29/11/2015. Vicent Sanchis. Riures i somriures. Somriures inquietants, sinistres, dèspotes, de hiena, feixistes, d’abusaenanos, vampírics, de golafres satisfets. Aplicats a José María Aznar, Fraga, Miguel Ángel Rodríguez, Montoro, Soraya Sáenz de Santamaría...

Benvolguts,

Curiosament en el mateix diari i en la mateixa plana en Vicent Sanchis parla de somriures com ho fa en Xavi Xirgo. Però són uns altres somriures!

En Xirgo parla de la revolució dels somriures. Però de seguida explica que està parlant dels somriures romputs:

29/11/2015. Xevi Xirgo. La revolució dels somriures? Som els del sí, dèiem. I el sí és sinònim del somriure aquest d'orella a orella. I a Madrid eren els del no, els de la cara de mala llet, amb perdó de l'expressió. I ara tots plegats estan emprenyats amb ells mateixos i es necessiten els uns als altres. Que tot plegat acabés amb un somriure d'orella a orella...

En Sanchis parla dels somriures inquietants, sinistres, dels somriures dèspotes, dels somriures de hiena, dels somriures feixistes, dels somriures d’abusaenanos, dels somriures vampírics, dels somriures de golafres satisfets. I els va personalitzant cada un a una patum del règim monarquico-franquista que ens ha estat xuclant la sang durant 80 anys i que estem fent els possibles per fugir-ne.

I en Sanchis també parla de dignitat. Parla de la gent que no sap somriure ni riure amb humanitat.

Parla de la gent ufana i superba que no saben riure ni somriure si no és d'algú. I parla de balafiar els diners de tots els contribuents catalans en una enorme idiotada en forma de tren que unirà cagant llets totes les capitals de província amb la del regne, encara imperi, mentre els malalts catalans que necessiten medicaments cars han d'anar de botiga en botiga en un viacrucis insuportable.

Soraya Sáez de Santamaría somreia divendres com somriuen els dèspotes. Ben pagada, constatava que els forts manen i que els dèbils obeeixen o són esclafats...

I acaba dient que per cobrar només hi ha una garantia: la dignitat.

És a dir, començar a recaptar nosaltres i deixar-se de curses i volantins en calçotets.

Vegem el curt però potent article:

29 novembre 2015 2.00 h

Riures i somriures

Vicent Sanchis

José María Aznar somreia i reia com una hiena; Fraga, com un feixista; Miguel Ángel Rodríguez, com un abusaenanos; Montoro, com Nosferatu o Svintus, i Soraya Sáenz de Santamaría, com un golafre satisfet. Mentre li regalima encara la mel pels llavis. Són riures i somriures inquietants, sinistres. De gent que no sap somriure ni riure amb humanitat. Són la gent que no saben riure ni somriure si no és d'algú. Per constatar una feblesa aliena i una humiliació pròpia. Així somreia Sáenz de Santamaría divendres enfilant-se, com sempre, al faristol per proclamar que pagarien els farmacèutics catalans perquè la Generalitat havia acatat les exigències del seu govern. Quines exigències? Que s'ho gasten en coses “serioses”. “Constitucionals”, en diuen ells. Deu ser molt constitucional balafiar els diners de tots els contribuents catalans en una enorme idiotada en forma de tren que unirà cagant llets totes les capitals de província amb la del regne. Encara imperi. Mentre els malalts catalans que necessiten medicaments cars han d'anar de botiga en botiga en un viacrucis insuportable. Soraya Sáez de Santamaría somreia divendres com somriuen els dèspotes. Ben pagada, constatava que els forts manen i que els dèbils obeeixen o són esclafats. Andreu Mas-Colell declarava un dia abans que faria els cent metres si li ho demanaven per cobrar. Per cobrar, senyor conseller, només hi ha una garantia: la dignitat. És a dir, començar a recaptar nosaltres i deixar-se de curses i volantins en calçotets.

Vicent Sanchis

Joan A. Forès

Reflexions