal que em diguis res més. Ignora aquest personatge, que Espanya ha estat manipulada, tocada,
maltractada i rebregada per un nacionalcatolicisme espanyol que ha volgut ignorar la seva diversitat , molts
espanyols avui, s'avergonyeixen d'aquesta utilització que ha fet d'Espanya el nacionalisme espanyol que el Rajoy
i el subvencionat per l'Ibex -35 ,
tant be representeu. Desitjo que en les properes eleccions floreixi una nova
manera de representar Espanya, els
espanyols ho agrairan
Mentre, els catalans estarem treballant per un futur millor
Mentre, els catalans estarem treballant per un futur millor
Diumenge, 1 novembre 2015 7.37
2. A Espanya se li tanquen els camins
Per: Vicent Partal
Divendres 30.10.2015 02:00
Avui el president del
govern espanyol en funcions, Mariano Rajoy, rep Albert Rivera, de Ciutadans, i
Pablo Iglesias, de Podem, per parlar de Catalunya. Després de rebre el líder de
l’oposició, Pedro Sánchez. Sembla,
doncs, que finalment han entès la gravetat del moment. Això és una cimera
asimètrica, però una cimera al cap i a la fi. I cal entendre i suposar que el senyor Rajoy pretén trobar un acord
dels quatre partits espanyols per a decidir com assumixen la declaració
d’independència de Catalunya.
Però els espanyols són
mals negociadors. Ho han estat sempre i no ens pot sorprendre que ho continuen
essent. Això que fan ara ho haurien d’haver fet fa almenys dos anys o tres i,
sobretot, ho haurien d’haver fet d’una altra manera. Ara fan tard, perquè els ciutadans de Catalunya ja hem votat i ja hem
generat un mandat democràtic que vincula els representants de Junts pel Sí i
les CUP. Els nostres diputats, suposant que algú els faça cap oferta, ara ja no
poden acceptar-la, perquè, siga quina siga, seria contradictòria amb el
resultat de les eleccions.
I no és tan solament
que hagen fet tard. És que demostren que
no han entès res. Seriosament: quants diputats té Podem més que Esquerra
Unida? Quants diputats té més Ciutadans que el PNB? I per quin motiu, doncs, el govern espanyol dissenya aquesta cimera
deixant fora tots els partits que no són estrictament nacionalistes espanyols?
Ni ara, enmig de la solemnitat del moment, no són capaços d’adonar-se com és
d’insultant per a molts valencians,
gallecs, navarresos o bascs que els aparten d’un debat central a l’estat? Amb
el format triat per a aquesta ronda de converses confirmen de fet la
persistència del que crea el problema que diuen voler arreglar: que el
supremacisme nacionalista espanyol els encega completament. Que menystenen
els altres i els drets dels altres. Que no saben llegir la realitat que els
envolta.
El disseny d’aquesta
peculiar cimera apunta quina via que triaran. Podem discreparà a partir d’un
punt, però els altres tres partits faran pinya al voltant de les seues lleis i
contra la democràcia. M’estranyaria molt equivocar-me en això. És veritat que
han fet tard i que el marge de maniobra s’ha reduït pràcticament a res després
del 27 de setembre. Però encara i així sorprèn tan poca
capacitat d’obrir el focus i encarar el problema de veres.
Espanya, fins un mes
enrere, tenia tres opcions per a
resoldre el conflicte català. Podia optar per la repressió, podia pensar en alguna mena de diàleg que implicàs canvis reals i de fons o podia acceptar la derrota. La diferència
entre haver pres qualsevol decisió aleshores i prendre-la ara és que ara ha
perdut la iniciativa i que l’adopció de qualsevol d’aquestes opcions ja no li
assegura res de res.
–La via de la
repressió ja no és creïble. El 9-N milions de catalans vam inaugurar una
legitimitat diferent contra la qual ells no han pogut fer res. La normalitat
amb què el país va tornar a la feina el 10-N fou la pitjor notícia per a ells;
i ara tots, ells i nosaltres, ja sabem què passarà si tiren per aquest camí.
Passarà que no poden fer res més tret d’enviar-nos un tribunal que nosaltres
desarticularem el primer dia perquè el considerarem il·legítim, des de la
legalitat catalana. Partida guanyada. Partida guanyada perquè Espanya ja no té
un exèrcit capaç d’imposar res a Catalunya per la força de les armes i, per
tant, no pot fer front a aquest desafiament en condicions de superioritat.
–La via de la
negociació ja no té sentit. Tenia sentit abans de votar el 27-S, però després
ja no. Què volen que negociem? Ens presenten què ens presenten la proposta serà
per força inferior a tot allò que nosaltres ja hem aconseguit. Per quin motiu,
doncs, nosaltres hem de molestar-nos ni tan sols a parlar-hi? Un derivació
possible és que la mediació de la Unió Europea obligue a fer un referèndum
vinculant i acordat sobre la independència en algun moment. Però si passàs això
no seria una victòria d’Espanya, sinó una claudicació per a ells. Per mi, en
qualsevol cas i per tal que quede clar, cap inconvenient a fer-lo…
–I finalment no estan
preparats per a assumir la via de la derrota. Una derrota sempre és una
oportunitat, per més dolorosa i complicada d’assumir que siga. De la
independència de Catalunya podria, eixir-ne una Espanya diferent, practicable i
possible i això a nosaltres no ens hauria de resultar indiferent, especialment
perquè una part molt substancial de la nostra nació continuarà dins Espanya en
el moment de la independència del Principat. Però no hi confie gens ni mica.
Ells no seran capaços de fer, per exemple, el sorprenent exercici que ha fet en
vint anys el Canadà. Així que en tot cas ja ens encarregarem nosaltres de
continuar la batalla a Vinaròs i a Fraga, a Ciutadella…
El resum és que a la
taula de la Moncloa no hi ha cap carta guanyadora. L’enhorabona. I
preparem-nos per a fer-ho anar tot ràpid i tot bé. Que com que no tenen cap
carta guanyadora triaran aquella en què se senten més còmodes, que és la
repressió. I aleshores, amb tan poc de gruix de gel per trencar com ens queda
ja es tractarà només d’aguantar el torcebraç unes quantes setmanes, potser uns
quants dies. I demostrar-los allò que ja els vam fer tastar el 9-N, és a
dir, que no hi tenen res a fer.
Opinió dels subscriptors
Joan Ferrer
Si, realment, l’opció que executa l’Estat espanyol és la
de la repressió (com va passar el 1934 i el 1936) haurien de tenir en compte
que som a una nova era, una era amb dos milions de catalans i catalanes
independentistes connectats de forma permanent per mòbil, ordinador, ràdio, i
televisió.
I, això, ens dóna molta força!
Manel Parcerisa
Veig l’editorial molt encertat, estic d’acord amb el
plantejament, tan sols una observació: El procés català no pot acabar més que
amb la intervenció, intercessió o mediació, com li vulguem dir, de la comunitat
europea. España s’ha ficat en un embolic (un altre) del que no té sortida, i
els europeus estan molt preocupats. Perquè diguin-me, qui cobrarà del deute
espanyol? Són demòcrates i de ben segur que comprenen la nostra situació, però
de comprensió no se’n menja. Aquesta situació dur a una taula de negociació a
tres bandes d’on en surtin uns acords satisfactoris per a les tres parts.
Josep-Anton Monfort
Molt bé Vicent. la teva lucidesa i optimisme ha ajudat molt
a fer camí però jo crec que tendim amagar o a no clarificar les coses
importants. Més enllà del qui (personalment crec que en Mas hauria d’acceptar
un lloc rellevant perquè és un actiu interior i exterior però no caldria que
fos el president si no vol engegar-ho tot a rodar), a mi em preocupa el com. I
sobre això no se n’ha parlat prou. Cal parlar de números i de com ho fem. Fins
aquí ha estat més o menys fàcil perquè no ens hi hem jugat les virolles. Ara
bé, què faran molts dels que han votat que sí quan se’ls demani d’ingressar
l’IRPF a la Hisenda Catalana i se’ls digui que aquesta no els traspassarà a
Espanya?. Qui estarà disposat a pagar a Catalunya i, al mateix temps, afrontar
que la Hisenda espanyola els persegueixi per impagadors?. Quants pensionistes
voldran assumir la incertesa de saber què i de qui cobraran la pensió si
Espanya no traspassa les dades de cotitzacions i Catalunya no té calers per
pagar res? Quants funcionaris estaran disposats a no cobrar durant mesos fins
que la cosa s’aclareixi? Està clar que a mig termini Catalunya serà més solvent
que Espanya. Però, i en l’entretant? Poden passar mesos i la gent no es pot
permetre aquesta incertesa.
Per tant, tot el que s’ha fet és la millor manera de forçar
a que Espanya s’assegui a negociar, però no es pot dir alegrement que no cal
fer-ho ni que Espanya no pot oferir res. No tenim ni un euro a la caixa ni
possibilitat d’endeutar-nos. Com afrontarem doncs els pagaments necessaris?.
Podem amenaçar Espanya dient que no assumirem la nostra part de deute i podem
cantar missa, però i mentre tant la gent, els serveis, com cobraran? Trobo que
mereixem que es parli clar i a fons sobre aquest tema. Si no es fa, no ens
estranyem que la por i la incertesa retinguin molts vots que voldrien la
independència però que, abans de res, necessiten saber si a final de mes
cobraran.
Muma Soler
1 Tancar files els posa un problema: ara seran més a
repartir (com a mínim tres) i l’Albert Ribera té les denTs molt llargues i no
l’acontentaran amb beses
2 Són Catalunya-dependents: en el sentit del discurs i en el sentit de l’economia. Però sobretot en el sentit del discurs i han volgut fer veure que podien mirar cap a l’altre costat (com si no existíssim) i nosaltres vinga anar fent camí. I ara es reuneixen els que pensen igual. I jo em pregunto, per canviar cromos? o per construir un búnquer on s’hi puguin ben arrecerar de la dolentia del món.
2 Són Catalunya-dependents: en el sentit del discurs i en el sentit de l’economia. Però sobretot en el sentit del discurs i han volgut fer veure que podien mirar cap a l’altre costat (com si no existíssim) i nosaltres vinga anar fent camí. I ara es reuneixen els que pensen igual. I jo em pregunto, per canviar cromos? o per construir un búnquer on s’hi puguin ben arrecerar de la dolentia del món.
Joan Rubiralta
De totes les vies esmentades per en Vicent jo penso que la
de la persecució judicial i política serà la que triaran. Els espanyols ja
saben que les altres no les poden dur a terme perquè s’enfrontarien amb la UE i
aquest error els podria sortir molt car. En canvi, amb l’excusa de la llei, la
llei espanyola del tot, sí que poden dir que la desobeïm, com efectivament
farem, i a partir d’aquí tot és possible: el processament de la Presidència del
Parlament i de la Generalitat, el processament de tots els membres de la mesa
del Parlament que hagin votat a favor de la moció a favor de la independència i
de tots els caps dels partits independentistes, la il·legalització dels esmentats
partits, l’anul·lació de l’autonomia, la il·legalització de l’ANC i d’Òmnium,
etc. Però com ja és sabut, per voler fer això ja han fet tard. Encara que hi
posessin el màxim d’èmfasi en les seves declaracions i en les seves decisions,
a Catalunya no en farem cas i aplicarem la nostra legalitat a la qual s’hi
haurà de sotmetre tota la ciutadania catalana, amb els jutges i la policia
catalana al capdavant. Llavors, a partir d’aquest moment, començarem a
desplegar tota l’altra legalitat necessària per acabar de crear les estructures
d’estat imprescindibles, farem una nova constitució que serà referendada per un
referèndum vinculant i, si els resultats acompanyen, que a aquestes alçades del
procés ho faran, llavors dictarem la DUI. Després de tot plegat, noves
eleccions amb un nou Parlament i un nou govern presentant-se cada partit per
separat i defensant les seves idees, de les qual quedarà exclosa la
independència perquè ja serem un estat.
Jordi Camprubí
El govern espanyol és pensava que no arribaríem tant lluny i
que en algun moment, les picabaralles entre els partits sobiranistes farien
descarrilar el procés cap a la independència. Un error de càlcul monumental
però esperat, donada la poca alçada de mires del govern espanyol. En aquest
moment tenen ferit de mort “el orgullo español”, i veuen com la seva “España
una grande y libre” se’n va a fer punyetes. Només els queda com últim recurs
fer d’apagafocs i per això en Rajoy crida a sometent convocant al Sánchez al Ribera
i al Iglesias, per veure si l’ajuden en aquest mal karma. Els dos primers es
posaran a les seves ordres, cadascun d’ells amb un exemplar de la constitució
espanyola a la mà. I el senyor Pablo que farà? Doncs exactament el mateix, però
ho embolcallarà amb propostes que no seran res més que uns quants cants de
sirena.
Jaume Sans
Molt d’acord. Com a resum jo diria: Que tinguem sort. I com
a conclusió principal: Actuem amb urgència. Que JxSi i les CUP deixin
d’intercanviar opinions i que es formi govern d’una vegada per a implantar de
forma ràpida i efectiva el full de ruta, resumit en la declaració que han
d’aprovar. Amb determinació i implicació internacional i creació de les bases
per a disposar de les estructures d’estat bàsiques.
Josep Usó
Sembla que no tenen més recursos que els que fins ara han
posat en joc. I, en efecte, la clau és la manca d’un exèrcit propi. Abans, amb
els soldats de lleva podien ocupar Catalunya amb soldats, pose per cas,
andalusos o castellans; però ara no en tenen. I també semblen no entendre que
la gent ha perdut la por. Si continuen la partida d’aquesta manera, pot ser els
divuit mesos s’acabaran escurçant. I el que és més engrescador encara. La resta
de la Nació comencem a pensar que pot ser el procés no s’aturarà al Sènia.
Deuen estar molt nerviosos, després de veure que Carme Forcadell és la Presidenta del Parlament i que ja han començat a treballar de debò. I comencen a cometre errors grossos perquè l’errada de publicar les dades personals dels espanyols residents a Austria és grossa. Cal somriure més que mai, però no perdre la concentració. El partit només s’acaba quan l’àrbitre xiula el final.
Deuen estar molt nerviosos, després de veure que Carme Forcadell és la Presidenta del Parlament i que ja han començat a treballar de debò. I comencen a cometre errors grossos perquè l’errada de publicar les dades personals dels espanyols residents a Austria és grossa. Cal somriure més que mai, però no perdre la concentració. El partit només s’acaba quan l’àrbitre xiula el final.
3
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada