17/03/15. Franquisme. Consciència nacional. Vicent Partal. Un avís des de Washington. Josep H. Planelles. Fins que un poble majoritàriament no deixe de tenir por a la llibertat no serà lliure. Tenim la síndrome de la indefensió apresa. Cal dir a tothom que la porta de la gàbia està oberta...

Benvolguts,

Avui hi ha un article esperançador (com sempre) d’en Vicent Partal, amb abundosos comentaris dels subscriptors que complementen molt bé l’article.

Els comentaris (Miquel Strubell, Blanca Serra i altres) no us els incloc, podeu anar a l’enllaç i llegir-vos-els. Però n’hi ha un que m’ha semblat molt il·lustratiu i digne de ser estudiat profundament. És del subscriptor Josep Hilari Planelles. Aquest subscriptor escriu: Fins que un poble majoritàriament no deixe de tenir por a la llibertat, no serà lliure. Tenim la síndrome de la indefensió apresa. Cal dir a tothom que la porta de la gàbia està oberta...

Com que jo recordava que aquest concepte d’indefensió apresa, l’havia analitzat en algun altre apunt del Bloc Reflexions (del Salvador Cardús, per exemple), he cercat al núvol més informació i he trobat justament aquesta. Sota el títol del Blog Cuidem els infants ens parla de la Indefensió apresa i hi ha un exemple molt interessant en forma de vídeo en anglès, subtitulat, de 4 minuts, que didàcticament és extraordinari. El concepte fou desenvolupat pel psicòleg nord americà Marin E.P Seligman, i en va fer un llibre el 1975.

Us recomano fortament que dediqueu un parell de minuts a l’article d’en Partal i n’assumiu la lliçó, un minut al comentari del Josep Hilari Planelles, un segon a l'enllaç a la indefensió apresa i quatre minuts al vídeo! Ens pot donar una empenta a la moral pel cas que un dia ens falli:

Vegem i gaudim de l'article d'en Partal:

Vicent Partal

17.03.2015

Un avís des de Washington

  http://www.vilaweb.cat/editorial/4236184/avis-washington.html via @vilaweb

Ahir a Washington hi hagué una jornada de debat molt interessant sobre el procés polític que viu Catalunya. Va ser organitzada pel Diplocat i la George Washington University i hi van participar experts catalans i nord-americans de molt pes.

Un d'aquests experts fou Paul Williams, professor de dret i relacions internacionals de l'American University i fundador del Public International Law & Policy Group. Williams va fer una sentència que em va deixar corprès, però que ja cal que tinguem ben en compte: el problema és a Brussel·les. (Vull remarcar que Williams és conegut des de fa anys per la seua activitat negociadora i diplomàtica a tot el món, especialment en processos de pau, però també en processos d'independència.)

Concretament, Williams va dir que Madrid no era cap problema, perquè la seua posició era ben previsible, que l'Haia (la Cort Internacional de Justícia) no era cap problema després de la sentència de Kossove, que Nova York no era cap problema, perquè la comunitat internacional no posaria cap impediment especial al reconeixement de Catalunya, i que el problema únic i real que tenim els catalans és la indefinició de Brussel·les, que ja fa massa que dura.

Com va explicar ben gràficament, el reconeixement diplomàtic d'un nou estat sempre és un no d'entrada, que més o menys ràpidament passa a ser un sí quan aquell qui pot fer el senyal adequat el fa. I això aquests darrers anys ha passat trenta-sis voltes, va dir, amb trenta-sis nous estats que ningú no volia reconèixer però que avui ja no discuteix ningú.

Seguint aquesta experiència, en el cas de la proclamació de la independència de Catalunya els estats restaran quiets fins que no vegen el senyal que cal actuar. I --pense jo que molt encertadament-- el professor Williams afirma que el senyal ha de venir de Brussel·les: en el moment que la Unió Europea reconega que Catalunya en continua formant part com a estat independent no hi haurà cap estat del món que s'hi opose, tret potser d'Espanya.

Ara, Williams mateix diu que Europa, de moment, es limita a fer l'estruç i a amagar el cap sota terra. I remarca, per tant, que haurem d'obligar Europa a mirar la realitat cara a cara. Aquesta, i no cap altra, és la batalla clau que ens espera. Batalla, per cert, en què Williams creu que tenim molts punts a favor, simplement perquè ara ja som membres de la Unió Europea i el projecte continental no podria resistir l'expulsió de set milions de persones només perquè no sap com resoldre's allò que, al capdavall, no és sinó una remodelació de les fronteres interiors.

Recomane de no perdre de vista l'avís que ens arriba de Washington…

Vicent Partal. director@vilaweb.cat

Comentari 

Josep Hilari Planelles

Amb tots els meus respectes al qui en sabeu més que jo, crec que el problema no és Brussel·les.
El problema, si hi ha cap problema, som nosaltres. El problema és que, com deia
Gaius Sallustius Crispus fa tants i tants anys: "Pocs són els qui desitgen la llibertat;
la majoria vol tenir amos més justos". És això el que vol Duran? El que vol Joan Herrera?
El que vol Ada Colau? Fins que un poble majoritàriament no deixe de tenir por a la llibertat,
no serà lliure. Tenim la síndrome de la indefensió apresa. Cal dir a tothom que la porta de
la gàbia està oberta. Que hi ha prou en eixir. Que el rei va nu, que no porta cap vestit, que els ulls no ens enganyen, que allò que ens tracta d'enganyar són les mentides, repetides una i altra volta, dels que ens oprimixen. 

Joan A. Forès

Reflexions