Benvolguts,
Aquest és un comentari d’un article d’en Manuel Cuyàs, però
ampliant el camp de visió de l'articulista crec que el comentari l’he d’anomenar Bombolles.
Bombolles
En Manuel Cuyàs al PuntAvui publica el seu article Veure
visions. En aquest article s’adona,
com molts hem fet molts cops, que està immers en una bombolla i que tots els altres estan
fora. Diu a l’article que hi ha gent a la vora seu que malgrat haver estat
militants del PSUC voten i promouen Ciutadans. Ell acaba l’article amb la frase
“em vaig quedar veient visions i pensant que quan sortís
al carrer seria el més rar de tots.!” Bombolla.
A l’article en Cuyàs explica que hi ha escriptors coneguts
que són partidaris del català light, però en canvi quan els francesos
modifiquen alguna estructura de la seva llengua, no ho troben correcta. Bombolla.
Amb la meva família i amb els meus amics ens hem sovint
esverat quan fem com el cocodril, sortim del cau i veiem quina mena degenerada
de català es parla a l’exterior. Tanmateix, a dintre del nostre cau, tot el
nostre entorn continua parlant com els nostres pares ens havien ensenyat, com
es parlava a Barcelona als anys 40, 50, 60, sobretot pel que respecta a l’estructura
del llenguatge i nosaltres, havent millorat alguns castellanismes com buzon
i desde
luego, continuem parlat aquella llengua. Llengua que estava proscrita
quan la vàrem aprendre i que ha estat proscrita durant quaranta anys (o quatrecents?).
Bombolla.
En la darrera empresa on vaig treballar tenia una ajudant,
universitària, d’uns 30 anys, que parlava un català molt correcte, clavat al
que parlàvem els companys del mateix departament d’enginyeria que en teníem 60.
D’altra part en altres departaments de l’empresa on hi havia gent jove com la
meva ajudant parlaven el català no només “light, sinó degenerat que es parla
ara. Un dia els vaig sentir parlar tots plegats i la meva ajudant entremig i me’n
vaig adonar que allà aquella noia parlava el mateix català que els seus
companys d’edat. En un altre moment, en un apart li vaig preguntar com s’ho
feia o perquè sabent un català, acadèmic, molt correcte, parlava el català
degenerat actual amb els seus amics, i em va respondre que si entre els amics
parlés el seu (i el nostre català) se’n riurien...Bombolla.
Quan jo era jove, vaig fer els dos cursos de professor de
català, clandestins evidentment, amb l’Eduard
Artells, el deixeble de Fabra, amagats a l’Ateneu Barcelonès. La meva dona també
va anar a classes, clandestines evidentment, de català i els va fer amb un excel·lent
professor, a qui jo també coneixia d’altres activitats, d’excursions, dels
començaments del Cavall Fort, etc. Amb ell havíem anat coincidint amb els anys en
reunions polítiques, en presentacions de llibres, pel carrer, a la llibreria
Públia amb en Joan Ballester, en les parades de llibres del dia de Sant Jordi etc.
Un dia fa un parell d’anys vaig trobar-lo al metro i el vaig convidar a sopar a
casa. Va acceptar i en la conversa posterior al tec vàrem entendre que ell,
rigorós mestre de català, autor d’alguns dels primers llibres moderns d’aprenentatge
del català, d’obligat estudi en els anys 60 i 70 havia derivat cap al català
light...Bombolla.
Vegem què en diu en
Cuyàs:
24 novembre 2015 2.00 h
Veure
visions
Manuel Cuyàs
Jo de jove tenia un
amic del PSUC. En tenia molts amb aquesta característica, però aquest de què
parlo feia molta exhibició de la militància. Repartia proclames, era una veu
escoltada en les assemblees i escrivia uns textos que feien tronar i ploure. El
vaig deixar de veure i un dia, fa poc, em van dir que s'havia afiliat a
Ciutadans, el partit anticatalanista i de dretes. Primer no m'ho vaig creure,
però després d'unes indagacions vaig comprovar que la informació que m'havia
arribat era certíssima. Per si no fos prou, l'altre dia em van assenyalar amb
el dit un artista poc convencional i trencador que conec una mica. “No ho saps?
S'ha fet de Ciutadans.” Em vaig pensar que era una broma, la conseqüència d'una
informació equívoca. “No és una broma, no: en l'última campanya electoral em va
trucar a casa per sol·licitar-me el vot per al partit.” Vaig excusar-lo:
“Potser es tractava d'un happening,
d'una acció proposta, d'una instal·lació, d'una obra efímera pensada per ser
portada al Macba o al CCCB.” El meu informant em va mirar amb severitat: hi
podia pujar de peus.
No ens hauríem de
morir mai, que diu un amic meu per significar que cada dia és portador d'una
sorpresa. O sí: si hagués aclucat abans aquests ulls humans ho hauria fet
pensant que els del PSUC s'havien passat, si de cas, a ICV o al PSC o a CDC,
mirin que els dic, però mai a Ciutadans. I els artistes conceptuals, igual. No
riguin, que a mi no em fa riure. Des de fa uns dies em sento com el
protagonista de Rinoceront,
d'Ionesco. Tothom al meu voltant adopta la pell de Ciutadans, el partit que
segons molts té molt a guanyar?
Vaig assistir a la
presentació de l'última novel·la de l'escriptor i traductor Lluís Maria Todó
que acaba de publicar Maria Bohigas, la néta de Joan Sales, a l'editorial que
el seu avi va fundar. No sé si Todó és de Ciutadans però fa uns anys va signar un manifest
en contra del nacionalisme juntament amb altres intel·lectuals adherits al
partit. No passa res. Endavant. Ara: en un moment de la seva
dissertació Todó
va lamentar, com a traductor, que l'idioma francès –o els escriptors francesos
pel seu compte– hagi prescindit d'un temps verbal que ara no sabria precisar
amb el pretext, segons ell, de la facilitat i d'una equivocada modernitat. Com que Todó és un vistent partidari del català light, de la restricció d'alguns
pronoms febles, de la supressió de paraules arcaiques i la vindicació de noves
–el títol de la novel·la, L'últim
mono, contravé el diccionari–, em vaig quedar veient visions i pensant
que quan sortís al carrer seria el més rar de tots.
Manuel Cuyàs
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada